La Paella RusaTota empastrà

Corrupción

Nabucco i les bragues d’espart

Alberto Fabra anuncia una retallada de 1000 milions en el sector públic. Visió subjectiva.

No deixa de resultar sorprenent com en ben pocs anys la premsa benpensant ha convertit la terra de les oportunitats que era el País Valencià poc menys que en Gomorra, el Nàpols assetjat pels clans de la Camorra i amb el fem sense arreplegar cremant en múltiples fogueres pels carrerons o en abocadors il·legals. Hi ha prou amb fer un ull a les xarxes socials o a la premsa convencional escorada a l’esquerra, tothom pinta el mateix quadre apocalíptic d’una societat moralment fracassada a la vora mateixa de l’extinció. El govern de Fabra no és sinó un intermediari, un àngel exterminador que ha vingut a fer-nos patir els càstigs interminables que ens hem guanyat a pols. Com diu el refrany: a cul escaldat, bragues d’espart.

Nou acord de finançament autonòmic Fabra-Rajoy: cada valencià podrà decidir a quin banc pertanyerà el voltor que li menjarà les entranyes

L’amenaça de fallida econòmica que va obligar l’Estat a avalar la Generalitat per fer front a un pagament amb Deutsche Bank, no ha tingut ni la desena part de ressò que l’anomenat “judici dels vestits”. Un judici, com explica l’amic Vicent Martínez a la seua estrena al bloc col·lectiu Cercle Gerrymandering, del tot intranscendent que està amagant els problemes realment importants darrere una densa cortina de fum. Com ha passat arreu des de l’inici de la crisi econòmica, la gent busca culpables; i els excessos de la casta política en l’anterior època de bonança són el boc expiatori perfecte. Tota l’escenografia juga a favor: els testimonis, els policies, les proves, el jurat popular. Algú ha de pagar els plats trencats.

Tanmateix, enlloc com a València i a la Itàlia meridional s’ha donat a la qüestió una lectura tan moral i tan poc política. La majoria de la opinió pública progressista porta des de l’inici de la crisi parlant gairebé exclusivament dels casos de corrupció lligats al PP, i de les conseqüències de la crisi en forma de fallida, com si es tractàs de pura causa i conseqüència. Amb les xifres en mà, és obvi que els diners que falten en serveis públics o en pagament de proveïdors tenen com a causa majoritària l’estructura regressiva del sistema fiscal i el raquític finançament autonòmic i local. Però això no admet una explicació senzilla ni una solució igual de visible; en una vesprada de tertúlia de bar no es reforma el sistema tributari ni es teoritza la viabilitat del federalisme fiscal segons el model alemany com fan els gurús de La Página Definitiva. Però si poden trobar-se culpables.

Animada discussió d'intel·lectuals sobre federalisme fiscal

La temptació de trobar culpables físics i portar-los a judici tampoc no és un afer exclusiu de la realitat valenciana. Tal és el missatge subjacent de l’aclamat documental nord-americà Inside Job o de quina mena de gestió han fet a Islàndia, on han fet un judici i declarat culpables, condemnant-los a presó. La particularitat valenciana, singularitzada ara mateix en la desmesurada atenció al judici a Francisco Camps pels tres vestits és l’èmfasi més o menys tàcit en la idea de pecat. De fet les crítiques que vehicula l’oposició a través del seu opinador més influent- Xavi Castillo- i que troben reflex en els seus discursos parlamentaris parlen precisament d’això, de pecats (la supèrbia dels grans edificis i esdeveniments, la luxúria i la gola de la vida llicenciosa dels dirigents popularistes, l’avarícia del seu lladrocini continuat…).

Esta podria ser la pel·lícula de capçalera de la progressia

El més interessant de tot no és tant el catàleg de pecats criticat, que converteix l’oposició, la parlamentària i la social, en el veritable guardià de les essències cristianes front a la doble moral del PP (de veres a algú li importa si els càrrecs públics tenen afició a l’alcohol o són homosexuals?) sinó la gran potència de la idea de resignació i penitència. Si Camps i Zaplana representen el diable, els pecats i totes les perversions, el govern de Fabra exerceix com a purgador dels excessos comesos. D’aquell pecat  aquesta penitència, tal és l’argument. El debat es redueix a saber d’on cal retallar. D’impulsar canvis estructurals, res de res: el primer de tot és purgar els pecats per a una posterior redempció.

Poc problema tindríem si fos la primera vegada que aquest procés es consuma i es presenta una situació política com a penitència pels deutes morals contrets en una etapa anterior. Aquest perillós discurs ve d’abans. De fet enguany fa cinquanta anys justos. En 1962 un advocat i assagista de Sueca de nom Joan Fuster publicaria la que seria al remat la seua obra més coneguda, Nosaltres els Valencians, que hi ha cert consens en afirmar que suposa el punt d’inici del valencianisme modern. La seua biografia, però, no és casual: fill d’un tallista d’imatges religioses carlí, Joan Fuster formaria part de les joventuts del Règim franquista. No sorprèn ningú doncs, que la seua educació fos eminentment catòlica i de rància tradició espanyola. El mateix Nosaltres no és sinó la seua pròpia versió de l’España invertebrada d’Ortega y Gasset. Però si Gasset s’inspira en les nacions europees que coneix per constatar el fracàs del projecte de la seua Espanya, Fuster mirarà a Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, com a espill en què veure reflectides les pròpies misèries.

Joan Fuster de jovenet

Vicens Vives explica amb mestria, en uns temps en què la historiografia i els assagistes espanyols estan immersos en un debat autorreferent sobre les essències, perquè Catalunya és un país europeu homologable a qualsevol centreeuropeu. Una història lligada al continent europeu, un feudalisme clàssic a la manera francesa, una cultura urbana, comercial. Una burgesia capaç d’assumir compromisos i erigir-se en hegemònica, industrialitzar un país emmarcat en un Estat endarrerit. L’individualisme i el pactisme, de matriu comercial, a la manera britànica o neerlandesa. I els problemes al·lògens, com aquella immigració difícil d’integrar avesada al conflicte per contrast amb la tradició. El seny i la rauxa. Catalunya, un país normal. Catalunya és Europa (i per contrast, Espanya és Àfrica). Un discurs que arribat fins a l’actualitat  en què Convergència i els seus satèl·lits l’han convertit en hegemònic i esclafant.

La història de Nosaltres els Valencians, al mode de com ocorre en España Invertebrada, és descobrir perquè aquí les coses no anaren així. Perquè no anaren com tocava. Per què un mateix grup ètnic és incapaç de desenvolupar a València les estructures que porten a Catalunya- teòricament amb el mateix substrat- a ser un quasi-estat apte per a l’emancipació? Aquesta és la pregunta que es fa el solitari intel·lectual de Sueca i que intenta respondre amb els seus mitjans; i ho fa perquè enlloc la veu ni tan sols plantejada. La resposta de Fuster és típica d’algú amb una sòlida formació religiosa, que tendeix a exportar la gramàtica sacra a altres àrees del coneixement. Així passa per exemple amb la propaganda soviètica, que rebé nombrosos inputs de la formació de Iósif Stalin en un seminari ortodox. Si la situació normal, europea (perquè no coneix cap d’altre model de desenvolupament) no s’ha donat, és que alguna cosa ha fallat en el procés. Hi deu haver un defecte que té com a conseqüència l’actual situació disfuncional.

El llibre es dedica a buscar aquestes causes. La mescla ètnica amb els elements d’origen aragonès i castellà en contrast amb la puresa catalana. L’abandó de les classes dirigents, inexistència de burgesia pròpia. L’establiment d’estructures polítiques separades. La poca disposició a la mobilització social “los valencianos son muelles”. Un predomini del fatalisme front a l’optimisme de la voluntat característic del capitalisme europeu. L’agrarisme en contraposició a una revolució industrial mai consumada… La solució que esbossa Fuster és apartar-se de cadascun d’estos defectes i particularismes (oficialitat única del català, prescindir de la classe dirigent a través d’un projecte únicament progressista, construcció d’un projecte etnonacional únic i barcinocèntric, industrialització…) per així acostar-se al model de país que ha portat Catalunya a l’èxit. Pecats originals, penitència en la situació actual, redempció activa.

La formació dels relats fundacionals del valencianisme s’origina en esta època, i seguint el mateix esquema narratiu; els que no encaixen quedaran apartats de l’agenda. És curiós com l’única diada amb autèntica tradició des de l’època medieval- el 9 d’octubre- que suposa la partida de naixement del projecte polític valencià, és apartada ràpidament en favor del 25 d’abril. Tampoc no cobren massa importància els Furs, que constituïen reclamació bàsica- a través de la petició de la seua restauració- de tot el valencianisme anterior. Tres seran els relats fundacionals bàsics: la primera Germania de 1521, la guerra de Successió espanyola de 1705 a 1707, i la Guerra Civil espanyola. Altres episodis històrics fonamentals com l’expulsió dels moriscos o les guerres carlines no apareixeran enlloc: tampoc no s’ajusten a l’estructura de la narració proposada.

En este procés de selecció i mitopoiesi, acaba per destacar-ne un: la Guerra de Successió passa a ser el relat arquetípic i paradigmàtic del nacionalisme-progressisme valencià a través de la formulació magistralment plantejada pels Al Tall en el seu mític disc Quan el mal ve d’Almansa, editat el 1977. El poble valencià, víctima d’una doble opressió històrica, nacional i senyorial, per part de la Corona i la noblesa espanyola, experimenta una revolució social. Hi ha bona voluntat, grans promeses. Però són víctimes de la traïció. Les classes dirigents valencianes i els aliats europeus empresonen l’heroi popular Basset. Després perden una batalla- Almansa- i deixen els valencians a la seua sort davant l’invasor francocastellà.

25 d'abril de 1707. La Paella Russa estava allí

Resulta extremadament irònica quina fou la consumació final d’aquesta estructura de relat, que es plasma en l’anomenada Batalla de València el relat nacionalista de la qual podeu veure en el documental Del Roig al Blau. La gran majoria de municipis valencians, institucions i entitats demanen una autonomia de primera classe; però una conjura de malvats aconsegueix frustrar-ho des dels despatxos i enviant els gudaris valencians a l’ostracisme polític. La figura del traïdor torna a aparèixer, aquesta vegada centrat en la figura de Manuel Broseta, l’element de la classe dirigent que esdevé un pecador, traeix els principis, envia a pastar tota l’empresa. D’ençà, Eliseu Climent i els seus satèl·lits han dirigit amb mestria la travessia del desert a base de subvencions, però això (català bo busca valencià catalanista pobre) mereix un monogràfic a què li dedicarem un article en exclusiva.

Segurament la figura del traïdor pecador que engega a rodar nobles empreses us sona de més coses. De fet és un altre gran tòpic literari.  Lancelot provocant la destrucció de Camelot per haver-se gitat amb la reina… L’origen està, entre altres fonts, en les Sagrades Escriptures, en el Llibre de l’Èxode: per la traïció dels adoradors del jònec d’or el Poble Elegit es veurà condemnat a vagar 40 anys pel desert. En realitat és una construcció posterior, com tot: els intel·lectuals jueus deportats a Babilònia després de la conquesta d’Israel pels babilonis de Nabucodonosor busquen una resposta moralista a la seua desfeta militar i posterior deportació. Troben en l’estil de vida liberal i la relaxació dels costums la seua resposta. Nabucodonosor deixa de ser un rei oriental amb els seus interessos per esdevenir un instrument punitiu de Jahvè; Cir de Pèrsia serà, anys després, un instrument redemptor.  No hi ha hagut derrota. Yo no sé si es la publicidad a UNICEF o la influencia del señor Villar en FIFA.

Vade retro, Satanas

Aquest exercici d’auto-compassió i elegia davant l’adversitat ha esdevingut tot un tòpic, precisament pel romanticisme que és la mare ideològica de l’esquerra valenciana (i suposant que el marxisme és el pare). Tornem a Itàlia en un bot. Milà, 1842, Giuseppe Verdi estrena Nabucco. Considerat una al·legoria del patiment de la (incipient) nació italiana davant la presència estrangera; una nació que paga pels seus pecats del passat, que ja enumerara Maquiavel en El Príncep. Sobretot, la seua desunió i degeneració moral. La traïció, el fracàs, de les seues classes dirigents, més predisposats al diner i a la glòria personal que a pensar en el bé del País. Davant d’això queda la nostàlgia. El cant dels esclaus. Va pensiero, sull’ali dorate… etcétera.

És un discurs capilaritzat i arrelat en la cultura valenciana, i segurament inconscient. Repasseu si no Al Tall, Raimon i fins i tot Obrint Pas i comproveu quantes vegades trobeu el Va pensiero sota distintes formes: Oh mia patria si bella e perduta / Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps, dins el cor de la gent. O de què tracten les novel·les senyeres dels autors valencians a part de fer revisions d’idèntica conclusió de les Germanies, la Guerra Civil o la Guerra de Successió. Que Joan Francesc Mira es dedique a traduir La Divina Comèdia en plena dècada de 2000 o que l’obra central de la seua trilogia sobre la ciutat de València es diga Purgatori és bastant indicatiu de quines coses li passen pel cap. O que la pràctica totalitat de les novel·les de Ferran Torrent descriguen personatges de moral dubtosa en un univers de joc, luxúria i corrupció generalitzada, que sempre correspon a València. Les dues cares de la moneda d’una realitat irremissiblement condemnada a repetir la seua història de penitència i a la recerca permanent de la redempció. Després ixen Ángel Luna o Mònica Oltra  i en els seus discursos parlen de governar el País com els pares i mares de família, de govern auster, de valors. No en va diu Xavi Castillo que els líders de l’oposició són tots uns retorets.

Fet i fet, tampoc no han inventat la sopa d’all. Tornem al sud italià, al mezzogiorno. Aquell país fracassat engolit per les màfies amb ports buits que són en realitat epicentres del tràfic de drogues. Quin discurs sosté el tan lloat Roberto Saviano? No proposa una revolució política, una reforma fiscal o electoral, alguna mesura política tangible; tampoc ho fa l’apòstol de l’oposició a Berlusconi, el super-jutge anti-màfia Antonio di Pietro. El mateix discurs fatalista trobem en “Cristo si è fermato a Èboli” o “Il Gattopardo” obres cim de la literatura italiana meridionalista contemporània. El sud no necessita política o reformes: necessita una revisió moral. Tal és la tesi.

Allà, un pas més endavant que nosaltres en quasi tot, la moral ha substituït la política i es parla d’una revolució ètica, de valors, que no troba fàcil llit en l’espectre esquerra-dreta. Als italians, fet i fet, els ha passat com als valencians. El seu espantall dels colps, Silvio Berlusconi, s’ha volatilitzat en favor d’un tecnòcrata gris imposat des de fora, en el seu cas pel BCE en el nostre per Rajoy; i el discurs moralista s’ha demostrat buit, incapaç de constituir alternativa quan l’antagonista passa a ser un tècnic que demana desmantellar l’estat de benestar per la política de fets consumats. L’oposició concentra els seus -escassos- canons comunicatius a procurar que el nou tecnòcrata siga honest i no s’assemble a l’anterior, i continuaran obsessionats fins que siga massa tard i les polítiques que ha vingut a aplicar ja siguen una realitat.

Les reaccions al meu anterior article, sobre la Unió Europea com a mecanisme de dominació (post)colonial em confirmaren que aquesta tendència a acceptar la penitència com un fet consumat més enllà de tota lògica està profundament arrelat: a l’explicació de com ens trobem en una espiral de pèrdua de sobirania i espoli generalitzat, la resposta més comú va ser que ens ho mereixem. Que alguna cosa hem fet. Que cal acceptar el càstig com la penitència als nostres pecats del passat, on hem estat culpables perquè la majoria dels nostres veïns i veïnes va triar, de fet, la única opció política que se li presentava amb vocació de majoria: PP i PSOE porten diverses dècades compartint el cent per cent de les línies polítiques i econòmiques i els PANE’s i PCE’s no s’han preocupat de res més que obtenir o consolidar un exigu grup parlamentari. El projecte de País actual està en l’stand de Fitur.

Molts diran que això no excusa ningú, que tota la societat ha participat de la festa i comparteix els valors que han contribuït a portar el País al desastre. Amb exercicis de contrició, igual que amb retallades, no s’avança en cap direcció, ni tampoc exercint de rígida cèl·lula monacal en univers hostil. La política és confrontació d’idees i debat, no una croada del Bé contra el Mal on tot s’hi val. Fins i tot en el cas- que no és tal- que hi hagués una veritat absoluta, científica i inapel·lable, la gent té tot el dret del món a equivocar-se pel camí sense rebre en càstig una pluja de foc. Perquè açò no és Gomorra, ni Alberto Fabra un Nabucco amb bragues d’espart sota el braç. De moment.

Imagen de previsualización de YouTube

Etiquetas , , , , , , , , , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

33 thoughts on “Nabucco i les bragues d’espart

  1. Coentor

    >>Que Joan Francesc Mira es dedique a traduir La Divina Comèdia en plena dècada de 2000 o que l’obra central de la seua trilogia sobre la ciutat de València es diga Purgatori és bastant indicatiu de quines coses li passen pel cap.

    Això és un “Pow, right in the kisser” en totam regla.

    Més que res, perquè Mira s’ha destacat públicament per criticar cert discurs de certa progressia valenciana (supose que no cal dir que més fusteriana que Fuster) que donava una imatge a la resta del món (llegiu:”Catalunya”) d’un pessimisme espiritual excessiu. Que des de finals dels 90 i durant tots els 2000 semblava que els valencians s’hagueren reclòs a mirar la “lenta agonia dels ametllers perduts”…

    I és que al cap i a la fi, si formem part d’una cultura (valenciana, no me malinterpreteu), a les nostres manifestacions culturals acabarem manifestant, per molt que vulguem evitar-ho, alguns dels nostres trets més característics. I el pessimisme-derrotisme-penitència és un d’ells.

    Per molts somriures que se li posen al logo del BLOC.

    Contestar
    • Senyor Garrofó

      Serà molt mal rebut pertot arreu. Perquè dir que la política és confrontació d’idees i no aquesta lluita del bé contra el mal que intrínsecament representa el PP i que ha de ser combatut simplement per ser encarnació i definició del Mal, si o si, és suficient, a la València actual, per ser condemnat a la foguera.

      Contestar
      • Emboirat

        Dels tres partits a la oposició:

        – U ha copiat tant directament al PP que l’únic que li queda es fer veure dignitat i valors, tot i estar totalment desacreditat com a marca i com a partit.

        – L’altre és una coalició que viu amb la por de que les divergències ideològiques rebenten en cas de reflexió interna, així que abans d’exposar-se a eixe problema, millor continuar amb allò de l’oposició exemplar i de la dignitat.

        – El tercer està més perdut que una foca al Sàhara des de 1989 i pareix que continuarà així per secula seculorum. I si el segon ja té un problema intern de collons, millor no parlar d’aquest.

        Doncs sí, tal vegada siga millor continuar amb el rollet messiànic i “dignificant” que ser valents.

        Contestar
    • oriol

      Formo part del que anomenes “món del nacionalisme fusterià” i crec que esta mena d’anàlisis i replantejaments són més que necessaris. Imprescindibles, diria.

      Creure en quelcom no ha de converitr-ho en un dogma.

      Contestar
    • Rossejat

      Els tercervieros no desaprofiteu ni una per fer veure que tots els articles van a favor vostre xDD

      De fet la tercera via segueix perfectament l’estela discursiva que dibuixa Arros a Banda.

      L’article genial.

      Contestar
      • Arròs a banda Post author

        L’article en si no es posiciona al respecte; igual de penitents són els ultrafusterians que els tercervieros, no cite a Mira i companyia en va. És un problema de cultura política. Es pot creure en uns Països Catalans com a confederació futura entesa des de la diversitat i el confederalisme, de fet és el meu cas; reconèixer les aportacions del fusterianisme clàssic i el tercerviisme; però tindre clar que un valencianisme que vulga reeixir necessita d’unes altres bases més obertes.

        Contestar
        • Coentor

          Però és que independentment dels “referents”, es pot tindre un discurs madur (çò és ni massoquista i d’autojustificació de la derrota ni pueril en el sentit de “bons i roïns”) sense necessitat de renunciar a ells.

          Però probablement siga una cosa cultural més àmplia. Perquè el mateix discurs de bons (Camps) i roïns (la Stasi) el podem trobar en altres coordenades polítiques.

          Contestar
  2. Senyor Garrofó

    M’ha agradat molt la reflexió, que a més resulta molt pertinent.

    Tot i que trobe a faltar en l’anàlisi una referència al fet que, en absència de mitjans de comunicació propis i d’elits no sucursalistes, tot aquest empastre no és tan ingenu com poguera semblar. L’atac als fenicis i balafiadors de Llevant, que no només abarca València (recordem el cas Palau, el cas PalmaArena) en un moment de crisi com el que vivim des de fa 5 anys, serveix perfetcament als interessos centralitzadors de la despesa i del control dels diners.

    Contestar
  3. Dragomiloff

    Sí! Me l’he llegit tot, senceret! xD

    Entonses, com quedem? Som o no som camorristes?

    Molto bene, signorino.

    Contestar
  4. Andreu Vidal

    Una reflexió del més pertinent ara més que mai, el camí de la penitència no ens porta enlloc. Ens queda (em done per al·ludit) molta feina de reflexió en eixe aspecte.

    Contestar
  5. raulatxo

    Sí, així ens ha lluït el pel sempre, mai hem passat de ser uns quants milers,encara que darrerament pareix que arrepleguem algunes cendres. De tota manera açò està canviant i podeu trobar als col.lectius del BLOC i Compromís gent que parla castellà o gent que diu que el més important no és la llengua, ni la cultura (valenciana) o inclús comunicats del Bloc que ixen solament en castellà (en Moncofa per exemple, que no va ser repoblda per aragonesos). De la mateixa manera els llocs on Compromís o el Bloc ha triumfat a les darreres eleccions locals ha furtat els vots al PP (Betxí, és un clar exemple). Potser cal obrir més el ventall i baixar de la muntanya, deixar-nos de llepar-nos les ferides històriques o potser no, i ens ve més de gust imaginant-nos eixe xicotet País que ens hagués agradar tenir i no ens el van conquerir. Malgrat que este article de dalt ens fereix a tots els que ens sentim valencianistes i d’esquerres, és clar que algú el tenia d’escriure. Gràcies.

    Contestar
      • raulatxo

        Potser em podries explicar este sarcasme sobre Remolar, no sé si té doble intenció. De tota forma conec prou bé Betxí, i si et fixes en els resultats electorals locals darrers i els anteriors, així com si compares resultats locals i autonòmics voràs que Alfred ha aconseguit molts vots del PSOE, però sobretot del Partit Popular on ha sabut fer el contrari que va passar en la ciutat de València fa un segle, es a dir fer que els fills de la gent de dretes més pures del poble esdevinguen nacionalistes. Un cas que mereix ser estudiat…

        Contestar
  6. duc de miraflor

    gran article, si senyor. Fan falta més reflexions en aquesta linia, ja ho tenim bé de plorar pels racons. si volem, ho podem fer.

    Contestar
  7. desempleado

    Totalmente de acuerdo con el artículo. Un sólo pero: si abandonamos el discurso “arrepentíos pecadores” por necesidad tenemos que empezar a cuestionar nuestro modo de vida radicalmente, comenzando con la tontería que supone creer que el crecimiento infinito es posible y deseable. Eso, me temo, es mucho más difícil. Y veo a poquísimas personas (en el mundo occidental) enarbolando ese tipo de discurso. De todas formas, el amigo vela se lo dejo claro a todo el que lo quiera entender: hemos llegado a un punto en que solo podemos continuar así emitiendo deuda. Si no la emitimos nosotros, alguien lo tendrá que hacer. ¿Qué pasa cuando todo el mundo juega a la vez?

    Contestar
  8. paolo2000

    Somos el cuento con moraleja de España… Unas alimañas de marjal que sólo sabemos lanzarnos dentelladas y robarnos los unos a los otros…

    Lo peor es que damos muy pocas razones para pensar de otra manera. En todos los lados cuecen habas pero aquí la combinación de tantísimos factores es mediaticamente irresistible…

    Pero yo sigo pensando, y lo siento si soy un catalanofilo que se mira desfigurado en un espejo que no corresponde, que el no tener una verdadera sociedad civil que reaccione más allá del partidismo nos ha llevado a tener una clase política que se ha meado en nosotros. Nadie ha tenido miedo de los ciudadanos y así nos ha ido. Somos una Comunidad Autónoma débil y a la deriva…

    Quizás sólo tengamos lo que nos merecemos…

    Contestar
  9. Moriarty

    Argumentar, inclús de forma convincent, que la diagnosi i la teràpia fusteriana no siguen encertades no fa que el malalt recobre la salut. Igualment, assenyalar que el discurs de l’oposició (política i social, la poqueta que n’hi ha de totes dues) estiga empeltat d’elements culturalment catòlics, i insistesca en els pecats dels qui detenten el poder no fa que aquests, de rebot, queden indemnes de responsabilitat. Més concretament: la consumació de l’impuls de saqueig dels diners públics amb què molts dels PP boys arriben als càrrecs institucionals no només és pecat —cosa del tot intrascendent per a molts—, sinó que també, i principalment, és delicte, i això sí que és una cosa davant la qual una societat normal (siga el que siga l’estàndar de normalitat que utilitzem) hauria de reaccionar.

    Contestar
    • Arròs a banda Post author

      I més enllà del delicte hi ha la responsabilitat política, potser més difusa però que hauria de cobrar importància. Amb tot això no vull dir que la corrupció o el lladrocini no siguen rellevants; simplement són un símptoma del model políticosocial. La resposta a una Administració on la classe política té via lliure per robar no és substituir a males persones per bones persones sinó construir un model on els controls i contrapesos ( el que els nord-americans denominen checks and balances) facen el sistema més eficient i impossibles o molt difícils tals conductes.

      En definitiva, i com deia Kissinger en la seua obra mestra “Diplomàcia” no ens han d’importar les bones intencions, sinó l’estructura. Una política que es preocupe per la moral individual de cadascú i seleccionar els ” virtuosos” i no els capaços no és tal, és només religió.

      Contestar
      • Moriarty

        Has tocat un assumpte clau: un sistema més eficient a l’hora d’impedir —o almenys minimitzar— els lladrocinis. Però per a bastir un tal sistema em sembla que fa falta partir d’una idea de l’ésser humà no excessivament optimista. És a dir, partir no de la confiança en la seua mai no demostrada bondat natural, sinó més aviat de la por a les conseqüències que se’n puguen derivar dels actes que vulneren les regles del joc. El problema que trobe en això és que si hem d’esperar que aquell sistema de controls i contrapoders vinga de la mà dels partits polítics —sobre tot dels majoritaris—, aleshores podem seure i esperar que es gele l’infern, que em sembla que passarà abans.

        D’altra banda, que la moral particular haja de ser totalment irrellevant per a la tria del gestor o del decissor és un indicador mínim de maduresa social, però això no implica que en aquesta tria no hi estiguen implicats criteris morals. De moralitat pública, si més no, que és el que jo veig que, entre nosaltres, es vulnera amb alegria i abundància tots els dies del Senyor.

        Contestar
  10. Pere

    Decepcionat perquè esperava navallades a mansalva contra Arròs a banda però mira, ha caigut bé. Si és que hui en dia vols provocar i ja no te fan ni cas! 😉

    Genial l’article

    Contestar
  11. Pepico

    Comparto la idea del artículo. Creo que a la oposición se le tiene que pedir algo más que “el PP es muy malo, nosotros somos muy buenos y dignos”, más que nada porque eso ya lo sabemos y no hace falta que nos lo digan.

    Ahora, con los recortes, tienen una magnífica ocasión para ofrecer una alternativa. Decir de donde sacarían ellos el dinero que hace falta o qué partidas presupuestarias recortarían, pero por desgracia de momento se están limitando a “‘¡¡Está todo mal!! ¡Eso no se puede hacer!”.

    Más que nada porque, tal y como está el panorama, el 2015 (si no antes, que tampoco es descabellado) lo tienen a huevo para romper la hegemonía pepera con un PPCV tiritando y un Rajoy en la Moncloa que demostrará que no tienen la varita mágica.

    Eso sí, lo que sí que me parece es que desde el BLOC/Compromís parecen tener claro que dedicándose a convencer a los ya convencidos no van a ninguna parte. En ese sentido, y comparándolo con no hace mucho tiempo, sí que parece que hayan progresado.

    Contestar
  12. Delirium

    I què vos fa pensar que el senyor Calabuig, per posar un exemple, no hi és ara mateix al seu despatx dissenyant un nou model, rigorós, científic i realista, de finançament per a la ciutat de València, que resolga els problemes dels seus ciutadans i que presentarà a les següents eleccions?

    Perquè en algun puesto té que estar, dic jo.

    Contestar
  13. Pep

    Trobe a faltar ací al debat el fet que el PP, arran dels Gurtels i Palma ha fet més pel catalanisme polític que molts dels seguidors del Fusteranisme… llegiu els foros d’algus diaris de tirada nacional (del Estat Espanyol, clar) i veure-ho com ja n’hi ha molta, molta gent demanant que es talle la “Comunitat Valenciana” i la espenten per la mar cap a les Balears i ens facen independents… ja només falta Catalunya!
    Aixó si és política !

    Contestar
  14. Pingback: Camps: …Y al tercer año resucitó | La Paella Rusa

  15. Pingback: RIPSOL – YPF: España entra en el rincón de la Historia por la puerta grande « La Página Definitiva

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: