La Paella RusaTota empastrà

Cultura

Helvetize it! -una nova planta per als valencians

Està en les mateixes profunditats de l’ADN cultural ibèric. En el centre de gravetat del relat fundador espanyol, la mal anomenada “Reconquesta”, el més temible enemic, el sarraí interior, resulta invencible i saqueja a plaer la cristiandat -visigòtica per alguns, immaculadament carolíngia per als altres. Però les derrotes s’acaben quan el malvat enemic, enfonsat en les seues perversions i adoracions de Mafumet, divideix les seues forces en incomptables regnes de taifes. La progressiva unió matrimonial, econòmica i militar dels regnes cristians -el que Marx denominaria concentració oligopolística- culminada a las Navas de Tolosa, derrota la divisió sarraïna. Els Reis Catòlics, novament units, remataran la faena. La moralina està clara: #mejorunidos. Portugal, Gibraltar, només són excepcions, atzars en un quadre històric que tendeix a la unificació i centralització.

Des d’aleshores, i fins i tot en les cultures polítiques nacionalistes i centrífigues, el terme “taifes” i “regnes de taifes” té una connotació molt negativa. Poc s’estudia l’aportació dels regnes hispanomusulmans a la consolidació de la trama urbana i l’economia medieval a la Península: l’esplendor de Toledo, la Torre del Oro de Sevilla, els regadius de València o l’Alhambra en foren exemples reeixits, d’un esplendor i aprofundiment cultural. En realitat, fora d’un relat lineal, l’època medieval ibèrica és d’una extraordinària riquesa en intercanvis i experimentació institucional. Tot i així, el relat cap a la inexorable centralització continua incòlume en tots els relats político-jurídics: la defensa del centralisme, fora de l’accident carlí i les seues derivades en el foralisme basconavarrès, continua com a principi moral, i en tres dècades de sistema autonòmic a penes s’ha avançat en canviar la concepció i la distribució del poder territorial. Tot i que han començat a sorgir algunes excepcions en l’acadèmia que valoren l’experiència de les taifes.

El primer mapa del Regne de València

El primer mapa del Regne de València

Això sosté el professor Andrés Boix -pare fundador de La Página Definitiva i La Paella Rusa- en el seu últim llibre “Una nova planta per als valencians” editat pel think tank  “Fundació Nexe”: el sistema autonòmic, lluny del que proclama la opinesfera españatarra no és ni molt menys un sistema amb 17 regnes de taifes, més o menys independents, amb distintes estructures i polítiques públiques; més aviat s’assemblen a 17 petites Madrid, repetint sense necessitat molts dels vicis i les males pràctiques políticoadministratives de la capital castellana. Amb la crisi econòmica i la subseqüent crisi del model de representativitat a “El estado más descentralizado del mundo” se li veuen més que mai les costures. Ací teniu el vídeo de la conferència de presentació del llibre.

Boix fa una anàlisi del passat i les aproximacions a la planta administrativa enunciada a la Constitució i en particular les seues aplicacions al cas valencià, que és el que ens ocupa. La tesi principal és que dins la mateixa Constitució i l’Estatut de 2006 hi ha un ampli marge per a l’autoorganització i la distribució de competències a què s’ha renunciat a fer ús per simple mimetització de les pràctiques madrilenyes i l’statu quo anterior a l’aprovació de l’Estatut de 1982, on, per exemple, les Diputacions Provincials tenen un protagonisme desmesurat que suposa duplicitats amb el poder local i autonòmic.

No és difícil trobar en l’absència d’una distribució coherent del poder territorial una de les grans mancances de l’artefacte identitari valencià, que encara en ple segle XXI té problemes d’afiançament fora de la mateixa àrea d’influència de València, que abasta la seua província i les comarques limítrofs a nord i sud (Marina, Alcoià, Palància i Plana Baixa). L’arrelat provincialisme durant segles i la centralització institucional i d’inversions per part del poder autonòmic ha covat una desconfiança cap al marc autonòmic -nacional per alguns altres- que dificulta als valencians afrontar els reptes de la crisi, la globalització i les temptatives de centralització del (nou?) nacionalisme espanyol.  Al llibre es destaca, que, per exemple, la província d’Alacant, amb al voltant de 2 milions d’habitants, té més població que la gran majoria d’autonomies i es dóna la paradoxa que decisions de proximitat, com el traçat dels autobusos interurbans, s’hagen de decidir a 200 km de distància.

En l’assaig, que també contempla aspectes al voltant del model de funció pública, s’esbossa una solució que exigeix evocar, sense necessitat de ouija, a les grans absents del mapa valencià: les comarques. Previstes per ser incloses en forma de llei en l’article 46 de l’Estatut de 1982, el mapa comarcal valencià segueix sense existir a nivell jurídic, tot i el seu arrelament popular, més en algunes zones que en d’altres. L’única proposta concreta de Llei de Comarques, impulsada pel catedràtic d’Economia i llavors conseller Vicent Soler, incloïa un mapa més o menys tancat i una proposta de distribució competencial. Una proposta, no cal ni dir-ho, avortada pel propi PSPV-PSOE, fonamentalment els barons provincials d’Alacant, per la por que tenien a la pèrdua de protagonisme.

Trenta anys després, la geografia i les ciències socials han avançat i Andrés Boix planteja, en la mateixa línia que han treballat experts com el geògraf Josep Vicent Boira, que potser ja no és necessari un mapa territorial tancat. Aquesta és, al capdavall, la tesi central del llibre, que la premsa ha condensat amb el nom de “Supercomarques”: la distribució competencial pot ser diversa i es poden crear diferents àrees superposades en funció de les competències a desenvolupar. L’ensenyament, la sanitat, la gestió de residus o el cicle integral de l’aigua en són bons exemples, on la distribució territorial de la població o l’orografia plantegen reptes distints i potser un mapa tancat amb criteris purament polítics fóra ineficient; però també realitats com les àrees metropolitanes amb necessitats complexes que necessiten abordar conjuntament costos i gestió.

Tot això suposa una reflexió general sobre quin hauria de ser el paper de l’Administració autonòmica: un foment del federalisme d’execució i d’experimentació, que hauria de suposar una minva de la mida de l’Administració Autonòmica i una transició cap a una Generalitat centrada en la supervisió, la direcció estratègica i en oferir una xarxa de seguretat als ens comarcal-cantonals per a les competències que no siguen capaces d’exercir. En aquesta estructura, les Diputacions, com s’ha exposat, no hi tenen paper: ni tenen un control democràtic i sistemes de transparència, són poc útils en termes d’economies d’escala i coordinació, i tampoc en termes de subsidiarietat i acostament de l’Administració al ciutadà.  

La proposta es concreta en desdibuixar -bàsicament, treure- les competències de les Diputacions Provincials, una potestat amb què la Generalitat compta, per habilitar allò que la premsa valenciana ha interpretat, amb una lectura ràpida del llibre com a “Supercomarques”, que prendrien competències de l’Administració Municipal -per la via de concertació, direcció estratègica i mancomunació- de les mateixes Diputacions, i de la pròpia Administració Autonòmica, via descentralització. En certa manera, la proposta passa per generar una mena de cantons a la manera suïssa, capaços alhora de competir en la creació i elaboració de polítiques públiques i de col·laborar per executar-les millor. Un fet més que comprovat en el federalisme comparat en el context europeu: funcionen millor els sistemes federals oberts amb incentius a la mancomunació i l’exercici conjunt de competències, i no els models tancats i coercitius, com el que proposa la Reforma de la Llei de Règim Local que proposa el govern espanyol, que per a més INRI potencia les Diputacions Provincials.

El problema principal de la proposta de Boix és justament que, per la seua lloable voluntat de no entrar en debats sobre construcció política i identitària, queda visiblement incompleta. Sembla difícil dur a cap una proposta com l’esmentada sense una estructura més o menys clara del mapa i la distribució competencial resultant, que seria el que marcaria de forma decisiva els seus suports polítics i per tant el seu abast real. Tot i que és cert que el mapa hauria de ser variable. Com bé apunta Josep Vicent Boira, fa falta una distribució territorial coherent -i fins i tot en dos escales- entre els 542 municipis, les 3 províncies i la Generalitat, que oscil·lara entre les 4 governacions forals -Castelló, València, Alacant i Xàtiva, a grans trets- i les 32 del mapa comarcal elaborat en 1970 que l’Estatut prendria com a model abstracte.

De fet en la divisió foral tradicional existien les quatre governacions i vint-i-sis proto-comarques, concebudes per a garantir el cobrament d’impostos, anomenades quarters, operatives ja a principis del segle XV. El fet que les primeres divisions territorials foren de base tributària no és gratuït, i explica alguns dels èxits i les mancances de la distribució territorial espanyola i la sempiterna discussió sobre el sistema de finançament, amb l’excepció dels concerts basconavarresos. Aquesta és segurament una de les claus perquè un sistema territorial funcione: un finançament adequat i transparent amb principis de corresponsabilitat fiscal, de manera que la provisió de recursos siga comprensible i els ingressos fiscals s’ajusten a les despeses, desincentivant les rebaixes fiscals i l’endeutament.

Proposta de mapa amb distribució de comarques i governacions

Proposta de mapa amb distribució de comarques i governacions

En conclusió, per intentar aplicar un model d’inspiració federal o confederal es necessita, segons la perspectiva comparada -anant als cantons suïssos, el model més reeixit a escala europea, o més a prop, a les diputacions basques, que gestionen entre mig milió i milió i escaig d’habitants- és necessari contemplar les dimensions fiscal, de suficiència de recursos i per tant de recaptació pròpia; i així mateix mecanismes d’elecció directa i control democràtic que empoderen la institució. Per a ambdues coses fa falta, de forma gairebé obligatòria, disposar d’un mapa més o menys tancat de cantons o supercomarques i no simples òrgans superposats de desconcentració competencial o administrativa.

La qüestió clau, doncs, està en l’elaboració d’aquest mapa i el fort empoderament polític necessari per posar-lo en marxa, que s’ha de donar en territoris més o menys acotats, de població no massa elevada, que permeten una alta participació ciutadana, que de retruc serviria per resoldre o contribuir a paliar l’actual crisi de representació habilitant mecanismes de democràcia directa. En tot això és important recollir l’inveterada tradició valenciana en el federalisme autoorganitzatiu, especialment viva durant el segle XIX -amb el cantonalisme de la I República, com la Revolució del Petroli alcoiana que li donà origen- o les insurreccions posteriors com els successos o Setmana Tràgica de Cullera i la República Soviètica de Sollana 

Aquests primers referents de (con)federalisme ens remeten a una lògica gairebé inversa a l’espanyola la construcció de baix a dalt de les estructures polítiques, i no de dalt a baix per via decretal. Seguint l’exemple de les tres petites municipalitats o cantons que donarien origen a la Confederació Helvètica -Schwyz, Uri i Unterwalden- que en les llargues lluites contra els Habsburg i en favor de la seua independència acabarien sent-ne vint-i-dos al llarg del segle XVI per la via de la lliure confederació. En la història suïssa moderna ha hagut fusions i escissions; hi ha competències i tributs municipals, cantonals i confederals així com serveis mancomunats entre diversos -com el transport públic. Però res d’això seria comprensible sense l’impuls democràtic i la decidida participació dels suïssos, que tot i les contradiccions del sistema, és un dels més avançats del món.

En definitiva, el professor Boix obri un camí interessant de debat: com l’estructura territorial i la manera en com els valencians administrem els nostres recursos pot resultar decisiva, fins i tot dins el marc jurídic actual, per a la transformació política i econòmica. El que queda en l’aire, i és la gran qüestió, és si es pot transformar l’actual estructura amb els actuals procediments i sense trasbalsar el sistema de baix a dalt, en termes que alguns anomenen -i és un terme controvertit- procés constituent que altere de forma decisiva l’escala i distribució del poder.

Potser Andrés Boix aconsegueix, de forma derivada -i segurament de forma desitjada- que aquest debat territorial i administratiu, a priori active l’espoleta d’altres debats i altres canvis de cultura política que alteren l’actual concepció sobre la distribució del poder. De moment, i sense caldre que em pregunten, jo dic “Taifes si, gràcies”.

PS: La distribució horitzontal dels mapes, a la manera andalusa, no és cosa gens casual i és una constant dels mapes produïts al País Valencià des de l’Edat Mitjana: la referència, com a país allargat i mariner que som, és la Mar Mediterrània, i resulta així més comprensible. La perspectiva cartogràfica autocentrada resulta, com és creixentment el cas dels països de l’Hemisferi Sud, crucial per a transformar el propi imaginari.

Etiquetas , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

15 thoughts on “Helvetize it! -una nova planta per als valencians

  1. Andrés Boix Palop

    Gràcies per la ressenya. Està bé que us enrecordeu dels pares fubdadors, caram, però em fa, la veritat, una mica de vergonya! Sobretot perquè, com deixa clar el teu comentari, hauria estat molt més interessant, divertida i informada una proposta com la que ací perfiles! (i que pense sincerament que pagaria la pena que desenvolupares i explicares amb més detall perquè crec, la veritat, que podria ser una aportació molt xula).

    Respecte del que comentes, algunes qüestions on potser no estem d’acord:
    – el fet que una proposta com la meua siga políticament ‘neutra’ (en el sentit que pot ser utilitzada, aprofitada i també instrumentalitzada) tant per dreta com per esquerra, no penses que potser sí li dona alguna possibilitat de ser presa en consideració (per exemple, en comparació amb algunes diferències que tu introdueixes, amb un valor simbòlic i polític que potser la farien més de part)?
    – igualment, i a efectes de poder aconseguir que al menys part d’aquestes propostes puguen acabar sent utilitzades i útils, veig molt més fàcil, útil i possibilista, encara que siga molt més senzill i curt de fer partir d’un disseny de comarques o ens equivalents ja determinat -encara que siga de mínims- des de dalt, deixar que siguen els propis ens locals qui, incentivats, vagen produint les seues agregacions.

    Per últim, és molt suggeridor alló dels mapes a l’andalusa. Podries desenvolupar més què aporta (perquè jo ho veig suggeridor, sí, però en el fons no deixa de ser el mateix mapa)?

    Contestar
  2. Arròs a banda Post author

    A vore Andrés, responent a les cosetes que planteges:

    1) Si bé teòricament tens raó, crec que el teu plantejament inicial és un pèl tautològic: no existia capital polític per realitzar una reforma així en ple 1982, i hui en dia, amb els equilibris i barons provincials -i les Diputacions reforçades per Rajoy- crec que menys encara, com a mínim al si dels partits. Si a algú li interessa una reforma així és a la “societat civil” i forces minoritàries, i encara a un cost alt per part de les seues seccions a Alacant i Castelló -i també a València-, que perdrien de hui a demà gran part del seu poder. Aplicar això necessita d’un impuls polític distint que necessàriament, de produir-se, conduiria a una reforma més ambiciosa.

    2) Jo veig més factible i més democràtic un procés obert d’Ajuntaments mancomunant-se, segons la mateixa lògica que tu exposes al llibre, i a partir d’això estic segur que el mapa comarcal es fa pràcticament sol. En cas que no s’arribara a acords, es pot fer un mapa per decret, o de manera intermitja proposar un mapa des de les Corts o la Generalitat i que s’entre en període d’esmenes; però en tot cas el protagonisme hauria de ser per als Ajuntaments per consens amplis i no -únicament- per als partits, perquè si no acabarien primant lògiques de partit.

    3) El mapa, per se, no resol cap aspecte fonamental. És útil en tant que enfocament de com veiem el territori i quina ha de ser la nostra orientació territorial i -per tant- geopolítica. Crec que altera la perspectiva de com ens veiem a nosaltres mateixos, potenciant la idea de la Mediterrània com a eix fonamental que ordena la nostra visió, i sobretot que ens ajuda a tenir una perspectiva pròpia i autocentrada de com contemplem el territori. L’entenc més com un punt d’inici i un mitjà que una fi en si mateixa.

    Contestar
  3. Baturrico

    La idea de girar els mapes és útil. Si un es fixa en els plànols de València, Granada o Barcelona que reparteixen en les seues oficines de turisme, els eixos geogràfics canvien i es troben els eixamples (Hausmann saluda des de París) o els passejos de ronda en línies horitzontals i verticals, no en diagonal. A el País Valencià ve ben re-orientar la vista sobre la seua estructura, la costa i les terres baixes en la part baixa, la Regió muntanyenca en la part d’a dalt, les comarques castellanoparlants cap amunt també, i el gradient català-murcià de dreta a esquerra. Tot valdria en el format N-S, però en format-paisatge es veu molt bé. I els mapes medievals eren així, caramba¡

    Contestar
  4. asertus

    Seguramente me pierdo matices en el texto, pues no son valenciano parlante, pero a mí me parece que es una propuesta que en principio elimina las actuales diputaciones por comarcas (o super comparcas) que harán sus funciones, pero como que las diputaciones son poco democráticas, estas supercomarcas serán, en realidad, mini comunidades autónomas, con sus elecciones, etc…

    Todo esto siguiendo el ejemplo suizo, pues solamente tiene un PIB 5 veces mayor y casi la misma tradición democrática y en lo relativo a caciquismo y corrupción…

    Pero lo cachondo es que se quiere toda esa descentralización, ¡pero no la competencia fiscal entre las entidades!!! Que es básico en Suiza, donde cada cantón tiene su % de impuestos en IRPF, patrimonio, sucesiones, etc.., unos exento, otros no, etc… que para eso los ricos eligen unos concretos donde vivir.

    En fin, que sí, que más políticos y más impuestos.

    Por cierto, este comentario sólo se basa en lo que he leído en este artículo, por mí, si se quiere Suiza, pues adelante, pero con todo.

    Saludos

    Contestar
    • galaico67

      Yo creo que la idea básica no es la que apuntas – aunque si es posible y pausible que pase- Asertus. No creo que la idea sea replicar las autonomías ad-nauseam, ni creo que la idea se establecer otras elecciones nuevas. Para mi es más intentar una reforma de un modelo que ha resultado fallido, tanto en lo económico como en lo organizativo y lo que es aún más cojonudo para sus autores, todo perfectamente legal.
      Tambien es una idea que viene desarrollando Andrés de hace tiempo, que es la de quitarle al Soviet Supremo el papel de dioxxx recaudador y repartidor e ir asignando a cada parte su función. El Soviet Supremo tendría que velar por el cumplimiento de unos mínimos comunes, para lo que se haría con un porcentaje del PIB de cada CCAA y luego estas, en su casa, que hiceran lo que les apeteciera con sus impuestos, su fisco y sus vicios. Lo que no parece de recibo es un Soviet que recauda un cerca de un 70% de los impuestos y luego reparte a su conveniencia la mitad de lo que recauda, distorsionando todo, aparte de engordar más la bola porque esa capacidad recaudatoria – y poder omnimodo sobre la fiscalidad- le permite empufarnos hasta el infinito y más alla.
      Para terminar, creo que esto es la versión civilizada de la vía catalana. Frente al “todo por nuestra pasta” de los vecinos del norte, esto es una propuesta de reforma, inviable al 99% porque no conviene a los poderes que cortan el bacalao, pero que pretenden racionalizar la política y diferenciar entre contar votos y aplicar el Plan General Contable

      Contestar
  5. Pacou

    El mapa “a l’andalusa” està de p.m., però per què està Xelva més groga que Loriguilla, Domenyo o Titaigües? serà perquè allí també va haver rebel·lió d’Al Azraq, com a Alcoi? per tant, no hauria d’estar verdoseta, com les comarques centrals?

    Contestar
    • Arròs a banda Post author

      El mapa l’he tret de la Viquipèdia, és una proposta més, la gràcia justament està en tindre estos debats sobre l’articulació del territori 😉

      Contestar
  6. Salieri

    Está claro que esta página cada día es más marciana. Siempre mantuve que no era una buena idea edificar un campus universitario sobre un campo de cebollas. Por cierto, la capital del Medio Vinalopó es Elda, no Novelda.

    Contestar
  7. Xerox

    arran del llibre de Andrés, he fet una proposta de canvi Institucional, la idea bàsica es que les corts Valencianes tinguen entre 103 i 109 escons dels quals les comarques-governacions trien entre 44-50 escons, una circumscripció única amb 45 escons i 14-15 escons triats en territoris “especials” que serien València Capital i L’alacantí. A les comarques es trien com a molt 3 escons, moltes son 2 i també bona part 1 només. Això faria mes proper els parlamentaris amb el territori. La novetat hi es al sistema electoral, per a les comarques es triaria per vot únic transferible (STV en angles) es a dir que serien llistes obertes i els candidats son els que mes consens obtenen, aquests parlamentaris son els nexe d’unió entre la Generalitat i els territoris (el poder municipal), tenint en compte també que s’hauria de descentralitzar la generalitat com plantegeu. al full es plantegen dues propostes a les columnes dels escons, jo prefereix la segona, pero els resultats i la projecció estan fets amb la primera. ací teniu l’enllaç
    https://docs.google.com/spreadsheet/ccc?key=0AnYRnpL5OI6fdG1mUDMxRURHNHIyOVVvUnlDZkZFMVE&usp=sharing
    també n’he fet un sample de papereta
    https://drive.google.com/file/d/0B3YRnpL5OI6fc3loLWVnaEFrSVU/edit?usp=sharing

    per que tinga eixida, crec que s’han de tindre en compte que siga interessant als partits, aixins pensant ràpid, al PP li pot suposar beneficis si es preveu una majoria, al PSPV , en moltes llochs guanyaria escons comarcals per que la gent d’altres partits el quals els candidats no obtenen quota acabaria guanyant vots de segones terceres opcions, a Compromís li pot passar aixo mateix en algunes comarques coma ara la safor o L’horta oest, a banda de les escons del País i de les ciutats , a València , a EUPV li pot anar bé i als de UPyD ( o altres minoritaris) podrien acceptar-ho si s’elimina la barrera del 5%, a banda parlant de minoritaris, es posible que veiem mes “Independents ” de determinades comarques. Bé espere que vos agrade

    Contestar
  8. Pingback: Objectiu 2015: perseverar o reiniciarLa Paella Rusa | La Paella Rusa

  9. Pingback: Libros 2014: reedición del estrepitoso fracaso del año pasado (42) | Chapapote Discursivo

Responder a Arròs a banda Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: