La Paella RusaTota empastrà

Corrupción

Viaje con nosotros, per a variar

 Visit Russia before Russia visits you: visita Rússia abans que ella et visite. Ben pensat, el meme irònic que circula fent befa del caos ucraïnès i l’auto-invasió de Crimea podria ser traslladat sense problemes a casa nostra. Visita València abans que ella et visite: una visita turística a casa nostra té molt de premonitori. El País Valencià, que era fa quatre anys i és encara hui objecte de les més diverses gracietes ha envaït i aniquilat la resta de l’Estat sense oposar resistència, com una taca del Prestige gestionada per Fernández Mesa i Rajoy.

Qui es reia de tenir un president Camps investigat -i absolt!- pel cas dels vestits té un Jaume Matas condemnat, un Feijóo fotografiat amb un narco, Ignacio González a punt d’un àtic de nervis i Álvarez Cascos pendent, com un jornaler rendista de Duran i Lleida, de les sigles PAC; les burles de la Gürtel valenciana esclaten en uns ERE, un Blesa, un Bankia, Pokémons, Campeón i i Palau; l’Aeroport de Castelló és ara també Alguaire, Múrcia, Ciudad Real i la visible ruïna del nou i flamant Barajas; el gran deute, FLA i rescat bancari; la València dels excessos s’antoixa Estocolm al costat de la Madrid malcuidada, humiliada en l’elecció olímpica, perdent turistes a milions i el fem acumulant-se als carrers. Arribat 2014, captius i desarmats els enemics, Espanya sencera és una Comunitat Valenciana. La guerra s’ha acabat.

Turisme actiu, visió subjectiva

Turisme actiu, visió subjectiva

Ja en els anys 80 va dir Joan Lerma, davant els precs de la intel·lectualitat que insistia en vertebrar el País -territorialment i institucional- que els invertebrats també tenen dret a la vida, i viuen tan ricament. Potser això, la relativa inconcreció del projecte autonòmic, una carcassa sense massa línies mestres fora dels colors de la pintura moral, el fa més elàstic davant segons quina mena d’envits: nyoragates, AVL’s i altres esperpents. Potser tant d’esperpent i instrumentalització tacticista del Consell Jurídic Consultiu, l’AVL, el Consell Valencià de Cultura i tots aquells òrgans que estaven teòricament destinats a ser els puntals de l’invent impedeix ja al poble valencià sentir dolor. Una tendència que la nostra conquesta simbòlica de les Espanyes també està deixant al descobert a tot arreu: Policia, Fiscalia, mitjans de comunicació regats amb publicitat institucional i tot aquell llarg etcètera.

Els valencians hem demostrat, simplement, que sabem pair la decadència amb un sentit estètic més refinat, si bé més grandiloqüent i sovint grotesc, com una pel·lícula italiana desenfrenada d’antics intel·lectuals i bròfecs que s’han perdut en el camí de la glòria, una Grande Bellezza d’olor faller i baix pressupost. Al remat, i a diferència de la diva regional equivalent més propera, posem per exemple Olvido Hormigos, el beneit Paco Telefunken no ha acabat despullant-se en una revista del cor o ventilant les seues desavinences conjugals en prime time: Cincinat postmodern, se n’ha tornat a l’agro a instal·lar antenes. La decadència es pot pair amb dignitat, en definitiva.

Potser també hi ha en nosaltres una mica d’aquest fatalisme neorrealista, de Pasolini, Visconti i ara Sorrentino, un escepticisme del rouba mais faz en època de bonança, una certa coexistència pacífica; però alhora una formidable consistència del sistema institucional, a pesar que aquest faça tots els esforços per fer-se volar pels aires. Ni les més grans manifestacions -incloses les d’aparadors rebentats i contenidors cremats- han gosat traspassar mai el llindar de la porta d’una institució pública i no només per la Policia, que gaudeix, com a la resta de l’Estat, d’un respecte reverencial sovint immerescut: hi ha més. Si bé els partits i allò denominat classe/casta política està en xifres de pública preocupació abans reservades a ETA, les institucions, sobretot les electives, continuen gaudint d’una ampla legitimitat segons tots els sondejos on es pregunta.

Els serveis públics que en depenen hi tenen un paper decisiu. I això ocorre en la majoria de capes socials -com a motors i objectes de cohesió social que són ensenyament, sanitat i cia- però singularment en allò que denominem societat civil organitzada que tret de sorpreses i honorables excepcions es troba escorada a l’esquerra -ja que els promotors d’acords transversals per la dreta bé estan camí dels tribunals bé són Cristina Tárrega. El cas de Ràdio Televisió Valenciana va ser paradigmàtic, provocant una reacció transversal que a priori no era fàcil d’imaginar: la marea de suport popular no anava dirigida als treballadors sinó a l’ideal del servei públic de ràdio-televisió. Si bé sovint expressant-ho de forma grotesca -l’enyor de la retransmissió de la mascletà, la pilota, l’oratge-  el relat general pivotava al voltant de la idea abstracta de servei públic. I en un territori que ha treballat tan activament per dinamitar la seua institucionalitat, aquest instint és especialment significatiu -i meritori.

És possible que aquesta siga una de les úniques bases fermes possibles per mirar de construir un País -o Comunitat, però esta volta més de Veïns- més ferm o com a mínim sostenible quan s’efectue la imprescindible tasca de desratització a la plaça de Manises. Aquesta comprensió que fa entendre a la majoria de la intel·lectualitat i la població llegida valenciana que un colp d’estat contra l’oligarca Yanukóvich no és fair play per més que els manifestants de Maidan tinguen bona part de raó i el fidel aliat Putin tinga molts tocs autocràtics. En aquest enfocament, les propostes de l’equip de Fabra en forma de cant de sirena, tot i arribar a deshora i ser cruament tacticistes -en particular, la proposta de reforma del sistema electoral- cobren un nou sentit. El PP contempla amb temor la crisi de la representació.

El tripartit, com a entel·lèquia de les tres forces que segons van acumulant-se enquestes podrien arribar a entre tres cinquenes parts i dos terços dels escons a les noves Corts, amb l’eventual suport de la UPyD de moment des-Cantonitzada, tenen per davant una gran responsabilitat. Més enllà de la forma concreta del govern que es forme, tenen a mà la majoria necessària per un gran acord i un blindatge de l’arquitectura institucional -en forma de descentralització políticoadministrativa, majories reforçades per a l’elecció dels òrgans estatutaris, reforma administrativa, desenvolupament competencial- que impedisca que la política patrimonial i de terra cremada del PPCV puga tornar a repetir-se, i iniciar un nou cicle.

I potser, per una vegada, la nostra política d’invasió subtil tingués efectes positius i passàrem a ser exemple positiu en algun aspecte. Més que siga per variar i en sentit homenatge a Pedro J Ramírez: viaje con nosotros.

Imagen de previsualización de YouTube

Etiquetas , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

4 thoughts on “Viaje con nosotros, per a variar

  1. GonzoPonzo

    La Paella Russa optimista amb el nou Tripartit que ve. El PP està aconseguint fites increïbles, fins i tot que tots imaginem amb il·lusió Ximo, Marga, Enric i Mònica fent un govern modern i que mola, que obrirà camí a Espanya.

    Gràcies PP per donar-nos il·lusió fins i tot al mig del desert.

    Contestar
  2. Pepico

    No sé si sería tan optimista. Para hacer reformas de calado es necesario 3/5 (60 escaños) o incluso 2/3 (66) que entre el tripartito no dan salvo que se añada a UPyD.

    Teniendo en cuenta que está por ver el nivel reformista del PSPV (me resisto a pensar que la actual dirección ha caído del caballo y ha visto la luz) veo complicado que se pueda llegar a un acuerdo medianamente autonomista con UPyD, especialmente entre ellos y Compromís. Los primeros son de eliminar entes para evitar duplicidades (entes autonómicos, claro), y los segundos precisamente todo lo contrario.

    Más allá de sacudir las alfombras y de poder cambiar el sistema electoral o el modo de elección de esos organismos no creo que haya una mayoría suficiente para cambiar radicalmente la situación. Eso o alguno de los implicados decide hacer más de una concesión al otro.

    O quien sabe, igual el PP se apunta a la fiesta y todo.

    Contestar
  3. Guerau

    Malauradament he de discrepar respecte d’allò que “Ni les més grans manifestacions -incloses les d’aparadors rebentats i contenidors cremats- han gosat traspassar mai el llindar de la porta d’una institució pública. Que li ho pregunten sinó a les víctimes institucionals del terrorisme durant l’anomenada “Batalla de València”.

    Molt se n’ha parlat de la violència al País Basc, però no cal anar tan lluny. A casa nostra hi hagué fins i tot un intent d’assaltar el mateix Palau de la Generalitat: “Aunque no quedan fuera de sus métodos manifestaciones más espectaculares, como los intentos de asalto al palau de la Generalitat, sede del Consejo,
    cuando se acordó por los partidos la firma del compromiso autonómico, y con motivo de la sesión en que el ente preautonómico estudió la decisión de su bandera, que dejó aplazada. Varios centenares de personas
    rodearon entonces el edificio con intención de asaltarlo.”
    (El País, 6-9-1979). Esperem que si hi ha un canvi de govern, no es tornen a produir actes violents contra els polítics. No només corrupció, de violència contra les institucions públiques,
    els valencians n’hem tingut a cabassos.

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: