Amb la puntualitat i l’organització que el caracteritza, el Club Pobrelberg es va reunir el passat Dijous. Després de departir animadament davant d’unes canyes, vem anar a sopar a l’Anarcova de Gràcia, on vem comptar amb la presència de Joan Subirats (Barcelona, 1951). Sobre la taula, preferentment el moviment 15M.
Meditacions inicials: a) la joventut avui està més individualitzada -bàsicament per un fet: el que abans et donava identitat i et classificava, una feina, avui o bé no existeix o bé és tan poca cosa que es queda en fe-; b) les esquerres han optat majoritàriament per visions estatocèntriques vinculades a la lògica de la il·lustració, properes al despotisme il·lustrat i que solen oposar a la horitzontalitat una verticalitat dirigida per vanguàrdies intel·lectuals.
El 15M -manifestació on només estaven organitzats i enquadrats els immigrants- presenta contrastos acusats amb el 14M -la convocada pels sindicats majoritaris-, el primer dels quals és la resistència del primer a la intermediació d’un representant -el polític- el paper del qual es veu menys útil. De la mateixa manera que un no necessita una agència de viatges per muntar-se un viatge a Amsterdam, està en qüestió que amb les possibilitats tecnològiques actuals calgui un intermediari per votar la llei Omnibus. Les dinàmiques electorals que s’estan produïnt arreu d’Espanya, amb les dretes escombrant les esquerres, afavoreixen molt lògiques com la del 15M -la gent s’espavila i innova, afavorida per la independència respecte a les institucions públiques- i penalitzen lògiques com la del 14M.
En resum, des de la transició no es parlava tant de política per aquí, el que possiblement vol dir que, contra l’opinió dels tertulians, una democràcia és més forta com més dissens conté, i s’afebleix amb el consens. Això sí, caldrà veure fins a on arriba una proposta caracteritzada per un lideratge col·lectiu que es basa en la responsabilitat individual, el que suposa una nova cultura política a les quimbambes de la que hem gaudit amb la CT.
Algunes recomanacions bibliogràfiques: Pierre Rosanbolon «La contrademocracia»; Emmanuel Rodriguez «El fin del ciclo».
Traficantes de Sueños ha publicado en la misma colección «la crisis que viene» (creo que se llama, escribo de memoria). Tan recomendable como «el fin de ciclo».
Gracias y, si lo resumes en cinco líneas, caña!
Pep, potser puc mirar de fer-ho jo. El tinc entre les lectures d’aquest estiu.
Jordi
Con una línea me sobra: ¡vamos a flipar!