Lola Johnson: de la censura informativa a la destrucció de les biblioteques

Bona putada ens van gastar en nomenar la Lola Jonhson com a consellera de Turisme, Cultura i Esport. Ja tufava el currículum de la senyora, que de presentadora d’Aitana va esdevindre en directora de Canal Nueve, fent una carrera sideral en què ha demostrat que sap manipular els continguts informatius amb una saviesa que envejaria qualsevol censor del primer franquisme. De la presentadora graciosa que donava color als informatius regionals va passar a poc a poc a fer feines de rebotiga. Va ser una aprenenta eficient i eficaç, que va gaudir del mestratge dels manipuladors que dirigien Canal Nueve. En va aprendre tot el que calia i més, aconseguint-ne el títol de bruixota màxima, un diploma que a les nostres terres no gosa expedir-ne cap universitat, siga pública o privada, cosa que garanteix un misteri de boira londinenca. Ja sabem que la realitat és punxosa i que qui menja sardines caga espines.

Qui es va ensinistrar en tasques de censura, mai no oblidarà la forma d’aplicar-ne el mètode. La realitat sempre serà una altra, perquè l’objectiu final és crear una ficció que no s’assemble gens ni mica a la realitat més evident. Lola Jonhson no era una tècnica que obligava a fer comentaris sobre les notícies. Ella és una artista. Sota el seu mandat, vam viure per exemple la inexistència del cas Gürtel. El molt honorable treballava de valent per reconduir els problemes que li creava Zapatero. A Canal Nueve no es parlava de corrupció. Camps publicitava la joia de viure a la nostra terra i es queixava que els forasters ens en tenien enveja. Lola Jonhson gaudia de posar els núvols de cotó en pèl, que pintava amb colors coents, a l’escenari que creava perquè tothom sabera que Camps no era un mortal, que tot era un muntatge, que no coneixia els delinqüents del «te quiero un huevo». Camps havia d’aparéixer davant de les càmeres com una persona millor que Zaplana, perquè tots dos eren winners, però Francisco conservava les essències de l’Espanya catòlica, apostòlica i romana, la de rosari en mà i confessió diària, la de donar mal any a qui no pensava igual que ell, la d’aplaudir la col•locació d’un crucifix a les Corts. El núvols de cotó en pèl li paren a l’espiritualitat campista, que promou un manierisme essencial i narcisista, surreal i messiànic. Lola Jonhson va aconseguir que la irrealitat es percebera com a realitat, mitjançant qualsevol tècnica censuradora que va aprendre dels seus mestres, veritables franquistes de soca-rel que havien viscut la democràcia com a la derrota de la dictadura, que representava l’ordre natural de les coses. Lola Jonhson organitzava l’atrezzo, censurava els guions. Fins i tot va fer-se la sorda en un assumpte tan escabrós com ara el de Vicente Sanz, que fa pudor a exercici de poder masclista, a dret de cuixa medieval.

Tanmateix, una cosa és treballar amb les bambolines, observant com algú protagonitza una mena de sainet a l’escenari, que no té gens de gràcia, i una altra haver de suportar-hi en directe les mirades del públic. Lola Jonhson no sap com eixir-se’n. La roda de premsa en què li preguntaren sobre l’obertura del juí oral a Camps i cia. va ser desastrosa. No m’esperava que driblara com ara el Messi, però va rebre més gols que l’Alcoià en època ominosa. Què la Mare de Déu ens empare! La tasca del portaveu del Consell no és la del capellà que se’n puja al púlpit i diu allò que cal, esperant que la feligresia escolte i reflexione. Tampoc no és la de l’ex molt honorable, que pensava que una roda de premsa era com un sermó, unilateral i contundent. Els periodistes s’emprenyaven i preguntaven, i no tenien cap admiració litúrgica per una persona que es va autoinvestir messies de la nostra terra. Lola Jonhson ha de saber respondre i no emprar les tàctiques a què es va acostumar a Canal Nueve. El nou molt honorable parla de transparència informativa. La realitat, però, se li està fent agra a la consellera.

"¿Camps? ¡Psché! A mí nunca me cayó bien. La gente comentaba en los pasillos de RTVV: 'Mira, por allí va Lola Johnson, la aliada de Fabra en el Consell. Dicen que es más fabrista que el mismo Fabra, que es verdadera devoción lo que ella siente por el alcalde' "

A hores d’ara, Lola Jonhson no crec que estiga tan preada del seu càrrec. El desgavell que s’ha muntat a la Biblioteca Valenciana no té preu perquè és l’efecte d’un descontrol que la conselleria ha creat per desídia. La mateixa gent que ara s’hi ha col•locat és la mateixa que no fa ni dos mesos se’n va anar del carrer Colon al Ros Casares. És a dir, se’n van traslladar al Ros Casares, que es troba al terme de Xirivella, i van haver de condicionar-ho tot perquè els funcionaris pogueren instal•lar-hi les taules, els ordinadors, etc. Fins i tot van preparar-li un despatx de cinema –dels de Hollywood– a l’anterior directora general de Patrimoni. Quants euros va costar això? No ho sabem. Tampoc no els va preocupar molt que allò es trobara prou allunyat, que els ciutadans no trobaren les oficines ni usant un GPS. El criteri d’abans de les eleccions ara no és el correcte. Ara calia aprofitar l’ocasió per fer un altre trasllat. Només faltava que l’empresari transportista tinguera carnet del PP. Eixe cobrarà em lletres catòliques: Déu li ho pagarà, no sé si en fills.

La capacitat censuradora s’aplica a qualsevol objecte cultural que puga generar un missatge. No cal recordar els patums dels setanta (del segle passat) per confirmar que un conjunt de llibres que representa una cultura determinada, sense parar en filiacions ideològiques o polítiques, és un perill per a una persona que només respecta una visió unilateral de la realitat. Per què conservar llibres si són una amenaça en essència? És millor desmuntar una biblioteca perquè ningú no puga retrobar el present i el passat. La Cultura és un bé que no interessa a la consellera, i l’ha mamprés amb la institució de forma suïcida. El censor pensa que l’aniquilació és la regeneració.

El comunicat de la consellera sobre la Biblioteca Valenciana és de Canal Nueve. Estan matant-se, treient-se els budells, esguitant-se de sang, però no passa res. No sé si la negació de la realitat és la transparència informativa a què ens vol acostumar el nou president. Ja sabem que el sistema de censura sobre els llibres que publicava la Generalitat va implantar-lo González Pons, qui va exigir submissió incondicional als diferents serveis de publicacions de les conselleries. Zaplana confiava en els seus quadres. Camps reconstruí la censura. Lola Jonhson és un exemple excepcional i tardà, una fruita que ha madurat amb la temperatura d’un microclima que va crear Camps. Eixa no està verda. Que s’afanye el molt honorable. La fruita madura es fa pudenta en un no res.

Etiquetas Alberto Fabra, Camps, Generalitat valenciana, Relaciones con la prensa, Silvia Caballer