La Paella RusaTota empastrà

Corrupción

El caloret i la construcció

 Arriba el caloret. La Crida, la versió nostrada de l’aparició de la marmota gringa Phil per la Candelera, ha sonat enguany a toc de trompeta; àngel anunciador del final no només d’un hivern o un any sense estiu sinó a tota una era glacial. Una llarga glaciació de dues dècades per a un País, però també i sobretot per a les expectatives d’inserció laboral en l’Administració Pública de diverses generacions de polítics de tradició progressista, condemnats a vagar pel desert idumeu de l’oposició. Sembla que per fi arriba el desgel, per generació espontània, un pur fenòmen meteorològic: la temible Rita Barberá ara serveix només d’escarni als programes de televisió. La indignació i els comunicats de suposat horror no emmascaren ja l’alegria davant la imminència del canvi d’inquilins als despatxos oficials. Paguita is coming.

Ja està ací

La ironia és que en aquella descomposició, el PP al qual tant odien ha obtingut diverses victòries postreres. Com en aquella mítica resposta de Margaret Thatcher on explicava que Tony Blair i el New Labour era el llegat del qual se sentia més orgullosa, Rita Barberá deixarà la Plaça de l’Ajuntament deixant al càrrec una esquerra ben fallera, complaent fins a l’extenuació amb la Junta Central Franquista Fallera, ben orgullosa de l’Ofrena a la Mare de Déu i els besamans a l’arquebisbe i orgullosa assistent a la Processó Cívica del 9 d’Octubre al matí. De l’elitisme irritant de la gauche divine a l’entusiasme saineter i la responsabilitat institucional: la fase intermitja de pensar en la democratització de la vida urbana i els drets del veïnat ni l’han tastat, per bé que continua sent majoritari per sota de les llums de colors i els trons de bac. Parafrasejant Alfonso Guerra “El dia que nos vayamos a esta izquierda no la va a conocer ni la madre que la parió“.

Fóra fàcil pensar tota aquesta transició en termes de “traïció”; a una certa esquerra li ha agradat molt veure la Història en aquests termes binaris i maniqueus entre puresa i seguidisme acomodatici, totalment aliena a la comprensió dels processos socials, que sempre es mouen en una fangosa i poc agraïda escala de grisos. Una concepció que deu molt tradició marxiana (i esta al cristianisme a través de Hegel) existeix una realitat amb unes contradiccions objectives -en primer lloc la contradicció capital-treball, i d’altres que segons les tradicions es poden incorporar, com la qüestió nacional, la feminista o fins i tot l’ecològica- i qualsevol realitat social o discurs que s’escape d’aquestes tradicions rep ràpidament l’apel·latiu d’alienació. De falsa consciència. En els termes originaris, blasfèmia, heretgia… o pitjor: apostasia. Trobe’s com a quintaessència d’aquesta tradició el pot de les essències de Josep Guia, etern supervivent del marxisme anticolonial i independentista del PSAN, ara convertit en autoparòdia integrat en la ja terminal Solidaritat Catalana per la Independència.

En el costat contrari, hi ha una certa tradició liberal: les decisions equivocades es prenen per manca dels elements de judici adequats -en aquesta tradició ja considerem el pluralisme i ja no només la veritat o dogmes revelats- i hi haurà prou amb aportar-los per conduir la ciutadania al discerniment adequat. D’aquí, hi ha derivades posteriors (l’elecció racional i la ciència política entestada a considerar la política com un mercat finit) i sobretot els arguments d’autoritat, allò que amb el temps hem denominat experts o directament tecnòcrates. La denominada teoria de l’acció comunicativa de l’alemany Jürgen Habermas n’és l’exemple més refinat, en el marc d’una democràcia deliberativa que sacralitza l’acord i la seua consecució.

A l’Estat espanyol, en termes de broc gros, això s’ha codificat en l’anomenada Cultura de la Transició, com l’entén el periodista Guillem Martínez: la superació dels traumes de la Guerra Civil i el franquisme condueix a una sacralització de l’acord i l’estabilitat per sobre del contingut concret que continga. El paradigma o acte fundacional són, més que la pròpia Constitució de 1978 i els seus pares, els Pactes de la Moncloa de 1977, que ja prefiguren un model de concertació social que demonitza la conflictivitat en el camp polític i social: considera qualsevol cultura política distinta una anomalia en el sistema polític. En aquesta tradició, les forces d’oposició valencianes només haurien fet allò inevitable: adaptar-se al corrent, al signe dels temps en un món on empesos pel procés de construcció europea, el crèdit barat i la saturació del circuit del capital industrial, el reciclatge en forma d’immobiliari era l’única via. Com el visionari Jorge Alarte donant suport “Cien por cien” al circuit urbà de Fórmula 1 un any després de l’explosió de Lehman Brothers. There was no alternative.

Aquestes dues tradicions, si bé semblen antagòniques, tenen molt mes en comú del que els agradaria reconèixer: totes dues entenen el discurs polític -en general, el discurs- com un element descriptiu, extern a la realitat descrita, des del punt de vista de l’observador. El discurs només aspira a descriure, i en tot cas si s’allunya molt del punt de vista del receptor pren paper de màrqueting, d’artifici. Falsa consciència per alguns (el “No hay nada más tonto que un obrero de derechas” de Nicolás Redondo); populisme i demagògia per a altres, en la tradició ja esmentada de Habermas de distingir arguments o opinions crítics d’altres poc fonamentats. Les respostes i explicacions a la llarga hegemonia del PP han complementat de forma caòtica aquestes dues vessants: obrers de dretes (o gent que realment actua de forma irracional en contra dels seus propis interessos, falsa consciència) i grans dosis d’incultura (pressuposant que en realitat, amb accés a la informació adequada canviarien les decisions de vot). Cap d’ells s’han recuperat del gran trauma col·lectiu de 2007, on una enumeració adequada i desapassionada de totes les contradiccions dels governs del PP des de 1995 va resultar en una majoria absoluta encara més espectacular.

Allò cert és que el partit d’empresaris beates i conservadors va entendre, a principis dels anys 90 i de la mà d’aquell gran mag que era Rafael Blasco, el de les pantorrilles d’or, abans de la seua caiguda en desgràcia, que el llenguatge té una dimensió performativa i constructivista. Que el discurs és una activitat que dota de sentit a fets socials i construeix significat; igual que la diferència entre aliments i la gastronomia és la cultura i l’acció humana. Que les identitats no venien prefixades -ser un País d’esquerres no tenia un significat automàtic. I el discurs polític era, en essència, traduir de forma senzilla enunciats i programes complexos.

Els ingredients eren la crisi econòmica de finals dels 80 i principis dels 90 que el PSOE no havia sabut abordar a temps i el greuge comparatiu -escasses inversions front a la Barcelona Olímpica i la Sevilla de la Expo, la ferida sagnant de l’A-3 inacabada, la llarga agonia del camp i el desastre de la reconversió industrial- eren ingredients de sobra. I amb només una oració “Estem posant València al mapa” -i una comprensió magistral de les conseqüències i oportunitats que oferien Maastricht i el cicle immobiliari per vindre construiren una identitat nova i exitosa que envià l’oposició a l’armari per dues dècades i els seus aliats del regionalisme blaver directament ambellons avall.

Les claus estan al Crematorio de Rafael Chirbes, segurament l’escriptor valencià més preclar, però al llibre, més enllà de les simplificacions de la sèrie. Els complexes del fill major d’una família de classe dirigent, eternament relegat: entre el rendisme familiar, les aventures polítiques del germà i la seua tardana idealització del camp, la vida bohèmia de la filla: és la plusvàlua de la rajola la que li permet erigir-se com a proveïdor econòmic, per més que no siga valorat en família. Els drames al voltant, els col·laboradors necessaris, la droga i la prostitució, tot això són banalitats: la dona jove i guapa, la casa de somni, el cotxe, tot el poder a l’abast a la maduresa, una néta que l’adora. Un futur construït rajola a rajola, barandat a barandat, que supera un pare que no se l’apreciava, una mare i una filla que prefereixen el germà, tota aquella gent que el miraven per damunt del muscle. L’èxit de Rubén Bertomeu posava Misent -el seu poble imaginari, símbol de tants altres pobles valencians- al mapa. La ruïna posterior ell ja no vivia per veure-la.

Chirbes és qui millor ha comprés la identitat valenciana i la bombolla

Rafael Chirbes és qui millor ha comprés la identitat valenciana i la bombolla immobiliària

Sense haver entès encara la moralina, quan ja no toca competir contra Zaplana o Camps sinó contra un aparellador inhàbil i trapalatrop incapaç de cobrir les seues pròpies aventures eròtico-sentimentals -#Ñoragate mitjançant- a Espanya canvien les regles de joc i un nou projecte Podem(os) ve i els furta la cartera a tots en certa mesura. Presenta una certa particularitat front a tots ells: proclama obertament la importància del mètode, del procés de construcció d’un demos, amb uns adversaris concrets, més enllà d’un escenari prefixat. Proposa noves categories -casta, unitat popular- front a les prefixades d’esquerra i dreta o identificació ideològica tradicional. I irromp, segons les enquestes, en un espai on només el PSOE sinó també el PP -i especialment en el cas valencià- solien rebre suports. A diferència de l’esquerra tradicional, Podemos té una perspectiva performativa o constructivista del discurs: nomenar les coses no només les descriu, sinó que les crea i les transforma.

És un nou convidat a taula que planteja greus problemes als actors actuals, per bé que encara no són del tot sagnants perquè, tot i el tradicional seguidisme dels valencians cap a les dinàmiques de la política espanyola, l’estructura valenciana de Podem tot just s’acaba d’instal·lar i encara no disposa de representació institucional. Però la tònica, els primers discursos, ja apunten cap a una certa reinvenció del paradigma identitari estancat durant tres dècades en una permanent indeterminació -aquella “invertebració” que en paraules de Lerma també permetia ser feliços. El seu nou líder, Antonio Montiel, mescla de forma eficaç termes  abans contraposats com Comunitat Valenciana i País Valencià en uns termes “personalitat forta”, “comunitat històrica” i “posar els interessos valencians per damunt de tot” en termes quasi lizondistes. Interessa la concepció -provinent d’un valencià nascut a Jaén com és Montiel- del valencianisme com una identitat en construcció, i insistint especialment tant en la necessitat de legitimació democràtica -a propòsit de l’Estatut mai no votat- i del finançament autonòmic per al sosteniment de l’Estat de Benestar.

Aquest nou paradigma i aparició resulta letal per a forces com el PSPV -que veu amenaçada la seua posició- i per a EUPV -que directament veu qüestionada la seua existència. Però per altres com Compromís -que veuen bloquejat el seu creixement però resisteixen i milloren resultats gràcies a la seua densa xarxa municipal- suposa una oportunitat important de reinvenció; més encara tenint en compte la necessària arquitectura dels pactes. Tant a escala autonòmica com municipal, la relació entre Podem (i les candidatures àmplies municipals on participa, sovint com a soci decisiu) i Compromís serà clau en els nous governs, començant per la Generalitat i la ciutat de València -però també Castelló, Alacant o Elx.

Avortada la via Equo, l’intent de consolidació de Compromís com a punta de llança valenciana d’un partit Verd estatal, a la coalició només li queda prendre un major perfil valencianista, pensant en els equilibris de govern i la legislatura vinent, on es preveuen conflictes amb l’Estat en matèria territorial -si no directament un redisseny del mateix, via reforma constitucional, procés constituent o com a mínim revisió del sistema de finançament autonòmic. La mateixa via que haurà de seguir Podem si aspira a governar al País Valencià, més amb la perspectiva que el sistema electoral i una gran coalició entre el PP i el PSOE, més o menys explícita, ajorne el canvi a la Moncloa encara alguns anys i un govern de coalició amb element violeta es veja obligar a exhibir un perfil centrífug per mera supervivència: l’endeutament i el finançament de la Generalitat està en xifres dramàtiques, intervinguts de facto com estem.

L’element del finançament es planteja, doncs, com l’element decisiu que marcarà la propera legislatura valenciana, si no més enllà: fora de ser un aspecte tècnic, oferix, com sabem, interessants perspectives de greuge comparatiu i en clau política. La valenciana és l’única autonomia amb renda per càpita més baixa que la mitjana espanyola que aporta recursos nets al sistema de finançament. Se’n beneficien, gens casualment, comunitats com Castella i Lleó, amb renda més alta i que amb la meitat de població envien al Congrés dels Diputats pràcticament els mateixos parlamentaris que els valencians. Si a això se li diu ser una colònia, ser puta i pagar el llit o jugar amb les cartes marcades ho deixarem al gust del lector.

Tan interessant ha esdevingut el tema que s’han publicat diversos treballs, a més del conegut informe amb una proposta de resolució elaborada per un comité d’experts per a  les Corts Valencianes, al qual val la pena fer una ullada. Els treballs són obra d’alguns dels membres del comitè d’experts redactors de l’informe. El primer, publicat per Fundació Nexe, és obra de Rafael Beneyto, analista financer i responsable de riscos de Caixa Ontinyent, un dels artífex de la salvació de la veterana caixa d’estalvis de la Vall d’Albaida. El segon, molt més recent, és de Vicent Cucarella, tècnic de l’IVIE, i editat per Bromera. Fou presentat a La Nau esta mateixa setmana amb distints polítics i acadèmics, i presenta de forma enormement pedagògica els distints elements del dèficit fiscal, els aspectes que presenta a casa nostra -l’endeutament, un sector públic raquític- i les vies de solució.

Hi subjau una crítica al disseny espanyol, que a part d’invertir poc o gens en infraestructures i política territorial tampoc contempla la composició sociodemogràfica valenciana -cap preguntar-se perquè hi ha ajudes a la reconversió de la mineria lleonesa o asturiana o els subsidis al camp andalús i extremeny i no s’ha plantejat res equivalent per al camp valencià o més recentment els efectes de la bombolla immobiliària i el pla de xoc de reconversió formativa del capital humà. Però allò realment interessant està en la dissonància de les solucions: plantejat que és un problema de disseny institucional, Cucarella insisteix en generar un consens -una sort de Pacte Autonòmic- sobre el finançament, desconflictivitzar-lo. En nom d’aquest consensualisme, un dels presentadors de l’acte era un diputat del PPCV que en la foto llueix, orgullós, el llibret. Tots els grups de les Corts representats. I ara, què?

La viva imatge del consens buit de significat

La viva imatge del consens buit de significat

Si el País Valencià contemporani vol eixir de la marginalitat on ell mateix s’ha clavat potser haurà de començar a contemplar la disputa política com un element normal, i no problemàtic. La temàtica del finançament només existirà si diversos partits i agents socials -aquells cridats a construir una hegemonia o com a mínim majories noves- se’l fan seu i encerten a assenyalar els responsables del model desastrós anterior que té el territori sense els ferrocarrils necessaris, amb autopistes de peatge, hospitals amb la meitat d’ales tancades i un dèficit històric en I+D o ajudes a la Dependència. Traçar una línia clara es torna necessari: entre els qui estan disposats a trencar ous per fer una truita i els partidaris de l’statu quo.

Tot això només pot donar-se per mitjà d’un procés de construcció identitari que no dóne les posicions per prefixades. Bona part dels partidaris d’un nou acord amb l’Estat -que segurament haguera de tindre forma unilateral: com que som pobres, proposem recaptar els nostres impostos i no demanar el que ens pertoca amb tal que no ens robeu més, tal és la senzillesa brutal de l’invent- venen de distintes adscripcions partidistes, ideològiques o camps socials. Però tampoc hi ha prou amb exposar de forma crua els elements al debat públic: el discurs, és, recordem, dotar de sentit als fets socials. Polaritzar, conflictivitzar, socialitzar. Armar un esquelet per al vell invertebrat -un poble on no hi ha més que una Comunitat- més que una dèria romàntica o centrífuga pot ser qüestió de supervivència. Al remat era això el que sabiem fer els valencians, no? Sempre construir.

 

Etiquetas , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

14 thoughts on “El caloret i la construcció

  1. Andrés Boix

    M’ha semblat un comentari molt suggeridor i interessant, sobretot en tot el que fa referència a com el PP valencià ha aconseguit “capturar” la major part de la cosmovisió alternativa, que està construïda des de fa anys, malauradament, només a partir de les coordenades marcades per la dreta de la rajola (cosmovisió assumida i digerida plenament que sembla que s’aspira a matisar mínimament en algunes derivades i prou). Una renovació profunda requeriria aspirar a canviar amb més profunditat aquest esquema i marc conceptual (però també social i econòmic). El problema és que fins i tot ara, que el model ha implosionat, l’esquerra valenciana sembla que tinga tanta por al PP que el considera més capaç de guanyar i de governar, fins i tot, que el propi PP (que ara mateix té molt més clar que està fora del govern a partir de juny). I en part és perquè, de tan assumida que està la visió que ha imposat el PP, (ens) costa albirar que potser el consens social bastit al darrere de la rajola et alii directament ha implosionat… i ací no ningú s’atreveix a moure’s massa lluny d’eixe rei sol no siga que…

    Per altra banda, el tema del finançament presenta un problema evident: no se pot jugar tot a tractar de “convèncer” Madrid que ens tracte bé. Si més no, perquè els precedents no conviden a ser optimistes sobre com aniran les coses per aquesta via. Ço és, caldria començar a plantejar seriosament què es por fer des d’ací, que depenga de nosaltres i les nostres institucions. Avaluar quien cartes es tenen (i són ben poques, és cert, però alguna sempre hi ha) i jugar-les a fons més enllà de la voluntarista idea que si ho demanen tos junts i molt fort i molt ben raonadament esta vega sí ens aran cas.

    Contestar
  2. Arrop i Tallaetes

    Que conste que jo tambe ho he llegit. I ben mati! Pero a vore qui diu algo…el article es colossal i poquet mes es pot afegir llevat de felicitar l’autor.

    Que ganes tinc de que arribe Juny mare meua. Sobre tot el dia D+1. Sera brutal.

    Contestar
  3. Perepunyetes Joe

    Molt bon article.

    A tot això cal afegir l’històricament canal trencat entre els actors polítics i els públics per la manca de mitjans de comunicació propis, més enllà d’una RTVV que parlava de partit i no de política i uns diaris que pensen en províncies i en el greuge intravalencià a la vegada que seguien els esquemes dictats a Madrid. Encara és prompte per copsar si el digital i, sobretot, les xarxes socials, han aplegat a configurar una dieta mediàtica personal i de relacions personals que afavorisca posar sobre la taula -les milers de taules que són cada mur de Facebook i hashtag de Twitter- els temes propis, ni que siga el titular.

    Ara bé, no oblidem que ací “manen” els majors de 60 anys, tant si voten com si els fan votar…

    Contestar
  4. Gekokujo

    No he tingut temps de llegir l’article, però vaja, us dic d’avançat que m’he fet un fart de riure amb el “Caloret is coming”.

    Salutacions des del Pirineu.

    Contestar
  5. Gekokujo

    Malauradament em temo que no quedarà més remei que encabronar-se en front Madrid si voleu aconseguir alguna cosa. I quan dic encabronar-se em refereixo a deixar clar que el dia després o es comencen a negociar els canvis en el finançament… o te monto un pollo.

    Contestar
  6. Francesc

    Genial l’article.

    I, efectivament, una de les qüestions per les qual Podem(os) li ha furtat la cartera a Compromís és perquè han entés que les paraules tenen una qualitat performativa que és capaç de crear marcs de discurs i, per tant, realitat.

    La gran victòria del PP a València no ha estat cap majoria absoluta, ha estat el fet de ser capaç que el seu discurs fóra l’únic acceptat i el seu model de realitat el que tothom compartia, encara que fóra per estar en contra. I la victòria és més gran quan aconsegueixes que l’oposició se veja obligada a dir que la Copa Amèrica, o la Fòrmula 1 són genials, o que tirar el Cabanyal no és tan mala idea, com han fet alguns dels grans hestraegues del PSPV.

    Per això Compromís ha perdut. Perquè després d’aconseguir llançar a una candidata potent amb un discurs propi, Oltra, s’han passat una legislatura amb les putes primàries i judicialitzant l’oposició. Quan sí, està molt bé portar als tribunals les causes, però fer oposició és tota una altra cosa. I quan et passes tota una legislatura debatint internament per les primàries perquè després només es presente Oltra, quan tots teníem clar que Oltra seria la número 1 és perdre el temps. Que després a les primàries de Podemos des de Madrid han creat unes candidatures afins, però com a mínim han hagut de guanyar, i no han sigut victòries a la bulgara.

    Per això, quan se li retreia a la gent de Compromís que parlaven massa de llistes i molt poc de finançament, i et donaven com a argument que havien presentat noséquants propostes a les Corts haurien necessitat a algú que els pegara una bofetada i els diguera “és l’storytelling, inútils!”.

    Podemos ho ha fet. Han aconseguit canviar les normes del joc. Ja no és esquerra contra dreta ni PP contra PSOE. Ara és poble contra casta; i fins i tot quan algú els retreu, amb més o menys motius, que amb coses com les de Monedero ells també són casta ja han guanyat. Perquè han aconseguit imposar un tauler de joc, unes fitxes i unes normes inventades per ells.

    Contestar
  7. Pingback: Cajón semanal de enlaces nº55 - Marc Martí

  8. Teodoredo

    Home, això de que s’inverteix poc en infraestructures… jo penso que és tot el contrari, que des de que vam començar a rebre fons europeus hi ha hagut una sobreinversió en infraestructures que només es va a aturar pel començament de “la terrible crise”, tot i que malhauradamente no ha estat prou per frenar el més malbaratador dels projectes, l’AVE. El problema no és que s’hi inverteixi poc, és a quines infraestructures s’inverteix i on. Millorar el corredor mediterrani per posar-lo al nivell dels països desenvolupats o construïr una cinquena ronda de pagament a Madrid amb un d’aquests esquemes PPP que, per fer servir una expressió de Bunnymen, són el MAL amb majúscules? Qualsevol persona sensata triaria la segona opció, com és lógic !

    També, pel que fa a les retallades en sanitat, innegables, hi caldria afegir que a València el PPP s’ha aplicat amb força més entusiasme que a algunes de les comunitats esmentades (amb raó) com a beneficiaries dels desequilibris fiscals i això ha hagut de contribuir a la degradaciò del sistema. Una degradaciò no atribuïble al govern central sino al votant valencià que, comici rere comici, ha votat amb un entusiasme creixent a aquells que a la vista de tothom estaven malbaratant el seu sistema sanitari (entre d’altres coses).

    Això si, el article l’encerta plenament pel que fa al consens i la foto ho diu tot. I ara, què ? Es deixaran furtar la paella els valencians ? L’autor pensa que encara no i jo hi estic d’acord. GK, GK !

    Contestar
  9. tabalet i dolçaina

    A 90 dies de les eleccions la cosa esta prou fotuda, lo que pareixia clar fa un any, “Tripartit roina” en la Generalitat i vorer si era Ximo o Monica el proper Molt Honorable em passat a un escenari que jo no descarte absolutament res, incloent que el PP mantinga el govern en minoria o amb pacte en Siutadans, l’ orella em diu que Podemos no serà tant com es diu i alguns episodis “nacionals” com el cas Monedero o domèstics com per exemple la situació d’ Alacant li poden restar molta força, per altra part jo crec que Compromís si que tindrà un bon resultat en Valencia/ Castelló però que no esperen moltes coses en Alacant, a banda de la zona de les Marines i Alcoia-Comtat, Esquerra Unida, anem a patir com a gossos però a la llarg tens un base de nucli de votants tradicionals, els últims gals d’ Asterix que han aguantat en èpoques dures de 1999-2007, quant el discurs a la contra era menyspreat per els que ara mateix busques a un salvador en Pablemos o en Albert Rivera.
    als que si els done per acabats son els de UPyD, Ciutadans en ha menjat l’ espai i aquestos no poden contar com el cas d’ EUPV d’ un nucli de votants fidels.

    Contestar
  10. Gekokujo

    Pels articles i comentaris que he llegit per aquí em dona la impressió, corregiu-me si m’equivoco, que el PSPV és perfectament capaç de coaligar-se amb el PP per tal de salvar la paella i les falles, a més del dialecte íber. I això ens porta un altre cop al tema Podemos, un pacte així seria la consagració argumental del terme “casta”. Tothom veuria amb claredat que les ganes de poltrona estan per damunt de tot, i no em caben dubtes al respecte, es així.

    Contestar
  11. ieau

    Perdó per la tardança d’aquest comentari que igual no llig ningú. Em pareix una molt bona anàlisi. I crec que farà falta un bon estudi dels tapats de ciutadans, que li van a menjar un bon tros de pastís al pp/upyd. Ja he vist uns quants casos de votants ppeperos anticatalanistes de tota la vida que diuen que van a votar ciutadans, sense por de què lis puguen furtar la paella!!!!!!!! Eixe sí que és el canvi polític de veritat: un anticatalanista votant un partit català (per molt espanyolista que siga)!
    Un plaer vore al mesetari Teodoredo escriure en valencià.
    I crec que la frase de Nicolás Redondo la va traure d’un aforisme del Perich, que dia una cosa així com que ser obrer i de dretes és com si et sodomitzen i demanes perdó per donar l’esquena…

    Contestar
  12. Iván

    Interesante, sugestivo y profundo análisis de pasados y presentes, o de presente pasado de la Comunidad.

    Creo que la cuestión de la “refundación” post-Transción, tanto aquí como a nivel Estatal, es una de esas cosas inevitables en su necesidad, aunque sólo el tiempo nos dirá si se ha conseguido realmente o no. Las fuerzas para el no cambio siempre están ahí. Parecería que hemos tocado fondo, pero en el caso valenciano y español el fondo suele ser algo insondable.

    Añadiría algo, que además tiene que ver con Montiel y lo que representa su origen jienense: la construcción identitaria es algo conocido, viejo y conocido. La Comunidad no es homogénea, ni puede serlo, entre otras cosas porque ha estado y está abierta al mundo por su propia situación geográfica. Hay distintas sensibilidades y algo que se suele olvidar en Valencia capital y alrededores, así como en otras localidades “puras”, y es la parte castellana (y de otros lugares) que conformó socialmente lo que somos en gran parte a partir de los años 50 y 60. Eso es un hecho y como tal hay que tratarlo e incorporarlo.

    Parte de mis abuelos son originarios de Murcia. No hay que explicar las relaciones de toda índole que buena parte de la provincia de Alicante ha tenido con esa tierra. Mi lengua materna es el castellano aunque puedo defenderme en valenciano y lo hablaría mejor si lo usara más, sin duda.

    Pretender una homogeneidad siempre es un fracaso, en lo que tiene de pérdida. Ya hemos visto el fracaso estrepitoso de una homogeneidad en cuanto al funcionamiento económico-productivo (el sector inmobiliario). También podemos medir el sentimiento de desapego hacia “lo valenciano” en partes importantes de la Comunidad: fracaso del centralismo político y cultural valenciano fruto de ese intento homogeneizador desde el Estatuto.

    Al final, aprender algo o no hacerlo. Es igual que en nuestra vida personal. Esa batalla que a veces se encona en nosotros mismos cuando topamos con aquello que se nos resiste, o a lo que nos resistimos, y que perdura aunque lo disfracemos, si no lo “vencemos”.

    Contestar
  13. ieau

    Fotre! M’he passat per curiositat i el meu missatge anterior encara està pendent de moderar… A estes altures, ja quasi que no paga la pena… I sí, ja sé que vaig participar massa tard, però…

    Moderadorrrrrrrr! Ande estás quando se te nesessita?! Manifiestate!

    Contestar
  14. Edu

    Vaya, al parecer para hacer política en Valencia que ser 3a generación de valencianos puros o algo así…… ¿Veríamos una reedición de las leyes de pureza racial si el autor del artículo llegase al poder?.

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: