La violència és un error i és un descrèdit per aquells que la practiquen.
Els fets de dimecres en el Parlament de Catalunya ens han entristit a molts. La protesta estigué mal plantejada i mal resolta pel moviment dels indignats i també molt mal gestionada per la policia, que és la responsable de l’ordre i la seguretat. La policia va permetre que es sotmetés a l’escarni els diputats i diputades per aconseguir uns determinats rèdits polítics, això és evident. Qui no ho vulgui veure així, es farà trampes al solitari. No podem caure en la manipulació grollera per part de qui ens governa i els intents de criminalitzar aquest moviment. Està tot escrit en gestió policial de mobilitzacions socials. Existeixen protocols internacionals i de Nacions Unides, manuals de policies més avançades, estudis acadèmics que especifiquen les formes per evitar episodis de violència. La policia catalana els incompleix. Tenim un problema estructural amb els Mossos d’Esquadra. L’acumulació de denúncies i sentències fermes dirigides als Mossos d’Esquadra en temes de maltractaments i ús desproporcionat de la força, és realment preocupant.
Condemnem la violència, però no la protesta ni el dissens. No fou una protesta de violents, hi havia violents entre els que protestaven. Aquest és un moviment compromès amb la no-violència i la desobediència civil pacífica. Convé preguntar-nos, ens quedarem en la penosa anècdota dels sprays, les empentes i els insults, certament del tot reprovables, o volem analitzar el rerafons de tot plegat?
Qualsevol forma de violència s’ha de perseguir i condemnar. Però també hem de dir amb fermesa que la magnitud dels fets violents fou del tot minoritària i per res comparable a d’altres violències. Violències físiques com les dels Mossos d’Esquadra i violències més sofisticades, nocives i preocupants que qualsevol dels aldarulls d’aquests dies.
Violències estructurals, que sovint prenen formes subtils i que tenen efectes molt més profunds, devastadors i virulents. Com els efectes de la crisi que estem vivint. Amb un atur juvenil del 43% a Espanya. Més que països com Azerbaidjan, Romania o Tunísia. O com les respostes de mercats i institucions financeres, amb conseqüències directes sobre el benestar de la ciutadania, l’augment de les iniquitats i les desigualtats, l’enfortiment dels privilegis i l’enriquiment d’uns pocs sobre la base de l’empobriment dels altres. Aquestes són les principals violències que hauríem d’estar condemnant i combatent.
No podem mirar el dit quan el moviment dels indignats/des i múltiples fets ens assenyalen la lluna.
L’encerclament al Parlament, com a part d’una acció simbòlica que pretén mostrar la obsolescència d’aquesta institució i la fallida d’un sistema representatiu, que claudica il·legítimament davant els dictats d’aquells que no ens representen, és una acció contundent i qüestionable, però interessant i segurament necessària, en l’exercici d’apoderament i emancipació que una part de la societat ha iniciat.
El moviment de la indignació vol vèncer les inèrcies d’un individualisme acomodatici, que quan es posa en qüestió els fonaments del seu benestar, s’asseu en el sofà i espera que altres resolguin els seus problemes.
Davant una ciutadania ofegada per les penúries d’una quotidianitat precària, sotmesa i anestesiada pels desigs de la hiperealitat publicitària de la societat de l’oci i el consum i desinformada davant les responsabilitats dels problemes del present, apareix una altra majoria que no s’expressa a les urnes (una part) perquè ja no hi creu (l’hi han donat motius creixents) però que tanmateix no roman silenciosa ni es resigna.
Pensar i titllar-los, com fan alguns, de minoria radical, a qui se li poden adjectivar tota mena de qualificatius de menyspreu i no adonar-se que responen a un malestar social profund, és només atribuïble a una dissonància cognitiva preocupant i a una voluntat d’ocultació d’una realitat que ens sobrepassa.
Res ni ningú està exempt de la crítica i la protesta. I el Parlament també pot ser objecte de contestació democràtica, per aquells que no s’hi senten representats i per aquella part del poble que quan és cridat a votar, se sent cada vegada més desmotivada.
Mai es podrà negar la legitimitat d’aquells que han estat escollits cada quatre anys per representar-nos, segons el procediment legalment establert, però que responen a un format de llistes tancades i captives de la partitocràcia endogàmica i poc meritocràtica que actualment està present en les institucions.
El nivell de desprestigi d’una manera de fer i practicar la política,, necessita d’accions de fort impacte per fer reaccionar una classe política que hom creu que ja no la representa.
Com deia Forges en una vinyeta: “Los jóvenes salieron a la calle y súbitamente todos los partidos envejecieron”. No ens expliqueu més historietes de la transició i de com corríeu davant els grisos. Ja n’heu viscut prou de les vostres lluites de llavors. Ara els grisos són uns altres, hereus dels qui ho van deixar tot lligat i ben lligat, no us en adoneu? Amb una estructura més complexa i sofisticada, més llunyana i difusa.
És cert, que la crítica a les institucions formals de la democràcia representativa té perills potencials que poden derivar en el populisme i el feixisme. No serà mai la intenció de les persones indignades. No volem fer passos enrere, sinó passes endavant. Som conscients de les lluites de totes aquelles generacions que ens han precedit per arribar al nivell de desenvolupament democràtic actual, Però no estaríem a l’alçada de les circumstàncies, ni representaríem dignament l’esforç titànic de totes aquelles generacions que varen lluitar per conquerir els drets actuals, si no fóssim capaços ara, de desvelar l’ofensiva totalitària dels mercats que amenaça la credibilitat de la democràcia i els avenços socials assolits. La lluita democràtica està també en el carrer i els nostres representants no tenen el monopoli de la legitimitat democràtica.
Tenim una democràcia representativa que fou ideada en el moment de la Il·lustració, fa més de tres segles i que resta fossilitzada en les seves formes, processos i maneres. Unes institucions que ja no responen a la complexitat del món d’avui i que han perdut funcionalitat, credibilitat i que generen desafecció; i ara, també rebuig explícit, davant el seu immobilisme. Com diu Ramoneda “un sistema democràtic cada vegada més tancat sobre si mateix, en què es produeix l’alternança però sense alternativa, i en el qual es conrea la indiferència i la por, reduint la democràcia al vot cada quatre anys.”
No podem continuar amb el mantra que aquest, és el sistema menys dolent que els humans hem estat capaços de dotar-nos. Quina gran fal·làcia. Cada vegada que algú repeteix aquesta futilitat expressa la seva inoperància i incapacitat per construir un futur millor.
L’actual sistema té uns clars beneficiaris, és evident. Té més influència i més capacitat d’incidir en el nostre esdevenir i futur immediat, algú que participa en un fons d’inversió i que aposta contra el crèdit espanyol (tal i com recomanava Goldman Sachs ara fa unes hores) que no pas el vot d’un ciutadà de Barcelona.
Tal i com es pregunta l’Esther Vivas “Qui segresta al Parlament? Els interessos econòmics amb una gran influència en l’esfera política o una ciutadania que reivindica els seus drets?” La resposta és clara. Davant aquesta realitat constatable, el sistema actual està en fallida, mai millor dit.
Ens manquen institucions de contrapoder que equilibrin les actuals asimetries d’una economia especulativa que denigra la sobirania col·lectiva i individual i coacciona la nostra emancipació. Com afirma Rafael Argullol “És saludable per la democràcia que per fi hagi esclatat la bombolla d’hipocresia que presenta com una realitat inamovible el que ha estat produït per una sinistra barreja de desídia, incultura i estafa generalitzades que en els últims lustres han significat una autèntica corrupció radical del sistema democràtic.”
El debat democràtic es troba en la veu del ciutadà indignat i la contestació crítica està en el carrer. No en el Parlament, mal que ens pesi.
Aquells que des del seu escepticisme neguen qualsevol possibilitat de canvi real, es converteixen sense adonar-se, en una nova versió dels despotisme il·lustrat dels reis absolutistes però ara a la inversa: el ciutadà passiu que ni s’implica ni es mulla i que deixa que d’altres el governin per portar-nos a la ruïna individual i col·lectiva, en una actitud de despotisme nihilista.
Tenim la obligació de repensar els nostres sistemes democràtics i fer-los evolucionar. Podem progressar democràticament, el sistema és perfectible. Com en tants altres àmbits de la nostra vida, de l’economia o la tecnologia.
Els principis de “Liberté, égalité, fraternité” aplicats a la societat d’avui, demanen a crits, una reactualització de tot el framework democràtic, el hard, el soft i també la definició d’un nou tipus d’usuaris, d’una nova ciutadania.
La democràcia d’avui no té sentit si és purament formal. Hem d’obrir la democràcia a altres esferes de poder que condicionen de manera més determinant l’esdevenir de la societat i de les persones.
Parlar d’una democràcia avançada i de qualitat en els inicis del segle XXI significa traslladar la democràcia a l’economia, a l’empresa a totes les relacions de poder; democràcia als mass media, en el poder financer i global, obrint el debat sobre els costs ecològics i socials de qualsevol acció individual, industrial, econòmica o financera.
Significa obrir el diafragma del nostre objectiu, per ampliar la imatge en la seva totalitat. Relacionant els factors d’una mundialització que ens afecta a tots nivells. Interrelacionant processos i decisions que sovint es prenen molt lluny d’allà on s’han d’aplicar (i no només a nivell geogràfic). Cal mostrar i transparentar les conseqüències, els interessos, així com les víctimes i els beneficiaris d’una o altra decisió o política.
Necessitem noves institucions, més complexes, més sofisticades, amb la capacitat de fer això i molt més. Aquests són als reptes de la contemporaneïtat amb tota la seva complexitat.
Salut i revolta !
Pere Almeda
Nota: Aquest és un article originalment publicat a l’Espai Jaume Vicens i Vives.