La Paella RusaTota empastrà

Corrupción

Sicilians i desculats

Dedicat a Ton Vilalta, cronista oficial de les Itàlies

Sóc de la creença ferma de que l’únic que separa el País Valencià de Nàpols, Sicília o Sardenya en termes sociològics són unes quantes derrotes militars. La Corona espanyola fou capaç de derrotar en una sèrie de guerres civils (les Germanies, la Guerra de Successió o les Guerres Carlines) diferents coalicions d’interessos contraris a la centralització. Encara així, i com indica l’última crisi, l’estat modern a la manera centreeuropea presenta diversos problemes per enfonsar l’arrel en terres valencianes. Vingué la industrialització de la tierra de las flores de la luz y de la Ford, després la rajola; diners, torrons, immigració, fons europeus i màfies. Però poques coses han canviat. Els clans i les guerres de famílies, el clientelisme, l’omertà. No es maten perquè fa lleig, però en algun cas com el de l’alcalde de Polop o la guerra civil de la dreta pegolina, còctels molotov en rastellera, s’han arribat a perdre les formes.

Xàbia-Corleone. Anys 70.

El meu poble, Xàbia, és una ampliació a gran escala d’aquests fenòmens: en ple segle XXI, els hereus i protegits de les grans fortunes del passat continuen jugant a titelles en la política local; al costat d’ells, hòmens nousque feren fortuna a la construcció en les successives èpoques de boom i que han capejat les crisis; i finalment els grans clans de tota la vida, emprenedors i botiguers, coalicions de cosins buscant deixar la seua empremta. S’hi creuen grans constructores vingudes des de fora, grups de pressió com l’Opus Dei i la silenciosa influència dels il·lustres residents d’estiu i caps de setmana, amb amistats i interessos creuats. Res a envejar a Il Gattopardo o El Padrino: no cal eixir de casa per trobar grans intrigues i emocions fortes. I, gairebé paral·lela en el temps a la carrera política de Silvio Berlusconi trobem a Juan Moragues, indiscutible protagonista de la política xabienca de les dues darreres dècades.

 

 

 

 

 

 

 

Juan Moragues, líder d'una generació

Fa un any i poc vos explicava en esta mateixa Paella el panorama a grans trets del centre-dreta local i les seues particularitats, a propòsit de l’arribada en paracaigudes de José Juan Castelló “Jota”. Un candidat triat pel carrer Quart com a solució d’urgència, amb l’exconsellera Alicia de Miguel de supernanny per ajudar-lo i sobretot vigilar-lo de prop. Tot i que Jota va mantenir els resultats anteriors, traure 5 regidors sobre 21, quan amb els vots autonòmics en tindrien gairebé 13 continua sent un fracàs contundent. Sobretot quan dues escissions del PP -Xàbia Democràtica, XD, i Ciudadanos por Jávea- governen a l’Ajuntament en coalició amb el PSOE. Els de XD, a més, tocant mamella de la bona: tindre Hisenda i sobretot Urbanisme en plena elaboració del PGOU és una perla en dolç que la realitat nega als castissos i resignats militants del PP. Fora de l’Ajuntament fa fred. I amb tan pocs càrrecs a repartir i una base social tan ampla les esquerdes són inevitables.

D’un costat hi ha els de tota la vida. Aquells conservadors pròpiament entesos, fervorosament catòlics i practicants, que passaren la travessia del desert dels 80 amb Alianza Popular, els anys de l’absoluta marginalitat, atès que el govern municipal sacrificava xiquets al Déu del formigó amb un entusiasme asteca. En això que aparegué Moragues, una força de la naturalesa. Empleat de la secció bancària de la cooperativa agrària -amb els principals prohoms del poble al consell rector i que féu fallida entre greus sospites de corrupció i llatrocini- va prosperar mercès als crèdits barats que l’entitat concedia als seus empleats. Després de passar per diversos negocis acabà recalant a la construcció, on va tenir un èxit contundent. El seu èxit en el sector immobiliari li donà el capital  -monetari i polític- que necessitava. Prengué el PP a l’assalt: els seus vincles familiars, la seua clientela i l’amistat amb la patronal de la construcció el portaren a la victòria. Comerciant, constructor, viatger, fester, playboy, colombaire: la seua vida i miracles mereixen un biopic com aquell Il Divo, de Sorrentino que tan bé retratara a Giulio Andreotti: però no tenim temps per tot.

Però les mateixes claus que conduïren el PP de Xàbia a la seua primera victòria electoral en 1991 es traduïren també en un desgast imparable: cada legislatura amb Juan Moragues al front del partit coincidí poc dalt o baix amb una escissió. Primer fou el seu adversari polític, Eduardo Monfort, cap de llista d’AP en 1987 i desplaçat del partit, marxà al CDS per liderar-lo fins a l’actualitat. Part de l’electorat conservador moderat marxà amb ell. El pacte fàustic -ja finat- amb el Bloc li permeté governar Xàbia una legislatura i mitja. Però la vella guàrdia del PP i Moragues no s’acabaven de fer tampoc: les seues formes de nou ric,, impetuós i personalista, no acabaven d’agradar.

Els conflictes entre nous i vells no pararen de sorgir. En 1999 arribaren a escindir-se i Moragues es presentà al capdavant d’Unió Valenciana per guanyar les eleccions. La vella guàrdia s’alià amb tots els altres partits i féu Monfort alcalde per tal d’evitar Moragues. Al remat, el trairen i tornaren amb ell. Poques bromes. Amb la rajola no s’hi juga. Tanmateix, tot i oferir-li el retorn al partit mare -que consumaria en 2003- Moragues conservaria en Unió Valenciana un partit crossa format pels seus més íntims amics. Amb el nom de Ciudadanos por Jávea, oscil·len sempre entre un i dos regidors i comparteixen els nobles principis de Coalición Canaria de pacte a qualsevol preu. Segona escissió.

 

Juan Moragues declara inaugurada esta escissió

La tercera escissió toca un pal d’actualitat. Al darrer congrés no-tan-a-la-búlgara del PPCV “Jota” va presentar una esmena a la ponència a favor del reconeixement i la integració dels residents estrangers que ha alçat ampolles al PP local: no els poden veure. També en això fou pioner el PP de Xàbia. En 2003 Moragues incorporà, com a novetat en la seua llista integradora entre els seus amics i les velles glòries, alguns residents europeus. Bé, la més famosa d’elles- Ana Vasbinder, llavors regidora de Cultura famosa pels seus dispendis en xampany- en realitat era peruana casada amb un neerlandès, però tant se val. Al final de la legislatura, i pels odis covats en el govern municipal, Vasbinder i els britànics Amanda Dean i Tony Cabban (aquest últim procedent del partit independent GIX i obligat a dimitir després d’assegurar en un diari britànic que la seua experiència en el Congo l’ajudà a entendre la política espanyola) s’escindien del partit per fundar Nueva Jávea.

 

Miguel Savall estudia sobre plànol on instal·lar la propera fàbrica de ciment sense llicència

La -fins al moment- darrera i quarta escissió concerneix als equilibris interns de la vella guàrdia. En 2007, ja perdut el control de l’Ajuntament i cremada la carta guiri Moragues va apostar per carregar-se el sector més hostil de la vella guàrdia. L’oposició interna havia decrescut per la integració d’un clàssic- Miguel Savall, emprenedor del sector dels materials de construcció amb una fàbrica il·legal i facturador de generosos sobre-costos a l’Ajuntament- però encara seguia vigent. El notori- i enèsim- canvi de jaqueta de Moragues, abandonant el zaplanisme en favor del campsisme no va sentar bé a alguns. Pepa Fuster, regidora famosa pel seu suport entusiasta al port esportiu i per la misteriosa col·locació de dues de les seues filles com a funcionàries municipals, va quedar apartada de les llistes. Conegudes eren les seues relacions amb Juan Crisóstomo Pachanca, candidat d’AP en 1979 i amb la seua empresa sanitària, a la qual atorgà sucosos contractes quan era regidora.

La història és divertida. Juan Crisóstomo Pachanca, president durant 10 anys de la secció local de la Creu Roja, abandonà la presidència de l’entitat després que una auditoria detectara greus irregularitats comptables i desviament de diners. El substituiria al càrrec una moraguista entusiasta, Toñi Sebastià, de qui després parlarem. Dirigí una fundació assistencial municipal que gestionava sucosos fons, que hagué de ser dissolta després de ser considerada il·legal. Després fundà una associació d’ambulàncies, Amigos Europeos de Jávea S.A., que lloga vehicles i embarcacions a SOS Ambulancias de Jávea S.L, una mercantil a tal efecte. A part, impartien cursos de socorrisme sense homologació de la Generalitat o administraven la piscina municipal de Benitatxell, governat llavors pel PP. Doncs bé, l’entitat del zaplanista Pachanca rebia 72.000 euros anuals pel contracte sanitari… i 78.000 euros en hores extres. Un bon negoci al remat, amb sobrecostos de més del 100%.

Pachanca meets Rajoy. Un encontre planetari

Allò no durà per sempre. El canvi de govern municipal comportà una rescissió del contracte: a part dels escandalosos sobre-costos, l’associació suposadament benèfica de Pachanca tenia pendent una denúncia per denegació d’auxili que va alçar una forta alarma social. Els Amigos Europeos es negaren a enviar una ambulància a un home que patia un infart perquè no era soci de l’associació, i l’home va morir. A partir de 2007, ja sense accés als contractes de la mamella pública i amb Pepa Fuster fora del consistori, els dos partners pensaren en disputar a Moragues el control intern del partit en unes primàries. Que acabaren com vaig explicar l’any passat: amb una victòria de Moragues in extremis.

El gran mèrit de Jota ha estat, fins al moment, reunir a tota la vella guàrdia del partit- de tots els sectors- en la seua contra. Dos aspectes principals suscitaren la seua alarma: primer, que Jota en ser un paracaigudista, no té relació amb cap de les famílies tradicionals i no els hi deu res; la segona, que precisament per això no té vincles amb cap constructora ni empastre urbanístic anterior. La gestió urbanística anterior havia estat des de sempre un formidable ciment d’unió.

Per això mateix, el principal tema en l’agenda dels principals prohoms xabiencs, rescatar el sector de la construcció dels seus desastres, no està en la de Jota Al llarg de 30 anys, els Ajuntaments promoguts per Moragues i acòlits- i el PSOE, clar- aprovaren la construcció de diverses urbanitzacions amb llicències dubtoses. En alguns casos, les immobiliàries responsables fugiren a la carrera deixant parcel·les en situació il·legal, sense accés a alguns serveis bàsics, sense sistemes decents de recollida de pluvials… i amb una fiança com a assegurança ridícula. Amb avals dipositats a finals dels 80 d’1 milió o 2 de pessetes i després de dècades de desídia no es pot fer res. I els qui han pagat la factura han estat els residents estrangers, mancats de serveis bàsics i a qui l’Ajuntament no pot donar una solució.

Un dels principals factòtums en desastres urbanístics ha estat Pepe Ribes responsable de la immobiliària La Nao. La zona de la platja on tenen la seua seu, coneguda com a Jávea Park, ja és un exemple de construcció desastrosa per la seua part, coneguda com el Bronx de Xàbia. Germà d’un alt càrrec de l’Opus Dei, agafat de la ferma mà de Moragues ha perpetrat espantades urbanístiques d’altura i viu a la vora de la declaració de fallida. I el seu advocat de confiança, encarregat de la gestió de comunitats de propietaris i altres afers de l’empresa, s’anomena Óscar Antón.

Procedent de València ciutat, engominat i habitual de la tertúlia ultradretana i episcopal de 13-TV, Óscar hauria estat ja fa anys el candidat del PP de Xàbia si no fos pel terrible pecat de ser foraster. Encara avui les eleccions es guanyen entre poques famílies, a Óscar poden votar-lo els residents europeus- a qui promet, a part d’integració, una solució als seus problemes urbanístics via rescat municipal, que, de retruc, salve el cul a les constructores- però rarament els xabiencs de raça i pedigree i cognom castís. Continua sent un poble. Tampoc l’amistat de Juan Bover- hereu de la fortuna dels Bolufer i responsable autonòmic de turisme imputat en el cas Gürtel, li serveix de massa.

Pere Sapena, el seu company de partit i regidor d’Urbanisme, té un expedient brillant en esta porta giratòria de política, negocis i franca amistat amb les constructores i les grans fortunes. Ex-arquitecte municipal de Pego acusat d’irregularitats urbanístiques per adjudicar contractes a dit a la seua dona en l’elaboració del PGOU treballà molts anys colze a colze amb el polèmic Carlos Pascual, Barret, ara a la presó, i conegut home de palla dels constructors locals i del senyoret Alfredo Gómez-Torres, el Pasiego, amic del Rei i noble de la família Trénor. El currículum de Pere sembla, doncs, també adequat per a esta noble tasca.

Les diferents faccions històriques dels emprenedors Savall, Moragues i Pachanca, a més del sector ultracentrista dels joves- el líder dels quals és amic personal d’Antón-, sembla entusiasmat amb què Óscar agafe les regnes i els torne l’entusiasme, el lideratge i l’accés a contractes públics en una època tan dolenta de sequera. Tant fan els condicionants ideològics. Però a la direcció de València no ho veuen tan clar, en tant que Antón és del clan de Cotino i destacat campsista fins i tot després de defenestrat aquest. Pepe Ciscar, nou factòtum del partit a qui Jota s’ha sabut arrimar amb encert, no permetrà que aquest encapçale el partit a Xàbia. A part de la confiança ferma en què l’escàndol del cadastre (la reducció de 7 ME en el pressupost municipal i la possible devolució al veïnat de gairebé 35 ME al veïnat) socarre viu a Antón a càrrec de la regidoria d’Hisenda.

A part de tot, el PP xabienc no ho té fàcil per recuperar l’hegemonia en l’àmbit local. No compta ni tan sols amb els suports mediàtics habituals: el diari Las Provincias- únic periòdic que cobreix notícies locals a diari, mostra un suport entusiasta al PSOE de Jose Chulvi, contra la línia conservadora habitual del diari i ataque al PP de Xàbia en els darrers temps. Potser el fet que el marit de Concha Pastor, la responsable de Las Provincias de la Marina Alta, fos molts anys fotògraf al servei de Juan Moragues, pese en la seua línia política. Per a mostra, una notícia hagiogràfica sobre l’alcalde. Tant és la cosa, que la periodista que cobria Xàbia per al diari en la passada legislatura -i assot l’anterior equip de govern- ha acabat fent un Félix Monteira: és l’actual cap de premsa i comunicació de l’Ajuntament de Xàbia.  Una altra d’eixes portes giratòries entre premsa i gabinets de comunicació. L’altra publicació local, la revista digital Xàbia al Dia, dona un suport entusiasta al partit amb qui comparteix sigles, XD, i en especial al seu líder Óscar Antón.

 

Premsa independent, versió xabienca: Jose Chulvi, alcalde, Óscar Antón, Guiomar Ramírez, directora de Xàbia al Dia, i Juanlu Cardona.

El principal suport de Jota està en la directiva de València, i el seu actiu principal, no fer massa soroll. Tot i el benintencionat de les seues propostes, la voluntat de fer neteja al col·lectiu i exercir cert lideratge intern l’ha condemnat entre els regidors. Aquests, encapçalats per Toñi Sebastià- que assegurà que Jota era una sabata incòmoda que necessitava calçador-, acordaren rellevar-lo del càrrec de portaveu. Només un dels altres quatre li féu costat. Fins i tot el seu n.2 en les eleccions- conegut veterinari implicat en causes socials que afirmava públicament que anava amb el PP perquè li ho havien demanat primer- s’ha girat a favor dels adversaris interns. Però Jota va esgrimir la normativa del partit- centralista com pocs- per afirmar que els regidors no tenien potestat per fer-ho. Un tecnicisme va salvar el seu cap. Tenir el suport de la directiva de València és bo en aquestes qüestions.

En el drama sicilià desfermat al PP de Xàbia Jota té un paper difícil. Ara bé, en l’univers caïnita i fratricida de la dreta xabienca, el paper de supervivent pot no vindre-li malament: cada dia que segueix en el càrrec és ja una victòria. La inèrcia l’afavoreix. Arrimat a Pepe Císcar i Alberto Fabra, les mateixes claus que han consolidat al clon del germà de Rocío Jurado a la Generalitat poden deixar a Jota a càrrec del vaixell. La seua estratègia és callar, deixar que es socarren els altres i introduir gent nova en l’executiva local sense fer soroll.  Només el temps parlarà: això sí: jupetí antibales i vigilar als cantons i en creuar el carrer. Que mai se sap.

Etiquetas , , , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

6 thoughts on “Sicilians i desculats

    • Giancarlo

      Tu saps alló de Valencia………………..és la tierra de las flores, de la luz y del amor. Doncs afegis-li una marca de cotxes i ton pare té més raó que un sant.

      Independència pel Portixol……….ara.

      Contestar
  1. sangonereta

    De bona veritat: gran crònica, excel.lent descripció, ara mateix vaig a enviar-ho als meus amiguets de La Marina que es descollonaran vius en vore i llegir les coses que han intentat explicar-me durant anys. Gràcies!

    Contestar
  2. D. Bas

    Ha faltat en l’article parlar dels alts funcionaris d’este ajuntament que manen mes que molts politics, els d’ara i els d’abans, i que es dediquen, en conter de fer la seua faena, a fer politica.

    Contestar
  3. joansapena

    Buen articulo pero con incorrecciones Pachanca jamas fué Presidente de Cruz Roja Javea (a Dios Gracias).

    J J Castelló tienes el mérito de unir a todos contra el, por tonto, incompetente, desinformado, mal aconsejado, con una jefa de campaña despistada “tengo un proyecto” el cual jamas ha explicado, con una Alicia de Miguel desaparecida despues del estrepitoso fracaso de obtenerr los 5 concejales que tieen el Partido popular en Jávea, sin aportar nada. bueno si, una concejal acompañante bastante “lucidora”

    Contestar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: