Qui som

Som:

Gonçal Acosta, arquitecte local i guitarrista free soul.

Pep Campabadal és enginyer i membre del projecte Democràcia Econòmica. Col·labora habitualment a La Página Definitiva i a l’Indirecte i, a estones, mira de cooperativitzar el seu lloc de treball.

Jordi Marí és economista, subsector banca ètica. És membre de Democràcia Econòmica, director de FETS i cabdill de Fiare.

Guillem Martínez és periodista i guionista televisiu. Ha fet diversos libres -Franquismo Pop, Pásalo, La Canción del Verano-, sobre la cultura española democràtica -que anomena CUltura de la Transición-, i la seva relació amb l’Estat. Té un llibre -Barcelona Rebelde-, on divisa la tradición llibertària de la ciutat. Publica habitualmente al diari El País.

Félix Pardo és filòsof a més de mamífer. Es guanya la vida fent de professor al Batxillerat. Forma part de l’Associació Projecte Democràcia Econòmica. Fa anys va estudiar algunes coses fins que es va avorrir. Per internet es troben alguns rastres de publicacions. Fa poc es va interessar pel pensament anarquista d’en Joan Maragall. Sempre li ha posat jugar a ser iconoclasta de imatges acadèmiques. No té blog perquè es dedica a la seva família, però pensa comprar-se un megàfon per parlar a l’asamblea dels indignats del seu barri.

Neus Ramis Seguí és politòloga. Dos focus d’interès: (1) moviments polítics, socials i culturals. Feminisme. (2) Relacions Internacionals, Àfrica, construcció de pau.

Oriol Vallès es físico y bioinformático. Ha vivido dos años en Alemania para contrastar lo que hay más allá de los Pirineos con lo de aquí, con conclusiones bastante pesimistas. Aunque investiga en biología evolutiva, su pasión en ciencia es el estudio de dinámicas culturales y evolución de la complejidad social. Va vertiendo sus reflexiones políticas pasadas de vueltas y demás alucinaciones paracientíficas y culturetas en su blog, que va camino de convertirse en referente de Internet.

Jorge Vilar es físico médico y estudiante de doctorado. No es de por aquí, lo que le hizo comprarse un ejemplar del Homenaje a Cataluña pensando que se trataba de una guía turística de la ciudad. Y no se equivocaba. Colabora como troll en diversos medios de internet y en sus ratos libres hace fotos, que publica muy de vez en cuando en su blog.

Jesús el “Boa” es jugador de rol y espectador de Telecinco. Ha tenido varios cargos de responsabilidad en UDC, milita en una peña del Español y de pequeño fue expulsado de 23 centros escolares por comerse a los compañeros de cursos inferiores. Ha leído un libro -Autobiografía de Steven Seagal- que le inspira. 42 cm.

Fem:

UNA TRADICIÓ

El que us convidem a experimentar és una tradició nascuda amb Proudhon, al segle XIX i que, als primers moments de la Primera Internacional, fou el corrent de l’esquerra més vigorós a Europa i Amèrica. Bakunin formulà aquest corrent, que també partia del mètode hegelià, com oposat al marxisme –punts de fricció amb el marxisme: l’antiestatalisme, el rebuig a una dictadura del proletariat i el caràcter espontani, pels anarquistes, de la revolució-. Aquest corrent fou expulsat de la Internacional i va fundar la seva pròpia associació. Al llarg del segle XIX va viure una eclosió d’escoles i tendències –mutualisme, cooperativisme, comunisme llibertari i anarquisme sense adjectius, un corrent no sectari, formulat a Barcelona i que encara viu i sembla arreplegar la intel•lectualitat mundial que opta per la cultura llibertària, com ara en Chomsky-. Al segle XX va viure dues eclosions: la Revolució Ucraïna, on van triomfar les tesis anarquistes damunt les bolxevics –per, snif, poc temps-, i la Revolució Espanyola, l’únic lloc del món on es va viure l’anarquisme –socialisme autogestionat a l’empresa on els treballadors optaven per la col•lectivització; el socialisme es fabricava al lloc de treball, que proveïa, a més, de seguretat social, ensenyament, jubilació i lleure al treballador i que, alhora, era el lloc de participació política del ciutadà; l’Estat, representat amb noves institucions, com ara el Comitè de Milícies, el Consell de la Generalitat, o el Consejo de Aragón, no reclamava ni exercia el poder polític i cedia la planificació econòmica a un Organisme de la Revolució, que planificava l’economia horitzontalment, amb participació del ciutadà i reconeixent les possibilitats democràtiques de la petita empresa i el comerç particulars-.

El moviment anarquista va viure un darrer gran moment al 68, on fins i tot contaminà el marxisme, com denoten els grups marxistes dels Consell Obrers. En l’actualitat, i a l’espera més o menys imminent d’una nova Internacional, promoguda, sembla ser, per Chomsky i els grups de Seattle, el moviment anarquista viu / sobreviu en pensadors independents, en actituds més o menys individuals o col•lectives arreu del món, i en cert sindicalisme minoritari –tal vegada, l’anarcosindicalisme més especulatiu i emprenedor està a Suècia i als USA, -. Al món anglosaxó és, de fet, on la tradició és més vigorosa. L’anarquisme, entès com a extrem liberalisme econòmic dretà, sobreviu al Republican Party com a corrent autoanomenada llibertària, i com a opció socialitzant que desconfia de l’Estat al Democratic Party, com a corrent autoanomenada antiautoritària.

UNA TRADICIÓ PENINSULAR

L’anarquisme arriba a Barcelona aviat. Abans de 1835 alguns barcelonins s’identifiquen i són reconeguts com a anarquistes. Però el primer cop que els corrents anarquistes barcelonins comparteixen un projecte anarquista europeu és a través del bakuninisme, al 1869 i amb la visita a Espanya de Fanelli, anarquista italià que funda la AIT a Barcelona i a Madrid –ben aviat, les esquerres de Madrid es decantaran pel marxisme, no així a Barcelona-. Poc abans, l’anarquisme i l’obrerisme local viuen adossats al federalisme de Pi i Margall, un polític molt influenciat per Proudhon i a qui Max Nettlau, gran historiador de l’anarquisme, no dubta en definir com a anarquista.

L’anarquisme barceloní i català s’organitzarà en quatre agrupacions successives –algunes, de caire local, altres de caire espanyol, l’última, la FAI, de caràcter ibèric-. Segurament l’aportació més important de l’anarquisme local és un sindicat, el més important de la història de l’anarquisme, la CNT. El fet que la gran construcció local de l’anarquisme sigui un sindicat no és aleatori: des d’un bell començament, l’anarquisme local –a diferència, per exemple, del francés, l’alemany o l’anglosaxó-, és netament obrerista, fins i tot exclou altres possibilitats. L’obrerisme, tradicionalment, desconfia de l’intel•lectualitat . I només en moments puntuals –com ara el procés de Montjuic-, deixa apropar els intel•lectuals a prop seu. Aquesta absència de pensadors pesos pesants a l’anarquisme local és, tal vegada, el fet més fatal i característic de l’anarquisme peninsular, una tradició interrompuda al 39, que es va intentat vertebrar un altre cop entorn del sindicalisme, al 1976, i que va desaparèixer com a tradició amb cara i ulls aquell mateix any, amb el cas Scala.

UNA TRADICIÓ PER REFUNDAR?

EL que pretenem és donar respectabilitat a aquesta tradició. Que el debat a la nostra societat no siguin els nacionalismes, sinó la propietat privada dels mitjans de producció i el repartiment de la riquesa. Que l’Estat perdi el seu prestigi. Que les esquerres es plantegin no tant la participació a la política com ara la participació als Governs. Pretenem donar respectabilitat a la idea que el socialisme passa al teu lloc de treball, al lloc on compres, al lloc on tens els diners, i que és voluntari, que es divertit, que és millor i més creatiu. Volem que molts dubtes que eren normals a començament del segle XX, ho tornin a ser ara, en un altre segle i amb el llenguatge i les expectatives d’un altre segle.

COM ES FA TOT AIXÒ?

Alguna idea?

Contacte:

A pobrelberg@gmail.com i a Twitter.

5 respuestas a Qui som

  1. Alejandro Félix dice:

    El moviment llibertari a València em sembla massa orientat al historicisme, o defensant lluites especifiques i en canvi innova poc. Això ho dic des de el desconeiximent , jo el veig des de fora segons el que escolte a Ràdio Klara o de les activitats sindicals que porta a terme.Tampoc sé el tipus de debats que es porten a terme en els Ateneus.

    Jo crec que el moviment ecologista, el vegetarianisme…estàn bé dins l’anarquisme. Però per altra banda veig poca reflexió al voltant de la naturalesa de l’estat, del poder humà en general i les possibilitats de la participació política. Sería bó estimular un debat més innovador, i no tant de lluites del terreny; que están bé però manquen de consistència, i així no fem més que mirar al pasat i fer exègesi continua del pensament llibertari passat.

    Reconec que sentint-me vagament llibertari; l’escepticisme i com es diu a l’article la manca d’estimul a la reflexió i certa tendència al sectarisme que no m’agrada gens (o al menys així em sembla) em lleva voluntat de participació.

  2. Alejandro Félix dice:

    Un cercle d’estudis llibertaris a València estaria bé, encara que des el meu punt de vista…soc escèptic ho reconec.
    Un Cercle d’estudi digital també estaría bé, per a posar en comú les converses; sugerències mutues…etc

  3. admin dice:

    Alejandro,

    I per què no en feu un a València? Coincidim bastant…

    salutacions,

  4. Alejandro Félix dice:

    Moltes gràcies per la vostra inspiració, m’estàn entrant ganes. A vore si aquest blog serveix de punt de convocatòria per gent de València interessada . Es questió de sondejar també, segur que per la universitat hi ha gent amb “inquietuts” que li abelleixca.

  5. mariona ràfols dice:

    Tot força interessant, però trobo que el percentatge de dones dels que us presenteu al “Qui som” no coincideix gaire amb el de la realitat…. On sou, dones?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>