11-S al País Valencià

1378918414000Ahir va haver una gran manifestació independentista a Catalunya. Tota la qüestió sobre l’origen del cabreig català i sobre tot sobre la possibilitat de la independència un tema molt interessant i jurídicament amb moltes coses a dir. Peró, com que ja n’hem parlat, hui preferiria comentar una altra cosa, més concreta però també important: el greu perill de convertir en normals certes reaccions que no són justificables dins una democràcia i el joc normal en un Estat de Dret. No parle de les evidents impresentabilitats de quatre (o els que siguen) imbècils. Perquè no estem parlant, tots ho sabem (benauradament), d’una majoria i menys encara de gent que fa aquestes coses amb suport institucional. Parle d’una cosa molt més greu, que és el que tenim quan un Govern, representant de tots els ciutadans, deixa d’actuar per respectar els seus drets i acaba convertint-se en agent de part, tractant d’utilitzar els mecanimes del poder per als seus objectius, a costa del que siga, fins i tot dels drets polítics i cívics més importants en qualsevol democràcia, com són els d’expressió lliure d’idees polítiques, quan es fa de forma pacífica, per part dels ciutadans. Això és, senzillamt, el que va fer el Govern valencià demanant la prohibició de la manifestació independentista a Vinarós i això és exactament el que va fer el Sots-delegat del Govern central a Castelló quan hi va accedir en una decisió jurídicament impresentable, que cap jurista i cap demòcrata pot justificar. Per això, malgrat que quasi ningú sembla que ho veja així (ni tan sols l’oposició polític al govern valencià sembla massa preocupada per aquesta deriva), a mi l’actuació sí em sembla molt, molt inquietant: el sotdelegat del govern no va cometre una errada en prohibir una manifestació absolutament legal que després li va corregir el jutge corresponent; va fer una barbaritat impròpia en qualsevol democràcia i, a hores d’ara, hauria d’haver estat ja remogut del seu càrrec.

Un delegat del govern no és un senyor que quan exerceix les seues funcions estiga fent política. Per exemple, quan Fabra diu que als valencians ens «toca» sentir-nos espanyols, com ha repetit en diverses ocasions aquests dies, si més no al seu Twitter d’agit-prop blaver, està expressant una opinió política que l’identifica com a governant abanderat d’un nacionalisme caspós i, sobretot, com un polític que pensa que la seua funció és dir-nos als seus «súbdits» què hem de pensar per ser bons valencians i què no. És si més no impresentable, però no deixa de ser política. Si a la gent li agrada i el voten… (cas que un dia d’aquests es puga tindre el privilegi de votar si volem aquest home o no ahí), tanquem la qüestió (al menys, la tanquem en el sentit que no anem a dir que no puga fer-ho, la discusió sobre la qualitat política del plantejament, evidentment, continua vigent). No es pot pretendre en aquesta vida tindre sempre dirigents que t’agraden. Potser, de fet, no és raonable ni tan sols pensar en què siga possible algún dia, per una vegada. És la vida. Les coses són així. La gràcia de la democràcia és que acaben tenint els que agraden (o desagraden menys) a la major parte de la gent. Si als valencians els agrada, en general, que els diguen que els «toca» sentir-se molt espanyols, o del Reial Madrid 2020, o dels que aposten per colocar d’assessors tots els amics i donar càrrercs amb criteris de proximitat, la cosa es resol en el debat polític i en les urnes. Poc més a dir.

Ara bé, a diferència del que li passa a Fabra quan diu tontades (una altra cosa és quan exerceix decisions com cap de l’Administració valenciana, però eixa és una altra història hui), el Sots-delegat del Govern a Castelló és un càrrec públic que quan actua com a tal està traballant per tots, amb uns deures i obligacions: la seua tasca és protegir tots les ciutadans (tant els que Fabra considera bons com els que Fabra considera dolents) i per fer-ho ha de complir estrictament les lleis. Evidentment, es pot enganyar, perquè tots ens enganyem de vegades (ara bé, si l’errada és molt greu, hauria de fer-se alguna cosa… com normalment ens passa a tots si demostrem que som uns incapaços per fer bé la nostra feina). I per descomptat també pot haver situacions on hi haja dubtes jurídics sobre què és el que ha de fer perquè de vegades la gestió i el Dret no són matemàtiques. El problema és que no estem dins algún d’aquests casos. Estem en una situació en què aquest home, seleccionat per desenvolupar aquesta funció segons va explicar el CV repartit a la premsa el dia del seu nomenament perquè era un senyor amb pes al PP valencià i perquè coneixia la realitat castellonenca per ser «mantenedor de las Fallas» d’Almenara, va decidir conscientment actuar seguint els desitjos que havia exposat el Consell de la Generalitat sobre valencians bons i dolents i va decidir prohibir a molts ciutadans exercir un dret constitucional de manera obertament il·legal i inconstitucional, deixant de ser càrrec de tots per convertir l’Estat i els seus instruments en eines per fer política nacional i ideològica del seu partit. A més, ho va fer en una qüestió tan important com és la pròpia consciència política de la gent i les possibilitats d’expressar-les, atcant així la pròpia essència d’un model de funcionament democràtic. La gravetat del fet, malgrat que a Espanya sembla que estem acostumats i no passe res, és difícil d’exagerar.

No sé si cal explicitar les raons jurídiques per les quals la decisió era evidentment incorrecta, com 5 jutges han hagut de deixar ben clar en un procediment d’urgència. Molt breument, però, potser paga la pena recordar l’ABC de com funcionen aquestes coses en un Estat de Dret i segons la Constitució espanyola. Potser si aquest home que està al cap de tots els serveis de l’Estat a la província de Castelló tinguera algún altre mèrit per ser nomenat que l’obediència cega als que manen i ser faller podríem estalviar-nos la descripció. Encara que, de fet, ni tan sols és precís saber de Dret o estar molt alfabetitzat per entendre-ho bé. Amb ser una persona normal amb trellat i un mínim d’esperit democràtic crec que hauria de ser suficient:

– A Espanya el dret de manifestació és un dret fonamental no sotmés a autorització prèvia, segons die l’article 21 de la Constitució (del que en el nostre bloc hem parlat a bastament, per exemple en relació a les concentracions del 15-M i els possibles límits o quan hem patit prohibicions per raons clarament ideològiques o religioses). Només per raons justificades de risc contra les persones o els béns es pot limitar el seu exercici, diu clarament la Constitució espanyola. Segons el Tribunal Constitucional, a més, aquesta limitació, cas que es considere que puga invocar-se, ha de ser sempre excepcional perquè s’ha d’interpretar el dret fonamental de manera expansiva de manera que siga respectat i emparat de la manera més àmplia possible i, en cas d’haver problemes certs, no s’ha de prohibir la reunió llevat que siga imprescindible, sinó que s’hauran d’oferir totes les alternatives possibles. A més, els talls de trànsit no es consideren mai com a raons justificades per prohibir una manifestació (només si no es preservara la possibilitat d’accés dels serveis d’emergències s’entén que això justifica la presa de mesures correctives) perquè no estem en eixe cas davant una afecció a persones o béns de la suficient entitat com per justificar una restricció d’un dret fonamental tan importat (per veure un resum de com funciona el dret de manifestació, ací; per un resum més oficial, ací; per veure un resum de la juriprudència del TC sobre afecció al trànsit i necessitat d’oferir alternatives menys lesives, ací).

La justificació del Govern, prohibint la manifestació a Castelló a partir d’un suposat informe de la Guàrdia Civil que parlava de problemes de trànsit i de risc d’atropellaments és, senzillament, obscena i impròpia d’una democràcia. En primer lloc perquè fàcticament resulta indignant que es pretenga passar per bona (si talles el transit, no hi ha cap risc, com és evident… i com ha demostrat una cadena de més de 400 km sense cap incident; a més que resulta evident que no hi ha cap problema tampoc de mobilitat tallar al trànsit mig kilòmetre d’una carretera… que està totalment tallada durant 400 km cap al nord). En segon lloc perquè, fins i tot si algú deixa a banda la racionalitat i accepta aquests destrellatats arguments fàctics, el següent pas, contrastar-los amb la jurisrprudència del TC, obligaria a prendre la decisió d’autoritzar,fins i tot si els suposats problemes argumentats foren reals, com qualsevol estudiant que haja aconseguit comprendre una matèria que s’estudia en els primers dos anys de carrera pot explicar (o qualsevol persona que haja llegit el paràgraf anterior i els enllaços corresponents).

– Afortunadament, els jutges (5 jutges, de fet, per unanimitat, ponent M. Ferrando Marzal, i a més C. Altarriba Cano, E. Narbón Lainez, D. Iruela Jiménez i E. Blanes Rodríguez, anem a posar els noms per retre homenatge als que han demostrat sentit d’Estat i professionalitat en tota aquesta qüestió), han posat les coses al seu lloc i han llevat la prohibició. La sentència no té però massa interés perquè repeteix coses que jurídicament són òbvies, a partir del seu Fonament de Dret Huité, on simplement va resumint la jurisprdència constitucional de la què ja hem parlat i resaltant molt la importància del dret constitucional de reunió i manifestació, i recordant les exgències de mesura i proporcionalitat que el dret espanyol i europeu obliga a tindre en compte per limitar-lo o prohibir-lo. Per això, simplement, al Fonament De Dret Nové, recorda que resulta evident que de l’aplicació de l’esmentada doctrina es dedueix que la mera sspita o simple possibilitat de perturbació d’altres béns no és suficient per prohibir i al Fonament Desé diuen el que és evident: que l’informe de la Guardia Civil i de l’Ajuntament de Vinaròs que són la suposada base de la decisió no se sostenen. Vaja, que la sentència és molt correcta però, justament per ser el tema evident, poc interessant. B i a, BA. 1 +1=2. Un poc rotllo jurídicament parlant… És el que passa amb sentències sobre coses evidents!!! (i tampoc no s’endinsa en considerar si es pot deduir testimoni de tot el què ha fet el Sotsdelegat del Govern per les limitacions als drets fonamentals il·legalment acordades o l’evidència de prendre una decisió antijurídica, i molt evident antijurídica, ¿a consciència de fer-ho? curiosament, la gran defensa que tenen personatges com aquest és que sí resulta perfectament possible que siga també una qüestió d’incompetència tan absoluta que faria complicat provar la mala fe).

En tot cas, resolt el tema pels jutges (el sistema funciona!) i liquidat el problema, ¿per què tanta explicació i tanta preocupació? em podria retraure algú. ¿És que la cosa té tanta importància?  Doncs sí, al meu parer, en el fons, la qüestió és molt més greu del que no puga semblar d’inici. Perquè està conectada amb una qüestió més de fons i important, de la què parlàvem fa uns dies a aquest bloc: del funcionament del mal, de com el totalitarisme s’encomana, de quins són els riscos d’eixe «mal banal» contra el que ens posava en guàrdia Hannah Arendt. Una sèrie de riscos que, tots ells, en aquest assumpte veiem en acció.

Veiem, per exemple, uns agents de la Guàrdia Civil que en compte de fer la seua feina, que és defensar els ciutadans i calibrar amb professionalitat els perills reals de determinades situacions, consideren que el que han de fer, pel que sembla, és fer cas a l’amo. Sempre. Demane el que demane. És, la veritat, veritablement notable, per llogar-hi cadires, que ni tan sols un agent ni, sobretot, càrrec de la Guàrdia Civil de Castelló s’haja queixat internament (com sembla que ha sigut el cas) o s’haja negat a signar eixe informe.

Veiem també uns serveis jurídics de la Sots-delegació del Govern a Castelló que, sent com són els que hi són tots funcionaris i estant protegits per una banda i obligats a donar la seua opinió professional, de nou sembla que han abdicat de la seua funció de treballar per als ciutadans i en canvi han preferit treballar per l’amo, malgrat el fet que els encarregara fer una barbaritat evident. Potser algú es va queixar internament i no ho sabem. Però, una vegada més, la sensació i les informacions van en sentit contarri. De nou, doncs, és molt «malrotller» que no hi haja queixes ni resistències ni res.

Veiem, a més, una Fiscalia que, en el procés judical malgrat ser teòricament independet i haver de defensar l’interés general i dels ciutadans i els drets fonamentals, també apareix al costat de l’amo polític. Ni professionalitat ni gaites. Ni tan sols el prestigi professional personal del pobre home o dona al que tocara defensar-ho tot i fer el paperot (als advocats de l’administració, en canvi, no se’ls pot dir res, perquè ells defenen la posició de l’Administració, és la seua feina, per complicat i impresentable que siga). Però els fiscals, no ens diuen sempre que tenen autonomia per defensar la legalitat i tot això?. Doncs sembla que no, al menys quan es tracta de «bons i dolents». Tots ferms, en estat de revista.

I veiem, sobretot, és clar un Govern valencià que primer demanà la prohibició, després va dir que estava encantat amb ella i que va acabar farfollint tot tipus de simpleries sobre el que «toca» que siga un «bon valencià». Amb el seu president al cap i amb el pollastre que tenen a Castelló per fer de «mantenedor fallero» de tot el show, que és probablement la seua condició natural. Tot és molt depriment. Però sobretot és molt preocupant que, increïblement, Guàrdia civil, serveis jurídics, fiscals… és a dir, tots els agents públics, funcionaris, que han de treballar pels ciutadans i pel Dret, no pel Govern, siguen tan fàcilment plegables a la voluntat dels que manen… fins i tot en els casos on més clarament estan fent l’animal i fins i tot en els àmbits més sensibles i importants en una democràcia.

Per això tot plegat la referència a Hannah Arendt no és, malauradament, fora de context. Per mi, aquest 11-S al País Valencià ha demostrat, de manera molt clara, com de greu és la malatia social, institucional i cívica que patim. Serà que sóc un exagerat.



12 comentarios en 11-S al País Valencià
  1. 1

    Ya mos estàs justificant el fascisme pancatalaniste en base a tontaes com el dret de manifestació!

    Bromes a part, molt bon escrit, com sempre.

    Ara, Andrés, deixa que et faça una pregunta. Tu sempre has cregut en l’estat de dret, hi creus molt i denuncies els reiterats casos en els quals, malauradament, les institucions de l’estat se salten les pròpies normes i, d’alguna manera, palesen que aquest estat de dret no funciona, o ho fa de manera deficient.

    Com a lector que et seguisc des de fa prou temps, ¿té solució açò nostre? ¿Creus que, des de dintre el sistema encara es poden fer canvis que impedisquen aquests abusos? ¿O per contra, cal canviar de model, o de legalitat? Per curiositat t’ho pregunte, ¿fins a quin punt «creus» en el sistema? (per a un professor de dret administratiu, espere que no siga una pregunta compromesa xD)

    Marc

    Comentario escrito por Marc Nadal — 12 de septiembre de 2013 a las 12:59 pm

  2. 2

    No sóc massa optimista, Marc. Deia fa unes setmanes, en una entrada titulada «catacrac» que jo li veig poca solució a tot això perquè el material que tenim… és el material que tenim.

    La bona notícia han estat els jutges. Això vol dir que encara no hem arribat al fons del tot. Però per ser optimista jo necessitaria que algún dia, quan tornen a passar coses com aquestes, algún funcionari es plantara o algún càrrec dimitira. Significant que por ahí no estan disposats a passar.

    I també em preocupa, la veritat, la naturalitat amb la que acceptem aquest procés de «bons i dolents» en què estan alguns. Amb menció especial per al nostre Govern autonòmic (però també, a la inversa,certa esquerra). Que tothom ho veja normal em preocupa.

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 12 de septiembre de 2013 a las 2:03 pm

  3. 3

    I com a element secundari d’aquest assumpte, i que no per eixe motiu ens hauria de cabrejar menys, per la inutilitat/seguidisme/mala fe (táchese lo que no proceda) de tota esta cadena de servidors públics als que paguem, també haurem de fer front entre tots als servicis de l’advocat i procurador d’ACPV, ja que l’Estat ha sigut condemnat a les costes procesals…

    Comentario escrito por ieau — 12 de septiembre de 2013 a las 5:22 pm

  4. 4

    Bueno, sabido es que la mayor subvención a ACPV viene de la Administración valenciana y las sucesivas indemnizaciones que le tienen que pagar por las macarradas ilegales que les hacen: varios milloncejos por las multas ilegales por los repetidores, más intereses, han tenido que soltar no hace mucho.

    Comentario escrito por Uanque — 12 de septiembre de 2013 a las 9:46 pm

  5. 5

    Pues hombre, sí que lo eres. Esos mismos desmanes se viven día sí, día también en tu Universidad y en tu facultad y tampoco veo protestas desmesuradas. Y mucho menos al ser parte de esa organización se me ocurriría meterte en el saco. Y esas mismas tendencias totalitarias se desarrollan en la izquierda en general y en la catalanista en particular ( tampoco te voy a pedir que las pongas por escrito en tu blog).

    Con todo, estoy de acuerdo contigo en que la prohibición es una patochada. Los que ahora mandan deberían aceptar que hay gente que os sintáis catalanes y así lo que queráis manifestar. Es un mínimo el que la gente pueda plantear su proyecto político. Además,poner puertas al campo es absurdo en un régimen de libertades. ¡Ni que estuvieramos en Corea del Norte o Cuba!.

    Al menos uno se puede congratular de que en algunos sitios las resoluciones judiciales se cumplen ( en otros no, pero como son los buenos no pasa nada).

    Y por cierto, se agradece que no mentes el tema de la discriminación por razón del idioma y tal y tal.

    Comentario escrito por josé luis — 13 de septiembre de 2013 a las 7:40 am

  6. 6

    Bueno, José Luis, yo cuando ejerzo funciones públicas en la Universidad te aseguro que intento acomodarme a lo que dice el ordenamiento jurídico. Como digo en el texto, eso no excluye que a veces uno pueda equivocarse, pero una cosa es eso y otra incumplir flagrantemente obligaciones o denegar derechos a personas por consideraciones ideológicas. Es más, si piensas o tienes conocimiento que yo, tanto como miembro de la organización como en el ejercicio de mis funciones, haya hecho dejación de esas obligaciones que también tengo soy el primer interesado en que me lo comentes porque es la manera de mejorar, caso de que efectivamente lo esté haciendo mal.

    Por otro lado, como creo que es obvio, la cuestión no es que como yo me siento catalán, que, la verdad, no es el caso, defienda que hay que dejarnos que nos manifestemos. Es más bien al revés, creo esencial que los que tenemos un sentimiento que coincide con la mayoría social (no sentirnos catalanes) seamos extremadamente cuidadosos en la defensa de los derechos a poder expresarse de los que son minoría.

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 13 de septiembre de 2013 a las 10:30 am

  7. 7

    En lo de las minorías estoy de acuerdo. Totalmente de acuerdo. Y con lo del derecho de manifestación.

    Sobre lo otro estoy seguro de que tú honestidad en el trabajo, pero del incumplimiento de algunos otros profesores por ejemplo en detalles quizás menores como los horarios de tutorías o como quiera que se llamen ahora, pues sí. De todas formas soy de otra época anterior y no creo que haya mejorado mucho.

    Siento haberte molestado pero a lo que me refería es que me parece injusto cuestionar a todos los miembros de una Administración, cuerpo o lo que sea por la actuación de alguno de ellos.

    ¿Que funciona el principio jerárquico y el miedo?. No te lo voy a negar. ¿Que habría que ser valiente?; quizás. No todo es blanco y negro.

    Y los informes en contra pues ya te digo yo por dónde se lo pasan los políticos.

    Comentario escrito por josé luis — 13 de septiembre de 2013 a las 11:35 am

  8. 8

    José Luis, al contrario, no me has molestado. Creo que tienes razón y que para el primero para el que es exigible ese compromiso en su trabajo es para mí. De hecho, en relación a eso que dices, sólo he tenido una vez «responsabilidades» organizativas en la Universidad (un año me encargaron organizar la distribución de horarios) y la cosa acabó como el rosario de la aurora a los pocos días de empezar cuando pretendí aplicar la norma vigente a la novia de un gerifalte y a su protegido especial y fui automática y amablemente «invitado» a dejarlo (con el apoyo de casi todo el mundo, cosa que me jodió y me pareció bastante impresentable, la verdad, pero desde un punto de vista pragmático es cierto que me permitió quitarme de enmedio para siempre) y aquí paz y después gloria: es lo que pasa en estos casos y creo que está bien que pase, que te cesen o te hagan irte o te vayas tú antes que aceptar tragar ciertas cosas. Es cierto que, como no todo es blanco o negro, como bien dices, se me puede acusar (a mí y a casi todos) de no hacer lo suficiente, de no «luchar» por cambiar esto y contra los malos. Pero vamos, por seguir con el paralelismo de lo de Eichmann, yo con que la gente no sea un agente activo en lo de llevar a judíos a campos de exterminio me conformo, es decir, con que el comportamiento sea adecuado y dentro de la legalidad en el ejercicio de las responsabilidades propias.

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 13 de septiembre de 2013 a las 12:18 pm

  9. 9

    #8 «es lo que pasa en estos casos y creo que está bien que pase, que te cesen o te hagan irte o te vayas tú antes que aceptar tragar ciertas cosas»

    Ací és on està el problema, que no tots, per les seues circunstàncies personals poden permetre’s que els cesen, els facen anar o no tragar certes coses, la qual cosa enllaça amb totes les seues referències a Hannah Arendt i, de rebot, a l’article que acaben de publicar d’Arròs a banda a la Paella Rusa:

    http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/paellarusa/2013/09/12/cansalada-a-la-xilena-quatre-decades-doblit/3814

    De tant en tant, algú li posa ous a l’assumpte, però molt rarament vorem a algú que siga la cansalada.

    Tenint en compte que jo, segurament, hauria acabat fent el mateix que vosté, i que no voldria que ho interpretara com una qüestió personal, sino simplemet com a exemple: fins a quin punt la decissió d’apartar-se d’enmig és la correcta i no la d’haver intentat arribar fins al final amb la correcta (normativament parlant) distribució dels horaris, tenint en compte un possible enfrontament amb superiors jeràrquics?
    I estem parlant des de la perspectiva de la funció pública i la relativa seguretat de segons quins llocs de treball (com podria ser el seu -imagine que funcionari, però no ho puc assegurar-, perquè la pregunta pot ser la mateixa per a algú que no siga funcionari i l’enfrontament amb un superior jeràrquic podria suposar el seu comiat del lloc de treball…

    (Fotre, crec que m’he posat al seu nivell -salvant les distàncies, senyor doctor, que ací un servidor és admirador i defensor de bona part dels seus escrits i reflexions- en aquell cas en què li va tocar vosté les castanyetes a l’ínclita Victòria Camps… No m’ho tinga en compte).

    Posant-me un poc relativista, per a estos casos, igual toca parlar d’una ètica de màxims i altra de mínims (o de baixa intensitat). Ja pare, que m’he passat!

    Comentario escrito por ieau — 13 de septiembre de 2013 a las 1:20 pm

  10. 10

    No, ieau, no m’he explicat bé, sembla. El resultat de la història és que vaig quedar apartat, sí. Però perquè la majoria de la penya ho va voler així (a la Universitat es designa la gent per aquestes coses de manera molt democràtica i tal). És a dir, vaig estar ahí, en dos setmanes vaig tocar els ous molt (pel que sembla), em retiraren la confiança (amb conseqüències molt diverses i que anaren més enllà del fet de tindre o no responsabilitats, cosa que per altra banda jo ja sabia quan va començar tota la història, perquè la vida és com és.. i perquè ja s’encarregaren ells de recordar-me-ho) i s’ha acabat.

    Alternatives més guerreres, però, sí que n’hi havia, és clar, però ja no dins l’exercici de la meua responsabilitat. Són coses del tipus denunciar davant la Universitat que determinats companys estan incomplint determinades regles. Sincerament, no li vaig veure sentit. Més que res perquè els «perjudicats» per les decisions no reglamentàries eren els que de manera clara les defensaven contra el meu criteri reglamentista. Així que…

    En tot cas, reconec que, també, el meu esperit de «toca collons» va quedar molt malmés amb l’experiència i amb poques ganes de clavar-me en més embolics. És a dir, és de veres, que potser vaig decidir aguantar posar ous i eixir escaldat… però no posar la cansalada perquè la resta es donara un festí a base de porc rostit.

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 13 de septiembre de 2013 a las 4:26 pm

  11. 11

    Ei, que no volia jutjar-lo. Al contrari, si crec que serà dels elements més germanic-reglamentarista i presentable de tot el merder en el qual treballa -i que, poc, pero alguna cosa he conegut per dins-.
    Que en el fons era una autocrítica. Que jo ja he dit que segurament hauria actuat de la mateixa manera (bé, rectifique, jo no hauria tocat collons i m’hauria posat el pitjor horari de tots per a contentar a tot Déu): que ja em pareix bé que molestara als capos de torn i que no tots s’hauríem atrevit a fer el mateix -i també algun kamikaze cansalada hauria denunciat davant de la Universitat-, però el fons de la qüestió i de la meua autocrítica -que he extés desconsideradament als demés- és que tots estem en el joc i que des d’el que redacta l’informe de la guàrdia civil, passant pel que redacta l’informe de l’ajuntament, el cos jurídic que aconsella al sotsdelegat i el propi sotsdelegat són (som) la veu de l’amo i en alguns casos (quan el sou marca la supervivència) és fa difícil vore qui té més responsabilitat ètica de no trencar la punyetera cadena…

    Comentario escrito por ieau — 13 de septiembre de 2013 a las 4:49 pm

  12. 12

    No, ieau, si no em molesta, al contrari. Crec que tens tota la raó. Pero això, també, deia jo el dia que parlàvem d’Arendt que el més important de les conclusions que ha de traure cadascú sobre el llibre en qüestió és, crec, justament això: que nosaltres no estem lluny de ser dolents… que potser només estem, simplement, en altres circunstàncies (acceptant, òbviament, que hi ha exigències i exigències… i barbaritats i barbaritats).

    Una abraçada ben forta!

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 13 de septiembre de 2013 a las 6:32 pm

Comentarios cerrados para esta entrada.

No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 0,180 segundos
En La Red desde septiembre de 2006