La Paella RusaTota empastrà

Compromís

Enquestes i pagafantes a l’Imperi del Brasil

Ja em perdonareu la immodèstia, però és una obvietat que a Ca’n La Paella Russa anem per davant de les tronades. Per això quan el País sencer es va quedar amb la boca oberta amb l’enquesta de Metroscopia-El País que treu la majoria absoluta al PP, nosaltres ens vam limitar a somriure en silenci: ja ho vam dir abans en el LPR Report. I gratis. Sense importunar ningú a l’hora de la migdiada. I és per això que ens vam poder dedicar a altres coses: com seguir eleccions a Sud-Amèrica, per exemple.

El circ de les eleccions veneçolanes va ser especialment grat de veure, ja no només pel paper patètic i intoxicador de la premsa espanyola donant suport a un candidat que va perdre per més de 10 punts; també pel morbo inusual de seguir unes eleccions i saber que els bons tenen totes les de guanyar, de veure com el candidat de l’establishment s’estampa de morros contra la paret. I s’ha de dir que l’espectacle no ha decebut.

Si en algun moment vaig dubtar mínimament del resultat final, el mateix Capriles es va encarregar de confirmar la meua impressió inicial. Hugo Chávez va basar la pre-campanya i la campanya en la idea que el procés bolivarià i la seues aliances regionals equivalen a una segona independència, en el dos-cents aniversari de la primera. Contra això, Capriles va dir, en poques paraules, que de la independència no es viu i que calia parlar d’ensenyament, sanitat, de serveis socials i d’ordre públic. Reconec que em va resultar entendridor: aquells colps de cec em recordaren a l’esquerra valenciana en, per exemple, 2007, defensant-se amb missatges erràtics i negatius de la Fórmula 1 de Camps i Ecclestone.

Populisme, visió subjectiva: Hugo Chávez celebra la victòria en el cotxe oficial. Rojo rojito!

El segon colp de cec va ser comparar-se a si mateix amb la socialdemocràcia brasilera del PT i Lula. Un missatge que les seues cotorres mediàtiques repetiren insistentment i que és improbable que ningú es creguera: reduir la despesa pública i la inflació mentre se segueix amb les polítiques re-distributives -bandera principal del govern brasiler- equival a intentar quadrar el cercle, com la Unió Europea s’entesta en demostrar. A part que el mateix Lula da Silva donava suport explícit a Hugo Chávez. Però és significatiu que el Brasil de Lula (i ara de Dilma) siga el sant a qui tots volen encomanar-se, des de l’esquerra i ara també des de la dreta. I és obvi que a Capriles no li ha funcionat. Alguna cosa deu tenir el model que agrada a tots: creixement econòmic, programes socials ambiciosos, cohesió social, política exterior vigorosa i tot amb baixa inflació.

Imagen de previsualización de YouTube

(exemple pràctic de populisme, versió argentina)

La paraula més repetida en el tractament mediàtic de les eleccions veneçolanes -com és costum en la cobertura de qualsevol elecció a l’Amèrica Llatina, i des de fa menys també a Europa- ha sigut “populisme”. Com explica l’investigador i professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, Íñigo Errejón, no podem arribar a un concepte únic de populisme sinó a través d’aquells qui usen el terme per a denigrar altres fenòmens polítics. Podem dir que és una simplificació de l’espai polític, més una forma que no un contingut concret; i que podem trobar-la reflectida tant en les files de l’esquerra com les de la dreta. Un panorama polític abans complex i atomitzat esdevé, en la pràctica, partit en dos, entre els partidaris i detractors d’un actor social nou, que agrupa sectors fins al moment irrellevants. El PSUV d’Hugo Chávez és un exemple de manual: una coalició de classes baixes i mitjanes al voltant d’un lideratge i un axioma bàsic: la redistribució de la riquesa. També Equador, Bolívia, Argentina, Perú i el mateix Brasil.

La majoria de lideratges llatinoamericans de nou encuny han funcionat sobre aquesta base, i han convergit de forma natural ateses les seues problemàtiques i necessitats comuns: redistribuir la riquesa, diversificar les seues economies i afavorir les relacions Sud-Sud, entre si i amb d’altres països emergents d’arreu del món. Un programa que, amb les seues complexitats, aconsegueix mobilitzar milions de persones i ha tornat a posar la política al centre de la vida pública llatinoamericana. La prova és que la participació en els comicis està al voltant del 80% del cens, una mitjana de 20 punts per sobre de l’europea o la nord-americana. Poca broma.

Cues kilomètriques sota el sol abrasidor per votar a Veneçuela. Igualet igualet que a les eleccions europees.

El problema dels processos polítics de masses és precisament aquest: que són de masses. La participació de molts subjectes en el procés col·lectiu de presa de decisions és poc agraït, sobretot per als qui participen habitualment en contextos de desafecció o baixa participació. El debat racional i mesurat és difícil, i els tècnics i experts més preparats a penes tenen predicament comparats amb oradors de retòrica fàcil i discursos més simples. És per això que els nous liberals i els vells marxistes tenen una al·lèrgia patològica als processos de participació massiva en política. Diga’s 15-M, Hugo Chávez o Tea Party, no és difícil llegir i sentir l’establishment polític, econòmic i mediàtic parlar dels “perills del populisme”, “despertar a la bèstia” i cantar els mèrits de la democràcia representativa. Que si no la cosa s’embruta, la gent tira ous als diputats o assalta ambaixades nord-americanes.

És la última repetició d’una cançoneta ja vella, el somni de la Il·lustració i de la República de Plató. El govern, una activitat tècnica, de debat entre experts, desproveïda de conflictivitat. Una aristocràcia natural, de participació dels més capaços en un context comunicatiu auto-regulat on les bones idees prevalen sobre les dolentes pel seu propi pes. Tan lluny de la política fangosa i contradictòria de participació de les masses, poc disposades a entendre el necessari ajust del seu salari per salvar la capacitat de finançament exterior de les germanes Koplowitz. A què no sabeu a que s’assembla aquest somni arcàdic de república de les idees? Jo vos ho diré: al lliure mercat auto-regulat. I com aquest últim, tampoc funciona: són els pares.

Lliure mercat de les idees vs. Fernando Ónega treballant “Mi jefe Arias Navarro nos trajo la democracia”

Tot i això, i si mirem en el nostre entorn, hi ha un nombre significatiu de persones d’esquerres disposades a creure que menys participació popular els beneficia, perquè així tenen més quota de representativitat de la misèria. Al contrari -en teoria des de mitjan segle XIX- tenen clar que el lliure mercat des-regulat és una utopia, creuen en el lliure mercat de les idees, i que la comunicació és alguna cosa més que una pura i dura demostració de poder. La realitat és prou més crua: qui té més altaveus, i més potents, guanya. Cal desenganyar-se: una idea millor repetida cinc voltes no té més influència que una mediocre repetida cinc-centes.

La proliferació d’aquesta tendència i fe irracional, sobretot entre gent que no té accés a poder i no el tindrà en la vida, amb la vana esperança de ser algun dia periodistes de mitjans ja agonitzants o assessors de partits en barrena, no té un altre nom que el de pagafantisme. Disposats a fer la feina bruta a peu de carrer, sense ni tan sols la promesa de tocar unes anques a mitjà termini. Pel gust de demostrar obediència i acomodació a les regles de joc. Per això, les crides a l’ètica entre els qui fins fa poc signaven pactes de sang i silenci, alhora que nomenaven directius de caixes d’estalvi, tenen una credibilitat que com a mínim hem de posar en quarantena. Alguns encara imaginen que si són bons xics els tocaran més molles quan la roda torne a girar. No han entès res.

Acabe de registrar una proposició no de llei super guapa. Em votaràs?

A casa nostra, el pagafantisme Disney té destacats representants en seu parlamentària; i ho fan des de la més inqüestionable fe en la Raó. Presentar tres o quatre iniciatives parlamentàries a la setmana, projectes de llei, proposicions, esmenes; enviar notes de premsa d’indubtable rigor i solidesa jurídica, expressar-se en tertúlies amb envejable savoir faire. Cada dia un tema diferent, sense repetir mai. I després plorar amargament pels corredors queixant-se del poc ressò mediàtic -per ja no parlar de l’absoluta irrellevància social- de totes i cadascuna de les iniciatives presentades. La vida del parlamentari progressista. I parle de parlamentari de veritat, no dels centres florals del grup socialista.

I de tant en tant se’ls escapa algun exabrupte: la gent és idiota, l’equivalent benpensant del “són totes unes putes” del pagafantes clàssic. La gent continua votant el PP, o com a mínim i fins ara, no l’ha abandonat en massa. El PPCV, tan simple, tan ordinari, tan comprensible, amb la seua tremenda capacitat de seducció. I la gent, tan cabuda, ignora els missatges elaborats, ignora els bons xics que la farien feliç. I com sempre, peguem dos palmadetes a l’esquena i els deixem consumir-se en el pou de l’auto-compassió.

Democràcia aplicada, visió subjectiva: Paquita la Rebentaplenaris

La realitat ens mostra que la política és seducció i sentiment molt més que freda raó, gràfiques i termes tècnics en un paper acadèmic. I el PPCV ha comprés aquest codi molt millor que ningú en els últims trenta anys. Només el PP ha sigut capaç de captar i generar monstres com Rita Barberá, Alfonso Rus o Arturo Torró: absolutament desacomplexats i capaços de parlar el llenguatge del seu electorat potencial sense haver de llegir d’un paper ni anar amb cura del que diuen. Sense cap por. I si a estes altures de la pel·lícula no s’han ensorrat del tot i mantenen una base formidable és precisament perquè no tenen vergonya de ser qui són. La cara de baqueta i a parlar amb tothom.      A l’esquerra, per contra, tenen por que si s’enganyen de frase vinga Paquita la Rebenta-plenaris a estovar-los amb el bolso. Això del bullying és mal de superar.

De tota la història, i com ha demostrat l’enquesta de Metroscopia, Mònica Oltra -i per extensió, Compromís- siga, probablement, l’únic producte original de tres dècades de derrotes en l’esquerra. La coalició ha convertit les seues abundants mancances de discurs, formació i (per què no dir-ho?) quadres, en una fortalesa, gairebé per assaig/error i per inèrcia. Mònica és professional liberal (per tant no funcionària), dona (en un món controlat per hòmens), urbana (quan el nacionalisme ha sigut majoritàriament rural), mare (en una societat que dificulta la conciliació), fallera (en un sector que n’era tradicionalment refractari)… un personatge polièdric, que es percep original i feta a si mateixa, i encarna valors contraris als del PP. I un llenguatge netament populista, comprensible per a la majoria de la població. Les samarretes i els renyons als càrrecs del PP l’han fet cèlebre. Als de la Paella aquesta popularitat revelada per Metroscopia tampoc no ens sorprén: l’article que rep més visites cada dia, ploga o neve és sempre aquest. 

– Ie Baldo, quina bandera gastarem hui per anar a Madrid de mani?
– Hui toca estelada roja, Enric!
– Vamoh’allá!

Compromís està aconseguint fer veure que la seua pluralitat i aparent caos intern (ací, aprovant el dret a l’autodeterminació entre crits d’independència, allà afirmant que “l’independentisme és anacrònic” i “el separatisme és inexistent al Bloc i a Compromís”) encarna la pluralitat i perenne empanada mental de la societat valenciana. I d’aquí un creixement demoscòpic que, segons aparenta, podria vindre en part de caladors tradicionals del PP, gent que tendeix a votar segons qui represente millor “els interessos valencians”. Quan només un 2% de l’electorat pensava fa un any que era Compromís qui millor representava aquests interessos, ara és un 13%.

La capacitat de seducció, però, no pot operar en el buit. Tant Esquerra Unida com Compromís com l’amalgama d’entitats socials sense representació parlamentària però que han portat durant dues dècades el pes de l’oposició, no disposen de res que puguem equiparar a un projecte social, concret o difús, per aplicar el dia després que el PP siga desallotjat del poder. I vista la caiguda en picat del PSOE, un eventual govern de progrés podria tenir majoria còmoda de les forces que se situen a l’esquerra del PSPV. L’alegria demoscòpica esdevé de cop i volta una feixuga responsabilitat. Com apuntava Jorge Galindo, urgeix un discurs econòmic solvent. Però no només un discurs econòmic: urgeix un projecte de país.

I aquí és on enllacem amb el principi, a la referència brasilera. Un govern progressista després de 20 anys no pot limitar-se a ser un còmode episodi de gestió de les molles. Més enmig de la crisi econòmica i institucional que vivim, on l’encaix amb Europa i la crisi del deute, i l’encaix -o des-encaix- amb Espanya via infraestructures i finançament estarà damunt la taula com a mínim durant el que queda de dècada. Un eventual govern de forces que vulguen considerar-se transformadores haurà d’aparcar personalismes i retrets del passat i pensar que tindran un marge pressupostari de maniobra ben limitat. Un govern així haurà de viure enfrontat a Madrid i Brusel·les si aspira a sobreviure. Per fer front a tot això de mantenir un nivell alt de mobilització social, que les bases cíviques i moviments socials que han mantingut l’oposició durant dues -o tres- dècades se’l senten propi. O no durarà una rosada: l’electorat nuclear d’esquerres no té la paciència del conservador. Menys si no hi ha diners a repartir.

A priori, tres eixos podrien unir aquesta eventual coalició social -no només parlamentària-: la primacia de les polítiques re-distributives, la diversificació de l’economia i l’àmbit de decisió valencià. Aquest últim un factor que és probable que quan Catalunya i el País Basc posen les seues cartes sobre la taula començarà a treure les orelles al País Valencià: els diners no entenen de manies històriques. Tots factors que apareixen a l’enquesta de Metroscopia i comencen a circular lliurement, també entre sectors que abans eren clarament refractaris. Hi ha preocupació pels serveis públics, pel finançament, per les infraestructures, sobretot l’atur i a favor d’unes relacions equilibrades de col·laboració amb d’altres territoris, especialment Catalunya, per fer front comú en múltiples aspectes. En això també entra bona part de la patronal valenciana, escaldada pel PP i el PSOE i ben disposada a canviar de jaqueta. D’aquí l’interès per la via brasilera: tot i que a una escala més petita, el País Valencià necessita més un gir de timó a nivell d’estructura i institucions que no un govern especialment ambiciós. Un projecte capaç de generar consensos, més que no un programa concret i finit. Sobre la capacitat d’Ignacio Blanco i Mònica Oltra de fer quallar l’all-i-oli i exercir de Lula i/o Dilma, en tinc els meus dubtes; però allò cert és que les peces necessàries per un gran colp de timó estan damunt la taula.

Sobre l’altra gran preocupació dels valencians segons Metroscopia, la droga… millor que la deixem per a un altre dia. El tràfic de contenidors al port de València, la bombolla logística de naus industrials ple de productes xinesos, l’emprenedor oriental Gao Ping presumiblement amic de Consuelo Císcar en una escena preocupantment pareguda a la tercera temporada de The Wire… o potser això és més cosa de que li dediquem una novel·la negra. Tot arribarà.

Stringer Bell i Clay Davis / Gao Ping i Consuelo Ciscar

Etiquetas , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

9 thoughts on “Enquestes i pagafantes a l’Imperi del Brasil

  1. Guerau

    Hi ha un xicotet detall que no podem negligir. però d’una importància cabdal. Si Compromís arriba a la Generalitat, seria llavors la primera vegada des de la Transició que formaria part del Govern valencià una força política sense lligams amb l’oligarquia madrilenya de Génova i Ferraz. Bé, no parle d’UV, que ja ens va demostrar amb el Pacte del Pollastre del 1995 què era allò que realment els interessava.

    Si en els darrers 35 anys al capdavant de les institucions hi hagués hagut gestors que realment estimaren el País dels valencians, n’estic segur que la situació actual seria ben diferent.

    Contestar
  2. Arrop i Tallaetes

    La referencia a “The Wire” le ha hecho ganarse mi corazón. Menudo tiramisú tiene el pajaro de Lao Ché o Lo Pang o Gao Ping (creo que realmente se llama Fu-Manchú).

    En cuanto a Compromís, Oltra y compañía…¿qué quiere que le diga? En mi humilde opinión “els falta encara una bollideta”.

    Por lo demás, excelente artículo.

    Contestar
  3. Pèsol d'astirar

    Personalment opine que el puntet populista de Compromís va bé per a escarotar el galliner. Va bé si no es passa de camisetes i exabruptes diversos.

    El problema es que a Compromís li falta un poc de maduresa. Ara per ara, no acaba de quedar clar si hem de mirar al Cerber com a tal o a cadascun dels caps del gos tricèfal per separat. De fet, tu tires a apuntar-te a Compromís i et demana que tries si fer-te afiliat a BLOC, IPV o Els Verds. Quina broma és esta? Ni que fóren la santíssima trinitat!

    És el que comenteu, falta més projecte i més idea de país: Què collons fa una estrelada independendista catalana al costat de Baldoví? Però si per al 9 d’Octubre feien una campanya on repartien estrelades amb franja blava valencianista!

    Este cacau mental s’ha de definir i la resposta és més país, es mire com es mire. I més coherència amb el discurs.

    Contestar
    • A. L.

      “De fet, tu tires a apuntar-te a Compromís i et demana que tries si fer-te afiliat a BLOC, IPV o Els Verds. Quina broma és esta? Ni que fóren la santíssima trinitat!”

      ______

      En realitat no és així, de fet ho han canviat perquè no fóra com tu dius, i permeten adherir-se a la coalició directament sense haver d’afiliar-se a cap partit dels què la componen.

      Contestar
  4. desempleado

    Compromís lo tiene crudito. Solo hay una cosa peor que desear algo: tenerlo. O se ponen en modo “programa, programa, programa” o serán flor de un día. Es precisamente su manera un tanto fallera de hacer oposición unida a su considerable empanada ideológica lo que me impide votarles.

    Contestar
  5. Senyor Garrofó

    La qüestió de fons és que a Sudamèrica la depauperació de bona part de la població ha catalitzat amb més informació i cultura política, permetent eixa democràcia ‘populista’ omde masses, però dubte molt que al País Valencià, al menys encara en aquests moments, els interessos de les masses siguen de tipus altament transformador. De moment, malgrat el fet que potser d’ací una dècada, com la crisi acaba en depressió brutal, la cosa puga ser diferent, les masses valencianes el que volen és tractar, com siga, de conservar el status quo. Ahí es jugarà la partida, en la meua opinió. Qui té un projecte que semble sòlid i que permetra als electors votar pensamtnue, al menys, amb eixes idees podrem tractar de lluitar per no anar-nos a la merda?

    Contestar
  6. galaico67

    Pues ami, a pesar de su considerable empanada ideológica,no me qieda otra opción que votarles, visto que UPyD no son mi modelo, que al PSPV ( ¿Se van a seguir llamando asi ahora ó se van a cambiar al PSCV?) y que contribuir a la mayoria absoluta del PP por la vía de quedarme en casa me haría hervir la sangre. Eso si, mi voto es una cesión temporal, no un voto de fidelidad

    ¿Que son la Santisima Trinidad? ¿Y que es el partido que ha eliminado a todos los partidos nacionales a la derecha del PsoE? ¿Fundiciones Populares, fundimos toda clase de partidos y acabamos con la derecha católica, la neoliberal, la extrema derecha y los conservadores de bien, de una tacada todos de “centro moderado”? ¿Y el PNV? ¿Bizkainos, Guiputxibilderos ó Apachealaveses? Y eso sin ponernos a hablar del PsoE, sus famiglias y sus subfamiglias, de Bono a Maragall, pasando por el Tigre ó Andoni….En los partidos no hay monolitismo, hay un liderazgo más ó menos fuerte y un reparto de poderes.
    Personalmente preferiría que se hubiera ido creando un liderazgo más sólido con anterioridad, pero quiza este “regalo” del 13%, bien administrado, ayude a conformar algo parecido.
    Si alguien conoce una forma de crear equipo y hacerse con una experiencia de gobierno sin tocar poder, aunque sea malamente, que la cuente. Y visto, lo visto, con el grado de cumplimiento de programa y compromiso con sus funciones que están demostrando los gestores de la derecha una y no cincuenta y una , creo que el nivel d epartida lo tienen bastante abajo.

    Contestar
  7. Pèsol d'astirar

    Val, pareix que estem d’acord en que la política de Compromís, actualment, és un poc Fallera.

    La qüestió és: Ho saben ELLS?

    Tantes “esperances” posades en aquest grup de gent, sabran estar a l’altura? Què penseu?

    Contestar
  8. desempleado

    Pues para empezar bien tanto Compromís como EU tendrían que comenzar a dejar claro que son Compromís y EU del PAÍS VALENCIÀ. Algo bastante fácil. El paso se demuestra andando.

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: