Comunicat d’Intifalla

El Subcomandante Marcos va definir la lluita com un cercle, perquè pot començar en qualsevol punt però mai no s’acaba. El Subcomandante Ricardo Costa ho adaptà magistralment a la nostra realitat explicant que aquí, com al seu partit, el que no s’acaba mai és la festa. De fira en fira, porrat, concert i festa patronal el nostre País es resisteix a caure en l’europea quotidianitat i anar només, com vol la Dirección General de Tráfico, de casa al treball i del treball a casa. Nosaltres som una altra cosa.

Fora dels tòpics que ens dibuixen com a xitxarres, malfaeners i balafiadors, pecadors i culpables callats de les nostres desgràcies, hem après a mirar el passat per entendre el nostre futur. Ens veiem reflectits en els gremis d’artesans i comerciants que havent perdut totes les guerres possibles, trobaren en la sàtira i la crema simbòlica dels seus mals un horitzó d’expressió, de festa, però també i sobretot de reivindicació. Pagans i blasfems, autogestionaris, àcrates fins i tot: podem trobar en les falles molts dels principis transformadors que avui inspiren les lluites socials no només a València, sinó arreu del món.

El poder establert s’ha esforçat de valent per mantenir el món faller controlat. Ho fa qualsevol estat modern: amb una mà alimentant-lo amb subvencions per mantindre’l ensinistrat; amb l’altra un discurs de falsa modernitat que nega a la cultura pròpia el paper d’universal i la menysté com a reducte del passat. Així ha passat a les comissions falleres, com a la resta de moviments socials, sense ullals reivindicatius i tancats en el corral del folklorisme. Les falles són avui un “gran evento” més, potser el primer de tots: a major glòria de la classe política, de l’arquebisbat i de la indústria turística. Com a símbol, i al balcó, un macro-concurs de bellesa i les falleres vinga al plor.

Afortunadament, sota la superfície crostosa i bruta de caspa el magma encara corre amb fluïdesa. A vegades li costa. Hi ha grups de teatre de diferents falles, i molts dies a l’any s’hi pot veure la gent sopant a la fresca en franca germanor; lluny del soroll de les macro-festes de l’Ajuntament i la patronal hostalera estan les Falles Populars i Combatives; baix dels blocs de formigó de Nou Campanar està l’arena de platja d’Arrancapins. Com una eficient metàfora de la societat valenciana, on si hom mira més enllà de gavines i roses troba persones i projectes que valen la pena.

Intifalla és una metàfora. Triada de forma conscient, amb totes les seues implicacions. Triem recuperar l’esperit crític i transgressor d’un espai que ha estat i ha de ser nostre, de tots, del 99%. Si l’univers faller institucional renuncia- no només en festes, sinó tot l’any- a exercir com a tal, això ha de servir per recordar-nos que és la nostra responsabilitat fer-ho. I sense ambigüitats: no reconeixem la legitimitat de la Junta Central Fallera i de la Cort d’Honor igual que no veiem legítim que la Comissió Europea o el Banc Central Europeu decidisquen el nostre futur. Exercim la democràcia, ací i ara. Pensem globalment i actuem localment.

Per això demà tornarem a l’hora de la Mascletà, i hi tornarem molts de dies. Encara que el Partit Popular, els mitjans de comunicació i les ex-falleres s’entesten en convertir la nostra protesta en una disputa pueril entre assessors de partits, una estratègia més de partits que no qüestionen l’statu quo, buscar culpables o acusar-nos de cremar contenidors. Baixarem a posar sobre la taula temes i problemes que no se senten als informatius, als parlaments o a les cimeres, a construir l’agenda del 99% de la població mundial.

Les persones, els moviments socials, som els autèntics falleros i falleres. Ho som i serem tot l’any, com ho fórem al mes de maig, en què convertirem les places en casals, colles i càbiles improvisades. Ho hem sigut estes setmanes de sobrevinguda primavera valenciana, ho som ara, i ho serem, com els artistes fallers, treballant l’endemà de la crema. Com diu el Subcomandante Ric, ací la festa no s’acaba mai. Foc a la barraca!

Ciutat Fallera, 5 de març de 2012

La fiesta no se acaba nunca

• Tweet