Análisis sobre la proposición de ley de amnistía

A partir de la presentación por el grupo parlamentario socialista en el Congreso de una proposición de ley de amnistía, he preparado una pequeña explicación de la misma, en vídeo. ¡Espero que os resulte de utilidad!

Versión de la explicación de la proposición de ley de amnistía en castellano:

Versió en català de l’explicació dels continguts essencials (i petita valoració) d’urgència de la llei d’amnistia:



Monarquia i exercici del poder a l’Espanya constitucional

1. Context històric i implantació de la Monarquia constitucional espanyola

El Regne d’Espanya és constituït com una monarquia constitucional des de la Constitució espanyola de 27 de desembre de 1978, incorporant-se d’aquesta manera al limitat conjunt de països del món que han arribat a combinar la figura d’un Rei o una Reina en funcions de Cap de l’Estat amb unes funcions limitades -o inexistents- respecte del govern del país, que queda en mans d’executius directament o indirecta triats pels ciutadans a partir d’eleccions democràtiques lliures.

El nombre de països del món on encara hi ha monarquies, definides pel control d’una sèrie de funcions estatals que converteixen en Caps de l’Estat, amb més o menys atribucions segons els casos, els hereus d’una determinada família, és relativament limitat. Si fem cas dels llistats més habituals, en podem comptar una trentena, que pujarien en vora una quinzena més si considerem que en fan part les nacions que oficialment i simbòlica conserven el Rei del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord com a sobirà nominal (en concret, 14 territoris i països de la Commonwealth, entre d’altres, com és sabut, Austràlia, Nova Zelanda o Canadà). Dins aquest grup, però, les monarquies constitucionals són si fa no fa la meitat, majoritàriament ubicades a Europa occidental (juntament al cas ja comentat del Regne Unit, són monarquies constitucionals Bèlgica, Dinamarca, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Noruega, els Països Baixos, Suècia i, com hem començant dient, també Espanya des de 1978). Són també habitualment considerades monarquies constitucionals, fora de l’àmbit europeu, la del Japó, i també els casos de Bután i Camboia, a Àsia; Toga, a Oceania; i Lesoto, a Àfrica. La resta de monarquies que subsisteixen al món, normalment al món musulmà i molt particularment a la península aràbiga, en major o menor mesura, conserven trets clarament autoritaris, per molt que en alguns casos hi haja eleccions en certa mesura democràtiques (Marroc, Jordània, Tailàndia), però en general podem considerar que no són democràcies i que les seues Cases Reials hi conserven un gran poder per determinar els destins de les seues societats (Arabia Saudita, Bahrein, Brunei, Catar, els Emirats Arabs Units, Kuwait, Oman i Swazilandia-Eswatini).

Dins aquest selecte grup, el cas espanyol presenta alguna particularitat digna de ser recordada i que té a veure amb la història recent del país. La major part de les monarquies que formen part de la llista, i en concret totes les que són monarquies matisades per un exercici constitucional del poder de caire democràtic, han estat conservades perquè han aconseguit perpetuar aquest model de Prefectura de l’Estat a partir d’una legitimitat històrica que, normalment, se retrotrau a moltes segles enrere. La raó de la seua supervivència rau en el fet que els països en qüestió han aconseguit circumnavegar i superar les vicissituds històriques i moments de crisi sense que les seues monarquies es posaren en qüestió. Aquets procés, malgrat que amb cesures puntuals, ha estat un continu, on les dinàmiques de progressiva democratització s’han pogut compatibilitzar amb el manteniment de la Casa Reial de torn. Això ha generat de vegades instauracions i reinstauracions, però llevat de les situacions provocades per l’ocupació alemanya a la II Guerra Mundial, tot el segle XX ha estat un segle d’estabilitat per a eixes Cases Reials, que han completat al llarg del mateix el complet procés de desapoderament dels monarques de qualsevol competència executiva efectiva, que és el que els permet poder subsistir, mantenint funcions representatives, simbòliques/protocol·làries/formals i, com a molt, de certa moderació institucional, en contextos democràtics. La primera que va fer la transició completa es pot considerar que fou la monarquia britànica, que després la coneguda crisi del People’s Budget de 1909-1911[1], una de les crisis constitucionals freqüents a la història anglesa, va eliminar tot poder efectiu sobre el pressupost de la Cambra dels Lords, acabant així amb el mecanisme de control indirecte que sobre la política anglesa encara podia conservar el monarca. La resta de monarquies constitucionals europees, en general, i per la seua banda, acabaren aquesta transició després de la II Guerra Mundial.

El cas espanyol, nogensmenys, és diferent perquè hi tenim trencaments de la legitimitat monàrquica no només al segle XIX, mentres les revolucions liberals van decantant el model d’Estat modern en un procés paral·lel al de la construcció nacional (per al cas, espanyol, Álvarez Junco, 2001, ha descrit aquest procés i les seues turbulències de manera molt completa), com va ser habitual a la resta d’Europa, sinó també al propi segle XX. Si parlem de la Casa de Borbó i del Regne d’Espanya, jurídicament unificat després els Decrets de Nova Planta (1707 per al Regne de València i per al Regne d’Aragó, 1714 per Catalunya i 1715 per les Illes Balears) després la Guerra de Sucessió, com a mínim trobem una primera restauració borbònica després la invasió napoleònica i la Guerra del francès, amb el retorn al tron de Ferran VII el 1814 (simbolitzat amb l’entrega del manifest monàrquic absolutista anomenat “dels perses” al Rei després la seua entrada a la ciutat de València el 16 d’abril); i també una segona restauració borbònica quan, després la forçada marxa a l’exili d’Isabel II i la breu experiència republicana que acabà el 29 de desembre de 1874 a Sagunt, amb el pronunciament del general Martínez Campos que porta de retorn la casa de Borbó i, en concret, al rei Alfons XII. Fins ací no trobem res que no puga haver estat el cas a d’altres països europeus del nostre entorn. El que és menys habitual és que, després d’un nou trencament, amb les eleccions municipals de 1931 i la proclamació de la II República espanyola el 14 d’abril propsegüent, la monarquia espanyola fora reinstaurada a les acaballes del segle XX. Si parlem de països sobirans, i no d’entitats territorials menors, on els títols de Rei poden existir nominalment en alguns contextos amb diferents significacions, només hi ha dos casos de països on s’haja pretès instaurar o reinstaurar una monarquia al segle XX: l’Afganistan (i en aquest cas, breument, perquè com és sabut el país deixà de ser-ho el 1973) i Espanya.

El procés de recuperació de la monarquia a Espanya fou, si més no, peculiar. I més peculiar encara la seua evolució ver el model de monarquia constitucional. De fet, abans va ser restaurada la monarquia que no pas la Constitució o un règim democràtic i de llibertats. En efecte, després de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, amb l’exili d’Alfons XIII, el segon experiment republicà espanyol acabarà finalment l’1 d’abril de 1939, amb la victòria militar de les tropes de Francisco Franco sobre les del govern republicà legítim a la llarga i cruenta guerra civil que va succeir el colp d’estat del 17 de juliol de 1936. La instauració d’un govern totalitari (encara que la ciència política espanyola, des de Linz, ha entès que més que totalitari el règim de Francisco Franco va ser més bé només “autoritari”, si més no a partir de la II Guerra Mundial, com la veu “Francisco Franco” del Diccionari de la Reial Acadèmica de la Història recorda), sense llibertats ni drets fonamentals reconeguts i on la legitimitat d’exercici del poder, en la clàssica classificació weberania, no era racional-democràtica sinó militar-carismàtica, fou el precedent directe del retorn de la monarquia a Espanya. Per aquesta raó, encara que en l’actualitat forme part del club de monarquies constitucionals, hi ha unes peculiaritats ben presents que potser expliquen alguns dels seus trets diferencials.

De fet, és una decisió personal de Francisco Franco, que va ser Cap de l’Estat de l’Espanya “nacional” des de l’1 d’octubre de 1936 fins la seua mort el 20 de novembre de 1975, la que consagra la restauració d’una monarquia a Espanya. Així ho va determinar la Llei de Successió en la Prefectura de l’Estat de 1947, cinquena de les anomenades Lleis Fonamentals del franquisme, que encara que formalment elaborada per les Corts franquistes i fins i tot sotmesa un miratge de referèndum popular, responia directament a la voluntat de l’aleshores Cap de l’Estat. No només això, sinó que la determinació de la persona que seria designada per ocupar “a títol de Rei” eixa Prefectura de l’Estat en el moment en què Francisco Franco la deixara vacant fou també decisió personal del dictador, que en 1969 va portar a les Corts franquistes la Llei Orgànica de l’Estat on nominalment es convertia en successor designat a Joan Carles de Borbó i Borbó. D’aquesta manera, i per decisió personal directa del “Generalísimo” Francisco Franco, sense trencar jurídicament el vincle de legitimació jurídica nascut el 18 de juliol de 1936 que va trencar la legitimitat republicana des d’un punt de vista institucional, la monarquia era recuperada a Espanya i, a la vegada, la dinastia Borbó, encara que alterant l’ordre natural de successió, va ser també restaurada.

Aquest procés de recuperació de la monarquia, com s’ha dit ben original, és previ a la conversió d’aquesta monarquia en constitucional, que es va aconseguir mitjançant un procés de transició jurídica que en tot moment va tractar d’evitar la possibilitat d’un “trencament” en termes de legitimitat i jurídic, optant por una “reforma”. En les conegudes paraules de Fernández Miranda, reconegut arquitecte de la transformació des del Consell del Regne i la presidència de les Corts no democràtiques provinents del franquisme, es tractava de fer un procés de reforma democràtica moderat, segur i sense estridències i, sobretot, “de la llei a la llei” (raó per la qual la línia de legitimitat potser política però en tot cas jurídica en què es recolza la nostra democràcia assolida a partir de 1977-1978 es remunta al 18 de juliol de 1936 i la legalitat franquista, com per altra banda han deixat clar sistemàticament tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional quan han hagut d’enfrontar-se a la revisió jurídica d’actes franquistes, considerada en general no possible jurídicament per no haver estat impugnada en cap cas aquesta legalitat i que arriba al punt, per exemple, de no acceptar la revisió de condemnes fetes pels tribunals del franquisme com la del poeta Miguel Hernández[2]).

Que aquest procés fora finalment un èxit, aconseguint tant la democratització paulatina del país, amb eleccions a les que finalment s’incorporen més i més sectors de la societat, inclosa bona part de l’antiga oposició a la dictadura, explica per quina raó els estudiosos dels processos de transició a la democràcia com ara Ackerman (al seu conegut treball de 2015 sobre els diferents processos de revolucions democràtiques) consideren Espanya un exemple clar de democràcia “atorgada” o “tutelada”, no aconseguida des de baix en processos revolucionaris com el model francés, ni amb una progressiva porositat democràtica creixent per un joc entre elits i poble com és el cas d’Anglaterra, sinó un interessant model de democràcia que es dissenya i atorga per les elits i qui té el poder, des de dalt, per evitar mals majors (cas particularment interessant perquè els exemples més habituals de transicions d’aquest estil són països com ara Alemanya o el Japó, que no debades conserva una monarquia constitucional hui en dia en part per aquesta raó, que han estat derrotats a una guerra i són forçats a fer aquesta transició, el que no va ser el cas d’Espanya). La pressió interna, en forma d’oposició democràtica, però sobretot externa, dels Estats Units i els socis europeus, així com la convicció de les elits franquistes que l’única manera de conservar part del poder polític i econòmic aconseguit a mitjan termini passava per acceptar algunes renúncies, com ha explicat Bartolomé Clavero al seu recent llibre (2019) sobre la deriva constitucional espanyola (el primer capítol del qual és dedicat precisament a la transició a la democràcia i el paper la monarquia en aquest procés) en són les claus.

Com és fàcil d’entendre, una democràcia aconseguida en aquestes condicions naix, inevitablement, amb una sèrie de hàndicaps. Alguns d’ells tenen a veure amb el manteniment d’estructures de poder que, en casos de transicions populars exitoses i de trencament de la legitimitat anterior i reconstrucció del pacte cívic de convivència no subsistirien. És el cas, ben probablement, de la pròpia institució monàrquica, en primer terme, però també d’una sèrie de relacions econòmiques i de control sobre l’estructura productiva i els recursos del país que, per exemple, ha recensionat recentment Ximo Bosch (2022) a un complet llibre sobre corrupció a Espanya amb un repàs a la seua evolució des del franquisme fins els nostres dies i la responsabilitat que hi tenen les elits polítiques monàrquiques, per explicar com aquest peculiar procés de transició a la democràcia explica bona cosa sobre les dinàmiques de corrupció institucional encara hui presents a Espanya.

En aquest procés, que es clou amb l’aprovació de la Constitució espanyola de 27 de desembre de 1978, la monarquia en la figura de Joan Carles de Borbó hi té un paper protagonista. En primer lloc, perquè en tant que hereva de totes les atribucions com a Cap de l’Estat que havia atresorat Francisco Franco durant vora quaranta anys, el procés de transformació, transició i equilibris per convertir un règim autoritari en un de democràtic passava inevitablement per la renúncia a moltes d’aquestes funcions, per no dir directament a totes aquelles amb una mínima rellevància. Però, justament per les dificultats que suposa l’acceptació d’un complet desapoderament jurídic de qui ostenta el poder públic, això durà a un disseny institucional a la Constitució on la monarquia apareix com una opció per defecte i innegociable, amb un blindatge jurídic tan notable i exagerat que inevitablement, com ha acabat passant, estava destinat a crear problemes i, a més, amb uns blindatges no jurídics (socials, mediàtics, econòmics…) addicionals que formen part de l’ecosistema d’aplicació de les normes legals sobre el funcionament de la monarquia espanyola restaurada el 1975 que expliquen algunes anomalies dins el context de les monarquies constitucionals europees, tant pel que fa a la participació en els afer públics amb una intensitat desconeguda. Per exemple, ajudant a propiciar crisis tan importants com va ser la de l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981, o amb la participació directa del Rei en la reacció de l’Estat front els intents d’autodeterminació de part del poble català amb una consulta popular l’1 d’octubre de 2017; com pel que té a veure amb la insulació de totes les dades i informació sobre el patrimoni personal del Rei i de la seua família o amb una declinació de les immunitats jurídiques de què disposa que van més enllà del que és raonable. Un blindatge que, a més, és patent des de la pròpia Constitució (i potser més senzill d’entendre en el context política de fa vora cinc dècades, amb una dictadura encara ben present), com ha ressaltat recentment Pérez Royo (2015) explicant com de complicat és jurídicament tocr els elements estructural del text constitucional, incloent-hi les parts referides a la Corona, però que abasta fins i tot decisions recents, en 2022, dels òrgans de govern de les Corts (democràtiques) espanyoles en el sentit d’entendre que sobre els afers personals, però també institucionals, dels Reis d’Espanya no es pot parlar en seu parlamentària, la qual cosa, en canvi, sí és molt cridanera. 

2. Marc jurídic i blindatge de la monarquia a la Constitució espanyola de 1978

2.1. Les funcions d’un monarca constitucional a la Constitució

La regulació de la Corona en la Constitució espanyola de 1978, continguda al Títol II del text constitucional (arts. 56 a 65 CE), com ha estat destacat pels comentaristes i persones més dedicades a l’estudi de la qüestió, ens dibuixa un marc jurídic perfectament homologable al de qualsevol democràcia que té com a forma de govern una monarquia constitucional, tal i com s’ha ressaltat des dels primers estudis en la matèria (Torres del Moral) fins els més actuals (per exemple, Rollnert Liern et alii, han publicat enguany un complet estudi on aquests elements comparats estan molt ben estudiats). El text de la Constitució lleva tots els poders polítcs tradicionals al Rei i li deixa essencialment atribucions de tipus protocolari, formal i representatiu. Així, l’art. 56.1 CE, en una formulació ben habitual, proclama que el Rei és Cap de l’Estat i que “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals”, i també que, a més, “exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis”. En concret, és la mateixa Constitució la que en els arts. 62 i 63 CE ja clarifica i atribueix algunes d’aquestes funcions. Com veurem, es tracta d’un conjunt d’activitats que el nostre sistema constitucional estableix que seran exercides per una figura per definició sense legitimitat democràtica i que, per aquesta raó, és molt problemàtic que puguen incloure decisions o actuacions que integren el més mínim element de decisió subjectiva, valorativa i política. 

Així, són funcions del Rei segons l’art. 62 CE tot un seguit d’actes completament reglats, bé de tipus formal, bé protocolaris, com ara: sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions o referèndums en els casos i termes previstos a la Constitució, nomenar i remoure els membres del Govern a proposta del President del govern, expedir els decrets acordats en el Consell de Ministres, proveir els oficis civils i militars i concedir honors i distincions o exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei (la qual no podrà autoritzar indults generals). També, segons l’art. 63 CE, el Rei acredita els ambaixadors i altres representants diplomàtics, d’una banda; i de l’altra, els representants estrangers a Espanya són acreditats davant ell; signa els tractats internacionals i, sempre prèvia autorització de les Corts Generals, declara la guerra i fa la pau. Totes aquestes funcions, però, es configuren clarament com totalment reglades i degudes, de manera que la funció del Rei és simplement segellar un procés previ de presa de decisions o actuacions a càrrec de govern o parlament, segons els casos, en tant que titulars de la legitimitat democràtica, indirecta o directa respectivament, pròpies d’un ordre constitucional. Ni tan sols té capacitat per revisar o controlar el procés, i per això tampoc no pot negar-se a complir amb aquestes funcions. En aquest sentit, res es pot dir respecte del règim jurídic que plasma la Constitució espanyola, fins i tot més restrictiva que algunes del nostre entorn comparat (ben és cert que també és una Constitució molt més moderna i que per aquesta raó és normal que siga més avançada en aquest punt). 

D’altres funcions de l’art. 62 CE tenen potser un marge potencial de maniobra major, com és el cas de “ser informat dels afers de l’Estat i presidir, a aquest efecte, les sessions del Consell de Ministres quan ho crega oportú”, però el propi precepte aclara que en tot cas aquesta participació ha de ser sempre a petició del President del Govern i no a l’inrevés. De manera que la participació en els Consells de Govern s’ha convertit en una qüestió ritualitzada en moments puntuals i periòdics. 

Respecte de la informació que rep el Rei, entrem, en canvi, en un àmbit on apareix una figura sense legitimitat democràtica que, d’alguna manera, encara que siga com a subjecte passiu, participa al funcionament de les institucions de l’Estat. Depenent de com es desenvolupe i actue en la pràctica hi pot generar problemes i friccions amb els legítims representants dels ciutadans., democràticament triats en la contesa electoral. Dubtes semblants pot general la funció de “comandament suprem de les Forces Armades”, que encara que la pràctica constitucional ha deixat clar que no permet al Rei actuar donant cap tipus d’ordre o instrucció executiva, és ben evident que genera una certa relació umbilical entre Forces Armades i monarca que, depenent de com siga emprada, pot suposar problemes. Encara que menys problemàtica, perquè no tenen la importància de les Forces Armades, el Rei també ostenta l’Alt Patronatge de les Reials Acadèmies, on també sembla que si bé en el plànol jurídic no podrà fer res sense el corresponent refrendo, també s’hi poden generar dinàmiques de relació pròpies i diferenciades que, en tant que òrgan carent de legitimitat democràtica, podrien arribar a generar conflictes en cas d’una utilització no responsable. Apareix ací un dels elements que reiteradament veurem que suposa un problema amb qualsevol monarquia, i l’espanyola no n’és una excepció: a partir d’un moment, el bon funcionament del sistema depèn d’un comportament responsable i decorós per part d’una persona que no ha estat triada per fer eixes funcions sinó que hi ha arribat com a resultat del pur atzar genètic.

En tot cas, en totes aquests actuacions, com ja s’ha dit, si hi ha alguna conseqüència jurídica associada, l’acte ha de ser refrendat, la qual cosa significa també que el Rei té l’obligació de fer exactament el que li indique el govern. De manera coherent amb aquesta obligació, els seus actes en aquest sentit no generen lògicament responsabilitat i a aquests efectes han de ser refrendats sempre pel govern, com indica l’art. 56.3 CE (que, a més, fa explícita aquesta relació entre absència de responsabilitat i refrendo per part del govern) i regula l’art. 64 CE, que literalment recorda que “dels actes del Rei seran responsables les persones que els refrenden”. L’única excepció són els actes de gestió interna de la Casa del Rei, tant la gestió dels diners que li són assignats pels Pressupostos de l’Estat; que el Rei distribueix, diu l’art. 65.1 CE, “lliurement”, igual que nomena i relleva amb aquesta mateixa llibertat el personal civil i militar de la seua Casa (art. 65.2 CE).

Al remat, són aquests espais els que històricament han generat problemes. Fou el cas, amb Joan Carles de Borbó, especialment en els primers anys, on tots els cronistes han relatat una tendència notable del monarca a intervenir en l’acció del govern, al menys, en els seus primers anys com monarca constitucional. Participació molt activa i que, com és sabut, va propiciar en part el context en què es va produir l’intent de colp d’estat del 23-F de 1981, amb militars que havien estat esperonats per actuar contra l’acció del govern democràticament triat pels ciutadans, en part, per un Rei que no s’estava de mostrar la seua insatisfacció i de buscar activament solucions per rellevar l’aleshores president del govern Adolfo Suàrez (hi ha relats de tot tipus sobre el que va ocórrer, des del de Gregorio Morán a d’altres tan diferents com el de Pilar Urbano o de Javier Cercas, per posar només alguns exemples, però tots hi coincideixen sobre el particular).

Encara que la pràctica institucional posterior, i l’experiència traumàtica que va suposar el 23-F, ha aconsellat a una moderació política i institucional del Rei, recentment, amb motiu de la crisi catalana (per un relat dels fets de 2017, vegeu el meu treball Boix Palop 2017) vàrem assistir a un sorprenent protagonisme públic de l’aleshores Rei, Felip VI, com a estàndard d’una determinada manera de reaccionar front la situació, tant a nivell polític com jurídic, canalitzada a partir d’una intensa activitat privada amb tots els poders de l’Estat, i molt particularment del poder judicial, vehiculada públicament amb el discurs públic del 3 d’octubre de 2017, fet en resposta a la realització d’una consulta popular sobre la independència de Catalunya organitzada pel govern autonòmic català. Aquesta activitat, que de nou a partir de fonts molt diverses, tant les monàrquiques que lloen la intervenció (en aquest sentit, les cròniques de periodistes molt propers a Casa Reial com Javier Zarzalejos han estat molt significatives), com les més crítiques, és clar que va ser al menys en part dissenyada autònomament respecte de l’actuació del govern democràticament triat pels ciutadans. Amb independència de la consideració personal que es puga tindre sobre el sentit concret de la intervenció i els seus resultats, el que és clar és que estem davant d’un greu i problemàtic trencament de la cadena de legitimitat democràtica respecte de la conducció dels afers de l’Estat. 

Gran part de la doctrina o de la premsa monàrquica espanyoles han justificat la intervenció en què l’art. 56.1 CE, en el que és una proclamació no gens habitual en el nostre entorn comparat, estableix no només que el Rei és el Cap de l’Estat, sinó que, a més, és també “símbol de la seua unitat i permanència”. Es tracta d’una de les referències que conté la Constitució espanyola de 1978 a la unitat de la pàtria, clarament connectada amb la molt peculiar proclamació a l’art. 2 CE en el sentit que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (l’èmfasi ha estat afegit per mi).  Una referència que només s’entén en el peculiar context espanyol que ja hem relatat i que genera una Constitució més atorgada que popularment guanyada, on sovintegen els controls i forrellats establerts pels poders fàctics de la dictadura franquista (per exemple, les Forces armades, a les que l’art. 8 també encarrega la garantia de la “integritat territorial” d’Espanya i que ja explicà Jordi Solé Tura al seu llibre clàssic de 1985 sobre les nacionalitats a la Constitució espanyola que varen intervindré directament en la redacció definitiva d’aquests preceptes i la inclusió de les referències a la unitat de la pàtria en termes tan enfàtics), que ens retrotrauen a les obsessions pròpies d’eixes institucions. De manera que el fet de connectar el Rei i les Forces Armades a eixes tasques quasi supraconstitucionals (perquè és la unitat de la pàtria la que és fonament de la Constitució i no a l’inrevés), a judici de molts, justificaria certes llibertats per part del monarca per intervindre autònomament i amb una agenda pròpia quan puga estar en risc aquesta unitat. Com és evident, aquesta interpretació és manifestament antidemocràtica i incompatible amb una monarquia constitucional. Tanmateix, la qüestió no plantejaria massa problemes si restara una mera interpretació; més problemàtic és que el Rei d’Espanya, en dates tan recents com 2017, encara haja considerat que aquest règim d’actuació era possible o que la resta de poders i institucions de l’Estat s’hagen plegat a aquesta situació. 

Evidentment, es tracta d’un precedent potencialment molt conflictiu, per quant obre la porta a què en un futur hi puga haver més intervencions semblants. Per raons evidents de normalitat democràtica, però també per garantir que la millor presa de decisions no depèn de la voluntat d’una única persona i de les seues particulars visions, percepcions subjectives o fins i tot obsessions, aquest tipus d’interpretacions haurien de quedar proscrites i els poders de l’Estat, tant legislatiu com executiu com tribunal constitucional, no s’haurien d’estar de refermar aquesta tesi restrictiva tantes vegades com siga necessari. Especialment, quan en casos com els que ja hem comentat del 23-F de 1981 a càrrec de Joan Carles I o del 1-3-O de 2017 protagonitzat per Felip V s’han produït crides explícites, i efectives, al tancament de files per part dels monarques que no és desficaciat sospitar que han ajudat a alterat algunes posicions dels representants polítics en un determinat sentit, i no sempre el més coherent amb una visió plural, transparent i de porositat democràtica de la convivència[3].

2.2. L’estatut privilegiat del Rei i problemàtiques associades

Juntament amb la determinació de les seues funcions, la Constitució espanyola de 1978 va plasmar l’estatut personal i familiar del Rei d’Espanya. Ací és on probablement veiem amb més claredat els problemes que suposa cohonestar una institució com la monàrquica amb un context constitucional i democràtic. Bona prova és que gran part d’aquesta regulació es dedica a regular les relacions familiars, hereditàries, i fins i tot reproductives, d’una família, per quant aquests elements resulten, per increïble que parega, claus per determinar qui resulta acabar sent, al remat, Cap de l’Estat.

En aquest sentit, l’art. 57.1 CE ratifica la personalíssima decisió de Francisco Franco i blinda que la successió en la Corona d’Espanya, i com a conseqüència en la Prefectura de l’Estat, és hereditària en els successors de Joan Carles de Borbó. D’altres preceptes de la Constitució regulen també regències, matrimonis, abdicacions o l’estatut de la Reina consort o del consort de la Reina, la possible inhabilitació del Rei com a mecanisme excepcional per escapar d’una situació límit derivada de les accions del monarca, eina de control i mecanisme de seguretat que depèn, com és propi d’una monarquia constitucional, del judici de les Corts Generals. Pel que fa a les regles de successió de l’esmentat art. 57.1 CE, el precepte estableix unes concretes regles de successió al tron, que per respecte a la tradició monàrquica espanyola contemplen alteracions respecte del que serien les regles que de manera coherent i evident s’haurien de deduir de la mateixa Constitució espanyola. És el cas, per exemple, de la coneguda preterició de la dona en favor de l’home per la successió dins el mateix grau i línia, alterant l’ordre de progenitura, que ha tingut com a conseqüència que Elena de Borbó, filla major de Joan Carles I, no haja estat qui l’ha succeït com a Cap de l’Estat, primat al seu germà menut, l’actual Felip VI. El més sorprenent del blindatge d’aquestes regles, que a més ha estat impossible modificar durant les quatre dècades i mig de vigència del text constitucional malgrat la manifesta inadaptació als temps socials i polítics de la previsió, és la total absència de crítica respecte d’un fet tan anòmal com que en un any tan recent com 2014 ha romàs preterida una dona per l’únic fet de ser-ho front el seu germà amb dotació cromosòmica XY. Una situació que seria un escàndol polític en qualsevol altre àmbit de la vida social, on la integració del principi de no discriminació per raons, entre d’altres, de sexe de l’art. 14 CE es considera un fonament bàsic essencial de l’ordre social, però que, en canvi, en tant que referit a la Casa Reial i la Corona, ha passat quasi sense comentari, plenament convalidat i integrat com normal per la institucionalitat espanyola i sense que haja estat possible, malgrat tot, una reforma constitucional en la matèria (Boix Palop, 2019). 

En un sentit semblant, s’ha de recordar que el Tribunal Suprem del Regne d’Espanya ha excepcionat també la regla de l’art. 39.2 CE, que proclama el dret de totes les persones a poder conèixer la seua filiació i a investigar, si és el cas, la paternitat, respecte del Rei d’Espanya[4]. La decisió, vinculada a una interpretació molt àmplia de la idea d’immunitat del Rei a la nostra Constitució, té també a veure amb el trastorn i conflicte constitucional que podria suposar l’aparició de fills extramatrimonials del Cap de l’Estat que pogueren tindre un hipotètic dret a la successió. Tenint en compte que la Constitució espanyola també estableix la igualtat dels fills amb independència de la seua filiació al ja esmentat art. 39.2 CE, una situació així provocaria una nova contradicció entre un principi bàsic constitucional ordinari i la manera en què s’accepta el funcionament de les dinàmiques familiars que determinen l’accés a la Prefectura de l’Estat que, senzillament, es prefereix obviar eliminant de soca-rel qualsevol possible indagació que potencialment poguera ser conflictiva. De nou, la regulació i blindatge de determinades pautes, l’origen del qual a més s’explica per la necessitat d’una certa estabilitat en la transició a la democràcia des del franquisme, deixa malmès el nostre ordre constitucional amb regles dubtosament conciliables amb el que son les tendències socials i polítiques normals a una democràcia que no haja de composar amb dinàmiques monàrquiques.

Ara bé, de totes les diferents previsions que regulen l’estatut personal del Rei i Cap de l’Estat a l’Espanya constitucional, la que més polèmica ha generat darrerament ha sigut la previsió de l’art. 56.3 CE que estableix que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Arran les informacions, sorgides en general només després d’haver abdicat en la Prefectura de l’Estat en 2014, sobre diferents negocis i activitats possiblement il·lícites en què hauria pogut participar Joan Carles de Borbó, s’ha posat en qüestió si aquesta inviolabilitat ha d’entendre’s com absoluta, aplicable tant a la vida pública com la privada i, fins i tot, si se pot entendre que s’estén més enllà del moment en què es deixa de ser Rei. Front les interpretacions més habituals a la resta d’Europa, i que la doctrina que més ha estudiat les inviolabilitats i immunitats propugna també a Espanya (per exemple, a treballs com el de Viana Ballester de 2021, amb abundant cita de la doctrina científica i de la desconcertant diferència entre les posicions acadèmiques i la realitat institucional), tant els tribunals ordinaris espanyols com el Tribunal Constitucional han declarat que, a Espanya, la inviolabilitat del Rei abasta, al menys mentres s’és Rei, i per les accions comeses durant eixe període, qualsevol tipus d’acte. Això explica també el sorprenent fet que tampoc les Corts espanyoles hagen pogut ni tan sols debatre aquestes qüestions, adduint-se raons jurídiques però també per motius polítics ben transparents[5]. Fins i tot mediàticament, tot i que la situació comença a flexibilitzar-se, es pot constatar una dificultat evident per informar sobre l’actual Cap de l’Estat, les seues activitats privades o el seu patrimoni i negocis (que, en part, en els últims anys, es compensa parlant a bastament, esperonats per iniciatives judicials de jutges sempre de fora d’Espanya, ja siga a Suïssa o al Regne Unit, per la possibilitat de comentar i informar finalment sobre les activitats de l’anterior Cap de l’Estat). Dificultats que també són jurídiques, per quant, per exemple, les obligacions de transparència en matèria de transparència que qualsevol càrrec públic a Espanya té no s’apliquen, en canvi, al Rei.

D’alguna manera, totes aquestes anomalies no deixen de ser inherents a qualsevol monarquia, però més encara a una monarquia que, a diferència de la resta de monarquies constitucionals europees, no ha evolucionat per decantació de creixents exigències democràtiques al llarg del anys, llimant tots els seus poders efectius, sinó que és el producte relativament recent d’una evolució i transició a la democràcia que protagonitza en primera persona, després d’heretar tots els poders de l’Estat d’una dictadura com a mínim autoritària el llegat de la qual, en la manera d’entendre el poder, la unitat d’Espanya i la protecció de les rendes derivades de la victòria en la Guerra Civil i en quaranta anys de règim franquista, depenien d’una transició controlada. 

Com a conseqüència, a més, d’un procés exitós de constitucionalisme “atorgat” del que ja hem comentat que experts internacionals com Ackerman consideren que el cas espanyol n’és paradigma, de dalt a baix, els blindatges incorporats en la Constitució, per exemple en matèria de distribució territorial del poder, com la resposta de l’Estat a les peticions de més autogovern de bascos i catalans ha demostrat, són extraordinàriament poderosos, en termes d’establiment d’un sistema de reforma constitucional molt rígid per se (Pérez Royo, 2015) però completat, a més, amb interpretacions dogmàtiques i jurisprudencials de la Constitució, hui dominants, que sistemàticament tendeixen a rigidificar-lo encara més amb tots els problemes que allò suposa (Boix Palop, 2019). 

Aquesta rigidificació, que s’enforteix en termes de blindatge i que assegura que la monarquia és pràcticament impossible d’eliminar democràticament seguint les regles de reforma de la Constitució de 1978, obliga quasi necessàriament a un canvi de règim i a un trencament constitucional per tractar de passar a un model republicà. Les minories de blocatge que se deriven de l’art. 168 CE, procediment agravat de reforma que blinda algunes parts essencials de la Constitució, com els drets fonamentals, però de manera molt significativa també tot el Títol II, permeten a menys d’un terç del cos electoral i probablement fins i tot menys d’una cinquena part de la ciutadania blocar qualsevol reforma que afecte la Corona). La qual cosa, a l’igual que passa amb d’altres demandes populars com les reivindicacions de més autogovern comentades adés, si no troba eixida democràtica amb les vies ordinàries dins la Constitució, acabarà portant a l’aparició de tensions i fractures que sense la possibilitat de canvis i esmenes poden fer-se cívicament  i social mes grans del que seria desitjable. En aquest sentit, la monarquia, a Espanya, és ja a dia de hui un artefacte polític i institucional que és objecte de divisió entre els ciutadans, la qual cosa no es pot perdre de vista.

3. A tall de conclusió: sentit actual i crítica de la monarquia des d’una perspectiva funcional 

Per acabar aquesta reflexió, i a tall de conclusió sobre la monarquia constitucional espanyola que es va acabar d’establir amb la modificació que la Constitució de 1978 va introduir sobre la monarquia que havia instaurat Francisco Franco, convé reflexionar, més enllà de la història que ens explica els seus orígens i algunes de les seues característiques i de la regulació jurídica que al Títol II de la Constitució ha establert les seues funcions i règim jurídic, sobre el sentit de la seua vigència. Encara que, com ja s’ha explicat, el model de monarquia constitucional és particularment blindat a la Constitució espanyola de 1978, no és aquesta raó suficient per deixar de reflexionar sobre el sentit pràctic i funcional d’una institució com la monarquia. Reflexió que pot resultar útil tant per la crítica a la institució com per embastar idees sobre possibles reformes per, com a mínim, tractar de minimitzar alguns dels problemes que hem anat exposant. O, directament, per analitzar críticament si té algun sentit com a institució en l’actualitat i a societats com les nostres. Com anirem descobrir, en tot cas, no hi ha pràcticament cap argument que des d’una perspectiva funcional i pragmàtica en favor dels suposats beneficis que les monarquies hi generen que puga ser defensat amb un mínim de rigor (malgrat els esforços de treballs com els d’Ariño Ortiz, 2013, que en el fons acaben mostrant unes posicions ritualitzades i allunyades de la realitat, però que en tot cas ens permeten tindre una guia dels suposats avantatges que les monarquies aporten encara hui).

Com a primer apunt, s’ha de deixar clar que la lògica democràtica és per se radicalment contrària a la institució monàrquica, qüestió respecte de la qual no té sentit ni tan sols plantejar un debat. Simplement, això sí, convé fer esment que aquesta incompatibilitat no reflecteix només un problema de tipus ètic o d’igualtat teòrica entre ciutadans, sinó que, en la mesura en què la democràcia sabem que no només té un fonament polític i filosòfic ancorat en valors sinó, a més, també avantatges evidents en termes d’eficàcia, per reduir els costos d’agència en la gestió dels afers públics i permetre tant una millor transmissió de les prioritats reals de la ciutadania com una més acurada selecció dels servidors públics, el fet de prescindir de tots aquests avantatges funcionals que la Ciència política i l’experiència sap i ha constatat que són inherents a les democràcies ja ens dona una pista important: no és només que tindre una monarquia puga estar passat de moda o no ser el més democràtic del menú d’opcions polítiques, es que, a més, genera costos evidents en termes d’eficiència pràctica des d’una perspectiva realista, pragmàtica i funcional perquè va indefectiblement associada a tindre una pitjor selecció de personal i de prioritats.

La manera de solucionar aquest problema, conegut des de fa anys, per les democràcies constitucionals és, simplement, llevar funcions i, per descomptat, eliminar qualsevol capacitat real i efectiva de decisió al monarca. La qual cosa ens porta a la inevitable paradoxa del sentit de tindre una institució que, com que sabem i ens consta que és a més d’antidemocràtica, dolenta en termes d’eficàcia, llavors, només ens podem permetre mantindre si directament li impedim tindre una intervenció efectiva en la gestió dels afers públics. Més senzill, directe i clar seria, aleshores, prescindre’n. Més encara a països, com ara Espanya, on la reintroducció és recent i artificial (de fet, per aquesta raó les reintroduccions i restauracions monàrquiques no han estat habituals al segle XX, i menys encara les instauracions).

Més enllà del pes de la tradició i de la vigència de l’statu quo, que en el fons és el que explica moltes vegades, més que consideracions funcionals, la pervivència de les monarquies i la seua evolució a monarquies constitucionals representatives i simbòliques que no exerceixen cap poder real, per al cas espanyol, donada la seua reintroducció recent, hem de buscar d’altres explicacions. Ràpidament, la monarquia espanyola ens hi apareix inevitablement associada al blindatge constitucional i a la proclamació de certs valors, a la qual cosa se li afig el propi procés de transició i com els seus actors van fer de guardians de certs elements claus de l’ordre establert per garantir un canvi “de la llei a la llei” i a la democràcia però sempre dintre d’un ordre. Un plantejament del que hi ha pistes al mateix text de la Constitució de 1978: les referències de l’art. 2 CE, de l’art. 56.1 CE, tot allò en combinació amb ell mandat de l’art. 8 CE a les forces armades de defensa de la indissolubilitat d’Espanya, ens conformen una institució monàrquica que, a més de ser hereva de les estructures de poder polític i econòmic prèvies a la Constitució, apareix també com a garant d’una molt determinada, i conservadora, manera d’entendre Espanya, l’exercici del poder (polític i econòmic) i la seua distribució territorial. No és gens estrany, doncs, que els principals aliats de la institució monàrquica a Espanya siguen les estructures i elits econòmiques del país que protagonitzen tot aquest procés “des de dalt”, àmbits on és ben complicat trobar opinions crítiques amb la institució i, en canvi, sovintegen els fòrums, plataformes, fundacions o premis generosament dotats amb capital suposadament privat per enaltir-la.

Aquesta realitat, que explica el posicionament explícit del Rei Felip VI en moments com 2017 front la crisi generada per les pretensions independentistes de gran part de la població catalana, tot i que conforta part de la ciutadania espanyola, acaba per convertir la figura del Rei d’Espanya en un Cap de l’Estat no estrictament neutral sinó “de part”. De fet, a dia de hui al Regne d’Espanya és ben evident que el sentiment monàrquic no és transversal, no ho ha estat mai des de la reinstauració de la democràcia, amb diferències ben evidents, constatades a tots els estudis d’opinió[6], tant territorialment (territoris com Catalunya, Euskadi, País Valencià o les illes Canàries son sensiblement menys monàrquics que les dos Castilles o Extremadura, per posar només alguns exemples) com política (la dreta espanyola tendeix a ser molt més monàrquica que no pas l’esquerra, i en aquest moment hi ha partits directament adscrits a una defensa del paper de la monarquia espanyola com principi polític essencial, com és el cas de Vox). Aquest fenomen, que no és estrictament exclusiu de la monarquia espanyola (per posar només un exemple, al Regne Unit és evident que el fervor monàrquic no és precisament el més destacable a territoris com Irlanda del Nord o Escòcia; igualment, en quasi tots els països les esquerres tendeixen a ser més crítics amb la monarquia que les dretes, amb caràcter general), sí es presenta a Espanya amb una virulència molt característica. El procés derivat del conflicte polític a Catalunya pel bloqueig constitucional als mecanismes d’aprofondiment en l’autogovern o en la possible acceptació d’una secessió democràtica, a més, no ha fet sinó esperonar aquesta dinàmica.

En tot cas, és important assenyalar que aquestes dades desmenteixen una de las tradicionals defenses funcionalistes de les monarquies, i en concret de la monarquia espanyola, com a institucions que ofereixen un referent d’unitat allunyat del conflicte partidista als ciutadans, i per això ben útil en termes d’identificació i construcció de la comunitat política, a la que ajudaria a cohesionar. En el cas espanyol, resulta ben evident que aquesta suposat benefici de la monarquia no és present, com demostren totes les enquestes, en el cas de la Casa de Borbó i Felip VI. A més, tampoc no pareix que aquest procés d’identificació molt profunda de la monarquia espanyola amb certes opinions i posicions polítiques siga fàcilment reversible.

Sent inexistent aquest suposat avantatge que normalment es predica de les monarquies front Caps de l’Estat que puguen ser triats amb procediments de lluita política partidista en el cas espanyol, hem de tractar d’analitzar si d’altres dels avantatges que se solen indicar podrien, en canvi, tindre algun sentit. Un d’ells, ben clàssic, és el del cost. Suposadament, la monarquia espanyola resultaria barata en comparació amb una Presidència de la República com la d’algunes dels nostres veïns. Més enllà de l’absurd de comparar models de Presidència com la francesa, amb una actuació política constant i molt intensa, en termes de cost amb la Monarquia espanyola, essencialment representativa com la italiana o l’alemanya, on els costos són també ben inferiors, s’han de recordar dos coses. La primera, que els costos reals de la Casa Reial espanyola no són coneguts, perquè no han estat mai desglossats. Coneixem el cost en pressupostos dels diners assignats directament a la Corona per la gestió directa de la seua Casa per part del Rei, però no la composició total del cost per als ciutadans, perquè no tenim informació completa sobre els diners que dediquem en termes de seguretat, viatges, parc mòbil, conservació i reparació d’infraestructures, serveis diversos pagats per l’administració de l’Estat, etc. Part de la raó de la manca de transparència de Casa Reial hi té a veure, de fet, amb la voluntat de dificultar l’accés complet a aquestes dades.

Però una altra part hi té a veure, directament, amb l’ocultació de les dades patrimonials dels membres de la família reial. En aquest cas, apareixen els costos ocults que també té la monarquia, com qualsevol exercici de poder no democràtic, en termes de corrupció. Tots els relats sobre corrupció a Espanya en els últims quaranta anys (per exemple, es darrers llibres d’Ekaizer de 2021 de o el ja referit de Ximo Bosch de 2022) demostren fins a quin punt les grans trames de corrupció han estat lligades a figures pròximes a la Corona, quan no, directament, hem anat descobrint, malgrat la protecció mediàtica i jurídica dispensada, un reguitzell de casos de corrupció directament vinculats a la família reial i, fins i tot, a l’anterior Rei d’Espanya, Joan Carles de Borbó. Encara que la seua inviolabilitat faça impossible, al menys de moment, una rendició jurídica de comptes a Espanya per aquestes activitats, el que sí estem veient és un seguit de notícies de premsa i de judicis a d’altres jurisdiccions que ens permeten fer-nos una idea de la intensitat i profunditat de les dinàmiques de corrupció associades a la institució monàrquica. 

Una situació que no ha de sorprendre, perquè per definició les institucions amb inviolabilitats i immunitats que, a més, ostenten poder o estan prop dels que ho tenen, són molt susceptibles de concentrar pràctiques corruptes. Es tracta d’una realitat no només espanyola, però que en el nostre cas, a més, ha quedat definitivament acreditada i que no és previsible que canvie només perquè canvie la persona al capdavant de la institució. De fet, al igual que als anys vuitanta del segle passat els principals amics i assessors econòmics de l’aleshores Rei Joan Carles, persones com Prado y Colón de Carvajal primer o Mario Conde després, varen ser al centre d’importants trames de corrupció, el principal amic de l’actual Cap de l’Estat, López Madrid, ja és part de diversos processos judicials per suposada corrupció. En matèria monàrquica, la història es repeteix com un metrònom implacable (coneguda i potser no del tot impertinent és la dita atribuïda a Talleyrand en plena revolució francesa que considerava que furtar era un costum reial al que tothom estava habituat, però que els Borbons hi feien un gra massa), perquè sense canvis en l’arquitectura de les institucions és complicat que les dinàmiques de comportament canvien substancialment. Més encara si, com és el cas del Regne d’Espanya, tampoc no hi ha un increment significatiu dels controls o una reducció de les esferes d’immunitat o d’inviolabilitat absoluta, gràcies a la rigidesa del model ja esmentat de blindatge constitucional de la Corona i la ben peculiar manera d’interpretar-lo de part de la doctrina i, sobretot, dels tribunals espanyols.

Assumida amb realisme aquesta situació, només queda com a argument en defensa de la institució monàrquica el mantra que ens diu que la institució permet que acaben accedint a la Prefectura de l’Estat persones “molt preparades” perquè han estat educades des del bressol per ser reis o reines i, aleshores, faran les funcions de Cap de l’Estat molt millor que qualsevol altre i, molt particularment, millor que una persona triada democràticament. Aquest argument, per molt que reiterat habitualment, no deixa de ser ben absurd. En primer lloc, perquè si de veritat estigueren millor preparats i tinguérem evidències que ho acreditaren, el que s’hauria de fer aleshores és donar-los més atribucions i facultats, fins i tot per damunt del principi democràtic, allà on siga molt important que les coses estiguen ben fetes. De fet, hi ha qui a Espanya ha establert el paral·lelisme amb les agències administratives de regulació amb estatut d’independència respecte dels poders democràtics, com bancs centrals i d’altres organismes equivalents com a models que d’alguna manera repliquen les avantatges de la monarquia (com “defensa racional”, sense que semblara que estiguera fent una paròdia, ha exposat aquesta tesis una persona com Manuel Conthe[7]; tesi que també ha arreplegat Ariño Ortiz, 2013). Obvien aquestes visions que, en primer lloc, a les persones al front d’eixes institucions se les selecciona, millor o pitjor, a partir de criteris de cerca de la competència professional; i, en segon terme, que ben evidentment aquesta selecció es fa amb criteris polítics i pels representants democràtics de la ciutadania. Ambdues qüestions són ben diferents amb la monarquia, que cas que acceptem el símil vindria a ser una mena d’autoritat independent sense cap tipus de control democràtic ni de requisits de competència professional mínimament acreditable o exigible (més enllà de la demostració de certa competència genètica-cromosòmica, és clar). És a dir, si emprem aquest mateix exemple, justament tot el que no s’acceptaria mai per una agència reguladora per resultar una autèntica bomba de rellotgeria.

El que sabem és que, ans al contrari, totes les democràcies el que tracten és, a l’inrevés, de restringir el més possible les funcions dels monarques. Addicionalment, i com hem vist fa poc amb Carles III del Regne Unit, l’esperança de vida actual provoca, i provocarà cada vegada més, que l’accés al tron es puga perfectament produir quan les persones tenen ja 50 o 60 anys (en el cas de Carles III, ni més ni menys que 73), la qual cosa no implica necessàriament que la persona e qüestió, a partir d’un punt, estiga particularment en contacte amb les preocupacions de la societat més jove i dinàmica. D’altra banda, aquesta desconnexió es multiplica encara més quan eixe procés de “preparació” s’ha fet a un entorn social exclusiu i aïllat de la resta de la societat. La retroalimentació d’ambdós elements (desconnexió de la realitat i començar amb la funció a una edat avançada, després de molts anys d’eixa desconnexió) és, a més, particularment inquietant.

D’aquesta revisió accelerada dels possibles i de vegades invocats beneficis d’una monarquia com l’espanyol només es pot concloure que descobrir, sense massa dificultats, que el model monàrquic és essencialment pertorbador des d’una perspectiva no només democràtica sinó també per la gestió dels afers públics sol ser ben senzill. Basta per tindre-ho clar, si més no, una ràpida mirada a les democràcies del nostre entorn, o a la situació espanyola, per comprovar que les monarquies generen constants problemes i friccions amb les dinàmiques democràtiques sense aportar, aparentment, cap solució o millora respecte dels problemes dels ciutadans que a regímens republicans no estiguen a disposició de les institucions. Justament per aquesta raó les instauracions o reinstauracions monàrquiques no han estat habituals durant l’últim segle, la qual cosa torna a situar-nos en l’excepcionalitat de la transició espanyola. També ens permet descobrir com, justament per tots aquests problemes, les monarquies necessiten de cert blindatge jurídic (i social, mediàtic i econòmic, a ser possible) per sobreviure. Des d’aquest punt de vista, cal reconèixer que la tasca feta pels dissenyadors del procés de transició “de la llei a la llei” per passar de la dictadura de Franco a una monarquia constitucional amb la Casa de Borbó com a Caps de l’Estat i beneficiant-se simbiòticament de la defensa i blindatge del model constitucional front la seua possible evolució en no pocs àmbits ha estat un treball molt reeixit. 

Ara bé, que aquesta siga la situació no vol dir que, quan ja han passat quasi cin dècades des d’eixe moment, no siga possible, per més que sí estiga complicat (pels blindatges no massa democràtics, si més no, continguts a la Constitució feta a eixe moment històric), aspirar a canviar aquest estat de coses. Es més, pels seus efectes funcionals i pràctics, però també per qüestions ètiques i democràtiques, és essencial comprendre tot el conjunt de causes, dinàmiques, blindatges i les seues conseqüències, per tractar de lluitar contra tots aquests problemes, exigir més mesures de transparència i de control sobre la monarquia, una revisió de la doctrina constitucional sobre la seua immunitat i, per damunt de tot i com a primera opció, continuar lluitant per un aprofundiment democràtic, social i cívic al nostre país que passa també, necessàriament, per la transició a una República tan prompte com es puga. De fet, ja fem tard.

4. Referències bibliogràfiques esmentades en aquest treball

Ackerman, B. (2015). “Three Paths to Constitutionalism and the Crisis of the European Union”, British Journal of Political Science, 45-4, 705-714.

Álvarez Junco, J. (2001): Mater dolorosa, Taurus.

Ariño Ortiz, G. (2013): La Corona. Reflexiones en voz baja. Iustel.

Boix Palop, A. (2017): “El conflicto catalán y la crisis constitucional española: una cronologia”, El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, nº 71, octubre-noviembre 2017.

Boix Palop, A. (2017): “La cuestión territorial en España: entre la reforma constitucional possible y la necesaria”, El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, nº 80, mayo 2019.

Bosch, X. (2022): La patria en la cartera: pasado y presente de la corrupción en España, Ariel.

Clavero Arévalo, B. (2019): “Constitución a la deriva: Imprudencia de la Justicia y otros desafueros”, Pasado y Presente.

Diccionario Biográfico de la Real Academia de Historia (2009): Voz Francisco Franco, https://www.rah.es/acceso-libre-y-gratuito-al-entorno-avanzado-del-diccionario-biografico-de-la-real-academia-de-la-historia/

Ekaizer, E. (2021): El Rey desnudo: el fraude. Ediciones B.

Pérez Royo, J. (2015): La reforma constitucional inviable, Catarata.

Rollnert Liern, G. (2022): Reinventando la tradición. Monarquías parlamentarias en el siglo XXI. Aranzadi.

Solé Tura, J. (1985): Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza.

Torres del Moral, A. (2001): Monarquia y Constitución, Tecnos

Viana Ballester, C. (2021): “La inviolabilidad parlamentaria y la inviolabilidad del Rey como causes de exclusión de responsabilidad penal”, Teoría y Derecho, nº 31.


[1] La crisi es produeix arran unes reformes fiscals aprovades per la Cambra dels Comuns que introduïen mesures de progressivitat taxant les grans fortunes que van ser bloquejades per la Cambra dels Lords.  Després de la convulsió política generada pel conflicte, i de sengles victòries electorals consecutives dels partidaris de la reforma, el parlament britànic va aprovar finalment la Parliament Act de 1911, que va consagrar la superioritat de la Cambra dels Comuns, en tant que extreta de la voluntat popular i amb tota la legitimitat democràtica, que a partir d’eixe moment passarà a tindre l’última paraula en cas d’opinió divergent amb la dels Lords.

[2] “La condena de Miguel Hernández, la transición y la herencia jurídica del franquismo”, publicat el 18 d’octubre de 2012: http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=556

[3] Com informaren els mitjans de comunicación des del mateix 24 de febrer, el Rei Joan Carles I convocà els representants dels partits polítics, els llegí un comunicat que no es va fer públic i els va comminar a la prudència i a no emetre información ni donar opinions sobre allò ocorregut, en el que és una interferencia ben cridanera i que potser explica, en part, que la legislación espanyola en materia de secrets oficials continue sense alçar el secret sobre els esdeveniments del momento: https://elpais.com/diario/1981/02/25/espana/351903619_850215.html

Pel que fa a la situació a Catalunya el dia 1 d’octubre de 2017, amb una consulta popular d’autodeterminació organitzada pel govern democràtic legítim de Catalunya, el Rei Felip VI va emprar el seu discurs de dos dies després, 3-O, per realizar un judici sumaríssim de contingut polític explícit i, a més, amb indicacions sobre la qualificació jurídica dels fets adreçat a les institucions de l’Estat, que suposa una interferencia polític evidente en el normal funcionament dels poders públics establerts encarregats de resoldre aquestes situacions de conflicto polític o, en el seu cas, de perseguir delictes. Alguns dels paràgrafs del discurs deien coses com que “En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común. Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía.”: 

https://es.wikipedia.org/wiki/Discurso_del_3_de_octubre_de_2017

[4] “El Supremo archiva la demanda de paternidad contra Juan Carlos I”, publicat l’11 de març de 2015: 

https://elpais.com/politica/2015/03/11/actualidad/1426073616_670115.html

[5] “La Mesa del Congreso vuelve a rechazar las comisiones de investigación relacionadas con el rey emérito”, publicat el 15 de desembre de 2020: https://elpais.com/espana/2020-12-15/la-mesa-del-congreso-vuelve-a-rechazar-las-comisiones-de-investigacion-relacionadas-con-el-rey-emerito.html

[6] Encara que, sorprenentment (o no tant) el CIS, organisme públic encarregat de la indagació periòdica a partir de criteris de ciències socials i demoscòpics sobre la composició de la societat espanyola i les seues opinions fa dècades que no pregunta sobre la qüestió, sí tenim d’altres estudis que han fet un treball de camp ampli que permet establir aquestes diferències tant polítiques com territorials. Per exemple, al 2021 el diar digital Contexto va publicar un estudi molt complet: https://ctxt.es/es/?tpl=77&tpid=633

[7] “Una defensa racional de la Monarquía Parlamentaria”, publicat el 1 de juliol de 2019: https://www.expansion.com/blogs/conthe/2019/07/01/una-defensa-racional-de-la-monarquia.html



¿Es constitucional una ley de amnistía?

Respuesta rápida: sí

Respuesta algo más matizada: ver vídeo (en castellano o en valencià/català)

=)



The sustainability of the digital transition in the public sector

For at least the last two decades, public bureaucracies in all the countries around us, although in each case with its own particularities (strategies adopted, speed and depth of the transformation), have been undergoing their own digital transition, like all the economic or productive sectors of our societies. When undertaking these changes, the element of environmental sustainability has not been, to date, barely present: neither the way in which the process has been faced nor the strategies to carry it out have considered this factor as an element to be taken into account that should or could alter or modify some of these processes. In fact, and unlike what has happened with other productive sectors or markets or of our social life, there are strikingly few studies that even aspire to quantify with a minimum of seriousness and rigor (and methodological requirements comparable to the usual ones for other equivalent studies related to private activities) the ecological or carbon footprint of the digital transition of the public sector in many European countries (as is the case of Spain, for example, where no analysis has been carried out regarding those issues).

The reasons why the sustainability of the digital transition in the public sector has not been analysed in too much detail to date may be of various kinds:

– First of all, because this transition operates in a context of a certain technological inevitability. It is taken for granted that, as for any other sector of production or activity, the digital transformation of the public administration is both desirable in the medium and long term and, basically, inevitable, both because it is a consequence of the digitalization of other social and productive activities but also because of the overall efficiency gains (gains assumed by performing a cost-benefit analysis of the increased data processing capacity of the Administration that may derive from it and, from there, of the improvement in public activity that would immediately result in terms of both a better control of private activity and also a more efficient deployment of public policies, which, however, has not so far considered to introduce the environmental factor into the balance). And, from this initial assumption, the discussion focuses on how to maximise those efficiencies and reduce the possible costs of the transition, how to accelerate it or make it more economical, how to overcome the existing obstacles in the short term in order to obtain all possible benefits as fast as possible. However, in all this analysis, the environmental factor is conspicuously absent.

– Secondly because, unlike other sectors of activity in our societies, the operating context of our public administrations brings with it certain brakes to the digitalization of their activity which, not being present in economic and private spheres and slowing down this transformation process compared to the private sector, which makes the debate less pressing. If the public sector is lagging behind in this process (as it is the case) and is even frequently criticized for this delay and its inability to innovate and rapidly incorporate new technological solutions, it is reasonable that the debate on the sustainability of the transformation in question should take a back seat. If the digital transformation of the public sector is being carried out only after the one being undertaken by the private sector, it seems to some extent unnecessary to make an environmental assessment of this transition, since there is no choice but to make it in order to at least be able to cope with private markets own transition therefore remain in a position that may still allow to fully exercise public functions related to a world and a society that have been already transformed and, before the public sector itself, in that same direction. At least three factors, moreover, feed back into this delay of the public authorities in their digitalization process, insofar as they are elements that tend to slow down the aforementioned processes of expansion and updating of public bureaucracies:

1) First of all, we do encounter approaches, highly developed in recent decades, critical with any expansion of bureaucracies and public control procedures over economic activities and the economy itself, both in a more political/ideological version that advocates for a «minimal State» model (or, at least, a less interventionist State than the one we have today) or in a more technical version that seeks to improve the activity of the public sector by means of its reduction or simplification in terms of efficiency gains (with regard to the public sector), of a less interventionist State than the one we have today) as well as in a more technical version that seeks to improve the activity of the public sector by reducing or simplifying it (for which there are many examples of the need to reduce red tape and so on, and quite a few studies on whether or not digitalization can be an ally of this simplification). In a context where there is clear political and technical pressure to reduce administrative burdens and any kind of controls or bureaucratic procedures, digital transformation tends to be applied as a tool to gain efficiencies where we already have administrative intervention rather than to develop new fields of bureaucratic action, which represents a certain additional brake on these developments.

2) The absence of competition in the public sector is an additional factor slowing down these processes. Unlike what may happen with private sectors that are intensive in bureaucratic-procedural contact with citizens (such as, for example, banking or the financial markets), public authorities do not have the incentive of competition that can  to accelerate digital transformations by helping to improve the user/citizen experience. This is an element that has undoubtedly delayed digital transformation in the public sector, compared to what has happened in competitive private markets. In general, public authorities have given priority to digital transformation where the efficiency gains were clear for the public sector itself, but there have been few incentives to advance quickly and deeply when the advantages were basically for citizens, which explains the delay compared to the private sector in the adoption of new technological standards and in the complete digitalization of possible interactions (thus minimizing the problem of the ecological footprint in this area).

3) Finally, the first two factors have helped to ensure that the allocation of the resources needed to undertake the complete process of digitalization of the public sector has generally not been enough to guarantee a rapid and complete transformation. In fact, two decades after it began, it is still far from complete. Given the existence of the two aforementioned factors, the constant underfunding of digital transformation, in a context of inevitable shortages and a complex struggle to prioritize the use of public resources, is easily explained. This is an additional and important reason why the delay mentioned above has been generated and, moreover, why it has also helped to avoid the sustainability debate, not only because it seems gratuitous when such a delay is accumulated, but also because, rather than limitations due to considerations of environmental calculation or ecological footprint, there would be previous limitations of available funds and resources where the debate tends to concentrate. In some countries, these limitations have even formed part of legal frameworks, establishing citizens’ rights in these matters (and the corresponding public obligations to provide service) linked to economic contexts where there is no economic crisis, on the understanding that in contexts of scarcity, on the other hand, this transformation would become dispensable or, in any case, not a priority (this is the case, strikingly, of the Spanish law of 2007 on the transformation of e-administration).

Because of the mix of the afore-explained elements, reflection on the environmental context, its ecological impact and the sustainability requirements of the digital transformation of the public sector has been conspicuously absent to date. If, at the end of the day, it is something that has to be done and for which there is already a significant delay, does it make sense to calculate in these terms the sustainability of the transformation when it is inevitable and will also have to be undertaken? This question is probably the one that has allowed us to avoid the issue and the debate. And yet, it is a necessary debate and analysis, at least in terms of how and with what strategies to carry out this (inevitable) transformation of our public bureaucracies. 

It does seem clear that certain rules and strategies when undertaking the necessary digital transformation of the public sector, opting for some models or others, could lead to changes in the environmental footprint and in the sustainability of the model itself. Introducing the analysis of these environmental consequences with respect to these strategic and structural decisions on how to channel and legally accompany the digital transformation seems not only perfectly possible and reasonable, but also directly necessary in a context of environmental emergency as the one we face now. The following are some examples of the strategic decisions and approaches in which the inclusion of the environmental factor in the equation should be required in the future (in fact, from now on):

– Each country has developed a different strategy on whether to base the digital transformation essentially (or initially) on in-house developments made by public administrations by their own (which generally requires more funds and the use of already consolidated technologies instead of being able to turn to the most cutting-edge ones, assured by private facilitators) or, on the contrary, to rely on the private sector to provide technological solutions to the public sector. The debate, the importance of which goes beyond practical or environmental issues (with the development of AI it is even a question that may affect the very control over public action itself), also has an environmental consequence that should be taken into account. If public developments can be carried out while guaranteeing a smaller environmental footprint, because they may be more easily subject to requirements in this regard, a model based on these would have additional arguments for its implementation.

– Likewise, and in some way connected with this first element, there are countries that have established strategies for centralizing certain technological solutions for all their public administrations, usually on the grounds of (economic) efficiency. If environmental elements are introduced into this efficiency calculation and it is confirmed that, in effect, a centralization in the development of at least certain tools (perhaps the most consolidated, perhaps in connexion to the fact that this development is made by public powers by their own…) can reduce the overall environmental footprint of the process, we would have a compelling reason to justify, in these cases at least, this centralization directive. In addition, it would have to be analysed in which area to proceed with this centralization and its possible costs in terms of innovation or technological development, but this is an important evaluation.

– Additionally, and again in close relation to the first two factors, Public law can establish the obligation (total or partial, depending on the area) or strong incentives for the use of free software and non-proprietary solutions if, as certain studies may indicate, they generate an overall gain in efficiency (and also environmental efficiency) in these processes.

– Finally, with regard to data processing or storage, there are offshoring strategies which, for example, the European Union has limited or prohibited in certain cases, either for security reasons or to grant better protection of citizens’ personal data. An additional element that has not been taken into account to date when determining these types of limitations or prohibitions is the environmental one, but it would make perfect sense to include it in the equation and establish requirements for the location of services associated with the digital transformation processes of the public sector that take into account the differential environmental cost of locating services in some territories or others (or, for instance, the type of energy used).

In general, and to conclude, all these elements are probably the key points of an efficiency assessment that our legal systems already impose when developing public policies and that in more than a few cases is done, either due to budgetary needs or political debate, also with respect to digital transformation, but which to date has included little to none of the environmental factor in that assessment. As a basic and key general criteria, to be taken into account in all cases, our legal system should be required to make a rigorous environmental assessment of all strategic decisions regarding the digitalization processes of the public sector and deployment of public administration, something that has not been done to date but that, today, is already a necessity that cannot be postponed.



¿Vacunación obligatoria en España?

Esta semana ha venido marcada por el psicodrama, tan propio de nuestro tiempo, a cuenta de cómo un multimillonario, rico y famoso, estrella del tenis mundial, ha visto cómo sus deseos de jugar un campeonato de primer nivel en un país con reglas muy estrictas para entrar en el mismo se veían frustrados por no estar vacunado contra la COVID-19 ni poder atestiguar estar dentro de alguna de las excepciones restantes. El embrollo político y mediático, con seguimiento en directo en Twitter de cada nuevo episodio, ha sido seguido en todo el planeta con esa mezcla de morbosa pasión por el lío, cuanto más surrealista mejor, y una enconada discusión sobre la cuestión de fondo a cuenta de la consideración del personaje, estúpido egoísta para algunos, héroe defensor de la libertad individual para otros, en el que se mezclaba además la rivalidad deportiva. En fin, cosas de nuestro tiempo, de las tonterías de las celebridades y de su hipermediatización… y de cómo las redes degradan el debate público, ya se sabe.

O no. Porque si hablamos de degradación, mientras tanto, Emmanuel Macronen una reciente entrevista con el diario Le Parisien dentro de su serie de apariciones públicas para lanzar su campaña de reelección a la Presidencia de la República francesa, nos exponía con grosera claridad que su prioridad en estos momentos era (en traducción aproximada) “joder la vida” a los no vacunados como fórmula para incentivar la inoculación de los escépticos. Será que también en este caso es culpa de las redes y del populacho la degradación del debate público, ¿verdad?

El problema de este tipo de planteamientos es que, al margen de su zafiedad, resultan profundamente contraproducentes. Es difícil no entender el atractivo rebelde de quienes, como la gran estrella del tenis abanderada de la libertad individual, optan por no vacunarse alegando que las autoridades no nos tratan con el debido respeto ni nos tienen en cuenta como elemento de sospecha, cuando lo que nos dan los poderes públicos no son datos completos sobre la eficacia de la vacuna y sus efectos adversos, así como la posibilidad de compararlos con la información, lo más transparente y precisa que sea posible, sobre le enfermedad, sino lecciones de superioridad moral y de autoritarismo (por muy ilustrado que sea) aderezadas con ese desagradabilísimo tono macroniano de macarra pasado de rosca. 

La sensatez y razonabilidad de medidas como pseudo-obligar a la vacunación en ciertos ámbitos, que es la consecuencia indirecta de exigir el pasaporte COVID, como ya se hace en España, pasa por entender y ponderar con cuidado sus posibles beneficios (para lo cual la transparencia y el rigor en los datos disponibles es, de nuevo, esencial) respecto de las evidentes mermas de libertad individual y ejercicio de derechos que supone (que sólo pueden negarse si tratamos por idiotas a los ciudadanos, lo que es desgraciadamente harto frecuente, como demuestran las declaraciones de Macron y el hecho de que, además, sin duda las hace porque sabe que van a beneficiarle en su inminente contienda electoral, así de tristes son las cosas). Es lo que, por ejemplo, hizo en estas mismas páginas, certeramente, Gabriel Doménech, con una explicación didáctica y clara que se echa muy en falta en el discurso de nuestras autoridades.

Frente al generalizado cansancio de buena parte de la sociedad con la pandemia, sus estragos y, muy especialmente, respecto de las restricciones de todo tipo a que nos ha obligado, cada vez cunde más la tentación de tirar para adelante, en la medida de lo posible, y hacer una vida lo más normal que nos dejen las circunstancias y las autoridades. Para ello, es evidente (y tenemos sobradas evidencias al respecto) que las vacunas son de indudable ayuda. Crece pues la confianza en ellas, al menos si estamos en uno de los países que se las pueden permitir, y en fiar la recuperación de la normal actividad social y económica a que exista un porcentaje de población vacunada cuanto más alto, mejor. Y con ello aumentan la tensión frente a las personas que prefieren no vacunarse, las diferentes formas de presión desde muchos flancos para que lo hagan, las declaraciones manifiestamente impresentables y, junto a todo ello, un debate perfectamente legítimo pero que por culpa de esta dinámica queda muy desenfocado: la cuestión de la obligatoriedad de la vacunación.

Aunque jurídicamente, como casi todo en esta vida, una medida como ésta sería sin duda objeto de mucha discusión y es posible darle muchas vueltas a muy diversos aspectos del tema porque presenta aristas de todo tipo, los dos elementos centrales en cualquier sociedad liberal a la hora de obligar a un ciudadanoa a disponer de su cuenta que se han de tener en cuenta son: 1) si el objetivo buscado es social o individual, por un lado (porque el sentido de obligar a alguien a ser vacunado no puede ser la protección de quien es así forzado, sino la de los demás); y 2) si, además, tenemos certezas suficiente sobre la eficacia de la medida para lograr los objetivos pretendidos (unas mayores tasas de vacunación que, a su vez, redunden en una mejor protección de todos frente a la pandemia).

Resulta bastante obvio, en coherencia con los valores de autonomía y libertad individual, pero también de dignidad de la persona, que poco a poco hemos ido interpretando en nuestros Estados de Derecho de maneras que cada vez más responsabilizan al individuo de su propio destino y decisiones, que una obligación de vacunación a quienes no quieren estarlo que aspire únicamente a proteger a estas personas, cuando hablamos de sujetos dueños de sus propios destinos, es difícilmente aceptable en una sociedad democrática liberal. Las mismas razones que nos impiden prohibir el suicidio serían plenamente de aplicación, en el peor de los casos, para entender que la vacunación obligatoria de adultos va contra algunos de los valores básicos en los que fundamentamos la convivencia. Cuestión distinta puede ser la protección de niños o personas que, por la razón que sea, estén en una situación de dependencia respecto de otros, donde la decisión última puede ser la que la sociedad en su conjunto considere más beneficiosa para ellos. Pero en el resto de casos sólo es posible quebrar la voluntad del sujeto de no vacunarse si, con ello, se consiguen claros beneficios para otros ciudadanos, para el resto de la sociedad que, en consecuencia, justifiquen esta restricción evidente (y muy intensa, por afectar a la capacidad de disponer sobre nuestro propio cuerpo) de la libertad y autonomías individuales.

Así pues, un primer elemento central para poder establecer esta obligación con carácter general, más allá de cuestiones jurídicas como que, evidentemente, debería ser impuesta por ley, es que exista una clara finalidad de protección de terceros. Y, para que esta finalidad permita válidamente aprobar una ley en este sentido hay que tener datos suficientes, fehacientes y sólidos (y proporcionarlos a expertos y opinión pública) sobre la eficacia de la vacuna para prevenir la enfermedad y, como consecuencia de ello, para quebrar la cadena de contagios de un modo suficientemente relevante como para los efectos de una vacunación obligatoria sean perceptibles y supongan una clara diferencia a mejor sin la que, como es obvio, no quedaría justificada la imposición de la obligación.  Los países que establecen la vacunación obligatoria para niños contra ciertas enfermedades (por cierto, Francia entre ellos, lo que permitiría decirle a Macron que, a la vista de la tradición jurídica de su país, podría dedicarse más a trabajar para poder construir con rigor una justificación para vacunar obligatoriamente a la población si de verdad lo cree necesario antes que insultar a quienes no quieren hacerlo), de hecho, así lo hacen ya. Y, si esta primera evidencia es clara, no es demasiado problemático así establecerlo si se considera necesario. Para lo que es importante que, además, se cumpla la segunda condición.

Porque un segundo elemento que hay que tener en cuenta es si obligar a vacunarse a la población va a ser o no la estrategia más eficaz en la práctica. Para lo cual, por supuesto, la evidencia epidemiológica ha de acompañar, en primer término, como ya se ha dicho. Pero, y también, hay que tener en cuenta y realizar una evaluación sincera y rigurosa respecto de qué va a significar esa “obligación”, cómo se va a controlar y perseguir a quienes no cumplan con ella, los costes que ello supone si se pretende de verdad llevarlo a cabo y, muy especialmente, si existen otras estrategias menos restrictivas (información a la ciudadanía por muchas vías, fomento y facilitación de la vacunación, llevar las vacunas a quienes pueden tener menos acceso a las mismas o están en situación de vulnerabilidad socioeconómica…) que puedan lograr los mismos o incluso mejores resultados, lo que las haría sin duda mucho más aconsejables. Por ejemplo, que un país como Francia tenga en estos momentos tasas de vacunación infantil, respecto de sus vacunas obligatorias, bastante peores que España nos da una idea clara de que a veces la estrategia aparentemente más audaz y agresiva, establecer la obligatoriedad, no tiene por qué ser necesariamente la mejor.

Con la vacunación respecto de la COVID-19 estamos muy probablemente en una tesitura similar. Tenemos datos suficientes para pensar que la vacunación es útil para combatir la enfermedad y evitar sus mayores complicaciones y, en menor medida, que además sirve para dificultar los contagios (aunque también hemos vivido esta última ola de diciembre 2021-enero2022, que nos demuestra que ni siquiera unas muy altas tasas de vacunación eliminan del todo los contagios), por lo que da la sensación de que sus efectos más claros son a día de hoy de protección más bien individual y sólo en segunda instancia e indirectamente, coadyuvar con ello a la protección social frente al virus. Adicionalmente, sin duda, la presión hospitalaria que generan las altas tasas de contagios entre no vacunados, y la mayor incidencia entre éstos de casos graves, con el consiguiente efecto de colapsa sobre el sistema sanitario puede indirectamente, por ello, poner en riesgo a otras personas, lo que también es un elemento de beneficio social no desdeñable, aunque de nuevo indirecto. Así pues, habiendo beneficios sociales claros, probablemente éstos no son a día de hoy los más importantes (o no lo son aún) y la vacunación, sobre todo, está siendo orientada a proteger a quienes se vacunan. Esta primera constatación obliga a ser especialmente cuidadoso con el establecimiento de una obligación de vacunación si hay medidas de incentivación indirecta de la misma que puedan ser igualmente efectivas. Que en España un 85% de la población esté ya vacunada y que con medidas indirectas como el pasaporte COVID para ciertas actividades no esenciales (de ocio en lugares cerrados, esencialmente) se esté logrando su incremento hace pensar que probablemente esta estrategia sea más acertada a medio y largo plazo, además de más respetuosa. En parte porque la obligatoriedad de las vacunas, como vemos en otros países, genera reacciones de sospecha y rechazo que, en cambio, desaparecen cuando los efectos de las vacunas son claros, la información sobre los mismos transparente y, sobre todo, los poderes públicos le ponen muy fácil a los ciudadanos acceder a éstas. 

Es por ello completamente razonable que la OMS siga insistiendo en que la obligatoriedad de la vacuna deba ser el último recurso. En países como España, donde queda aún trabajo por hacer en cuanto a la transmisión de información y, sobre todo, en que el sistema público de salud lleve la vacuna proactivamente a sectores de la población en riesgo de exclusión, se debería poder incrementar la tasa de vacunación, ya alta, todavía más. Es quizás menos sencillo que acudir al cómodo expediente de la obligatoriedad. Requiere de más esfuerzos. Y, sobre todo, requiere de una voluntad pedagógica poco en boga en nuestros días sobre la solidaridad e interdependencia que conlleva vivir en sociedades como las nuestras, así como sobre las obligaciones (aunque no sean jurídicas siempre) que ello nos genera inevitablemente respecto de los demás. Pero, si se hace bien, y tenemos datos que así lo avalan, esta aproximación acaba siendo infinitamente más útil. Y más garante de la libertad individual y del respeto que nos han de merecer el resto de ciudadanos que no piensas como nosotros. Cuestión ni mucho menos menor si, a la postre, de lo que vamos a hablar con una hipotética obligatoriedad de la vacuna es de pasar de un 90% a un 100% de población vacunada, lo que supone incrementar el porcentaje desde unas cotas que, a poco que se conozcan los modelos sobre inmunidad de grupo y transmisión de enfermedades contagiosas, deberían ser más que suficientes, con vacunas que sean realmente efectivas, para minimizar sobremanera los problemas sociales y las afecciones negativas a los demás que pudiera generar una concreta decisión individual de no vacunarse. Decisión que, por inadecuada e incorrecta que nos parezca a casi todos a la vista de los datos, no deja de ser íntima, personal y referida al propio cuerpo, por lo que, en ese contexto, y si son así las cosas, parece mucho mejor que sea respetada. También para el resto de la sociedad, para todos nosotros, a medio y largo plazo. Porque supongo que a todos nos conviene que se vayan sentando precedentes de relieve, y en casos difíciles y controvertidos, a favor el respeto a nuestra autonomía, libertad y dignidad individuales. Que es algo que, aunque a veces no lo parezca, también está en juego en tiempos de pandemia y cuya bandera no hemos de dejar enarbolar sólo a supuestos rebeldes sin más causa que cierto egoísmo en gran parte originado por poder disfrutar muchas veces de una mayor seguridad personal por su situación socioeconómica, de salud o simplemente de edad. No dejemos que puedan llegar a tener un ápice de razón y, sencillamente, hagámoslo bien. 

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Publicado orginalmente en Valencia Plaza el 9 de enero de 2022



Un confesionario climático para la «izquierda iPhone»

Durante estos días se ha celebrado la COP26 (vigésimo sexta reunión anual de las partes signatarias del Tratado de Naciones Unidas contra el Cambio Climático que, sí, ya tiene casi tres décadas de acreditada inoperancia) en Glasgow y la cosa no ha podido dar más vergüenza ajena. Aviones y jets privados, coches de lujo y desplazamientos carbonizados a todo tren para que los mandamases se hagan fotos y salgan en la tele mientras acuerdan muy preocupados que los modelos de negocio basados en el empleo de combustibles fósiles no sufran mucho con esta transición, según explican en su declaración final de intenciones. Una declaración final que parece que, cumpliendo la tradición de estas ya 26 ediciones, y para no decepcionar, sigue sin establecer compromisos que muevan a algo más que a la risa floja. 

Para acabar de redondear la grima que da todo esto, además, muchos activistas y académicos que son pseudo-estrellitas de la cosa esta de ponernos bienintencionadamente en alerta pero sin que la cosa vaya mucho con ellos para allá que se han ido también, con sus vuelos transoceánicos y todo lo que haga falta, para ver a los colegas y estar de fiesta unos días, mientras sus más aventajados referentes critican el huero populismo de Greta Thunberg por ir a los sitios en tren y barco. En todo caso, para nuestra tranquilidad nos explican que estas cosas hay que hacerlas así porque, si no, las voces del tercer mundo no serían oídas porque les podemos poner aviones pero no conexión a Internet u otras brujerías de esas. En esta misma línea de convertir estas cumbres en festivales del humor climático, cuando no de reírse en la cara de la población, se ha anunciado que la COP28 a celebrar en 2023 tendrá lugar en Emiratos Árabes Unidos, como muestra del compromiso de este país y de toda la región en la lucha contra el cambio climático y, es de suponer, como una de las primeras manifestaciones del enorme prestigio internacional ganado por los dirigentes de Dubai y Abu Dabi desde que han acogido en su benéfico seno al (todavía protocolaria y jurídicamente, aunque ya no sea Jefe de Estado) Rey de España, Juan Carlos de Borbón y Borbón.

Mientras este festival de inoperancia global se desarrolla con generosa fanfarria mediática, los ciudadanos occidentales seguimos a lo nuestro. Nos preocupan cosas como el precio de la luz, que las restricciones por la pandemia de COVID-19 no nos fastidien las próximas vacaciones o que estas Navidades pueda haber un cierto desabastecimiento de la orgía habitual de oferta de productos y chorradas de todo tipo, llegadas de todo el planeta con los que necesitamos celebrar que nos queremos y que somos felices. ¡Ay de quien ose cuestionar, además, que estas preocupaciones son del todo legítimas y que quizás deberíamos replantearnos algunas de nuestras prioridades y pautas de consumo si se supone que nos preocupa todo eso del cambio climático y la conservación de un planeta más o menos apto para la vida en condiciones mínimas de dignidad para todos los habitantes de la Tierra! Inmediatamente será calificado de hipócrita, de ser el primero que no quiere renunciar a los lujillos que su condición le permite y de escribir con un iPhone o, como hago yo en estos momentos, desde un ordenador portátil Apple (diseño yanqui, manufactura china, que ha recorrido no sé cuántos kilómetros) indecentemente conectado tanto a la red eléctrica como a Internet. ¡Si tanto te preocupa de verdad esto del clima, deja de usar todo lo que el sistema ofrece y vete a tu amada Cuba!

De todos modos, que no salten aún todas las alarmas: las izquierdas o los concienciados por el clima de las sociedades occidentales tenemos todos muy claro, y desde hace décadas, que esa crítica no es válida, que “ser de izquierdas no equivale a tener que hacer voto de pobreza” y que “estar preocupado por el clima y las necesidades de cambio para salvar el planeta no requieren de un heroísmo individual que no cambiaría nada, ni renunciar a nuestros bienes porque eso tampoco arreglaría el problema, sino de trabajar por el cambio en la dirección correcta”. Y asunto resuelto, oiga. Todos tan contentos. A fin de cuentas, no vamos a pretender que la gente, aun siendo de izquierdas, no vaya a poder disfrutar de lo que ha ganado con el sudor de su frente legítimamente (o ha heredado también muy legítimamente, ya puestos, faltaría más) y que , por ello, ojo/atención/cuidao… “se lo merece, oiga”. Que una cosa es una cosa y otra es otra. Nada más ridículo, en definitiva, que pretender que no podamos tener nosotros también un iPhone sólo por defender ideas igualitarias. Y si no has nacido en un país o una familia afortunada, pues ya te apañarás, que no es mi problema. Ni tampoco el momento de ponernos a replantearnos cosas que serían, la verdad, muy incómodas.

Sin embargo,  como propietario que soy de un iPhone de esos (un modelo de hace siete u ocho años, en todo caso, pero iPhone al fin), no puedo dejar de reconocer que esta gran verdad a la que se aferra la izquierda occidental no me acaba de convencer. No sólo eso, también creo que a poco que la analicemos con cuidado no puede convencer a nadie. Porque no entiendo la manera en que ninguna fe, creencia (porque sí, amigos, hablamos siempre de la “izquierda iPhone”, pero ha llegado el momento de abrir de una vez el melón del “cristianismo iPhone”) o ideología que predique la igual dignidad y derechos de todos los seres humanos y la solidaridad y fraternidad que nos debemos todos pueda convivir con la llevanza de un tren de vida que sea abierta y radicalmente incompatible con la más mínima posibilidad de que sea generalizable a todos los humanos. Por aplicar a este ámbito el conocido imperativo categórico kantiano, si la generalización a todos nuestros congéneres de nuestras maneras de vida y huellas energética, de carbono y de recursos llevaría inevitablemente a la destrucción del planeta como un espacio apto para la vida y sería directamente imposible, señoras y señores, tenemos un problema. ¿O es que de verdad hay alguien que pueda autoegañarse tanto como para creer que se pueda ser de izquierdas e internacionalista, cristiano creyente en la fraternidad entre todas las almas de este mundo o simplemente personita que no funcione con un egoísmo impresentable y canallesco pero a la vez defender que uno, por haber nacido donde ha nacido, tiene derecho a vivir de un modo que directamente hace imposible la vida de los demás?

Establecida esta obvia y molesta verdad queda calcular, pues, dónde está el umbral a partir de la cual llevar un determinado nivel de consumo implica directamente estar robando la posibilidad de vivir con dignidad a otros y, a largo plazo, acabar con la vida de nuestros congéneres y con la habitabilidad del planeta. Obviamente, soy el primero que espera que ese umbral no me impida seguir con mi rutilante iPhone 5 en el bolsillo, pero, más allá de mis modestos vicios privados, soy perfectamente consciente de que el umbral, existir, existe. Y, por esta razón, como yo sí querría aspirar a poder vivir como izquierdista internacionalista, ser humano fraterno y kantiano practicante y se me caería la cara de vergüenza si llevara un nivel de vida y consumo de recursos que supusiera contribuir al desastre global garantizado y a la muerte de millones de seres humanos, me pregunto por qué nuestros gobernantes (o sus amiguitos académicos y estrellas mediáticas varias que los siguen de COP en COP y Emitados Árabes porque me toca, a todo tren.. pero siempre en vuelos transoceánicos) siguen sin decirnos más o menos por dónde anda ese umbral. Es evidente que, en parte, no quieren transmitirnos malas noticias ni confrontarnos ante la que es la triste realidad porque, a fin de cuentas, los votos de todos los que se creen “de izquierdas de verdad de la buena” o “buenos cristianos sin tacha” pero que en realidad son unos sociópatas egoístas están en juego y no es cuestión de renunciar a ellos así como así. Pero también, no nos engañemos, y como demuestra la declaración final de la COP26, es que hay un interés tendente a cero en abrir la boca, y no digamos ya en hacer nada de provecho, que pueda tener alguna posibilidad, por nimia que sea, de fastidiar el cotarro consumista desaforado y de capitalismo global en que vivimos felizmente instalados. Hasta que pete, claro. Pero, mientras tanto, ¡pues a disfrutarlo!

Los números, además, son difíciles de hacer con exactitud y fiabilidad, y más aún proyectándolos hacia el futuro, lo que da una excusa fantástica para esquivar la cuestión. Y es verdad que quizás pueda haber mejoras tecnológicas en el futuro y ganancias de eficiencia que nos permitan a los felices habitantes acomodados del Occidente privilegiado aspirar a seguir a lo nuestro, e incluso ir ganando en comodidades absurdas, mientras ese tercio de la humanidad que aún no dispone de lavadora, por poner un ejemplo, aspire a poder comprar alguna de vez en cuando. Pero vamos, más o menos, y aun teniendo en cuenta esto, debiera ser perfectamente posible, al menos, tener una idea más o menos clara de por dónde iría un umbral de mínimo (y, además, calculándolo generosamente y a nuestro favor, por eso de aprovechar en nuestro beneficio cualquier duda que pueda existir aún sobre cómo cuantificar exactamente todo). Hay, de hecho, por ahí esbozos de “calculadores de huella climática” que más o menos permiten hacernos una idea de si somos de los que nos estamos cargando el planeta y, de paso, a otros seres humanos (spoiler: sí, lo somos) o no y, en su caso, qué deberíamos reducir y hasta qué punto. Lo increíble es lo poco trabajados que están, lo incompletos que son y lo poco que los difunden instituciones, gobiernos, o incluso partidos supuestamente progresistas con intención de lograr una efectiva modificación de hábitos a partir de sus resultados.

Ya sé que es molesto lo de que ser de izquierdas o cristiano (y recordemos que entre estos dos grupos y demás ideologías o creencias con apelaciones a valores de solidaridad ecuménicas cubrimos a más del 90% de la sociedad española) se haya de traducir en la práctica cómo vivimos y nos comportamos, para con los demás y para con el planeta, en vez de poder limitarnos a darnos golpes en el pecho y a ponernos medallitas, pero, lamentablemente, así son las cosas en el mundo de las personas que valen la pena. Y ya sé también que hay que ayudar además a los cambios globales, de diseño del modelo y de limitación de las emisiones globales de los grandes negocios, la gran industria y el transporte internacional y tal. Pero vamos a contar un secretito a quien no lo sepa: esos grandes negocios y demás estructuras se dedican, esencialmente, a proveer al mercado de bienes y servicios que luego, pásmense, usan personitas como Usted y como yo, como todos nosotros. ¡Qué cosas! 

Así que, la verdad, habría que calcularlo. Y ya está. Es impresentable, sinceramente, que ni gobiernos ni ONGs a nivel internacional ni partidos políticos ni prácticamente nadie estén explicando a la población de cada país, atendidas sus circunstancias, más o menos por dónde anda el umbral y si cada uno de nosotros individualmente lo superamos o no, de largo, por cuánto… y por qué. 

Así que, y aun a riesgo de que pueda haber alguna inexactitud, allá va más o menos lo que sabemos, por ejemplo, para un país como España:

  • Vivienda. Si vives en una unidad familiar que dispone de más de 50 metros cuadrados por persona en una zona de ciudad compacta, es muy probable que estés ampliamente por encima de lo que es sostenible para toda la población del planeta. En tal caso, más te vale tratar de compensar en otros ámbitos y, si no vives en la ciudad compacta, no usar apenas el coche privado (lamentablemente, además, estos dos efectos se suelen retroalimentar) y compensar con una casa muy eficiente energéticamente, placas solares y usando el espacio adicional de que dispones para autoproveerte no sólo de energía sino de algunos alimentos. El diseminado, el bungalow, e incluso el PAU, y ya no digamos el chalet, suponen lo que suponen. ¿Te gusta vivir así y puedes, o te sientes con derecho a ello, pero quieres pensar que sigues siendo progresista y fraterno? Pues ya sabes, a currarte compensar la cosa por otras vías, tanto con lo que haces en casa como con el resto de elementos del listado.
  • Consumo eléctrico. El consumo de energía eléctrica en España está casi en los 6.000 kWh de media por persona que ya es la media europea, y se supone que ese consumo es entre un 50 y un 100% superior a lo que es a día de hoy sostenible, dado el pool de generación que tenemos. Si estás ya en esos números, sencillamente, has de rebajar el consumo, idealmente a unos 3.000 kWh anuales, y tratar de que además el origen de esta electricidad sea de fuentes limpias (desgraciadamente, no producimos energía verde para todos, pero si compramos a comercializadoras que nos garanticen ese 100% a nosotros presionamos al mercado en esa dirección). ¡La izquierda organizará su vida optimizando las actividades con luz diurna o no será!
  • Transporte diario. Si vas en coche a diario al trabajo o a tus actividades cotidianas es casi imposible que no estés muy por encima de lo que te corresponde. Punto. Ya está. Podríamos dejarlo aquí, porque es bastante sencillo: no cojas el coche, ni te lo compres. Pero por ser más realistas en los consejos, añadamos qué se puede hacer: pásate a andar, a la bici, a la movilidad eléctrica (algo menos costosa ambientalmente) o al transporte público.  Si puedes, claro. Porque, y esa es otra, como a nuestros poderes públicos todo esto es manifiesto les da igual por mucha COP en los Emiratos que monten, la mayor parte de la inversión pública desde hace décadas va destinada a garantizar al 60% de población de más renta, que es la que dispone de coche privado (o al 30% de más renta aún, que es quien dispone de más de un vehículo por familia), de todas las facilidades para ir por la vida con todas las comodidades, mientras que las posibilidades de moverse a pie o en bici con buenas infraestructuras, seguras y de calidad, o en un transporte público decente, pues son las que son. Vamos, que yo no sé si se puede inferir que por tener un iPhone o un portátil alguien no sea de izquierdas de verdad, pero ya os digo que ciertos coches y hábitos de desplazamiento dicen más que mil palabras (o mil teléfonos móviles). Y sí, para los buenos cristianos el SUV tampoco puede ser.
  • Viajes ocasionales, por trabajo u ocio, a destinos lejanos. En este punto, es bastante fácil establecer dónde están unos (generosos) umbrales de inaceptabilidad: si haces un viaje transoceánico, más te vale no coger un coche en varios años para compensar; con 5 o 6 viajes dentro de España o Europa, aunque sean por trabajo, al año, ya te están comiendo toda la cuota de mínimo un par de años que tendrías para transporte y deberías hacer el resto a pie o en bici. A partir de ahí, obra en consecuencia. Porque sí, lo siento: ni como cristiano consecuente ni como persona de izquierdas digna de ese nombre se puede ir uno cada año de vacaciones a Bali, Estados Unidos o de visitas por capitales europeas. Sencillamente, porque al hacerlo estás impidiendo que mucha otra gente pueda aspirar siquiera a vivir en unas mínimas condiciones en el resto del planeta. Y el efecto, en este caso, es directo, claro, y enorme. Que a algunos les da casi igual, o incluso les puede beneficiar para hacer esas fotos de personas menesterosas por la calle que nos traen de sus viajes por determinados países que luego enseñan para explicar lo que les ha cambiado la vida ver esa realidad y “la verdad intensa que tienen esas miradas” o las pazguatadas al uso, pero más nos vale ir tratando a esta gente como la basura climática que son cuanto antes.
  • Alimentación. Aunque a Pedro Sánchez no le haga ninguna gracia, el consumo de carne ha de pasar ya entre todos nosotros a ser lo más testimonial que sea posible, casi limitado a fiestas de guardar y encuentros festivos (especialmente si hablamos del mítico chuletón o del vacuno en general). Respecto del resto de alimentos se ha de eliminar en lo posible, idealmente del todo, el consumo de productos venidos de lejos y de los que se venden procesados. En países como España, y no digamos en el País Valenciano, es a día de hoy posible comprar toda la fruta y verdura de proximidad si tienes renta suficiente para tener un iPhone (porque sí, hacerlo así es bastante más caro, dado que así de locamente funciona el tinglado), de manera que si tienes un teléfono de estos al menos ten la vergüenza torera de comprar cosas de temporada y hechas cerquita. Por cierto, también podemos intentar comer un poco menos, que no nos vendrá mal… y por una vez izquierda practicante y buena forma física quedan mágicamente alineadas.
  • Ropa. Sabemos también que la ropa hemos de aspirar a que nos dure mucho más de lo que el mercado querría, al menos una década, y los zapatos más de un mero par de años. Ello significa que tendríamos que intentar comprar sólo una prenda de ropa o un par de zapatos al año, lo que ya permite cierta variedad al ir combinándolos. O reutilizar, intercambiar, aprender a modificar y remendar por nosotros mismos… o dejar de dar tanta importancia a estas cosas. Porque para lo que sí importan es para cargarse el planeta y la calidad de vida de otros.
  • Cachivaches varios, muebles, objetos. Podemos tener teléfono móvil, al parecer, e incluso ordenador y algún electrodoméstico más, así como muebles, pero lo que es insostenible es tener muchos, tenerlos sin uso y cambiarlos cada dos por tres. Por ahí hay quien decía que si un móvil nos durase al menos 10 años, un ordenador o lavadora 15 y la nevera o la televisión 25 (y todos son de consumo energético muy eficiente) pues podríamos aspirar a que esos aparatejos se generalizaran para todos. Ni idea de cuán exactas serán esas cifras, pero es evidente que todo consumo desaforado de electrodomésticos o muebles incide notablemente en nuestra huella ambiental. Así que… ojo que como cambiemos mucho de teléfono y sea último modelo estamos muy cerquita de que, en efecto, sea bastante incompatible eso de ser de izquierdas y tener siempre el último modelo de iPhone

En realidad, todo esto es muy orientativo y, como es evidente, es posible compensar algunos excesos con ascetismo en otros ámbitos, según usos individuales y preferencias. Además de que, como ya he dicho, todo esto no son sino aproximaciones un tanto groseras. Por eso mismo sería tan importante tener no sólo guías públicas sobre esta cuestión sino herramientas digitales de medición y control individual a nuestra disposición. De hecho, incluso, sería necesario que los poderes públicos, al menos a efectos meramente informativos para empezar, nos “evaluaran” al respecto, aun con todas las deficiencias del sistema en sus inicios, a partir de los datos que les suministráramos y nos informaran de dónde estamos en términos absolutos y relativos. A continuación, estaría bien que se fueran estableciendo incentivos para quienes generaran menos impacto e, incluso, a largo plazo, que empezáramos a pensar en establecer obligatoriamente cupos máximos de derechos de emisión y destrozo ambiental por ciudadano que no se pudieran exceder en ningún caso (mejor bloquear todo consumo adicional de esas personas a partir de superado el límite que sancionarlas, aunque ya puestos una buena sanción adicional nunca vendría mal). 

Pero, de momento, simplemente con saber dónde estamos cada uno de nosotros ya podríamos mejorar y aprender mucho… e ir pensando en adoptar algunas medidas interesantes. Por ejemplo, una de las cosas que sabemos es que los ricos contaminan exponencialmente más a partir de que se incrementa su nivel de renta, de modo que una de las políticas ambientalmente más globalmente eficaces es, también, y como explicábamos el mes pasado, gravar fiscalmente a las rentas más altas y a los grandes patrimonios de formas a día de hoy juzgadas como salvajes y que lamentablemente por el momento aún requerirían de que fuéramos a las barricadas para lograrlo. Bueno, de eso o de una sucesión de catástrofes suficientemente graves como para instar al cambio, que parece que es la única vía de evolución que nuestras elites progresistas y “concienciadas” conciben como realistamente posible. En definitiva, tener estos datos y publicarlos de forma transparente ayudaría mucho presionar en esta dirección. Y, si no, qué caray, al menos nos libraríamos de los ricachos repugnantes que viven a costa de lo que son los recursos planetarios de cientos o miles de personas y que nos van dando leccioncitas a los demás desde su supuesto compromiso. ¡Que con eso ya nos conformamos!

Así que sí, lamentablemente, siento comunicarles que es bastante incompatible eso de ser de izquierdas, o cristiano, o de cualquier otra creencia, ideología o secta que nos considere a todos iguales y con derecho a vivir con unas condiciones mínimas de dignidad y acceso a recursos y seguir con cierto tren de vida. Ya es cosa suya juzgar si están o no por encima del umbral. Pero va siendo hora de que todos nos lo planteemos. Y, sobre todo, va siendo hora de que nuestros gobiernos nos expliquen con claridad cuál es ese umbral de indudable inaceptabilidad y de los medios para medirnos con rigor a nosotros mismos.  Los resultados, a buen seguro, no nos gustarían. Quizás nos quedaríamos sin el nuevo iPhone. O tendríamos que irnos de verdad a “nuestra amada Cuba”, al menos, para aprender un poco y tomarla como ejemplo para esto. Porque, entre otras cosas, parece que también tenemos que empezar a plantearnos seriamente cómo poder lograr mejoras en este plano sin que medien enormes desastres previos o sin tener que padecer una odiosa dictadura o un régimen totalitario. Porque la cosa es urgente. Y, probablemente, también puede acabar yéndonos la democracia en ello como no logramos explicar, informar y convencer a todos los que de verdad se sienten de izquierdas, cristianos, internacionalistas, kantianos o ecumenistas de que sí, en efecto, esto también va de sus (de nuestros) hábitos de vida y consumo.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Publicado originalmente en Valencia Plaza el 14 de noviembre de 2021



El “semi-requisit” lingüístic a la nova Llei de la Funció Pública valenciana

El requisit lingüístic, després de quatre dècades d’autonomia

Vora quaranta anys després del primer Estatut d’Autonomia valencià (que fou aprovat el 1982, establint al seu article 7é, actual article 6é, l’oficialitat del valencià com a llengua pròpia a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, però sense indicació de cap requisit lingüístic) i de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (aprovada sense cap vot en contra en sessió de les Corts celebrada a la ciutat d’Alacant), les Corts valencianes aprovaren durant la primavera de 2021 la nova norma reguladora del règim de l’ocupació pública valenciana, la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana amb un article que permetrà establir per fi a les proves de selecció de treballadors públics un requisit de coneixements mínims de valencià. El País Valencià s’incorpora així, encara que siga en un plànol de moment només de cobertura legal per poder fer-ho en el futur, a la resta de territoris amb llengües pròpies oficials, on ja era reconeguda la possibilitat d’establir aquest requisit d’una manera o una altra (encara que establert amb caràcter general a totes les convocatòries com a regla general només està consolidat a Catalunya i Galícia). En canvi, i de moment, al territori valencià només és requisit per l’accés a l’ocupació pública en l’àmbit de l’ensenyament  (des de 1983, quan així quedà explícitament establert per l’esmentada Llei d’ús i ensenyament, que al seu art. 23.1 indicava que, atesa la cooficialitat del valencià i el castellà, “els professors han de conèixer les dues llengües”, però sense que es posara en marxa l’efectiva exigència del requisit fins 2002; la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià ha refermat recentment aquesta exigència). La normativa anterior en matèria d’accés a l’ocupació pública valenciana establia que el valencià, com és evident, podia ser considerat com a mèrit i establia la necessitat de garantir, ex post, amb diversos mecanismes, la capacitació lingüística dels empleats públics en la llengua pròpia. Les diferents avaluacions del sistema en vigor fins 2021, com ara l’estudi encarregat a una comissió d’experts per part del govern valencià, deixaren constància que aquest model havia estat manifestament insuficient per garantir l’efectiva capacitació lingüística en la llengua pròpia dels empleats públics valencians (l’informe íntegre es pot consultar ací, vegeu essencialment les pp. 116-118).

Així l’article 62 de la nova Llei de la Funció Pública, que estableix els requisits d’accés per tots els processos selectius coberts per la llei (la qual cosa inclou no només els autonòmics sinó també els duts a terme per les Administracions locals valencianes) incloent-hi els clàssics requisits en la matèria (ja establerts a l’EBEP en la seua major part i de llarga tradició al nostre sistema: requisits de nacionalitat, d’edat mínima o màxima si s’escau, de capacitat, de titulació, específics de cada procés selectiu…), ha afegit el requisit lingüístic amb caràcter general. En concret, l’art. 62.1 g) LFP proclama literalment que caldrà “(a)creditar la competència lingüística en els coneixements de valencià que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents”. 

La norma aprovada, que ha generat molta polèmica i no ha comptat amb el vot de l’oposició, ha costat més de 6 anys als governs dits “del Botànic” (pactes d’esquerres entre el Partit Socialista del País Valencià, Compromís i Podem-País Valencià que governen a la Generalitat valenciana des de 2015). Encara així, sembla que el procés de maduració de la nova regulació no ha estat suficient, de manera que la seua concreció definitiva ha hagut de ser deixada a una disposició reglamentària ulterior.

Necessitat de concreció reglamentària per poder parlar d’un requisit lingüístic efectiu i en vigor

Com ja hem assenyalat, la introducció del requisit lingüístic ha quedat vinculada a l’aprovació d’una norma reglamentària que especifique en quins termes, amb quin abast i amb quina concreta exigència serà exigit el requisit. En concret, la Disposició Addicional Tercera de la norma, referida al desenvolupament reglamentari de la llei, estableix al seu apartat segon que el Consell haurà d’aprovar aquest reglament en el termini d’un any, a proposta de la conselleria competent en matèria de funció pública per tal de determinar, “respectant, en tot cas, els principis de proporcionalitat i adequació a les funcions corresponents, previstos en l’article 62.1,g de la present llei, el nivell de coneixement de valencià exigible en l’àmbit de l’ocupació pública de la Comunitat Valenciana, previ informe favorable quant a aquesta matèria de la conselleria competent en matèria de política lingüística”. 

Des d’aquest punt de vista, i tenint en compte que la llei en la pràctica pretereix a la concreció reglamentària la concreció del requisit lingüístic i el fet que aquest puga ser legalment exigible, així com el concret contingut de la seua regulació, s’ha d’entendre que el que ha fet la LFP és, més bé, establir una mera habilitació legal perquè aquest requisit puga ser exigit en el futur en cas que hi haja acord en el govern valencià. Es tractaria d’un “semi-requisit”, per dir-ho així, més que d’un requisit lingüístic homologable als d’altres lleis en matèria de funció pública de la resta de territoris amb llengües pròpies, malgrat que resulte indubtable l’avanç que suposa després de quatre dècades d’inacció en la matèria.

Aquesta remissió a la regulació reglamentària és també, en el fons, reflex i conseqüència, dels problemes, també al si de la majoria de govern, per declinar una postura comuna en la matèria. Ni al govern ni a la societat valenciana ha estat pacífica la qüestió, i en part això explica la seua postergació, que encara hui continua, malgrat que amb l’obligació de tindre resolta la qüestió per la primavera de 2022. Aquesta solució final, en tot cas, haurà de ser aprovada per norma reglamentària, la qual cosa té conseqüències. En primer lloc, la regulació del requisit queda així menys blindada, fent més senzilla la seua modificació futura, siga en el sentit que siga, tant per incrementar l’exigència com per rebaixar-la segons el criteri de futures majories polítiques. En segon lloc, com significativament recorden tant l’art. 62.1 g) com DA 3ª LFP, aquesta delegació de la concreció de la normativa en el reglament haurà de respectar en tot cas els principis de proporcionalitat i adequació a les funcions corresponents, elements que com a conseqüència de la incapacitat de les Corts per definir un marc legal més concret passen a ser les directrius essencials a partir de les quals declinar el mandat de regulació del requisit.

Algunes consideracions jurídiques

Més enllà de raons polítiques o del judici que puga merèixer la situació, i al marge de la polèmica que puga suscitar la regulació que finalment es faça en un sentit o un altre, potser convinga esclarir alguns elements estrictament jurídics sobre quina és la situació, almenys a hores d’ara:

1. El requisit lingüístic al País Valencià, de moment, no hi és. El que sí hi ha és un mandat legal al govern valencià per establir-ho per via reglamentària, així com una cobertura legal, a l’art. 62.1 g) LFP, per poder fer-ho sense majors problemes de rang normatiu.

2. La cobertura legal que proporciona la nova LFP incideix insistentment en la necessitat que aquest requisit s’atinga i respecte tant el principi de proporcionalitat com el d’adequació a les funcions corresponents. D’aquesta manera, la norma legal és plenament coherent amb un seguit de sentències del Tribunal Constitucional que han acceptat la possibilitat del requisit (SSTC 82, 83, 84/1986, 46/1991, 253/2005, 270/2006, 165/2013), però vinculada a aquests principis i sempre i quan «no se utilice… de manera irrazonable y desproporcionada, impidiendo el acceso a la función pública de determinados ciudadanos españoles» (SSTC 46/1991, 253/2005, la doctrina de les quals es repeteix a la STC 270/2006) i, en definitiva, el nivell de coneixement exigit en concret haurà d’estar en relació amb la feina concreta a desenvolupar, segons una jurisprudència creixentment exigent del Tribunal Suprem en aquest sentit (SSTS de 18 i 26 de gener de 2000 i 6 de març de 2006), que també vincula la possibilitat de poder establir el requisit a l’efectiva utilització per part de la ciutadania de les llengües oficials en qüestió, la qual cosa per descomptat es dona a les zones on hi ha un predomini de la població o una quantitat important de la població que empre habitualment eixa llengua (entre d’altres, STS de 22 de juliol de 1996, 10 d’octubre de 1998, 6 de juny de 1999, 20 de gener de 2000, 6 de març de 2006, 26 de setembre de 2012 i 24 de febrer de 2013).

En aplicació d’aquests principis i aquesta jurisprudència, que han estat molt presents durant tot el debat i tramitació de la norma, i que previsiblement seran respectats amb cura en l’elaboració del reglament, és de preveure que la futura norma tinga molt en compte la realitat sociolingüística del País Valencià i l’existència de territoris de predomini lingüístic castellà (essencialment, les comarques interiors de Castelló i València al sud del riu Millars, juntament amb zones de l’Alt Vinalopó i del Vinalopó mitjà a Alacant, d’una banda, i la comarca del Baix Segura, al sud de la província d’Alacant d’una altra, concretades per municipis des de 1983 als articles 35 i 36 de la Llei d’ús i ensenyament) on normalment la selecció de treballadors per cobrir places a eixos territoris, per exemple als ens locals d’eixes zones, veurà molt minvades, o directament eliminades, les exigències lingüístiques. A més, la invocació de les idees de proporcionalitat i adequació podrà permetre eximir del requisit els processos de selecció dins col·lectius que s’han mostrat particularment refractaris perquè compten des de fa anys amb molt de personal vingut de fora del país (és el cas, per exemple, dels col·lectius de sanitaris, respecte dels quals a l’avantprojecte ja es pretenia la seua exclusió, i que no han aparegut finalment esmentats a la llei només perquè el dictamen preceptiu del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana  recomanà tractar totes les possibles exempcions i modulacions, conjuntament, a la norma reglamentària). No sabem, però, quin serà el sistema que s’emprarà per fer-ho, perquè no tenim informació al respecte. Potser siga un model com el basc de perfils lingüístics, aprofitant l’existència d’un model en què inspirar-se, encara que fa la sensació que es triarà un model de més senzilla gestió . Per exemple, més fonamentat en establir, segons els casos, l’ exclusió/rebaixa del requisit per determinades parts del territori o per col·lectius professionals complets que en perfilar curosament a partir de criteris objectivables cada lloc de treball al sector públic. En tot cas, de moment no deixa de ser una mera especulació plantejar per on anirà la concreció del sistema per garantir proporcionalitat i adequació a les funcions a realitzar perquè el govern valencià tampoc no ha donat de moment, al menys en públic, cap pista de quin pot ser el seu plantejament de partida.

3. El requisit lingüístic es refereix al valencià com a llengua oficial a la Comunitat Valenciana, però com és ben sabut aquesta llengua, acadèmicament, es considera una varietat diatòpica dins el sistema lingüístic del catalàcom ha reconegut aproblemàticament l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens estatutari encarregat de les qüestions sobre normativa i quefers lingüístics referits al valencià, des de la seua creació i, d’altra banda, és habitualment reconegut per les Universitats valencianes (fet aquest últim que, després la impugnació dels Estatuts de la Universitat de València davant els tribunals, obligà el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre la qüestió, acceptant la identitat entre valencià i català). Nogensmenys, en algunes ocasions el govern valencià ha plantejat en el passat problemes a l’homologació de títols de català per acreditar els mèrits en els concursos (tot i que amb obligació de rectificació per sentències que han declarat el dret dels participants a acreditar així els seus coneixements) i, darrerament, el Tribunal Suprem no ha acceptat aquest consens acadèmic i científic pel que fa a les comunicacions administratives entre les Comunitats Autònomes que comparteixen la llengua catalana. Aleshores, i malgrat el fet que des de 2015, amb l’arribada dels governs dits “del Botànic” al País Valencià, aquest problema no s’ha reproduït , no és descartable que torne a aparèixer en el futur, ja siga per encabotament judicial, ja siga per un canvi en les majories de govern. En tot cas, sembla raonable recomanar que la futura regulació reglamentària tinga en compte aquesta qüestió i la deixe explícitament resolta, si més no, per tractar d’evitar el problema respecte de la interpretació judicial exòtica de què és o no és una acreditació de coneixements del valencià.

4. En tot cas, aquest procés de preparació i d’acord polític per la redacció del reglament i la determinació definitiva dels seus continguts ja ha estat encetat i en aquests moments, al si de la Conselleria de Justícia i Administració Pública, competent en temes de Funció Pública, s’ha constituït una comissió que està estudiant els criteris generals que hauran de servir de base per la regulació de l’acreditació de la competència lingüística dels coneixements de valencià com a requisit per la participació a les proves de selecció de treballadors públics. Aquesta comissió compta amb tècnics d’aquesta conselleria, però també amb representació de tècnics lingüístics i de personal de la Conselleria d’Educació, de la qual depèn la direcció general de política lingüística. De l’anàlisi de la situació feta per aquesta comissió, les aportacions de diversos col·lectius socials i particularment dels sindicats de treballadors públics, acabarà depenent com es decanten les bases de l’acord de futur que determinarà el model de requisit lingüístic valencià. Un requisit que, si finalment acaba convertint-se en realitat, i amb independència de quin siga el sistema o model de requisit finalment triat, el que sí serà previsiblement és en tot cas flexible i modulable segons territoris i fins i tot tipus d’ocupació pública i que, a més, molt possiblement, permetrà també una acreditació diferenciada del nivell de coneixements de valencià mínim exigible segons els casos i, en alguns d’ells, directament l’exempció.  Més enllà del judici concret que ens puga merèixer el resultat final, que encara no coneixem, plasmat en aquesta norma reglamentària, resulta ben evident que la mateixa estructura del règim normatiu, la necessitat d’aquest treball previ i la feina d’aquesta comissió d’estudi avalaran amb facilitat el compliment per part de la normativa que finalment es pacte dels principis constitucionals d’aprovació i adequació, perquè justament la tasca de la comissió va indefectiblement unida a una anàlisi d’aquest tipus.

A tall de conclusió

D’alguna manera, com hem pogut comprovar, el “semi-requisit” lingüístic valencià torna a posar de manifest la importància política de la concreció reglamentària de molts mandats legals, a la manera que sempre s’ha considerat primera regla política d’un il·lustre polític castellà, el comte de Romanones, que durant la Segona Restauració Borbònica era conegut per la seua despreocupació envers el contingut de les normes legals aprovades en Corts sempre i quan ell tinguera després la possibilitat de redactar-ne el reglament corresponent. En un sentit semblant, molt més importat des d’un punt de vista pràctic que l’art. 62.1 g) LFP, que en el fons no ha fet sinó confirmar el que era un acord polític de mínims entre la majoria política que des de 2015 governa al País Valencià, serà doncs la concreció de les regles que componen el requisit lingüístic en el text reglamentari promés però encara nonat. Només a partir de conèixer-lo i de la seua aprovació, quan es done (i també hauríem d’afegir, per si de cas, “si es dona”; recordem que el requisit per al personal docent establert l’any 1983 per llei s’atardà vora dos dècades a esdevindre exigible), podrem jutjar la seua ambició i importància.

Tanmateix, tampoc no convé menystenir la importància del fet d’haver aconseguit per fi, i després de vora quatre dècades de recuperació de les institucions pròpies d’un (cert) autogovern, el reconeixement legal de la possibilitat d’establir un requisit lingüístic a les proves selectives de personal que permeta exigir l’acreditació d’uns coneixements mínims de valencià que, a la seua vegada, garantisquen que els treballadors públics puguen fer la seua feina atenent degudament i repectant els drets lingüístics dels ciutadans que tenen el valencià com a llengua d’ús habitual. Ni que siga perquè fins ara no havia estat possible i perquè suposa homologar el País Valencià al que ja és normatiu fa anys a Galícia, País Basc, Navarra, Catalunya o les Illes Balears, es tracta d’una indubtable bona notícia. 

Si, a més, el fet d’arribar els últims i de fer-ho mitjançant una norma reglamentaria destinada atendre de manera particularitzada a les diferents situacions, molt pendent de la proporcionalitat i necessitat d’adequació de l’exigència cas per cas, servira perquè, almenys, la norma futura aconseguira assolir el suficient consens social que ens estalviara episodis de marxa enrere en el futur, potser la prudència amb què s’ha actuat, i que explica que a l’actual majoria li hagen calgut dos legislatures senceres, en el millor dels casos, per posar en marxa el requisit lingüístic al País Valencià haurà pagat la pena.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Publicat originalment al blog de la revista Llengua i Dret el proppassat 28 d’octubre de 2021



No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 0,886 segundos
En La Red desde septiembre de 2006