Catacrac

Fa un parell de setmanes que estic fora d’Espanya. I, la veritat, la imatge que dóna el país, des de lluny, és tan poc simpàtica com la que dóna quan hi convius amb les misèries. El règim que va sorgir de 1978 és el que és, venia d’on venia i molt probablement fa anys que ens va oferir tot el que tenia de bo. A canvi, és clar, al pack venien moltes coses dolentes. Cada dia en són més, i són més evidents. Estem parlant d’un catacrac en tota regla del règim constitucional i la seua estructura jurídica.

– Tenim un Cap de l’Estat que, de manera més o menys oberta, ens ha sigut darrerament presentat com primer i millor comissionista del Regne. Més enllà del caràcter tòxic genèric de la Monarquia o de concrets escàndols de corrupció associats a la ben nostrada família Borbón, el cas és que el propi paper, posició i significat del Rei com estandard d’aquesta restauració Borbònica i dels seus valors és, a hores d’ara, el que és. Amb el problema addicional que tampoc no és possible que en el futur siga una altra cosa. I, més important encara, sembla que ja tothom se n’ha adonat.

– El Parlament i els partits polítics tenen problemes cada vegada més greus de desconnexió amb la realitat i els nostres representants s’han conformat cada vegada més com una casta que no només passa dels problemes normals dels ciutadans sinó que, a partir d’un cert punt, directament no n’és conscient. És un món de polítics que teòricament cobren (i és de veres) molt poc si mirem l’exemple comparat però que ha acabat generant una professionalització de gent que, directament, fora de la política no cobraria res. Per no parlar de que, sembla, a partir d’un cert nivell, com tots podem comprovar, que de cobrar poc, en el fons, res de res. Hi ha sinecures i recompenses de per vida per als que més s’ho curren (partidistament). Tot plegat, un panorama molt trist estructuralment. Amb l’afegit d’un finançament il·legal de partits polítics que complementa sous i tot tipus de coses (en això s’ha de reconèixer Rodríguez Zapatero que, al menys, va reformar la llei de finançament de partits polítics per fer que, com a mínim, determinades pràctiques escandaloses, al menys, passaren a ser il·legals, perquè abans és que, directament, eren perfectament acceptades pel nostre ordenament). A hores d’ara la crisi de legitimitat del Parlament i dels nostres representants és inmmensa. La de la majoria parlamentària del PP, malgrat ser absoluta en quant al nombre de diputats, és també una crisi en termes de majoria absolua en descrèdit ciutadà, desconnexió amb la ciutadania, divergències entre els seus interessos i els dels espanyols normals (evidenciades en polítiques molt dures sempre contra els més febles)… tot completat amb les complides evidències d’una trama molt robusta de finançament il·legal que en pràcticament qualsevol país normal hauria d’haver abocat a la dimissió dels responsables del partit en qüestió de qualsevol responsabilitat pública.

– La situació de l’Executiu és encara pitjor (si això és possible). D’una banda perquè són els mateixos que estaven al cap d’eixe frau en el finançament del partit (i ja dic que això, en un altre país… però vaja que estem al país que estem o siga que no té sentit repetir-ho massa). D’altra perquè, a més, cada vegada s’estenen més dubtes respecte del seu propi comportament personal (una qüestió aquesta que està lluny de ser provada de moment). Políticament, a Espanya, dins el règim de 1978, sembla que els temes de finançament irregular no han de comportar sancions polítiques (la qual cosa ja parla d’una anomalia important), però el Govern del PP i el propi President semblen cada vegada més tocats i tacats. És una qüestió de credibilitat, a hores d’ara, però el propri comportament dels protagonistes i la brutal desconnexió en els seus comportaments amb el que són les preocupacions dels ciutadans normals són suficients, com a mínim, per poder parlar d’una crisi de legitimitat també majúscula en l’Executiu.

– Les Administracions públiques espanyoles, mentres tant, continuen sonades. Després de 5 anys i escaig de crisi, sembla que encara no saben per on tirar. Les reformes que es presenten són sempre el mateix: retallades allà on és senzill retallar (perquè els afectats no pinten molt, perquè no fan part de les elits, perquè són retallades senzilles de gestionar tinguen o no sentit…) i cap reforma estructural. Les coses que es presenten com programa ambiciós de reformes fan, senzillament, vergonya aliena (reforma administrativa, reforma educativa, reforma laboral, reforma energètica, llei d’unitat de mercat… totes són un tocomoxo darrere un altre). Tot això parla molt malament de les suposades elits del país, les que teòricament com a mínim haurien de ser conscients que, si volen salvar el tinglat de 1978 i l’actual model, alguna cosa, seriosa, de veritat, s’ha de fer. Però és el que hi ha. Perquè tenim el que tenin. Unes elits que, a més, s’han cobert de glòria en el Banc d’Espanya, per exemple, amb la seua clamorosa incapacitat per veure res que no fóra el que els convenia detectar. Però no es tracta d’un cas aïllat. És el que està passant per tot arreu. Les Administracions autonòmiques, tot i asfixiades pel Govern central, també s’han cobert de glòria reiteradament i han demostrat sempre que han pogut que gestionen com a mínim tan mal com l’Estat. En fi, que la cosa sembla que és molt general, una fallida sistèmica. Fins i tot el paper de les Universitats, per exemple, malgrat la seua gran autonomia (que els hauria permés ser menys pessebreres amb els governs), ha estat decebedor identificant problemes (no hem sabut fer-ho) o, per exemple, empassant-se reformes absurdes en matèria educativa absolutament impresentables… mentres alhora es conrreava una passivitat i immobilisme absolut front el futur en compte de tractar d’encetar alguns dels canvis que cada vegada resulta més evidents que ens calen.

– El Poder Judicial, qui ho anava a dir! és el que més o menys aguanta millor. Una de les coses bones del règim de 1978 és que sí va garantir certa independència judicial (molt àmplia, de fet, en els òrgans menys sensibles) i que l’evolució social ha generat més porositat social entre els jutges. En els últims anys el poder judicial, més o menys, ha funcionat com el poder de l’estat més sensible a problemes reals com els desnonaments i, amb les limitacions que comporta la resposta penal contra la corrupció (més encara si és sistèmica), la sensació és que ahí el desgavell no és absolut. Una altra cosa són coses com el Tribunal Constitucional (òrgan polític més que jurídic, però amb certes exigències de nivell tècnic i imatge d’independència que any rere any s’ha anat per l’albelló) o el Consell General de Poder Judicial, on més enllà dels escàndols econòmics hi ha un problema greu de com es trien els jutges per als òrgans més sensibles. Problema que la nova reforma recentment aprovada de l’òrgan, en una mena d’òrdago del sistema de 1978 que es resisteix a morir, ha agreujat de manera significativa.

– Dels empresaris espanyols, de com es fan ací els negocis, de com d’important és, des del franquisme, la interacció amb el BOE i amb els que manen (amb tot el que allò comporta) millor no parlar-ne molt. Que els líders de la CEOE acaben desarticulats judicialment i policial ho diu tot. Dels sindicats, la seua funció, la seua dependència dels diners públics i la seua tendència durant aquestes tres dècades, com resaltava Florentino Pérez, “a la responsabilitat i a mirar pel bé del país i del desenvolpument econòmic” tampoc no fa falta dir molta cosa: és suficient amb mirar com estan eixos sindicats en aquests moments, quin prestigi social tenen i com els consideren majoritàriament els treballadors perquè tot hi estiga clar (hi ha, però, alguna excepció en alguns àmbits, amb sindicats que viuen de les quotes dels seus afiliats). Tampoc no paga la pena parlar sel sector financer, del que va ser públic i del privat… Malauradament per a tots, que anem a pagar el compte, sobre aquest últim anem a sentir parlar molt en els propers mesos.

Òbviament, el problema que tenim és, sencillament, sistèmic, de règim. Ho hem fet malament. Entre tots. També els juristes, que hem apuntalat sistemàticament un sistema on l’arbitrarietat, el poder del qui mana, la falta de controls… sempre ha trobat qui el justificara (de fet, sempre ha trobat una jutificació molt majoritària). Aquestes coses mai no són, però, problemes d’un col·lectiu o d’unes elits. Els que amne i tenen més recursos al seu abasta, òbviament, tenen més responsabilitat però, al capdavall, és un problema de tots. I no hem de pensar en com ho hauran de solucionar alguns sinó en com ho hem de solucionar nosaltres. Perquè es nostre problema, és el nostre futur… i són els nostres diners.

Front el catacrac general de les institucions sorgides del pacte de reforma post-franquista, de la restauració borbònica feta amb un acord molt general de les elits que varen portar a la Constitució espanyola de 1978 hem de pensar en un cambi radical de sistema, d’institucions, de mentalitats. El que tenim, que potser va servir uns anys després la mort de Franco, no serveix des de fa temps. Hem de començar a pensar, molt seriosament, com canviar-ho. El problema és que no és gens fàcil, que els estertors d’un règim molt malalt poden durar molt de temps i que, mentras tant, el show va a continuar.

Per no parlar, per cert, que no ningú sap ben bé, a hores d’ara, per on hauríem de tirar. Això sí, arribarà un moment, com la fallida multiorgànica del règim proseguisca a aquest ritme, en què directament ja serà indiferent si sabem cap on tirar o no perquè el propi camí el marcarà el desballestament incontrolat del que ara tenim. Aixó, o demanar la independència (com fan els catalans cada vegada més majoritàriament… sentiment popular davant del qual la resposta del règim prohibint votar no pot ser més patètica) de nosaltres mateixos o que ens aculla Gibraltar, per exemple.



6 comentarios en Catacrac
  1. 1

    Andrés, escrivint en català/valencià/balear/LAPAO? Que punki!

    Comentario escrito por CusCus — 16 de julio de 2013 a las 10:01 am

  2. 2

    La realitat és que he començat així sense adonar-me’n i ja posats…

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 16 de julio de 2013 a las 10:35 am

  3. 3

    En general comparteixo el teu punt de vista. Em sembla, i ho he dit un munt de vegades, que a la societat li cal un revulsiu ben fort per tal de canviar de rumb. Una qüestió de massa crítica o de punt de no retorn. Evidentment es tracta d’un fenòmen psicològic i sociològic, no mesurable, ni tant sols, em penso, predible.

    Una cosa està clara, de la gent que pul·lulem per pàgines com aquesta molts ja tenim una edat, alguns fins i tot recorden la mort del Franco. La majoria ha gaudit d’alguns anys de bonança econòmica, relativa, molts han pogut desenvolupar-se professionalment, a més o menys èxit. Però el jovent que va pujant i també els que es fan vells cada cop estan més exclosos. I a mi em fa l’efecte que el nombre d’exclosos augmentarà, fins on no ho sé, però augmentarà, fins al punt que podrien ser ells qui decidissin quin serà el nou rumb.

    Jo temo que la tendència que tenim a fer el mínim esforç possible ens porti a abraçar sol·lucions cuinades per oportunistes. És a dir, que l’ensorrament gradual del que bé anomenes cultura de la transició no necessàriament portarà quelcom de millor. Aquest temor o desesperança és precisament el que ens empenya als nacionalistes a pensar que millor estar fora, per tal de no veure el final de la pel·lícula.

    Tornant a la qüestió psicològica, una de les herències que quedarà d’aquest periode és la desaparició del concepte rousseaunià de l’home. L’home és ja avui dia un malparit fins que no es demostri el contrari. En certa manera està bé, en fa a tots més suspicaços, però per contra dificulta molt la tasca d’unir els esforços de tots plegats en una direcció. L’ensorrament de l’equació estat i bé comú deixa oberta la porta a molts dimonis, però també a una evolució del conjunt de la societat. De tota manera torno a reincidir en el meu pessimisme, no hi ha una cohesió social suficient per a passar aquest tràngol sense pèrdues irreparables. No hi ha una identificació suficient amb el proïsme, tampoc el de classe. I, finalment, les escletxes que qüestionen les religions ja no deixen dubtes al que ho vol veure. Segurament per això s’hi aferren fanàticament els que no han pogut o no han volgut adquirir una mica de criteri.

    Cal doncs un nou full de ruta i una nova religió. Una filosofia i una praxis coherents per a que la gent que com jo es pregunta si val la pena arriscar-se, o tant sols empenyar, en una direcció que no sigui exclusivament la que un personalment s’ha marcat a conveniència. I, donades les circumstàncies poso molt en dubte que en els propers anys vegem quelcom en aquest sentit.

    Algú ha jugat a CyberPunk? Doncs cap aquí anem si no s’hi posa remei.

    Comentario escrito por Gekokujo — 17 de julio de 2013 a las 6:31 pm

  4. 4

    Molt bon article, com sempre. La situació actual em recorda a l’ensorrament de la segona Restauració. La diferència és que l’any 1931 ja s’hi havia bastit una alternativa al règim borbònic, amb diversos partits republicans i també un bon grapat de polítics intel·lectuals. A hores d’ara, però, no hi veig l’alternativa enlloc, llevat d’algunes excepcions territorials, com ara Compromís. Ni tan sols hi ha algun polític que s’assemble, ni que siga de lluny, a aquells reformistes i grans oradors del parlament de la República.

    D’altra banda, et felicite pel teu domini de l’idioma “ibèric”. Qui podia imaginar que, dos mil anys després, malgrat els romans, els visigots, els musulmans, el Cid, un rei Jaume I que parlava català, els castellans, l’expulsió dels moriscos, el Generalísimo, … la llengua mil·lenària dels ibers continuaria estant viva. Fins i tot, n’estic segur que el terme “Comunitat Valenciana” ja era emprat pels nostres avantpassats quan hi arribaren les legions romanes. Però, és clar, un estranger ignorant com Jaume I va decidir de canviar el nostre il·lustre nom secular pel de “Ciutat e Regne de Valencia”. Malgrat això els valencians hauríem d’estar orgullosos que sempre hem sigut, som i serem una “Comunitat” ibèrica.

    Logo oficial commemoratiu dels 775 anys de la CV:
    http://www.impiva.es/index.php?option=com_remository&Itemid=124&func=download&id=1559&chk=11a0d3ce1e7e24fab3a68ec730f21455&no_html=1

    Comentario escrito por Guerau — 20 de julio de 2013 a las 11:38 am

  5. 5

    Gekokujo, lúcid, però no deixa de ser lúcidament trist.

    Jo esper que siam capaços de bastir una alternativa, no sé quina, però albir qualque esperança. Veig cosetes. Tristament, només veig cosetes. Aïllades. Però també començ a veure gent válida, tot i que no els vénen ganes/tenen capacitat d’erigir-se en líders d’un moviment transformador.

    I malhauradament, tants anys de lloar s’individualisme han minat sa nostra capacitat de confiar en els altres i de col·laborar.

    Comentario escrito por CusCus — 22 de julio de 2013 a las 9:18 am

  6. 6

    […] el fondo, se quiera o no se quiera, como ocurre con nuestras instituciones, el problema de la economía española es más grave de lo que nos pintan porque es estructural y jo…, por mucho que nos intentemos empeñar en no darnos cuentas. De Guindos lo que está confesando con […]

    Pingback escrito por De los brotes verdes a la planta de invernadero: desde 2009 saliendo de la crisis « La Página Definitiva — 22 de julio de 2013 a las 2:12 pm

Comentarios cerrados para esta entrada.

No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 0,323 segundos
En La Red desde septiembre de 2006