S’ha mort Vicent Montés

Ahir, 7 d’agost de 2009, va morir Vicente Montés Penadés, Catedràtic de Dret Civil de la Universitat de València des de fa molts anys i, darrerament, també, Magistrat del Tribunal Suprem.

Vicent Montés ha estat un dels juristes més importants de les últimes dècades a Espanya i, per descomptat, també al País Valencià. A més de les seues importantíssimes aportacions al Dret privat espanyol (que no es poden resumir ni comprendre amb les referències sumàries que ens aporten els recopilatoris d’articles que hi ha a la web), com ara en tot allò referit al dret de propietat o els seus estudis sobre el procés de resurrecció d’alguns drets forals (el cas valencià n’és un molt bon exemple, com ell mateix va descriure a l’article que a la revista El Cronista tinguèrem l’honor de publicar fa uns mesos), el Professor Montés ha destacat com a universitari compromés i dedicat a l’ensenyament. La quantitat i qualitat dels nombrosos deixebles que han treballat amb ell i han continuat amb la tasca universitaria de Montés n’és una bona prova que ho deixa ben palés.

Junt a la seua activitat universitària, Vicent Montés va treballar durant molts anys, igualment de manera exemplar, com a advocat. I des de fa quatre anys, arran el seu nomenament en tant que “jurista de reconegut prestigi” (qualitat que ningú no li podia negar), com a jutge al Tribunal Suprem. Però, a més de la seua feina com a jurista, Montés va destacar com a ciutadà compromés amb la societat, amb el seu país i amb la seua terra. Les seues nombroses inciatives al llarg de les passades dècades en defensa dels valors de la convivència i de la democràcia, de l’Estat de Dret i d’una determinada manera d’entendre i de defensar un model de societat a Espanya i al País Valencià haurien d’ésser un referent per a tots. De fet, i això prova que las persones habitualment sabem detectar a les persones valuoses, Montés havia estat, per exemple, membre del Consell Valencià de Cultura, un nomenament intel·ligent per a tractat d’aprofitar tot allò (i n’era molt), què podia donar Vicent Montés a la institució. I la Generalitat valenciana, fa cosa d’un any, el va premiar amt tot mereixement.

La Wikipèdia a Espanya, tan curta com sempre en matèria de Dret, no conté dades sobre Montés. Supose que en breu, en quant es faça ressó de la seua mort, tindrem una biografia més copmpleta del Professor a la web Universitat de València, institució que, a més, tenia avançats els tràmits per a nomenar-lo Doctor honoris causa (el professor Montés no era doctor per la Universitat de València, sinó per la Universitat de Bolonya). Fins aqueix moment ens hem de conformar amb les referències dels diaris, inevitablement breus i referides només a la seua tasca professional. Hi ha una excepció, però, a Levante-EMV, amb un record sentit a càrrec de José Manuel Gironés. I és que, a més, per a fer justícia a Vicent Montés cal també recordar a la persona amable, sempre disposada a tirar una maneta, extremadament activa, amiga de les bromes i de jugar amb les paraules que, segons tots els que han tractat amb ell habitualment, era el Professor Montés.

En qualsevol cas, Vicent Montés deixa, tant als que estudiàrem a la Universitat de València quan ell hi ensenyava com a tots els juristes espanyols, tant als demócrates convençuts i dedicats a millorar el model de societat que tenim com als valencians amb una visió ambiciosa de país, molts motius per a lamentar la seua mort i, sobretot, per a enrecordar-se d’ell molt sovint. La seua intensa i plural trajectòria vital, per a compensar-ho, i molt benauradament, ens deixa també moltes (i molt bones) maneres de fer-ho.



No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 1,097 segundos
En La Red desde septiembre de 2006