Por el posibilismo

En general, el programa electoral del ERC es tirando a flojito. En materia de memoria histórica, se limita a decir que habrá que reabrir la ley de impunidad que aprobó la parte moderada del PPSOE con el nombre de Ley de Memoria Histórica -esa que, en el mejor de los casos, condena a personas de más de setenta años a dejarse una pasta en abogados y suplicar en vano en los tribunales la anulación de juicios-farsa fascistas a sus familiares-, y no especifica medidas concretas más allá de la anulación de los juicios sumarísmos a homosexuales.

Sin embargo, hoy a las 12:00, en el Castillo de Montjuich, las asociaciones dedicadas a la materia dan a conocer su posición junto con los candidatos republicanos al Congreso, y es de obligado cumplimiento para todo español y demócrata dar publicidad al acto, por lo que supone de rebelión contra el penoso modelo de impunidad español:

La pitjor conseqüència de la Transició ha estat l’oblit del passat. Ni la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975 ni el període de la Transició no significaren una autèntica reconciliació després de la llarga dictadura militar. A l’Estat Espanyol la continuïtat de la legalitat franquista durant el procés de la Transició no va fer possible la creació d’una Comissió de la Veritat i la reconciliació que jutgés els responsables dels crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.
A partir de l’aprovació de la Llei d’Amnistia de 1977, llei preconstitucional amb voluntat de punt i final, es consolidà un model de transició que ha pretès ser modèlic. Aquí va néixer el model d’impunitat espanyol que s’ha ratificat en la nova Llei de la Memòria. La sublevació franquista del 18 de juliol de 1936 va significar la rebel·lió militar contra el Govern de la República democràticament constituït. El triomf del franquisme significà un període de quaranta anys de repressió, afusellaments, tortures, execucions, desaparició de persones, exacció arbitrària del patrimoni, sancions econòmiques, pèrdua de llocs de treball, prohibició de l’ús públic de qualsevol llengua diferent a la castellana, submissió a la doctrina catòlica en l’educació, sistemàtica aplicació de la censura, etc., que constitueixen crims contra la humanitat realitzats pels qui exerciren el poder durant la dictadura franquista.
L’Estat espanyol resta lluny de complir amb totes les obligacions que té un estat de dret que comparteix la doctrina internacional respecte al seu passat més recent. Ens referim a la jurisprudència nascuda del procés de Nüremberg, a través del qual es tipificaren com a crims contra la humanitat els delictes comesos pels règims totalitaris, i a la qual han de ser sotmesos també els delictes comesos pel règim franquista que encara no han prescrit. S’ignora deliberadament la Resolució 95 de Nacions Unides, relativa al reconeixement de les sentències i els principis de dret internacional que sorgeixen de Nüremberg. S’ignoren deliberadament les resolucions 32(1) i 39(1) de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre la qüestió espanyola, en què es fa explícita referència a que en origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim del general Franco era un règim de caràcter feixista i totalitari.
Com és possible perseguir els dictadors de Xile i Argentina emparant-se en la Constitució i el dret internacional i en canvi continuar esquivant la justícia per a les víctimes del Franquisme? Per quins set sous es permet ser categòric amb els casos llunyans i flexible en allò que afecta el règim franquista? Queda clar que la Llei de la Memòria amaga, una vegada més, una voluntat manifesta d’allunyar el règim franquista de la seva condemna per les Nacions Unides.

A hores d’ara, a l’Estat espanyol, ni el mateix cap d’Estat no ha demanat perdó, com sí que ha succeït a d’altres països d’Europa pels crims comesos contra la humanitat. El principal frau de la llei rau precisament en “la declaració d’il·legitimitat” del règim franquista que comporta inevitablement acceptar de facto la “legalitat” del règim i alhora mantenir la impunitat als responsables polítics del règim franquista respecte als delictes que van perpetrar durant la dictadura. Es declara, doncs, en aquesta llei la il·legitimitat del règim franquista, però s’oculta, alhora, la única definició que té valor jurídic a la jurisprudència europea i en el dret internacional.
Després de 30 anys de consolidació d’una suposada democràcia, ara és l’hora de la memòria: és ara quan és necessari establir mesures per escatir la veritat, donar-la a conèixer a les noves generacions i restituir les víctimes represaliades pel franquisme jurídicament, moralment i econòmicament.
Aquest és el deute que tenim amb totes aquelles persones que lluitaren i donaren la vida per la democràcia i les llibertats de les quals nosaltres gaudim avui. El nostre millor homenatge és que finalment es faci justícia.
Va ser justament gràcies al grup parlamentari d’Esquerra al Congrés de Diputats i perquè
Rodríguez Zapatero necessitava d’una majoria parlamentaria relativa, que es va plantejar la necessitat d’abordar la Llei de la Memòria Històrica que signifiqués un veritable punt i final al model d’impunitat espanyol establert durant la Transició.
En lloc d’això el Govern espanyol ha aprovat una llei que nega la condició jurídica de víctima a molts represaliats. Queda pendent la condemna del règim franquista amb la declaració de la seva il·legalitat que faci justícia pels crims comesos contra la humanitat.
Per tots aquests motius, les persones i entitats sotasignants volem mostrar el nostre recolzament a Esquerra Republicana de Catalunya per haver estat l’únic partit que ha defensat una Llei de la Memòria digna i justa i per a què plantegi una veritable Llei de la Memòria segons el dret internacional en un futur immediat.

2 Comentarios en “Por el posibilismo”

  1. Otra diferencia más entre el País Vasco y Cataluña, la que se produjo a raíz de la Guerra Civil y sus consecuencias.

    Cataluña permaneció en territorio republicano hasta el final. La caída de Cataluña fue precisamente la que significó el final del régimen republicano en España. Sólo Madrid cayó después, como fruta madura. Estábamos ya en 1939.
    En cambio el País Vasco fue parte del nuevo régimen franquista desde la caída de Bilbao, el 19 de junio de 1937, apenas un año después de declarada la guerra. La industria vizcaína cayó intacta en manos de Franco porque los gudaris del PNV protegieron sus industrias de los intentos milicianos frentepopulistas de dinamitar todas las fábricas de Bilbao y la margen izquierda, como botín de guerra que no podía pasar a Franco. En cambio el PNV había pactado con las tropas italianas su rendición aparte en Santoña y una de las condiciones fue mantener intacta la industria vizcaína, que luego se utilizaría intensivamente hasta el final de la guerra por Franco.

    La guerra civil en el País Vasco, si incluimos Navarra, presentó un escenario dividido. Alava y Navarra (la que para muchos es el corazón de Euskal Herria) quedaron desde el principio afectas a la sublevación franquista, y fue desde Navarra, donde estaba el cuartel general de Mola, desde donde salieron los contingentes militares formados muy mayoritariamente por requetés navarros, los que tomaron por tierra Guipúzcoa y Vizcaya, con la ayuda aérea inestimable de la Legión Condor alemana y tropas auxiliares italianas que fueron por la costa.

    En el País Vasco levantar el fantasma de la guerra civil no es un ejercicio fácil para el nacionalismo, sobre todo porque los únicos que pusieron todo su esfuerzo desde el principio, defendiendo San Sebastián con miles de muertos, fueron los batallones frente populares, esto es, socialistas, comunistas y anarquistas. Los nacionalistas sólo defendieron el territorio de Bizkaia y sólo desde que sabían que contaban con estatuto, desde octubre de 1936, gracias a las gestiones en Madrid de Indalecio Prieto, el líder socialista vizcaíno, ese maketo.

    En fin, la historia, esa historia que parece que le queda tan lejana y tan ajena aquí al personal.

    Saludos.

  2. pero, ¿a alguien le importa lo que diga ERC sobre nada?