La Paella RusaTota empastrà

Destacados

25 d’abril: del nus a l’urna

25 d’abril de 2007. Dia de les Corts Valencianes. Els valencians celebrem l’efemèride dels tres segles de la derogació dels Furs, o, el que és el mateix, la desaparició del Regne valencià. Un circuit urbà de Fòrmula 1 coronava la commemoració més institucional, entre inauguracions i el record dels milers de flamants sanitaris que havien emmarcat la visita del primer pontífex al Cap i Casal des del xativí Alexandre VI. El País Valencià, per fi convertit en la guinda del pastís de l’Espanya en construcció, es sentia a punt per entregar als seus governants un triomf sense precedents amb volta al Circ com a un General Romà carregat de botins i tresors de l’Orient. Quina millor commemoració que la culminació estètica d’allò encetat a la planura d’Almansa? “Serà per diners?”

campsformula1

25 d’abril de 2014. Arriba l’any de la segona commemoració de la Guerra de Successió, la caiguda de Barcelona. Com set anys enrere només Carod-Rovira va saber pronosticar, tot i ser titllat de boig, l’espectre del referèndum d’autodeterminació català va prenent forma en l’any del tricentenari, enmig de tota l’eficient parafernàlia de Memòria Històrica que ha desplegat la Generalitat de Catalunya. Com havia passat tres-cents anys enrere, quan els jurats de Barcelona prenen consciència de la seua situació i actuen, del País Valencià no queden poc més que restes fumejants. Aeroports dissenyats per a conills, estàtues del caigut Fabrymandias, túnels de metro només aptes per al piragüisme, escoles caient sobre el cap de l’alumnat. Sota el trencadís, només una Generalitat rovellada per les inclemències del 27% d’atur i el Tribunal Superior de Justícia. Una estructura inútil, sense múscul financer, incapaç d’acomplir les seues funcions ni tan sols quan ha de regalar el País a autocràcies petrolieres, com tothom sap funció bàsica de qualsevol dirigent espanyol competent. La sensació de bloqueig absolut es fa patent a cada dia.

8 d’abril de 2014. Continuem el peculiar viatge espai-temporal, només unes setmanes enrere. El Congreso de los Diputados espanyol acorda amb 301 vots sobre 350 desestimar la proposta catalana per celebrar una consulta sobre autodeterminació -no vinculant- a través de la cessió temporal de la competència segons la fòrmula contemplada en l’article 150.2 de la Constitució Espanyola.. El periòdic monàrquic i nacionalista, veu ja del Règim, el País, titula “La Constitución frena la consulta”. És obvi que no parla de la Constitució en sentit jurídic -es fa servir una fórmula estrictament constitucional- sinó en el sentit de Règim de 1978 i la mena de sistema polític i de partits que l’han mantingut amb vida des de llavors. PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias: una més que previsible foto de família. Llàstima que “la Constitución” com artefacte investit de poders sacres perdera tota la màgia l’agost de 2011 amb la reforma-exprés de l’article 135 de la pròpia CE. La majoria de la població entén ja que es tracta de lluita política normal i corrent; molts d’ells, que presenta diversos trets de pressing catch: estètica 80’s, excés d’anabolitzants i gags mal guionitzats que provoquen vergonya aliena. Cañete o Valenciano, bes o palpaeta.

Any 334 a.C. Alexandre el Gran, Rei de Macedònia, atravessa l’Anatòlia Central de camí al nucli de l’Imperi Persa en la gran guerra que està lliurant per la supremacia a Àsia. A Gordium, capital de l’antic Regne de Frígia, troba de cara una de les grans llegendes de l’Antigor: la corda lligada al jou del carro d’un antic rei mitjançant l’enrevessat nus gordià. Qui el desnugue, diu la llegenda, dominarà Àsia sencera, que en aquell temps, amb Europa ignota plena de bàrbars i Àfrica reduida a una franja costera entre la mar i el desert, equivalia a dir el món civilitzat sencer. Alexandre, pragmàtic ell, no s’ho pensa dos voltes, i talla el nus amb un colp sec de la seua espasa. Aquella nit, una forta tempesta elèctrica és interpretada com l’aval de Zeus a la solució creativa que inaugura allò que els coach denominen pensament lateral. Tant fa tallar com desnugar, tanto monta cortar como desatar, que trobem com a lema i al costat del jou directament a l’escut de Ferran II el Catòlic, com a monument al pragmatisme resolutiu del monarca aragonès.

Alexandre el Gran trencant el nus gordià

25 d’abril de 1974. Portugal. L’Estado Novo, el règim corporatiu d’Oliveira Salazar continua viu en la figura de Marcelo Caetano, un gris professor de Dret Administratiu. El seu discurs tecnocràtic amaga un règim repressiu i costoses guerres colonials que redunden en un empobriment de Portugal, que sobreviu com pot a la crisi dels 70. El Movimento das Forças Armadas, format per oficials de baix rang veterans de les guerres colonials a l’Àfrica, davant la impossibilitat de l’oposició interna o les forces del mateix de resoldre la situació, aborda la qüestió amb un cop d’espasa. Ocupen quarters, ràdios i zones estratègiques, i amb algunes unitats i equipament vells i quasibé desarmats assalten el Terreiro do Paço, la seu del govern de Caetano, que fuig per cames. La resta de la història és sabuda: l’alegria, els clavells rojos dels floristes de Lisboa, i els portuguesos que encara canten aquell himne de José Âfonso a la banda de música de Grândola quan protesten contra el seu govern.

Imagen de previsualización de YouTube

25 d’abril de 1945, Itàlia septentrional. Amb els nazis i l’exèrcit feixista de la República de Salò ja en retirada, una gran insurrecció partisana italiana conquesta les grans ciutats del Nord d’Itàlia com Milà o Torí, ajustant comptes amb més de vint anys de règim feixista, com retrata la famosa escena de la Novecento de Bertolucci que veu tornar victoriós el sindicat i els partisans fins aleshores ocults limitats al sabotatge. Benito Mussolini acaba mort tres dies després, mentre intentava escapar-ne. El poble italià se suma així a la victòria com actor actiu. La Itàlia posterior recordarà els partisans com es mereixen, contribuint a construir la Memòria d’un país sa i escenificant una ruptura clara i autoproduïda amb el Règim anterior. 

25 d’abril de 1999. Veneçuela. El recentment elegit president Hugo Chávez convoca, tal i com havia promés en les eleccions, als veneçolans a un referèndum amb una pregunta clara: trencar o no trencar amb el règim polític i constitucional anterior, obrint espai per a una assemblea constituent que fixe unes noves regles de joc. Una nova etapa de govern necessita unes noves regles de joc amb més participació i unes altres claus. Un 87’75% dels vots refrenda la proposta d’elaborar una nova Constitució, que obtindrà un 80% d’aprovació sis mesos després i que donarà origen a la nova República. Una Constitució que resistirà, vuit anys després, a la proposta de reforma integral del seu propi president impulsor i que amb algunes modificacions segueix vigent avui dia.

24 de maig de 2015.  Back to the future. Al llarg de tot el País Valencià, es viu un experiment inèdit: una tercera urna, en molts casos tosca i improvisada, acompanya la de les eleccions municipals i autonòmiques, seguint l’exemple del moviment de la Séptima Papeleta a Colòmbia el 1990. La immensa majoria de la gent que s’acosta a votar diposita una tercera papereta, on se li pregunta si és favorable o contrari a superar el règim constitucional, estatutari -i europeu!- mitjançant un procés obert de participació ciutadana. A cinc comunitats autònomes més -perifèriques i sempre sospitoses de sedició- s’ha secundat la iniciativa i hi haurà sengles consultes; en tres d’elles es pregunta també pel parèixer sobre iniciatives educatives, fiscals i ambientals. Tot plegat inicia una interessant tendència d’autogestió democràtica i de tallar amb l’espasa el nuc dels rígids procediments del 78. Tanto monta…?

Sempre és 25 d'abril

Sempre és 25 d’abril

Etiquetas , , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

9 thoughts on “25 d’abril: del nus a l’urna

  1. Andrés Boix Palop

    Li ha quedat un text molt, molt suggeridor. L’enhorabona.
    Jo també vull una tercera urna al País Valencià i a la ciutat de València, ni que siga al carrer, a la porta de l’escola del barri, per poder votar el 24 de maig, també, sobre altres coses.

    Contestar
  2. Pedro Fresco (@PedroFresco)

    Una coseta només.

    Ben és cert que les lleis es poden estirar cuasi tant com vullgues si no hi ha ningú que no et pare, però fer un referendum consultiu a Catalunya per a vore si volen tindre dret a la autodeterminació no té especial sentit, per moltes raons:

    – S’estaria consultant a la població d’una autonomia sobre una competencia que eixa autonomia no té
    – El objectiu de eixa consulta no és saber un estat d’opinió per a vore com ho arreglem, és directament inciar un procés que donaría l’autodeterminació a Catalunya, i aixó si que està expresament prohibit per la constitució.
    – Que molt probablemente de acceptar aixó molts anirien al constitucional o denunciarien al responsable per prevaricació, que no està clar que la haguera però tampoc que no la hagera perque objectivament estàs deixan’t votar i malbaratant recursos consultant a un demos que no té el poder de decisió que li consultes.
    – Que, en qualsevol cas, el referendum no és un pas a la sol.lució de un problema sino l’inici de una fotracà de problemes adicionals que no tenen sol.lució justa, ni pràctica, ni objectiva ni satisfactoria.

    La resta, en fin, prou imaginació…

    Salut,

    Contestar
    • Arròs a banda Post author

      Fer un referèndum a Catalunya a vore si volen autodeterminació no té especial sentit perquè podria ixir que si, bàsicament. Entesos.

      Contestar
      • Pedro Fresco (@PedroFresco)

        Obviament. No té sentit preguntar si vols tindre dret d’autodeterminació perque la propia consulta implica que el tens, ja que si fora consultiva i si realment no el tingueres estàs prevaricant fent la consulta. I d’ahí es conclou, bàsicament, que el “dret a decidir” es una absurdessa per amagar el dret d’autodeterminació que es del que es tracta el tema de Catalunya.

        Contestar
  3. Abadejo

    De veres, no sé si el comentari de Pedro Fresco ha sigut vostre com a una espècie de corol·lari d’esta entrada. Però si ho ha sigut, bravo! Ha quedat com el remat de tot el tema, una bona representació com a paròdia del immobilisme de les institucions valencianes i espanyoles, de la qual havíeu estat parlant, millor no podria haver sigut.

    Contestar
    • Pedro Fresco (@PedroFresco)

      Home, només tens q anar a la direcció de tuiter i vore si és real, no?
      De totes formes molt bon exemple de dos dels principis de la contrapropaganda: No enfrontar de cara a l’adversari si els arguments són poderosos, i ridiculitzar el misatge.

      Salut,

      Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: