Una proposta de nova televisió pública valenciana

Aquest matí al centre cultural la Nau de la Universitat de València hem estat discutint sobre com hauria de ser una nova televisió pública valenciana amb companys d’altres Universitats, productors televisius, professionals del sector, executius de cadenes regionales espanyoles i europees i treballadors de l’antiga RTVV. Ha estat un matí (i de ben segur serà també una vesprada) apassionant. Com que el tema és molt interessant, i el Dret aporta moltes pistes sobre per on podrien (o convindria que) anaren les coses, aprofite per enganxar ací les meues reflexions, donat que a aquest bloc ja n’hem parlat, a bastament, del tancament de RTVV (per exemple, ací; o uns dies més tard, ací). La qüestió seria, senzillament, plantejar un… i ara, què?

Doncs ara hauríem de començar per pensar-ho tot, aprofitant que a la Comunitat Valenciana ja no tenim televisió pública, des de zero. Repensar-ho, vaja, des dels mateixos fonaments. Començar de nou, sense cap tipus de llast. I això bàsicament significa que hem de preguntar-nos, directament, si ens cal tindre una televisió pública al País Valencià o no. I si, cas de considerar que fóra precís i que la resposta es un ‘sí’, aleshores per quines raons i per complir quines finalitats. Per donar resposta a aquestes qüestions el Dret de la regulació dels mercats, i més en concret el que ha regulat els mercats audiovisuals a la Unió Europea, ens dóna algunes pistes. En aquestes línies tractaré de seguir-les.

No és potser debades recordar, encara que siga molt ràpidament, que al nostre entorn (i aquesta és la primera pista que hem de retindre) hi ha televisions regionals públiques pertot arreu. A Espanya, llevat de territoris molt petits com Navarra o Cantàbria, pràcticament totes les CCAA tenen televisions regionals públiques o semi-públiques (encara que el model de Castella i Lleó és estrany i qüasi privat, o models com el de Múrcia o Canàries són molt poc públics en sentit tradicional…). A Europa, també, ja siga amb models molt descentralitzats (Alemanya), ja siga amb altres com el francés (on la segona cadena publica, France3, està molt regionalitzada, pensem que fa tots els dies de 2 a 3 hores de tele de proximitat de molta qualitat, mentres que ací a València TVE fa uns penosos cinc minuts*) passa el mateix. Alguna cosa vol dir aquesta dada, molt probablement. També és un reflex de com el Dret, per exemple la regulació de la Unió Europea, ha considerat com perfectament possible i raonable la convivència d’un sector públic amb el mercat privat. Una altra cosa serà com s’haja de fer aquesta convivència. El cas, però, és que no sembla tan estrany que hi haja cadenes de proximitat. I hi ha raons, sembla, per les que és relativament comú que siguen públiques (potser hi ha un clar problema de mercat?). Més encara si parlem de regions amb llengües diferenciades. Si fins i tot a la crisi d’Ucraïna hem vist com a Crimeans hi havia (i encara hi ha) una televisió regional pública en llengua rusa que era diferent de la pública ucraïnesa (i ara és diferente de la russa)!

Com que una televisió pública requereix de diners públics i d’un compromís social i polític en la seua defensa, hem de comenzar per pensar, doncs, si paga la pena. És a did, si tot plegat, té sentir dedicar pasta a una tele. Perquè els diners són limitats i les necessitats moltes, hem de pagar educació i sanitat, ja se sap. El que passa és que a més de necessitats més bàsiques una comunitat social i política també en té, d’altres. O fins i tot, dirien alguna, en té de certs luxes!

Siga o no luxe airó de tindre una tele pròpia, feta des del País Valencià i per als valencians, en tot cas, la pregunta a respondre és (o les preguntes): quines serien (o són) les raons que històricament es posen de manifest per justificar el servei públic, com s’ajusten (o no) al cas valencià i quin model de televisió ens suggeririen per una futura nova televisió pública valenciana? Anem per feina:

a) Cal tindre una tele pública valenciana per poder tindre una tele més plural? Una de les raons que es donen de vegades és que el mercat privat, tot i que divers, no garanteix la pluralitat (i menys encara no garanteix la pluralitat interna de cada cadena). Les televisions públiques, aleshores, haurien de ser mecanismes de compensació complementaris, més plurals i crítics amb el poder, també amb el poder econòmic. El que passa, si parlem del cas valencià i espanyol, és que l’experència ens obliga a ser escèptics amb les efectives possibilitats d’aconseguir aquest objectiu mitjançant teles públiques. Per aquestes raons, personalment, em sembla un argument insuficient per justificar la creació d’una nova RTVV. Això sí, cas que la tinguèrem en un futur, hem de ser conscients que ens caldria tindre una televisió que, sí o sí, complira aquest objectiu. De fet, hauria de ser un element essencial i hauríem de dedicar molts esforços a que la cosa, en aquest sentir, isquera bé, perquè si no… Per la qual cosa seria precís fer una arquitectura jurídica molt protectora de la independència dels gestors… i aconseguir, per una vegada, una elecció d’aquests gestors que fóra inqüestionable (com es diu de vegades, i ha dit hui algú, no només és el canteret el que compta, sinó amb quin fang està fet… i en aquest cas el fang són també les persones).

b) Cal crear una tele pública valenciana nova per fer programes culturals i de servei públic que no estan oferint les televisions privades? Aquest és un argument que tradicionalment s’aporta per demanar la creació de serveis televisius públics. De fet, el Dret europeu de l’audiovisual accepta sense problemes aquesta necessitat de complementar, i finançar, els productes que ofereix el mercat amb productes d’aquest tipus pagats amb fons públics. El problema, però, és que per fer això, es podria dir, no estaria ja RTVE? Es pot al·legar, això sí, que RTVE, a l’hora de la veritat, no ho fa o ho fa ben malament. O que encara que RTVE sí ho faça, en farien falta més continguts d’aquest tipus. Ara bé, la resposta a eixos hipotètics problemes podria ser, aleshores, millorar o augmentar la producció de RTVE d’aquest tipus de continguts, car és possible pensar que estaria en millors condicions de fer-los (economies d’escala, etc.) que unes televisions regionals. És ben cert, però, que el fet que RTVE ho faça a hores d’ara tan malament potser està influït per la manca de competència. Però tot plegat, comptat i debatut, tampoc no estem parlant probablement d’un argument molt potent en favor de crear una televisió pública valenciana nova. Això sí, de nou, si algun dia la posem en marxa… els continguts haurien de tindre molt clara aquesta orientació, aquestes necessitats i el fet que introduir competència i diversitat en la producció d’aquests programes és una cosa bona (la qual cosa hauria d’orientar la pròpia gestió interna de la tele).

c) Aleshores, potser ens cal una tele pròpia per fer país? És evident, ben evident, que tindre una televisió fa país. Només amb veure, per exemple, la programació i orientació del que fa RTVE queda clar que amb una tele, doncs sí, es fa país. De fet, de vegades es fa país d’una manera i d’altres, d’una altra. Per això hi ha televisions públiques més simpàtiques, modernes i plurals… i coses com RTVE (on en sèries com «Isabel» ni els nobles catalans parlen en català entre ells, mentres cadenes privades tenen amb tota normalitat sèries on es parla en llengües diferents al castellà quan té sentit que així siga en la ficció, com recentment «El tiempo entre costuras»). Al meu parer, però, aquesta no és tampoc una raó de pes per crear una televisió pública. No m’agraden les identitats construïdes des de dalt, com la que ha construït TVE a Espanya, per posar un exemple proper. I fer país, per favor, si de cas, des de baix i entre tots, no des de dalt a partir només de les obsessions d’alguns. Construcció d’identitat, si és possible, cívica; no per part del govern. De manera que jo no faria una televisió pública «per fer país». Sí crec, en canvi, que el país que ja existeix ha de tindre un reflex televisiu i necessita creta cohesión, també, «visual». Com que ja som un territori polític i social articulat, ens cal informació sobre què passa a Alacant o documentals sobre l’Alcalaten, per posar-ne només dos exemples. Visualitzar el territori i saber què passa al nostre voltant és essencial i si això no ens ho dóna el mercat ho haurà d’oferir el servei públic. La qual cosa ens porta a una altra raó que justificaria una nova tele publica.

d) Aleshores, pot ser necessària una nova televisió pública valenciana per fer televisió de proximitat? En aquest sentit, la desaparició de RTVV ens dóna informació molt interessant, perquè ens permet veure i analitzar quines carències efectives tenim ara que no existeix una televisió pública. Carències molt evidents pel que fa a la informació perquè RTVE, si més no, fa 5 minuts diaris mal contats (majoritàriament en castellà), incomplint manifestament el que diu l’art. 23 CE sobre el que ha de ser la cobertura social, territorial i lingüística de la tele pública estatal*. Tampoc les televisions privades, ni tan sols en absència de RTVV, s’han posat les piles (si ben és cert que han passat només 5 mesos des del tancament de la tele pública). Carències semblants, o encara més greus, es poden detectar en productes d’entreteniment localment arrelats, sèries o ficció o documentals. En canvi, les emissores privades sí han fet retransmissions de processons, ofrenes, mascletades i Falles. Curiosament, continguts que molts assenyalaren que eren essencials i que justificaven l’existència de RTVV… perquè sense una tele pública no els tindríem a les pantalles. No ha estat el cas. La realitat ha demostrat que, en realitat, les carències són més bé altres. El que passa és que aquestes carències, en contra dels que deien els abanderats de les retransmissions de les mascletades sí són greus encara que menys visibles. De fet són comuns als mercats audiovisuals europeus. I per aquestes raons és habitual que hi apareguen canals públics per satisfer, justament, aquestes necessitats. Recordem, a més, que en el cas valencià la necessitat de proximitat van de la mà d’un altre factor: la llengua.

e) És imprescindible una tele pública per promocionar i defensar el valencià? La resposta en aquest cas és molt senzilla: sí. De fet, el Dret també ho reconeix. La Carta europea de protecció de llengües minoritàries, subscrita per Espanya, obliga als estats signants a protegir les llengües minoritàries amb diversas mesures. També, als mitjans de comunicació. Una de les formes de fer-ho, dins les previsiones de la carta és, justament, tindre un canal televisiu públic propi en la lengua en qüestió. Encara que la Carta permet que no n’hi haja, de televisió pròpia, si a canvi hi ha altres mesures de protecció de la lengua (subvencions a mitjans privats, per exemple; prelació dels mitjans en la llengua minoritària en el repartiment de llicències…), el cas valencià, on no tenim ara per ara ni una cosa ni l’altra, és molt peculiar, doncs, perquè no estaríem complint amb la Carta… llevat que el Consell de la Generalitat, en una inusitada posició de defensa de la unitat de la llengua catalana defense que com que sí hi ha teles en català, doncs ja complim (en eixe cas, per cert, hauria d’acceptar que les emissions de TV3 arribaren al País Valencià). En tot cas, i més enllà de l’incompliment de normes jurídiques, el que és clar és que aquestes regles existeixen perquè hi ha un consens europeu sobre la importància de les televisions regionals públiques com eina de protecció de les llengües minoritàries. De manera que en en aquest punt sí tenim una raó clara que justificaria la creació d’una nova televisió valenciana, donat que TVE passa, que TV3 no es por veure i que els mitjans privats passen de treballar mínimament en valencià (llevat d’algunes excepcions). Aquesta televisió, lògicament, hauria de tindre un disseny i una programació que atenguera especialment la proximitat i la llengua catalana en la seua varietat valenciana, donat que no tenim un mercat audiovisual privat en condicions que garantisquen aquesta oferta.

f) Per últim, ens cal una tele pròpia per fomentar una indústria audiovisual pròpia? Com és sabut, és habitual dir que un objectiu de l’existència d’una televisió pública és garantir la supervivència (o potser la mateixa existència) d’una indústria pròpia. Aquest és un objectiu legítim, que el Dret de la competència europeu accepta, com demostra tota la regulació sobre excepció cultural i queda ben palès en els ajuts, per exemple, a la indústria cinematogràfica. Ara bé, i com també demostra aquest objectiu, la promoció de la indústria cultural audiovisual pròpia no passa necessàriament per una tele pública. Podria haver-hi altres fòrmules. Però és també veritat que aquest objectiu, donat que complementa altres (proximitat, llengua…) per als que sí cal sí o sí una televisió publica pròpia, reforça la idea que tindre una televisió publica és útil a la societat. És una manera, senzillament, d’obtindre, a més, cosetes addicionals simplement fent el mateix que s’hauria de fer per altres raons. Win-win. Algú es pot queixar?

A partir d’aquestes idees comença a dibuixar-se, al meu parer, un model televisiu més o menys coherent, que hauria de ser desenvolupat per la legislació autonòmica. L’actual llei estatal (la Ley 7/2010 General de Comunicación Audiovisual) és un paraigües suficient per fer les coses que calen. A més, dóna, per fi, i com és lògic, llibertat a les CCAA per desenvolupar els seus sectors audiovisuals segons el seu millar criterio, en ús de les seues competències. La pilota queda, doncs, en mans de les Corts valencianes. O siga, al nostre sostre. És responsabilitat dels valencians, i de ningú més, fer les coses bé perquè a partir de 2015 hi haja una tele autonòmica pública pròpia i en valencià ben feta, sostenible i útil. Segons el que ja s’ha exposat, aquest mandat podria concretar-se en una serie d’idees-força:

1. Cal una televisió pública, amb una programació molt forta de tipus informatiu, educatiu i documental.

2. S’ha d’incentivar la competència en la producció d’aquests continguts, tant en el sector privat (comprant-los programes) com en el públic (per exemple, col·laborant amb emissores publiques locals).

3. És essencial garantir tot el que siga possible el pluralisme i la indepèndencia dels gestors amb mecanismes jurídics que els blinden i un disseny organitzatiu que dóne molt de pes a la redacció. I ser escrupulosos com res en el món en la contractació.

4. L’estructura productiva ha de ser flexible per ser sostenible, la qual cosa vol dir buscar entreteniment i producció de sèries o ficció pròpia fora, amb un sistema el més competitiu possible per garantir qualitat i costos ajustats. El control de la graella, de la programació, ha de ser de la tele pública. I com més competència hi jaja, evidentement, i peo que venim dient, millor.

5. Convé a més fer una important búsqueda de qualitat i de productes ambiciosos, en col·laboració amb les televisions de les Illes Balears i la Televisió de Catalunya. De fet, dins l’actual llei estatal 7/2010, fins i tot, s’haurà de plantejar ja d’una vegada, a més dels canals propis de cada ens, un canal comú amb els millors continguts de les diverses cadenes i continguts el·laborats conjuntament per la seua emissió per eixe canal premium que emetria per a tots els territoris que comparteixen el català.

6. La tele pública valenciana ha de parar una atenció singular als continguts educatius i infantils.

7. Cal innovar i crear i establir de mecanismes de col·laboració amb tots els productors audiovisuals que no tenen ànim de lucre (altres teles públiques locals, institucions educatives, associacions i moviments ciutadans…) per aconseguir sinèrgies, compartir alguns mitjans i sobretot donar plataformes d’exhibició dels continguts de més qualitat i amb format de televisió de masses.

Aquestes idees podrien ser el nucli del que hauria de ser una nova televisió publica valenciana. Com que a partir de 2015 la posarem en marxa, és un debat que hem d’encetar com més prompte millor. Tenint molt en compte, sempre, per no cometre errades com les passades, la seua sostenibilitat, que és un aspecte clau per garantir la seua superviència, independència i capacitat efectiva de complir amb els objectius de servei públic, així com fer-la dotant-la d’una clara utilitat social. En aquest sentit, com sabeu, hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que, en moltes coses (per no dir qüasi totes, perquè és una proposta, de moment, de mínims), és compatible amb el que he defensat ací. Us anime a signar-la, a veure si arriba la cosa a les 50.000 signatures que ens calen.

 

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

* Unes hores després d’escriure aquest post la Generalitat Valenciana i RTVE han informat que la seua intenció és ampliar les desconnexions territorials a dos hores diàries, amb programes en La2, de 19.00 a 21.00, que inclourien una sèrie i un magazine d’actualitat. Es tracta, com és evident, d’una solució pobre i manifestament insuficient, però al menys ja és més del que hi havia i no deixa tan en evidència el model de televisió estatal que tenim i que tan poc (i roí) servei de proximitat proporciona.



9 comentarios en Una proposta de nova televisió pública valenciana
  1. 1

    Continuant amb el tema de les persones, que està clar que són molt importants, tenim de veres gent professional i independent per dur a terme la tasca? Hi ha algun polític valencià capaç de manar i decidir nomenar una direcció de la tele independent?

    Una mica de broma, deies ahir després de la xerrada que el Tripartit hauria de nomenar un responsable de la tele pública que fóra un professional inqüestionable, reconegudament conservador i moderadament ‘blavero’ i posar-li un blindatge per sis anys. I que fóra ell qui posara en marxa el canal conjunt amb IB3 i TV3! No penses que una cosa així és ciència ficció?

    Comentario escrito por RTVV no és tanca — 30 de abril de 2014 a las 7:42 am

  2. 2

    Como trabajador en el mundo este nuestro, y aunque entiendo que el acto de ayer tenía bastante de lobby, he de decir que me sorprendió bastante el acto de ayer. Los empresarios con productoras pedían que con dinero público, de una manera o de otra, se les compren contenidos. Vale, normal. Los ejecutivos de teles públicas explicaban que hacen cosas con sentido y bien hechas, ¡que casi parecen una tele privada pero encima pensando en el bien común! Bien, aceptamos barco. Los políticos, a lo suyo, lo que ya no sorprende a nadie. Un aplaudiment. Pero, en serio, ¿los académicos no pueden ofrecer nada mejor que ese discurso ochentero totalmente desconectado de la realidad sobre la imperiosa necesidad de televisiones públicas independientes, de calidad, virginales, maravillosas, que nos van a salvar a la sociedad de los malvados intereses que mueven todo lo demás? No sé, me parece que dice poco de la Universidad que el tema esté planteado todavía en esos términos. Además, intuyo que no sólo es mi sensación. Fíjate en el tipo de preguntas que os hicieron, que te las hacían todos a ti y que el resto de discursos pasaron sin pena ni gloria. Unos minutos después nadia había retenido nada de lo que habían dicho. Al menos, en tu caso, no sé, mueve un poquito el tema. ¡Espero que no te lapiden por infiel!

    Comentario escrito por JJB — 30 de abril de 2014 a las 8:14 am

  3. 3

    Sembla una bona idea, un bon model. El problema és que sentim parlar al Tripartit d’aquest tema i és evident que encara no s’han enterar que cal una tele no només més xicoteta i eficient, sinó molt diferent al que estem acostumats a veure.

    Comentario escrito por Universitari — 01 de mayo de 2014 a las 6:04 am

  4. 4

    Bueno, he de decir que sólo he visto el acto de los académicos y el acto de la industria. De la mesa de políticos sólo he visto al de IU y al de Compromís.Bueno, el tema es que en mi opinión no debería de haber medios de comunicación empresariales. Es decir, que yo no concibo la existencia de televisiones y radios en manos de empresarios. Aceptaría eso sí que fueran cooperativas de trabajadores y nunca permitiría que existiesen cadenas de comunicación. Tampoco permitiría donaciones, ni relaciones empresariales con esas cooperativas. Sí permitiría que existiese la publicidad como fuente de financiación de los medios pero sólo hasta cierto punto. También me parece bien que haya empresas que generen contenido, pero su distribución tendría que ser social.

    Volviendo al evento. Lo que vende la industria es que en el sector televisivo hay un duopolio y la televisión regional pública rompe con ese duopolio. También venden la necesidad de defender el valenciano. Es algo para mi muy extraño. Empresarios regionalistas. Me he quedado de piedra. La lengua como elemento de diferenciación económica…

    El modelo que venden es el modelo aragonés casi totalmente externalizado al servicio de la industria local y nacional.

    A ver, hay una necesidad de información de calidad, de una buena selección de temas como muestran los anuarios mediacat o cafeambllet. Hay cosas que pasan desapercibidas en los medios. Y hay otras cosas que no se ven reflejadas, especialmente ideológicas. Hay tres partidos antieuropeos que se presentan en las europeas, y no lo sabía… Como dice Pascual Serrano hay que saber elegir… Por otro lado, estoy harto con todos mis respetos del populismo punitivo y de ver El Caso en todas las cadenas. Es decir, que hay espacio para hacer otro periodismo, lo hay. Y por supuesto, para hacer entretenimiento de calidad como decía Pere Roca. Por supuesto, discrepo con lo de «La cultura espectáculo es tan buena como la cultura humanista si sirve para vender un libro.» Ya está bien, de vender y vender y vender y vender.
    Pienso que una TV pública no debe ser otra academia donde aprenden los médicos en prácticas a operar como en los hospitales concertados catalanes, o como sostén de las empresas audiovisuales que parasitan la televisión pública.
    Pienso que la televisión pública regional debe ser sostenible en el contexto actual y debe ofrecer un producto de calidad. Y sobretodo, debe de estar gestionada de una manera distinta. Es decir, creo que habría que hacer unas elecciones para escoger entre una serie de candidatos, relacionados o no con los partidos, con mandato imperativo que conformasen la dirección del nuevo ente y que estuviesen sujetos a supervisión y escudriño constante de los habitantes de la región. Es decir, hay que asegurarse que sea difícil que vuelva a pasar lo que ha pasado. O tenemos un zar como Pepe Quílez o lo montamos de otra manera para controlar de una manera muy estricta lo que hacen con el dinero de todos y con posibilidad de revocar un mandato y sin inmunidad frente la justicia. O dentro de 10 años nos vuelven a joder a todos.

    Comentario escrito por POCHOLO — 02 de mayo de 2014 a las 7:00 pm

  5. 5

    RTVV, a mí me da un poco igual si es políticamente factible o no a corto plazo lo que propongo. Tengo claro que es algo que tarde o temprano habrá que hacer si se quiere tener una tele pública. La alternativa, sencillamente, es que al final acabe por no haberla.

    JJB, pues sí, está claro que a día de hoy hay mucho lobby por aquí, como también señala POCHOLO. Es lo que hay y probablemente no puede ser de otra manera. Al final, eso sí, mandarán unos señores a los que votaremos y ellos tomarán las decisiones. Serán ellos y no los lobbys quienes manden, decidan y, por ello, los responsables, como Universitari señala. Si lo que vamos viendo es para ser optimistas o pesimistas, pues cada uno tiene su opinión. Yo no veo nada concreto, ninguna propuesta con ojos y cara. Eso me hace ser bastante pesimista. Tenemos, eso sí, la ventaja de que la cantidad de errores cometidos hasta ahora es tal que es complicado, incluso en un entorno como el nuestro, no haber aprendido algo de todo ello. Siquiera sea un poquito.

    Comentario escrito por Andrés Boix Palop — 03 de mayo de 2014 a las 4:23 pm

  6. 6

    Molt crític Julià Álvaro amb el sarao de dijous:

    http://www.eldiario.es/cv/opinion/TV-valenciana-cosa-dhomes-forasters_6_255884411.html

    Comentario escrito por RTVV no és tanca — 03 de mayo de 2014 a las 4:29 pm

  7. 7

    Una tele barata, barata, barata que haga informativos que se dejen ver centrados en la CV, anime japones en valenciano, todos los deportes locales posibles sin haber de pagar (con derechos libres: pelota,2b,carreras populares..), documentales interesantes de cosas de la CV (hechos en plan científico, con referencias académicas) y diversión sacando gente de Sueca, Gandia, Onda…

    Yo eso lo veo factible.

    Y como condición prohibido endeudarse

    Comentario escrito por Julio Grau — 03 de mayo de 2014 a las 5:14 pm

  8. 8

    #6 Cert. I a més dispara amb bala també contra Don Guillermo…

    Comentario escrito por ieau — 04 de mayo de 2014 a las 7:50 pm

  9. 9

    El cierre de RTVV es la mejor y más digna decisión política que ha tomado ningún cacique, perdón, presidente regional, en treinta años de estado de las taifas. Gracias Fabra.

    Los valencianos necesitan una RTVV igual que un cáncer de próstata.

    Comentario escrito por lolo — 06 de mayo de 2014 a las 4:26 pm

Comentarios cerrados para esta entrada.

No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 1,093 segundos
En La Red desde septiembre de 2006