La Paella RusaTota empastrà

Destacados

Fabra, Iglesias i la tortuga

El món que coneixem està fet de paradoxes. Els primers “filòsofs de la natura”, aquells grecs del VI a.C intentaren crear explicacions del món a partir delque els envoltava. Els hi devem moltes nocions i idees que formen part d’allò que denominem “sentit comú”, aquell discurs previ a l’experiència política o científica. Per a mostra un botó: la teoria dels quatre elements -foc, aigua, terra i aire- sobradament desmentida per la química, continua formant part del saber popular. L’escola d’Elea, una ciutat grega de la Península Itàlica, compartia avant la lettre aquell avui clàssic escepticisme italià front a la possibilitat dels canvis; Parmènides negà que la matèria i per extensió el món fos mutable (una prefiguració d’aquell “ni es crea ni es destrueix, només es transforma) i el seu deixeble Zenó d’Elea intentà xifrar-la en una paradoxa, que al capdavall seria la seua més coneguda: la d’Aquil·les i la Tortuga.

Aquil·les, l’heroi de la Ilíada, considerat l’home més ràpid del seu temps, planteja una carrera a una tortuga. Confiat, li cedeix la iniciativa, però prompte s’enfronta a una paradoxa: tot i la seua rapidesa i la sobrada confiança en les seues capacitats, cada volta que arriba al lloc on estava la tortuga aquesta ha avançat un petit tros de terreny, i ja l’ha deixat enrere. En el plantejament de Zenó, Aquil·les mai passa davant a la tortuga. Sense saber-ho, Zenó havia inventat les bases del càlcul infinitesimal. I també del principi d’iniciativa política.

A casa nostra, l’exemple més palmari de la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga són els llargs anys d’iniciativa del PPCV i sobretot, quin ha estat el comportament de l’oposició, que creixentment ha anat donant les seues victòries per fatalitat, i l’entorn l’ha mirat amb els mateixos ulls: el País Valencià era aquell espai on els bons xics s’han resignat a rebre hòstia rere hòstia des d’aquell llunyà 9 d’octubre de 1979 en què un avesat ballester va pegar foc a la bandera del consell preautonòmic a les barbes del llavors president Albinyana. Any rere any, i especialment a partir dels anys 90, els bons xics de l’esquerra, els llestos, els intel·lectuals hereus de Fuster i companyia semblaven el millor atleta però sempre arribaven tard a l’aniversari, resignant-se als sandvitxos de patè i la Coca-Cola desbravada. El millor exemple, potser, foren les eleccions de 2007: les esquerres plantegen una campanya insistent, ben construïda, pactes preelectorals gens dissimulats, una sensació d’ofensiva; la tortuga Francisco Camps traient la Fòrmula 1 del barret en plena campanya i arrassant. I als pocs anys, per suposat, els estadistes Joan Calabuig i Jorge Alarte donant suport entusiasta a un circuit urbà que ja tenia els dies comptats. Sempre darrere.  

Aquest esquema no ha sigut gaire diferent en l’ecosistema polític estatal, tot i haver-se enfrontat a diverses variacions: parlem aquell temps en què el felipisme semblava indestructible, capaç de reinventar-se i renàixer de les cendres, com en 1993; el canvi només és possible en circumstàncies molt greus, excepcionals -11-M, 15-M- en la resta prima la idea de continuïtat, pròpia de l’Espanya immutable del vivan las caenas i el haga como yo, no se meta en política. La secreció més refinada d’aquest ecosistema és el rajoyisme, la nul·la iniciativa, la vida per sota el radar i les victòries per silenci administratiu. Les victòries polítiques de Rajoy i la successiva dinàmica de cartelització -ensinistrant els mitjans de comunicació, sindicats, patronal i entitats sense fer soroll- aprofundeixen en aquesta sensació fatalista de realitat immutable, una eterna partida de pòquer amb les cartes marcades. El cas Gürtel-Bárcenas n’és el millor exemple: la combinació de Fiscalia obedient, mitjans de comunicació displicents i teles de plasma, amb cap dimissió sobre la taula. I sobretot el fet que, tant a Espanya com al País Valencià, i malgrat tot, el PP segueix liderant totes les enquestes. La lenta i patètica tortuga rajoyista segueix un pas per davant dels guanyadors morals.

A l’antiga Grècia, va haver de passar un segle perquè la paradoxa de Zenó tingués una resposta a la seua alçada. Diògenes el Cínic, un llegendari filòsof grec, partidari de la vida austera i que residia en un barril enmig del carrer va ser l’encarregat de rebatre’l. Quan se li va plantejar la qüestió de la inexistència del moviment, Diògenes va alçar-se i caminà uns quants passos “el moviment es demostra caminant!” va proclamar enèrgicament. Dit en termes polítics, és guanya marcant agenda, movent-se; en termes futbolístics li diríem -i perdoneu el toc cruyffista- portar sempre la pilota.

El context polític valencià, igual que l’espanyol, fins una setmana el peix semblava tot venut per a les forces de l’oposició: l’única opció possible era posar deu jugadors a l’àrea i esperar errors del contrari. Mentrestant, especular amb els distints escenaris de coalició, tirar-se alguna pulla de cara a la galeria i repartir-se de forma indissimulada els càrrecs en un fantasmal tripartit convertit en profecia autocomplida. En tot cas, el nombre de jugadors a la taula estava clar, la resta era cosa del repartiment de cartes, en mans del crupier habitual. Però l’entrada d’un jugador nou a la taula, Podem(os) -i el segon que quedà en llista d’espera, Ciutadans, insinua profunds canvis en l’escenari cara a l’any que ve. Uns aconseguien un 8% dels vots sorpassant Compromís, els segons al voltant del 3%, amenaçant directament els encara incipients UPyD.

“¿Pablo? Si mira, mientras te esperábamos hemos ido redactando el pacto. Firma aquí, aquí y aquí”

La reacció dels partits -fora del PSPV, que afronta el congrés del PSOE que en tot cas es juga a Ferraz i no a Blanqueries- ha sigut de total indiferència, si no directament cofoïsme. Uns per guanyadors, els altres per aguantar, els tercera i quarta força multiplicant representació, i els que n’han obtingut per primera vegada. Tots amb la mateixa cantinela: no extrapolem els resultats a les autonòmiques i municipals, això és una anomalia, la gent no sap què vota a les europees, res a veure, Podemos és un bluff, nada que ver, circulen. El cas de Compromís, relegat a sisena força i més desitjós que mai de continuar amb la seua estratègia de catenaccio i confiant-ho tot a la capacitat golejadora de Mònica Oltra, és especialment sagnant, sobretot quan fan les trampes al solitari de comparar-se amb els resultats de 2009 i no amb l’agregat d’estimació de les enquestes dels últims tres anys. Les anàlisis cofoïstes en clau de partit sempre guanyen. Els partits, a la seua: arriscar-se per eixir a guanyar, no gràcies. Al remat, és l’únic joc que coneixen.

De l’èxit de Podem(os) se n’ha parlat a bastament al llarg durant la setmana, en múltiples claus, que resumeix de forma adequada Ignacio Escolar i també Madrilonia, però en clau estatal i obviant alguns aspectes centrals. L’èxit de Podemos, en una forma similar a com va passar amb la CUP en les eleccions catalanes per donar la sorpresa, és una formació política que integra al seu si tres qüestions centrals que fonamenten el malestar de la societat com a mínim des del 15-M: 1) la crisi econòmica, o de desigualtat 2) la crisi de sobirania -del qual el dret d’autodeterminació no n’és un sinó un cas particular, per a més informació veja’s Multireferèndum  i 3) la crisi del model de representació, allò que Podemos ha encertat en denominar “la casta” la importància de canviar la classe dirigent, salaris, portes giratòries i altres contes. El programa, que parla d’una ampliació democràtica i d’ampliar el paper de l’Estat i la societat en el control de l’economia està en la línia de l’estudi sobre valors a Europa elaborat per la gens sospitosa Fundación BBVA l’any passat, que assenyala Espanya com un dels estats d’Europa més favorable a la intervenció estatal i l’ampliació de l’Estat de Benestar.

L’ampla correlació entre el vot a Podemos i la baixada del PSPV-PSOE en barris de majoria obrera, sobretot en la perifèria de les grans ciutats, apunta a una tendència radicalment nova, atès que les forces de l’esquerra tradicional tenien greus problemes per fer forat en aquests segments. Com a conseqüència, el vot combinat a Podemos, Esquerra Unida i Compromís va sumar al voltant de 450.000 vots, per sobre dels 342.000 del PSPV-PSOE i no molt lluny dels 490.000 del PPCV. Tots els analistes, per suposat, s’han afanyat a destacar l’excepcionalitat d’aquestes eleccions europees -tot fet fora dels pronòstics continuïstes és per suposat, una simple anomalia- però tot apunta a que la tendència, en termes generals, pot consolidar-se; tot i el previsible augment de participació i mobilització, ningú ha explicat per què aquest hauria de beneficiar únicament el bipartidisme per simple llei de la gravetat, més encara si el vot nuclear dels partits del Torn sembla estar fugint a la carrera i l’estructura dels partits petits es mobilitza molt més en unes municipals on es juguen directament el càrrec.

 És complicada d’imaginar una candidatura conjunta entre totes les forces “d’esquerra” -ja em permetreu que n’excloga els impulsors de la reforma estival de l’article 135 CE. Algunes de les aportacions d’estes eleccions europees, com les primàries obertes per a la tria de la llista per a Compromís o Podemos suposen un bon precedent, però insuficient a nivell de confluència de base i programàtica, imprescindible per generar la confiança adequada entre les distintes assemblees locals. Confiar la negociació a aparells de partit recorda el funest i vergonyós precedent del Compromís 2007; i a banda de tot, com aquella ocasió recorda, sovint 2 + 2 poden arribar a sumar menys de 4, sobretot quan hi ha xoc d’egos pel mig. Tanmateix, fóra desitjable la construcció de consensos sòlids entre les bases i els distints moviments socials i ciutadania preocupada pel canvi, pensant en les qüestions de caràcter sistèmic a què ens enfrontem en la pròxima legislatura, en matèria social, econòmica i democràtica. 

Per primera volta des de la Transició, les forces d’esquerra depenen d’elles mateixes, les seues candidatures, esforços i arrelament social per a l’èxit; la societat valenciana demanda un canvi profund, en sintonia amb l’espanyola, davant un Règim polític esgotat que, com demostra cada dia i especialment intentant valorar els resultats de les eleccions europees, mostra evidents signes de demència senil. Alberto Fabra està cada dia més sol, presoner del clan de la Nyora i obligat a sacrificar peces clau -Johnson, Serafín, Císcar- per seguir viu. Ximo Puig, ja un polític professional en 1983, forma part de la generació política de Rajoy i Cañete, que el gros de la societat entén com preocupació molt per sobre del terorrisme, i només per sota de l’atur i la corrupció. Amb eixes credencials ho tenen difícil per encapçalar cap renovació.

Homer, en la seua Ilíada, anomenava Aquil·les πόδας ὠκύς, el dels peus lleugers. Cal preguntar-se si la ubiqüitat del running farà recordar al pilotó d’Aquil·les, tan desentrenats, que els peus serveixen també per córrer. Insh’allah.

Etiquetas , , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

5 thoughts on “Fabra, Iglesias i la tortuga

  1. Guerau

    El País Valencià no compta (encara) amb un sistema propi de partits consolidat, com ara el País Basc o Catalunya. A més a més, no disposa d’un espai comunicatiu propi (RTVV ja no existeix). És lògic que en aquestes circumstàncies el comportament dels electors valencians estiga molt influenciat des de Madrid. Malgrat aquest escenari advers per a les formacions polítiques genuïnament valencianes, Compromís ha aconseguit el millor resultat electoral de la seua història. Haguera estat molt millor aquest resultat sense la presència de Podemos? No ho sé. Però recorde que en les darreres eleccions generals alguns mitjans de comunicació van extrapolar el resultat de Compromís a unes eleccions autonòmiques i van concloure que seria incapaç de superar la tanca del 5% i, per tant, quedaria fora de les Corts. Hi ha algú avui que encara sostinga aquesta afirmació?

    Contestar
  2. ieau

    Pecaré d’innocent, però jo ho tinc molt clar: front antippsoe (“bota’ls/vota’ns”) de conveniència i clarament pactat, amb repartiment temporal d’escons (com passa a les agrupacions nacionalistes que van a les europees -diputat un an any de cada casa, v.g.-), pactat clarament i per escrit. Com? En circunscripcions electorals grans, cadascú a la seua i que faça el que puga, que pescar segur que es pesca, i en circunscripcions electorals menudes on el repartiment sempre es bipartidista (llevem les províncies vasques, catalanes i Astúries, per exemple), presentar-se conjuntament per a evitar el “copo” ppsoe. Dos més dos no són quatre, però molt de vot descontent acabarien captant. Ah! I al senat, amb un candidat per província, ja voríem quanta gent del psoe no marcaria dos i un en províncies minoritàries i es podria fotre a més d’un senador del psoe (o del pp amb 2-1-1 a altres circumscripcions més igualades)…

    Contestar
  3. Óscar

    Magnífic exemple de retòrica ampulosa i repetitiva, de veres, escrit en clau ‘valenciana’ de desitjos frustrats (ai, quina decepció el meu Compromís!) més que no de realitats: el fet que Esquerra Unida es consolida com a tercera força política del País Valencià per segona vegada consecutiva en uns comicis amb una pujada espectacular de vots ideològicament ben arrelats (no és vot ‘progre’ a unes sigles de moda). Cal estar molt entrenat en la meditació zen per a escriure uns jocs florals inacabables -com la carrera d’Aquiles!- i sense fer esment d’EUPV. Res, 186.000 vots de valencianisme d’esquerres en el limbo.

    Ai, progres, progres!

    Contestar
    • Arròs a banda Post author

      Ho lamente Óscar, no em paguen per a fer propaganda de partit ni escriure el que els hooligans teniu gana de llegir en l’estil que més vos agrade. En el sisé any de crisi econòmica “la principal força de l’esquerra amb vots ideològicament ben arrelats” encara no ha aconseguit passar del 10% dels vots; i “l’alternativa nacional i verda” segueix a anys llum del “sorpasso”; en comptes d’autocrítica, comentaris o converses de com conquerir la majoria per resoldre els greus problemes que tenim només hi ha autocomplaença i confiança en mantenir la parcel·la. Legítim, però no espereu entusiasme i festa en els qui no vivim dels respectius partits.

      Quan els partits “de moda” aconsegueixen despertar entusiasme entre treballadors de coll blau, aturats i precaris de diferent índole, mentre que els partits “d’esquerra ben assentada” només arriben a penetrar entre funcionaris i professionals liberals de classe mitjana amb estudis mitjans i superiors, jo em plantejaria qui té un problema real i com es presenta això en termes d’oportunitat per efectuar canvis substantius en la societat. D’aquí el meu plantejament final, que és positiu i -per mi- esperançador. Desgraciadament hi ha una altra “casta”, aquesta d’apparatchiks de partit, que viu extremadament còmoda en la derrota autocomplaent. Una llàstima.

      Contestar
  4. Abp

    Que aparega Podem PV és una Excel·lent notícia per tots. Donat al catenaccio dels membres del Tripartit, el PSPV perquè no té res més a oferir, Eupv perquè pensa que millor no ofendre amb el seu programa i Compromís perquè no sap com jugar a l’atac, al cosa era era desesperant. Podem PV pot:
    – obligar la resta a jugar ofensivament,
    – guanyar encara més vot per les forces d’esquerra (li pot llevar vot jove al PP i sobretot a UPyD, més enllà del que li Xucla al PSPV): PER FAVOR QUE NO FACEN PACTE PRE-ELCTORAL, que tots eixirien perdent.

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: