La Paella RusaTota empastrà

La Paella Rusa

Intifalla: disculpeu les molèsties

Despertant els nostres cors, València riu”. Així comença la lletra del mític pasdoble El fallero, repetit fins la sacietat aquests dies de Falles pel cap i casal. M’agrada la frase. Es podria fer una analogia amb totes les coses que han passat les últimes setmanes a València, allò que el món del twitter (sense entrar en noms i autors, que prou cua ha portat ja el temeta) ha anomenat #primaveravalenciana.

Aquesta reacció visceral, un poc salt cap al buit, que s’ha produït últimament, té una certa continuïtat a la Intifalla. El nom està molt ben trobat, i conté una certa ironia valenciana que l’acaba d’arrodonir. Si no ho heu fet (senyal que llegiu poc LPR), llegiu el manifest: impagable. Doncs resulta que la Intifalla, que s’ha concretat bàsicament en una sèrie de protestes -modestes- a les mascletaes del migdia quan els nostres responsables institucionals ixen al balcó per banyar-se en la massa, ha molestat profundament certes capes del món faller i adjacents, mitjans de comunicació inclosos, més enllà de l’establishment polític de la ciutat i el País, destinatari real de les protestes. Les Falles (i les falleres) són sagrades i intocables -que li ho diguen a l’alcaldessa- i pobretes, s’han ofés. La gentola ha enterbolit la festa: la Intifalla és un drama nacional.


Precedents històrics de la Intifalla, gentilesa de MelderomerTV. 1937, falleres puny en alt entrant al camp de Les Corts de Barcelona abans del partit de la selecció nacional valenciana. Redéu, quantes heretgies juntes

Les Falles, per un humil observador no participant de la cosa per motius geogràfics, tenen dues dimensions que s’entremesclen. Per una banda, són un element indispensable de l’imaginari col·lectiu valencià, un element de socialització clau en moltes realitats de barris i ciutats que cohesiona una àmplia base humana. És una via de participació a la societat, i això té un gran valor. És el món faller de base, de casal de barri, que en moltes ocasions conserva l’essència satírica de les falles, la poca que en queda.

Però per altra banda, hi ha una classe dirigent fallera, un establishment que dèiem abans, que és una pura extensió (i un instrument) dels sectors dirigents valencians, reproductors impagables dels seus valors de l’aparença de cara enfora, la felicitat il·lusa i l’alegria continua. I, per què no dir-ho, de la dona com a element decoratiu i submís, exemple de bellesa admirable callada, obedient i ofrenedora.

I com a bona classe dirigent exerceix d’exemple a imitar per part de les capes populars falleres, i moltes d’elles ho fan, amb el resultat per tots conegut. Aquesta nomenklatura fallera al seu dia va exercir de contrapés a un govern socialista que no era dels seus, esdevenint un element actiu en la Batalla de València del bàndol que posava bombes a intel·lectuals. A hores d’ara la Junta Central Fallera és una pota més del poder institucional i social valencià.

Va haver un dia que les mascletaes no estaven polititzades, no com ara per culpa d'uns mocosos bruts

És aquest sector el que està molest per la Intifalla, perquè realment les crítiques els apunten com a part del problema. Les Falles oficials són una extensió del sistema de valors dominant de la pròpia societat que les fa possibles. I com a tal han participat de la festa que ens ha portat a la situació actual. No cal recordar que el món de la construcció ha ajudat a inflar pressupostos i inclús a crear comissions noves de trinca, com Nou Campanar, que ha arrasat a tots els premis possibles mentre durava la festa de la rajola. Què simpàtic era Armiñana quan li caien els euros de les butxaques.

Juan Armiñana davant el típic monument satíric de Nou Campanar premiat en 2008

Però a l’aguait: hi ha una bona part del món faller de base que conserva l’esperit àcrata de la festa, i any rere any se’n riu dels poderosos a través d’uns ninots que cremen el 19 de març per la nit. És d’aquest món de qui s’hauria de preocupar l’esquerra i el nacionalisme, i no de les opinions d’unes persones que si, per elles fóra, els enviaven, en valenciana expressió, a fer la mà, o directament a la presó. Ni dels valors retrògrads, coents i casposos que han promocionat durant les últimes dècades i que han degradat la festa. Aquest seria un humil consell, però clar, potser prefereixen formar part del món d’aparador, canapè i balcó d’ajuntament. Que trien, que potser ens emportem alguna sorpresa.

 

Etiquetas , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

4 thoughts on “Intifalla: disculpeu les molèsties

  1. Emboirat

    «1937, falleres puny en alt entrant al camp de Les Corts de Barcelona abans del partit de la selecció nacional valenciana.»

    Això sí que era rupturisme.

    Contestar
  2. Francesc

    «Les Falles (i les falleres) són sagrades i intocables -que li ho diguen a l’alcaldessa- i pobretes, s’han ofés»

    Bajoqueta santo subito per escriure tan gran frase!

    Contestar
  3. Emboirat

    Per cert, al peu de la foto hi ha una errada, no és l’any 1937 sinó el 1936, concretament el partit de la Selecció Nacional Valenciana contra la Selecció Nacional Catalana jugat al camp de Les Corts el 15 de novembre, que acabà amb victòria catalana per 2-0. El 18 d’octubre anterior es jugà un partit amb els mateixos equips al camp del Mestalla, guanyant el combinat valencià 4-0.

    Contestar

Responder a Emboirat Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: