La Paella RusaTota empastrà

Educación

Josh el torero i la Grossa de Nadal

Si bé hi ha moltes maneres d’explicar la llarga i encara no acabada hegemonia del Partit Popular en terres valencianes. Ací mateix n’hem glossat unes quantes, de diferent índole: de tipus cultural, sexual, i sobretot la presència d’un projecte més o menys coherent, fàcil d’entendre i reconèixer per part del l’electorat, generador d’identitat. Aquesta és, diguérem, l’explicació estàtica: saben qui són i què volen exactament.

La gegantina xarlotada a les Corts Valencianes al respecte de “les senyes d’identitat” no només explica l’altre factor, el dinàmic: fins i tot en el moment més baix en les enquestes, amb un Consell tetraplègic, sense capacitat pressupostària ni influència a Madrid, una iniciativa parlamentària buida per no dir directament vergonyosa és capaç de sumir a la base sociològica de l’oposició en la més lamentable de les histèries, embrutant calçons, bragues i bolquers. És sentir a parlar de noms, símbols i banderes i l’inodor s’emporta tota l’auto-confiança guanyada en els darrers anys; tornen els complexes d’inferioritat, i l’espectre de Paquita la Rebenta-plenaris els impedix conciliar la son.

Tant fa que la presentació de la iniciativa siga a càrrec d’un diputat gagà, pallasso oficial a Twitter del grup parlamentari, amb nombrosos indicis de demència senil, incapaç d’escriure una frase sencera sense faltes d’ortografia ni de pronunciar-ne dues sense perdre el fil de la intervenció: la intervenció de Rafael Maluenda toca una fibra molt sensible en la base sociològica de l’esquerra. En realitat dues: una, la que desperta la por ancestral al trauma del bullying juvenil de la batalla de València; la segona, i potser més important és un sentit retorçut del destí, el deure ancestral, ni que siga suïcida, d’envestir com un miura quan el torero els mostra la capa. Com la hybris dels herois grecs, l’esquerra valenciana té ganes de reunir-se amb els seus ancestres de la Transició en el destí tràgic de la fletxa al taló o les interminables vendettes sicilianes. Sembla que va en la sang.

Ole! eza zeña d'identidá!

Ole! eza zeña d’identidá!

Aquesta capacitat de portar la iniciativa és, per sobre de totes les coses, el que va permetre créixer al PP ultra-conservador i derrotat dels 80, absorbint elements centristes del PSPV i a UV en bloc fins esdevenir la màquina electoral imparable de la darrera dècada. Al contrari que els seus adversaris, el PPCV ha sabut des que governa quins són els seus punts forts, que els reporten el vot, i quins aspectes ha d’evitar a tota costa. I, en conseqüència, com l’agenda ha d’obeir a les seues prioritats polítiques i no a un sentit tràgic de cantar de gesta del segle XII, el PP es preocupa, fins i tot en el seu moment més baix, de definir alguna estratègia. De lluitar per la pregunta adequada i definir agenda.

Imagen de previsualización de YouTube

És probable que digueu: la pregunta? Allò important en política no és la resposta, en definitiva, el programa plantejat? Abans de seguir, i si no ho heu fet ja mireu este breu vídeo, en concret a partir del minut 1:00. És un fragment de la sèrie de culte “The West Wing” emesa a l’Estat espanyol com “El Ala Oeste de la Casa Blanca”, on Josh Lyman, el cap de campanya del presidenciable Matt Santos, planteja com enfocar la comunicació de la campanya electoral. En funció del perfil dels candidats i dels marcs mentals de l’electorat -com tracta George Lakoff en el famós llibret “No penses en un elefant”- Lyman identifica que els nord-americans perceben al candidat republicà com a més fiable en seguretat i política exterior; i al demòcrata en economia i protecció social. La clau, doncs, més que les propostes concretes, serà centrar la campanya en temes on el candidat demòcrata, Matt Santos, tinga avantatge.

Si la política, el cas més extrem de la qual és una campanya electoral, és una batalla entre preguntes diferents més que entre respostes; i intentem portar la qüestió a casa nostra cap preguntar-se en quins temes se sent fort el PP i per què. Un dels millors treballs sobre la qüestió, que ja he citat abans en esta pàgina, el va fer el politòleg i investigador Jordi Muñoz  (@jordimunozm) en la revista l’Espill reflexionant sobre les eleccions de 2011. En ell descartava que els valencians voten PP per un conservadorisme estructural -la identificació mitjana en l’escala ideològica de la societat valenciana oscil·la entre el 4’5 i el 5, on 0 és extrema esquerra i 10 extrema dreta- o per identificació ideològica-partidista -un indicador on el PP i el PSPV no estan molt lluny, un terç se situa proper ideològicament al PP en 2011 i un quart al PSPV- sinó d’aquells “indiferents” en termes purament ideològics. Segons el treball de l’autor, el PP obté un 60% del seu vot de 2011 entre persones que no es senten properes ni llunyanes al PP en termes ideològics; mentre que el PSPV només recull un 18% del seu vot del sector que no s’hi sent ni proper ni llunyà. Aquí és on entra allò que la literatura especialitzada denomina l’issue voting o el vot a partir de qüestions d’identitat política que configuren l’opinió pública.

I aquí, per comoditat, citaré directament a Muñoz:

“De temes polítics, a més, n’hi ha de dos tipus: els temes de posició, en què existeixen posicions diferents a la societat (per exemple, la prioritat a l’ensenyament públic o privat, o les polítiques de normalització lingüística) i, més important encara, els anomenats temes «de valència» o de consens. Els temes de valència són aquells en què hi ha un consens social genèric i no posicions enfrontades, com per exemple l’honestedat dels governants, la capacitat de gestió o la defensa dels interessos del territori. Cap partit, ni virtualment cap votant, aposten per un govern que siga deshonest, ineficient o que no defense el seu territori i, per això, en aquests temes el que importa no és la posició de cadascú sinó el que es coneix com la «propietat» dels temes: hi ha formacions que s’erigeixen en representants «naturals» d’aquestes qüestions, i passen a encarnar, als ulls de bona part de l’opinió pública, el bon govern, l’honestedat o la defensa dels interessos del territori, per continuar amb els exemples anteriors”

Pensem en el vídeo: ningú està en desacord amb que cal una política exterior robusta que mantinga al país segur, o que l’economia necessite una bona gestió i una espenta; simplement cadascun dels candidats i partits està millor posicionat en els temes. Això són els temes “de valència” o de consens de què parla Muñoz, vistos de forma pràctica.

Tornem al cas valencià, on Muñoz detectava que en 2011 el 40% dels votants del PP asseguren haver-lo votat perquè són els qui millor representen els interessos dels valencians (en contrast amb només un 13% i 12% dels qui responen a la mateixa pregunta entre els electors de PSPV i Compromís respectivament). En el mateix sentit l’enquesta de Metroscopia indicava que un 39% dels valencians assegurava que el PPCV era la força política que millor representava els interessos valencians, per només un 16% del PSPV. Un indicador on guanya(va) el PP de golejada. El segon indicador on es detecta un fort avantatge del PP és en l’economia: en 2011 un 35% dels valencians asseguren, contra tota evidència empírica, que la situació econòmica valenciana està millor que la mitjana espanyola, front a un 54% que pensen que igual i un 11% que la veuen pitjor. És significatiu que el PPCV no quedara per dalt de l’oposició en cap altre indicador.

És imaginable que amb el corol·lari d’èxits del govern de Rajoy en matèria econòmica la opinió ciutadana sobre aquest segon afer -que deriva en bona mesura de la gestió d’Aznar de la crisi dels 90 i el famós mite de la capacitat de la dreta per gestionar l’economia- ha caigut en picat, com bé apunta la intenció de vot del PP estatal, que segons la mitjana d’enquestes se situa en algun punt entre el 20 i el 30%. En l’enquesta citada els qui valoraven negativament o molt negativament la gestió del govern d’Alberto Fabra (72%) superaven als qui valoraven negativament el govern de Rajoy (65%). De forma paral·lela, i possiblement com a resultat de la nul·la influència d’Alberto Fabra a Madrid, ja en octubre de 2012 el percentatge de valencians que considerava al PP el partit que millor representa els interessos dels valencians havia passat del 39 a només el 22%. Curiosament, seguit per Compromís, amb un 13%, que deixa enrere el PSPV, amb 9%.

En un moment en què el PP, especialment el valencià, té una autèntica sagnia de vots i de credibilitat política amb la situació econòmica, el seu principal punt feble i forat negre en la valoració, és raonable que, donat per perdut l’electorat centrista que vota per raons econòmiques, el partit se centre en qüestions identitàries on sembla que manté encara avantatge, segurament a resultes de la fagocitació de l’electorat nuclear -i sovint radiactiu- d’Unió Valenciana, permanentment preocupat per qüestions de símbols, ortografia i amenaces exteriors.

Zaplana, abans d'operar-se el nas, absorbint a Lizondo. Visió subjectiva

Zaplana, abans d’operar-se el nas, absorbint a Lizondo. Visió subjectiva

Analitzat el context, tornem als requadres. L’assessor àulic de Fabra amb el retolador en mans marca insistentment el requadre blau “interessos valencians”. La pregunta que el PP vol que es formule l’electorat és “Qui representa millor els interessos valencians?” marc conceptual en el qual podem considerar subsumides les anomenades “senyes d’identitat” és a dir, els símbols oficials i per extensió l’statu quo producte del procés estatutari que, mal que ens pese a alguns, a dia d’avui constitueixen un consens més o menys ampli.

Cada vegada que algú de l’esquerra sociològica parla, a conseqüència de la iniciativa del PP, de País Valencià, senyes d’identitat, llengua, batalla de València, la irracionalitat del PP i de tornar a encendre els repetidors de TV3, apunta al marc conceptual del requadre blau, és a dir, senyes d’identitat. Tot i que oferint una resposta diferent, continua reforçant el mateix requadre. És possible que el PP creme el tema abusant d’ell i no li siga efectiu en termes electorals arribat 2015; és el que diuen les enquestes i de fet el desplomament en l’indicador així ho indica. Però de moment hi guanyen, i sobretot, eviten el debat sobre la situació econòmica, un gran cràter des d’on sagnen de forma abundant. En definitiva, es mantenen en la seua pregunta desitjada.

Definició pràctica d'història banal que canvia l'agenda

Definició pràctica d’història banal que canvia l’agenda

En aquest cas, cap, però, felicitar-se de que per una vegada les elits i direcció dels partits han estat notablement més intel·ligents que les seues bases. Compromís ha aconseguit en la pràctica rebentar l’agenda setting del PPCV als mitjans de comunicació exhibint uns cartells amb el nombre d’aturats valencians, arrodonit a 720.000. El suposat acudit de la diputada del PP Carmen Amorós a propòsit de la Grossa de Nadal ha transcendit a tots els mitjans i ha fet volar pels aires el fum de botja de la proposta parlamentària. De retruc, Compromís ha col·locat el seu missatge de forma impagable: el PP està tan lluny de la població i és tan ignorant de la situació econòmica que no coneix ni les xifres de l’atur. Fins i tot les tertúlies d’ultradreta han reconegut el ridícul. Igual com passa en el vídeo un aspecte exterior, circumstancial i banal fa canviar el signe del debat públic: s’imposa el requadre roig, que en el nostre cas no és la seguretat sinó la situació econòmica.

Mentrestant, en la galàxia Internet els simpatitzants de Compromís i els seus congèneres d’altres partits no han entès res d’aquest raonament i continuen encabotats en tuitejar #PaísValencià, commemorar la batalla de València, condemnar el feixisme, recitar versos d’Estellés, fer brometes amb el LAPAO i seguir fent voltes a la sénia, com l’ase que perennement persegueix la safanòria inassolible. Personalment desconec la solució per a exorcitzar el fantasma de Paquita Rebenta-plenaris: si hi haurà prou amb difondre vídeos de The West Wing i fer pedagogia; si ens caldrà un sifó ple de cervesa d’arrel com el que Guybrush Threepwood feia servir en el primer Monkey Island per acabar amb l’espectre de LeChuck; potser toca recordar la resposta d’Aquil·les a Ulisses al cant XI de l’Odissea quan el felicita per la seua vida heroica i mort honrosa “Millor serf entre els vius que rei entre els morts” – també, i especialment, en política.

Adiós, Paquita, adiós

Adiós, Paquita, adiós

Etiquetas , , , , , , ,

Compartir

12 thoughts on “Josh el torero i la Grossa de Nadal

  1. Senyor Garrofó

    Estant d’acord amb l’anàlisi, crec que tampoc no s’ha de perdre de vista que la situació, permet, per primera vegada en 30 anys, buscar la batalla en els ‘temes de València’ i guanyar-li-la al PP aprofitant la seua brutal feblesa i connectant, com no pot ser d’altres manera, eixos temes amb l’economia i la situació social del país,

    Òbviament, és menys arriscat defugir la batalla i guanyar alguna elecció quan les coses més essencials siguen altres, tot i deixant al PP l’hegemonia en eixos temes, que són els que permeten bastir majories socials que van més enllà del cicle electoral. Però potser perdre eixa ocasió seria una pena, no?

    Contestar
  2. Pedro

    Hola,

    M’ha agradat prou l’escrit. Si bé l’estrategia de Compromís amb les camisetes pot ser la bona, el que jo no entenc és com s’ha entrat a debatre parlamentariament estes coses.
    Jo, de ser dirigent de l’oposició, no haguera participat en el debat i no haguera votat la proposició d’ahir. Entrar en debats estúpits és fer-li el joc al PPCV i no crec que porte a cap lloc. Bastaba una intervenció breu per explicar els grups de l’oposició que no anaven a votar coses que no son més que cortines de fum. Haver votat en contra enllaça amb el sentimentalisme simbólic que precisament deuriem d’evitar.

    És molt cert el que dius dels seguidors de Compromís (i de EU i inclús del PSPV) que ahir estaven amb lo de #paísvalencià en twitter. Crec que va ser Carles Choví qui deia ahir que el PP treu un capot i tos van a embestirlo i té tota la raó.

    Salut,

    Contestar
  3. Delirium

    És que no hi ha solució al parany plantejat. Ara, centrada la discussió en el debat identitari (ni que siga per a rebutjar-ho) cap grup pot pot presentar una esmena amb la denominació “Comunitat Valenciana” sense que la dreta li assenyale -no importa que abans ja ho fes- amb la intenció de que els fidels a la causa rebutgen, no la proposta, sinó el terme emprat.

    És evident que necessitem cert consens social sobre les senyes d’identitat. Trobe, sospite, que aquest no pot arribar abans que el consens sobre el model productiu, econòmic, d’inversions i d’educació. És a dir, el model de societat que volem per a aquest territori. Però ara no trobe les raons per recolzar aquesta teoria. És un pressentiment: primer què volem ser. Després quin vestit ens posem per reconèixer-nos.

    Sincerament, a mi la discussió “País Valencia” vs Comunitat valenciana, Quatribarrada vs Senyera de la (tria tu) ciutat de valència vs Comunitat Valenciana, Moixeranga vs himne de José Serrano… em cansa i m’interessa ben poc.

    Ara be, pregunta: em cansa perquè sóc castellano-parlant i tots aquestos temes els he descobert ja major i des de l’estudi, que no per vivència personal? Per què m’importen poc, perquè són poc importants o perquè jo sóc com sóc?

    Una cosa més estic en desacord amb la resposta de part de I’esquerra. Les senyes d’identitat SÓN importants en cert grau (i no tan sols de cara a les eleccions) i la seva importància no varia en funció del context econòmic -el seu pes en les eleccions sí-. Vull dir que són importants per sí mateixes.

    Però, com podríem fixar un acord sobre el grau d’importància?

    Ja no sé si m’he explicat. Clar i català segur que no. O clar i valencià. No sé com es diu.
    Que se aclare Compromís primero.
    Leñe.

    Contestar
    • Coentor

      >>>>Sincerament, a mi la discussió “País Valencia” vs Comunitat valenciana, Quatribarrada vs Senyera de la (tria tu) ciutat de valència vs Comunitat Valenciana, Moixeranga vs himne de José Serrano… em cansa i m’interessa ben poc.

      I com a tu a molts, Però tens raó quan dius que, ser, són importants. Per banals que puguen semblar, si no fóren importants, la gent no discutiria sobre elles (i damunt, amb una passió que ni te cuento).

      També trobe a faltar en l’article un esment a l’oportunitat històrica per al valencianisme cultural que s’obre amb este debat: Al cap i a la fi, el debat de les senyes s’havia tancat en 1983 amb victòria “blavera”. L’estigma de la denominació “País Valencià” en els 90 i principis dels 2000 era tal que Alarte es plantejà canviar-li el nom al PSPV-PSOE. Sols una minoria defensava, més enllà de l’ús més o menys folklòric de portar la denominació en les sigles, la necessitat de dir-se “País Valencià” i no “Comunitat”.

      I tanmateix, i desesperats davant l’hecatombe electoral prevista… va el PP i posa en el centre de la taula un nou debat: Cal dir-li o no País Valencià a la nostre Comunitat?

      Per primera volta en 30 anys, els defensors de la denominació “País Valencià” poden defensar públicament el perquè de la seua proposta… i darrere dels noms i les banderes, sempre hi ha un projecte de País.

      http://www.youtube.com/watch?v=ERDtrb6QNUk

      Contestar
  4. Ciutadà Valencià

    Molt bona anàlisi i, damunt, amb humor. Deixant al descobert la tàctica miserable del PP i la facilitat amb què ens fan caure en el seu parany (l’autocrítica sempre és bona).

    Esperem que aquesta vegada, a més de la raó, tinguem la intel·ligència per a fer-los front com cal.

    Salut i república (valenciana, és clar).

    Contestar
  5. Coentor

    >>>el partit se centre en qüestions identitàries on sembla que manté encara avantatge, segurament a resultes de la fagocitació de l’electorat nuclear -i sovint radiactiu- d’Unió Valenciana, permanentment preocupat per qüestions de símbols, ortografia i amenaces exteriors.
    Zaplana, abans d’operar-se el nas, absorbint a Lizondo. Visió subjectiva

    Jo ací faig una esmena: al votant d’UV, realment, el tema ortogràfic li la pelava: si realment li haguera important, el tema de l’AVL o l’educació hagueren sigut més complicats del que realment ho han estat. Afortunadament, a UV sols li importava els símbols i l’amenaça (fantasma) del catalanisme.

    Contestar
  6. Francesc

    Primer de tot: bé per Compromís perquè, gràcies a l’ajuda de la ineptitud de gran part de la peperada en temes de xarxes i comunicació social, hui i ahir el missatge que sortia a les televisions era la cagada del tweet de la xifra d’atur. I sense fer esment al rerefons del debat identitari.

    Segon: crec que sobreestimem la importància dels debats identitaris. La majoria dels valencians ni sabran que ahir va haver-hi tal debat. La gent està en altres coses: intentar malviure, entre d’altres. Que tots els valencians pertanyents a la “cultureta” hagen embestit -molt bé la metàfora del bou- a les xarxes socials, fent vídeos, creant trendig tòpics i totes eixes foteses és entre insignificant i intrascendent. És com una tradició: algú del PP fa o diu una cosa, i tots a tuitejar som País Valencià o Sí a TV3; la gent se n’oblida fins que torna a començar de nou la roda.

    El que decidirà les pròximes eleccions ja està sobre la taula: la absoluta fallida de la Generalitat Valenciana, la crisi de model i la corrupció generalitzada del sistema. Els partits de l’oposició guanyarà en la mesura que siga capaç de fer veure que hi ha una alternativa. D’igual manera com Ribó va ser capaç de treure uns resultats espectaculars a València perquè, descontant la València que vol Rita, la majoria de la gent d’esquerres pot intuir quina és la idea de València que defensa el bon home, els PSPV ni ha estat ni se l’esperava.

    El problema és saber si les forces de l’oposició tenen un model de país, més enllà de l’oposició de samarreta.

    Contestar
  7. Guerau

    El debat identitari, no podem negar-ho, ha estat sempre un escenari on el blaverisme, tot i la manca d’arguments rigorosos, hi tenia molt a guanyar. Després de dècades de caure en el parany de la lluita de símbols, l’any 2009, un any abans de la creació de l’actual Compromís, el Bloc, tot fent un exercici de realisme, va aprovar una nova ponència política en què abandonava l’essencialisme identitari i assumia com a pròpia la complexa identitat de la societat valenciana, amb els seus diferents símbols, en el marc d’un projecte de construcció nacional que pretén aglutinar en comptes d’excloure. Ara tenim la prova de foc d’aquesta ponència i veurem si Compromís en sap fer-ne ús.

    Contestar
  8. Blanc i en botella

    La posició de l’esquerra, a més d’antiga és suicida. El normal haguera sigut abstindre’s a la votació argumentant que els te igual comunitat, regne o país, perqué tots van acompanyats de València i que a més el més important són els parats i que per culpa de la negligent gestió del PP i de com és ignorat a Madrid no tenim diners per a res. Donar-li corda al PP és deixar-li guanyar la partida ja que jugues al que són millors que tu.

    Però clar, per a vore açò s’ha d’haver passat dels anys huitanta i hi han polítics (com Marina Albiol d’un partit espanyol, federalista però espanyol) que demostrà que s’havia quedat als setanta quan digué a les corts que la seua bandera era la cuatribarrada, la senyera sense blau i que parlava català.

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: