Helvetize it! -una nova planta per als valencians

Està en les mateixes profunditats de l’ADN cultural ibèric. En el centre de gravetat del relat fundador espanyol, la mal anomenada «Reconquesta», el més temible enemic, el sarraí interior, resulta invencible i saqueja a plaer la cristiandat -visigòtica per alguns, immaculadament carolíngia per als altres. Però les derrotes s’acaben quan el malvat enemic, enfonsat en les seues perversions i adoracions de Mafumet, divideix les seues forces en incomptables regnes de taifes. La progressiva unió matrimonial, econòmica i militar dels regnes cristians -el que Marx denominaria concentració oligopolística- culminada a las Navas de Tolosa, derrota la divisió sarraïna. Els Reis Catòlics, novament units, remataran la faena. La moralina està clara: #mejorunidos. Portugal, Gibraltar, només són excepcions, atzars en un quadre històric que tendeix a la unificació i centralització.

Des d’aleshores, i fins i tot en les cultures polítiques nacionalistes i centrífigues, el terme «taifes» i «regnes de taifes» té una connotació molt negativa. Poc s’estudia l’aportació dels regnes hispanomusulmans a la consolidació de la trama urbana i l’economia medieval a la Península: l’esplendor de Toledo, la Torre del Oro de Sevilla, els regadius de València o l’Alhambra en foren exemples reeixits, d’un esplendor i aprofundiment cultural. En realitat, fora d’un relat lineal, l’època medieval ibèrica és d’una extraordinària riquesa en intercanvis i experimentació institucional. Tot i així, el relat cap a la inexorable centralització continua incòlume en tots els relats político-jurídics: la defensa del centralisme, fora de l’accident carlí i les seues derivades en el foralisme basconavarrès, continua com a principi moral, i en tres dècades de sistema autonòmic a penes s’ha avançat en canviar la concepció i la distribució del poder territorial. Tot i que han començat a sorgir algunes excepcions en l’acadèmia que valoren l’experiència de les taifes.

El primer mapa del Regne de València

Això sosté el professor Andrés Boix -pare fundador de La Página Definitiva i La Paella Rusa- en el seu últim llibre «Una nova planta per als valencians» editat pel think tank  «Fundació Nexe»: el sistema autonòmic, lluny del que proclama la opinesfera españatarra no és ni molt menys un sistema amb 17 regnes de taifes, més o menys independents, amb distintes estructures i polítiques públiques; més aviat s’assemblen a 17 petites Madrid, repetint sense necessitat molts dels vicis i les males pràctiques políticoadministratives de la capital castellana. Amb la crisi econòmica i la subseqüent crisi del model de representativitat a «El estado más descentralizado del mundo» se li veuen més que mai les costures. Ací teniu el vídeo de la conferència de presentació del llibre.

Boix fa una anàlisi del passat i les aproximacions a la planta administrativa enunciada a la Constitució i en particular les seues aplicacions al cas valencià, que és el que ens ocupa. La tesi principal és que dins la mateixa Constitució i l’Estatut de 2006 hi ha un ampli marge per a l’autoorganització i la distribució de competències a què s’ha renunciat a fer ús per simple mimetització de les pràctiques madrilenyes i l’statu quo anterior a l’aprovació de l’Estatut de 1982, on, per exemple, les Diputacions Provincials tenen un protagonisme desmesurat que suposa duplicitats amb el poder local i autonòmic.

No és difícil trobar en l’absència d’una distribució coherent del poder territorial una de les grans mancances de l’artefacte identitari valencià, que encara en ple segle XXI té problemes d’afiançament fora de la mateixa àrea d’influència de València, que abasta la seua província i les comarques limítrofs a nord i sud (Marina, Alcoià, Palància i Plana Baixa). L’arrelat provincialisme durant segles i la centralització institucional i d’inversions per part del poder autonòmic ha covat una desconfiança cap al marc autonòmic -nacional per alguns altres- que dificulta als valencians afrontar els reptes de la crisi, la globalització i les temptatives de centralització del (nou?) nacionalisme espanyol.  Al llibre es destaca, que, per exemple, la província d’Alacant, amb al voltant de 2 milions d’habitants, té més població que la gran majoria d’autonomies i es dóna la paradoxa que decisions de proximitat, com el traçat dels autobusos interurbans, s’hagen de decidir a 200 km de distància.

En l’assaig, que també contempla aspectes al voltant del model de funció pública, s’esbossa una solució que exigeix evocar, sense necessitat de ouija, a les grans absents del mapa valencià: les comarques. Previstes per ser incloses en forma de llei en l’article 46 de l’Estatut de 1982, el mapa comarcal valencià segueix sense existir a nivell jurídic, tot i el seu arrelament popular, més en algunes zones que en d’altres. L’única proposta concreta de Llei de Comarques, impulsada pel catedràtic d’Economia i llavors conseller Vicent Soler, incloïa un mapa més o menys tancat i una proposta de distribució competencial. Una proposta, no cal ni dir-ho, avortada pel propi PSPV-PSOE, fonamentalment els barons provincials d’Alacant, per la por que tenien a la pèrdua de protagonisme.

Trenta anys després, la geografia i les ciències socials han avançat i Andrés Boix planteja, en la mateixa línia que han treballat experts com el geògraf Josep Vicent Boira, que potser ja no és necessari un mapa territorial tancat. Aquesta és, al capdavall, la tesi central del llibre, que la premsa ha condensat amb el nom de «Supercomarques»: la distribució competencial pot ser diversa i es poden crear diferents àrees superposades en funció de les competències a desenvolupar. L’ensenyament, la sanitat, la gestió de residus o el cicle integral de l’aigua en són bons exemples, on la distribució territorial de la població o l’orografia plantegen reptes distints i potser un mapa tancat amb criteris purament polítics fóra ineficient; però també realitats com les àrees metropolitanes amb necessitats complexes que necessiten abordar conjuntament costos i gestió.

Tot això suposa una reflexió general sobre quin hauria de ser el paper de l’Administració autonòmica: un foment del federalisme d’execució i d’experimentació, que hauria de suposar una minva de la mida de l’Administració Autonòmica i una transició cap a una Generalitat centrada en la supervisió, la direcció estratègica i en oferir una xarxa de seguretat als ens comarcal-cantonals per a les competències que no siguen capaces d’exercir. En aquesta estructura, les Diputacions, com s’ha exposat, no hi tenen paper: ni tenen un control democràtic i sistemes de transparència, són poc útils en termes d’economies d’escala i coordinació, i tampoc en termes de subsidiarietat i acostament de l’Administració al ciutadà.  

La proposta es concreta en desdibuixar -bàsicament, treure- les competències de les Diputacions Provincials, una potestat amb què la Generalitat compta, per habilitar allò que la premsa valenciana ha interpretat, amb una lectura ràpida del llibre com a «Supercomarques», que prendrien competències de l’Administració Municipal -per la via de concertació, direcció estratègica i mancomunació- de les mateixes Diputacions, i de la pròpia Administració Autonòmica, via descentralització. En certa manera, la proposta passa per generar una mena de cantons a la manera suïssa, capaços alhora de competir en la creació i elaboració de polítiques públiques i de col·laborar per executar-les millor. Un fet més que comprovat en el federalisme comparat en el context europeu: funcionen millor els sistemes federals oberts amb incentius a la mancomunació i l’exercici conjunt de competències, i no els models tancats i coercitius, com el que proposa la Reforma de la Llei de Règim Local que proposa el govern espanyol, que per a més INRI potencia les Diputacions Provincials.

El problema principal de la proposta de Boix és justament que, per la seua lloable voluntat de no entrar en debats sobre construcció política i identitària, queda visiblement incompleta. Sembla difícil dur a cap una proposta com l’esmentada sense una estructura més o menys clara del mapa i la distribució competencial resultant, que seria el que marcaria de forma decisiva els seus suports polítics i per tant el seu abast real. Tot i que és cert que el mapa hauria de ser variable. Com bé apunta Josep Vicent Boira, fa falta una distribució territorial coherent -i fins i tot en dos escales- entre els 542 municipis, les 3 províncies i la Generalitat, que oscil·lara entre les 4 governacions forals -Castelló, València, Alacant i Xàtiva, a grans trets- i les 32 del mapa comarcal elaborat en 1970 que l’Estatut prendria com a model abstracte.

De fet en la divisió foral tradicional existien les quatre governacions i vint-i-sis proto-comarques, concebudes per a garantir el cobrament d’impostos, anomenades quarters, operatives ja a principis del segle XV. El fet que les primeres divisions territorials foren de base tributària no és gratuït, i explica alguns dels èxits i les mancances de la distribució territorial espanyola i la sempiterna discussió sobre el sistema de finançament, amb l’excepció dels concerts basconavarresos. Aquesta és segurament una de les claus perquè un sistema territorial funcione: un finançament adequat i transparent amb principis de corresponsabilitat fiscal, de manera que la provisió de recursos siga comprensible i els ingressos fiscals s’ajusten a les despeses, desincentivant les rebaixes fiscals i l’endeutament.

Proposta de mapa amb distribució de comarques i governacions

En conclusió, per intentar aplicar un model d’inspiració federal o confederal es necessita, segons la perspectiva comparada -anant als cantons suïssos, el model més reeixit a escala europea, o més a prop, a les diputacions basques, que gestionen entre mig milió i milió i escaig d’habitants- és necessari contemplar les dimensions fiscal, de suficiència de recursos i per tant de recaptació pròpia; i així mateix mecanismes d’elecció directa i control democràtic que empoderen la institució. Per a ambdues coses fa falta, de forma gairebé obligatòria, disposar d’un mapa més o menys tancat de cantons o supercomarques i no simples òrgans superposats de desconcentració competencial o administrativa.

La qüestió clau, doncs, està en l’elaboració d’aquest mapa i el fort empoderament polític necessari per posar-lo en marxa, que s’ha de donar en territoris més o menys acotats, de població no massa elevada, que permeten una alta participació ciutadana, que de retruc serviria per resoldre o contribuir a paliar l’actual crisi de representació habilitant mecanismes de democràcia directa. En tot això és important recollir l’inveterada tradició valenciana en el federalisme autoorganitzatiu, especialment viva durant el segle XIX -amb el cantonalisme de la I República, com la Revolució del Petroli alcoiana que li donà origen- o les insurreccions posteriors com els successos o Setmana Tràgica de Cullera i la República Soviètica de Sollana 

Aquests primers referents de (con)federalisme ens remeten a una lògica gairebé inversa a l’espanyola la construcció de baix a dalt de les estructures polítiques, i no de dalt a baix per via decretal. Seguint l’exemple de les tres petites municipalitats o cantons que donarien origen a la Confederació Helvètica -Schwyz, Uri i Unterwalden- que en les llargues lluites contra els Habsburg i en favor de la seua independència acabarien sent-ne vint-i-dos al llarg del segle XVI per la via de la lliure confederació. En la història suïssa moderna ha hagut fusions i escissions; hi ha competències i tributs municipals, cantonals i confederals així com serveis mancomunats entre diversos -com el transport públic. Però res d’això seria comprensible sense l’impuls democràtic i la decidida participació dels suïssos, que tot i les contradiccions del sistema, és un dels més avançats del món.

En definitiva, el professor Boix obri un camí interessant de debat: com l’estructura territorial i la manera en com els valencians administrem els nostres recursos pot resultar decisiva, fins i tot dins el marc jurídic actual, per a la transformació política i econòmica. El que queda en l’aire, i és la gran qüestió, és si es pot transformar l’actual estructura amb els actuals procediments i sense trasbalsar el sistema de baix a dalt, en termes que alguns anomenen -i és un terme controvertit- procés constituent que altere de forma decisiva l’escala i distribució del poder.

Potser Andrés Boix aconsegueix, de forma derivada -i segurament de forma desitjada- que aquest debat territorial i administratiu, a priori active l’espoleta d’altres debats i altres canvis de cultura política que alteren l’actual concepció sobre la distribució del poder. De moment, i sense caldre que em pregunten, jo dic «Taifes si, gràcies».

PS: La distribució horitzontal dels mapes, a la manera andalusa, no és cosa gens casual i és una constant dels mapes produïts al País Valencià des de l’Edat Mitjana: la referència, com a país allargat i mariner que som, és la Mar Mediterrània, i resulta així més comprensible. La perspectiva cartogràfica autocentrada resulta, com és creixentment el cas dels països de l’Hemisferi Sud, crucial per a transformar el propi imaginari.

Etiquetas Andrés Boix, estrategia territorial, Helvetize it, regnes de taifa, Suïssa, Una Nova Planta per als Valencians