Un Model d’Estat… en 21 línies

Ahir dimecres Santiago Muñoz Machado (profe de Dret administratiu i autor de llibres com l’Informe sobre España), Jordi Sevilla (antic ministre d’Administracions Públiques del PSOE a l’època de confecció de l’Estatut català de 2006, procés que va descriure junt a d’altres al llibre Vertebrando España) i Joan Ridao (profe de Dret constitucional i diputat d’ERC quan la negociació de l’Estatut, que ha escrit sobre Catalunya i Espanya: l’encaix impossible) varen debatre al Claustre Obert de la Universitat de València (Nau XXI). Potser no tan sorprenentment, tots tres expressaren idees molt semblants sobre una sèrie de punts: coincidiren en entendre com seriosament avariat i necessitat d’una revisió profunda el nostre text constitucional de 1978, entengueren com urgent aquest canvi en algunes normes essencials, també les que fan referència al repartirment de poder entre Estat i Comunitats Autònomes i, també, en perfilar que el nou model ha de passar per incrementar les asimetries de l’actual Estat autonòmic, de manera que Catalunya, d’una manera o una altra, al cap i a la fi, tinga una sèrie de competències i facultats, com per exemple passa des de fa anys amb el País Basc i Navarra (concert econòmic), que la diferencien de la resta d’Espanya.

El debat va ser en aquest sentit ben interessant (i va demostrar la facilitat, per cert, de la discussió plurilingüe sense majors dificultats), com es pot veure al vídeo. Interessant, sobretot, perquè permet intuir una possible solució (asimetria i tractament diferenciat de Catalunya) que potser puga assolir un cert consens entre els àmbits que tradicionalment han governat el país.

Tanmateix, no és un model d’Estat que personalment m’agrade massa.
La convivència ben ordenada a Espanya potser requereix de més diferenciació en com es fan les coses i, fins i tot, en quines coses fem uns i altres. Però, no crec que la història o l’existència d’un sentiment independentista fort siguen raons per justificar aquestes diferències. Hi ha d’altres coses que sí puden servir-ne, com la insularitat, el fet ultraperifèric, les llengües pròpies, certes característiques geogràfiques… i fins i tot la voluntat efectiva d’exercir certes competències (amb les càrregues corresponents en un entorn d’efectiva coresponsabilitat, fiscal, per posar-ne només un exemple). Això generaria diferències, sens dubte, i de ben segur que Catalunya i el seu govern, en un marc generós i ambiciós d’aquest estil, podrien fer moltes més coses de les que fan ara dins un marc més efectivament federal. Però no veig raons per no donar aquestes competències, igualment, a altres territoris i regions cas que també demostren interés i compromís per exercir-les. Un federalisme asimètric en la pràctica però potencialment simètric és l’únic veritablement respectuós amb la igualtat dels ciutadans que, la veritat, crec que és l’única base essencial per fonamentar la convivència sota un mateix sostre… cas que efectivament ens abellisca continuar a tots junts.

Per cert, que eixe “tots” també inclou els valencians. Potser un dia hauríem d’encetar també una reflexió sobre quin model d’Estat preferim (qüestió sobre la que he publicat aquest dilluns un article a El País en la seua edició de la Comunitat Valenciana).



No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 0,963 segundos
En La Red desde septiembre de 2006