La Paella RusaTota empastrà

Corrupción

El Proclamat

Bo. Ja està. Podem respirar tots tranquils. Sobretot ell. Porta dos anyets patint les nacoretes, el xiquet. S’ha quedat tan prim, escanyolit, que qualsevol dia tenim un disgust. Però ja està. Camps ha sigut finalment proclamat candidat a presentar-se a la re-elecció pel seu partit, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana.

A Camps, el procès que està vivint, l'ha envellit, l'ha aprimat, l'ha posat a la defensiva i, sobretot, li ha deixat una cara eterna de cabreig i mala llet amb el món que potser no perdrà mai

Fa uns dies en aquesta pàgina hi havia un ampli i molt interessant comentari (interessant, si més no, perquè era una aproximació al tema que no estem molt acostumats a llegir i interessantíssim, al meu parer, en quant al nivell del debat i dels comentaris, més de quaranta, que se’n produïren, que considere lectura obligada sobre el tema) sobre l’affaire judicial que ha deixat Camps sense monyo, sense imatge pública, sense amics al PP espanyol i sense capacitat de resposta política front la crisi. El Imputado, se’n deia. Doncs bé, ahir, a la fi, l’imputat va passar a ser proclamat. Ja està. Camps pot respirar tranquil. Serà el candidat del PP a presidir, de nou, la Generalitat valenciana.

Ja parlarem d’eleccions i prospectives electorals. Hui toca, malgrat l’alegria de Camps, contar una altra cosa. I és que, tot i les declaracions públiques de satisfacció al PP valencià i madrileny, malgrat l’afirmació de Mariano Rajoy que assegura que ell ja va dir feia 6 mesos que Camps seria el candidat del PP en la Comunitat Valenciana, hi ha una cosa molt evident i que La Paella Russa els pot contar: Mariano Rajoy ha tractat per tots els mitjans de desfer-se de Camps i no ha pogut aconseguir-ho.

Resulta evident, per a qualsevol que coneix com funciona un partir polític, que un President d’una Comunitat Autònoma, per defecte, és el candidat que normalment es presenta a les eleccions. Passa el mateix que amb un President del govern. Només en una sèrie de situacions molt peculiars aquesta regla no es compleix. En primer lloc, quan és el propi President qui no vol continuar. Una situació en la que, manifestament, no es troba Camps. En segon lloc, quan el partit considera que seria un llest com a candidat (o hi ha hagut un canvi de poder orgànic al si del partit) que fa que preferisquen llevar-se’l de damunt.

Òbviament, fins i tot quan un President suposa manifestament un llest ben pesant per al partit és complicat que retirar-lo de la circulació si ell no ho vol fer voluntàriament. Per exemple, en el cas de Rodríguez Zapatero ho podem veure. Si no es retira ell per les bones, malgrat el clamor del partit, millor que els candidats a la successió vagen buscant els GEOs per tal de traure-li del cap la idea d’anar de cap de llista. Perquè qualsevol opció menys agressiva està destinada a un fracàs semblant al de convèncer Mohammed VI per les bones que s’ho deixe. Un President controla el seu Govern, la seua Administració, els càrrecs… amb molta facilitat i això genera fidelitats sense nombre contra les que és molt, molt complicat anar.

El que passa en que Camps no és un President que depenga de si mateix per ser confirmat. Depèn del PP de Madrid. I la gent que mana en el PP de Madrid no es relaciona amb Camps en eixos termes. De manera que Camps pot fer, únicamente, el que ha fet: mobilitzar i utilitzar tot el seu poder local, tot el seu control del seu Govern i de la seua Administració, perquè el PP valencià pressionara como hem vist. De manera continuada, barroera de vegades, intensa… i molt cohesionada cap a fora (al menys, i malgrat la que estava caiguent, han sigut poquíssimes les veus que en públic no han eixit en suport del “President Camps”).

Ara bé, en un partit centralista la decisió final estava en mans de Rajoy i de la direcció del PP. Volien ells Camps de candidat?

No. Resulta evident, de fet, que el que han intentat és llevar-se-ho de damunt. Cap altra explicació possible hi ha per a l’extravagant, extranyíssim, procés de dessignació de candidats que han posat en marxa. Un partit polític que governa, tot i tindre molt bones expectatives electorals, com és el cas del PP en aquestes eleccions (i també del PP de la Comunitat Valenciana) no fa l’imbècil amb les nominacions dels seus candidats como ha fet el PP. De fet, en les Comunitats Autònomes on no manen, ben bé que s’han preocupat de nomenar als candidats fa temps. Perquè saben que ahi no es poden permetre bromes.

Ha sigut surrealista veure com Rajoy s’atardava a reconèixer oficialment com a candidats els seus Presidents de Comunitats Autònomes. S’ho podia permetre, sí, però ha sigut surrealista. I, de fet, en tota la resta de Comunitats, tot i no haver dessignació oficial, tots sabíem qui éren els candidats. L’única excepció era la Comunitat Valenciana. Perquè Rajoy, justament, el que volia és que amb aquesta situació de pressió Camps fóra el que decidira anar-se’n.

Mariano Rajoy, relaxat. El tio, definitivament, no té pinta, ni gràcia, per a fer de botxí.

És evident que el retard en proclamar Camps només pot tindre una explicació raonable: Rajoy i el PP de Madrid no volien Camps de candidat. Serà just o injust deixar sense carrera política a un tio “por tres trajes” o “por cuatro corbats” que diu el propi Rajoy, tindrà sentit o no obligar a dimitir a un tio que té guanyades les eleccions sí o sí, suposarà o no una manifestació de deslleialtat per part de Rajoy no recolzar Camps quan ell li va salvar el coll… El que vulguen. És igual. Rajoy volia des-fer-se de Camps i ha tractat de fer-ho. Perquè si Rajoy haguera volgut conservar Camps l’hauria nominat fa temps i no s’hauria permès el joc dels darrers mesos:

– Si Rajoy estiguera efectivament convençut de la innocència de Camps i pensara que en política açò és suficient i que cal, doncs, defensar Camps per qüestió de principis, hauria ratificat Camps com a candidat fa temps, sense estar pendent al milímetre de la instrucció judicial i de com va el procès.

– Si Rajoy, amb independència de la seua posició respecte de la innocència de Camps, haguera pensat que millor no clavar-se en embolics ara que, total, té guanyades les eleccions en València i en moltes altres Comunitats i que millor assumir el cost en termes d’imatge del tema Camps que generar un conflicte en el PP valencià, en aquest cas tampoc no tenia res a guanyar retardant la nominació de Camps.

És a dir, que Rajoy i el PP valencià en cap cas tenien res, res, a guanyar amb el retard si l’opció triada era Camps. Resulta evident, doncs, que Rajoy es volia desfer de Camps. És clar. Ara bé, els de Madrid ho han fet malament. Molt malament. Han mesurat fatal els temps i, el que és més interessant, no han acabat de comprendre com funciona un partit com el PP valencià. La prova més evident és que han hagut de proclamar, finalment, a contracor, donant imatge de que des d’ací els guantaven el pols, Camps, com president.

Rajoy ha tractat de desfer-se de Camps, possiblement per una qüestió de càlcul polític (sense voler pecar de cínics, sospitem que la sensació que té Rajoy sobre la innocència o culpabilitat de Camps és un element que aquest home no ha tingut massa en compte, com és la seua obligació com a polític). El tema Camps, potser no a València, però a Madrid sí, li cou al PP. Millor posar un altre i s’ha acabat la pressió mediàtica. Però Rajoy ha pensat que perllongant l’agonia de Camps i del PP valencià acabaria generant una situació insostenible que forçaria Camps a marxar. Una situació interna al PP valencià que, a més, l’afebliria i generaria tant de soroll intern i tanta contestació que deixaria cada vegada Camps més aïllat. Que el temps, per si mateix, li faria la feina a Rajoy. Ens entenem, no? és la tàctica més habitual de Rajoy.

Per una vegada, però, no ha funcionat. Per què no ha pogut Rajoy desfer-se de Camps, sent com és el Partit Popular un partit molt centralista i piramidal, on tots els temes acaben resolts a la cimera? Les raons són molt diverses. La clau essencial, per descontat, té a veure amb que Rajoy ha calculat mal i ha comès una errada molt important: pensar que la pressió creixent sobre Camps i el PP valencià li faria la feina i acabaria plegant-lo als interessos del PP de Madrid. Quan Camps, i el PP valencià, ja són majors d’edad i, en conseqüència, pensen bàsicament en els seus interessos abans que no en els de Rajoy i el carrer de Génova.

Però hi ha més explicacions. Camps controla més el partit del que pensa Rajoy, d’una banda. D’altra, la contestació interna que podia sorgir de Castelló tenia poca força si es tractava d’un posicionament contra la corrupció. Mentrimentres, a Alacant, fotien canya els zaplanistes encapçalats per Ripoll fins que Brugal els va fer callar. I l’oposició interna en un partit, si no tens un kamikaze fent la guitza de manera pública, funciona pitjor. També, com és evident, està el factor en el fons clau: l’absoluta hegemonia electoral del PP valencià, que no ningú pensa que estiga en perill, que tranquilitza molt els ànims i que fa que en l’organització s’instale una tentació conservadora. En temps de descontrol, como és sabut, millor no fer mudança. Per últim, el propi encabotament de Camps, obsessionat amb continuar i demostrar su innocència, potser una estratègia que de portes cap enfora del PP no tinga rèdits en termes d’imatge, sí ha generat en bona part del PP valencià un sentiment de persecució injusta per part del socialistes (sentiment, per altra banda, nodrit per fets com que el PSPV siga acusació particular i estiga demanant sistemàticament més penes que el propi fiscal). Aquest sentiment, sobretot si no tens la sensació que la situació et puga perjudicar electoralment en el teu poble (i aquesta dada és molt important, és bàsica), ha actuat en el fons protegint Camps. No ningú, llevat de Ripoll, volia ser qui encapçalara, des de València (una altra cosa és des de Madrid), una operació per carregar-se Camps. Tampoc no l’haurien plorat massa, que estem parlant del que estem parlant, llevat dels que depenen directament d’ell. Però una cosa és eixa i una altre ser el Judas de l’organització (paper que, a més, moltes vegades no renta massa).

El resultat és que Camps no se n’ha anat. I que el partit de València, a poc a poc, ha acabat convençut que no se n’aniria, que a Rajoy li costaria desfer-se’n i que millor si de moment no es feia mudança. Passaven els mesos i Camps seguia. Sense confirmar com a candidat, però seguia. S’apropaven les eleccions. I el PP valencià, cada vegada més, tant els campistes com els no campistes, deia a Madrid que millor que deixaren les coses com estaven i no organitzar-ne una de bona a 3 mesos de les eleccions. Per últim, el campsisme, cada vegada més agressiu, comença a fer actes de proclamació i pressionar Madrid de manera pública, directa, visible…

A la fi, Mariano Rajoy no es carrega Camps. Ha deixat passar els mesos perquè volia canviar al líder del PP valencià i, a la fi, no ho fa i Camps continua. Rajoy ha comès una errada monumental. Si et vols carregar un tio, si actues de manera que ell (i tots) se n’adonen… millor si t’ho carregues de veritat.

A hores d’ara, Rajoy té en València un antic suport convertit en un tio que s’ha sentit traït. I un Partit Popular valencià que ha descobert que, tot i que Madrid té el poder nominal de triar candidat, no té més remei que menjar-se qui el PP valencià decidisca si des de la “regió valenciana” es fa una força suficient. És una situació ben curiosa i un descobriment dels grans. El centralista PP té, a hores d’ara, menys poder, molt menys, sobre el PP valencià del que el “federalista” PSOE té sobre la “federació valenciana del partit”.

El PP valencià s'allunya del control de Madrid

Mariano Rajoy serà, en un 99% dels casos, el proper President del Govern. Manarà molt i ja faran els del PP valencià, siguen els que siguen els que estiguen al comanament en eixe moment, de refer les relacions i les complicitats. En aquest cas, per descomptat, el PP valencià serà sucursalista, com cal. Ara bé, com Mariano Rajoy, pel que siga, no guanye les eleccions, l’evolució del PP valencià i les seues relaciones amb Madrid poden evolucionar de manera ben curiosa vers la creació d’una taifa conservadora independent amb dèries foralistes. Ara per ara, després de més d’un any de tensions, les relacions amb Madrid són, de fet, inexistents.

Etiquetas , , , , , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

3 thoughts on “El Proclamat

  1. Catalaniste

    No sé què pensar. Si desitjar que acabe passant allò que dieu que pot ocòrrer, que el PP viatge cap al foralisme neo-regionalista amb algun afegit d’independentisme (veges, com si fós la CiU valenciana) o no. Perquè si la tria és entre preferir que no hi haja nacionalisme a València o que l’esperança siga un nacionalisme hegemonitzat pel PP, jo la veritat és que em baixe. És com triar entre “susto o muerte”, no?

    Contestar
    • Senyor Garrofó

      Doncs no ho sé. Però a mi si em faria gràcia, com a mínim, un PPCV més semblant al PP galleg o, millor encara, a UPN.

      Malauradament, Rajoy guanyarà les properes eleccions generals i tot això quedarà en no res.

      Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: