La Paella RusaTota empastrà

La Paella Rusa

La faula de Paquito Camps

Escric aquestes línies poques hores després de la sonadíssima dimissió del Molt Honorable –o com alguns preferim anomenar-lo, presumpcions a banda, que l’afer fa massa pudor com per merèixer-les– el Molt Subornable. Un senyor que va esdevenir president de tots els valencians amb aquella planta de poqueta cosa, aquella presència lívida, aquella veueta mel·líflua i titubejant, com de xiquet tímid i benintencionat, innocentot, fins i tot una mica ingenu. Un retoret acabat d’ordenar, en definitiva. Tot un contrast amb el tigre de Bengala que havia estat el seu antecessor i principal valedor, Eduardo Zaplana, als ulls del qual Francisco Camps no era més que un dòcil i inofensiu corderet, incapaç de desviar-se del ramal i fàcil de redreçar sempre que fóra menester.

I és que, llevat del partit i potser el blanc dels ulls, poques coses hi havia en comú entre ambdós ara ja expresidents; la fanfarroneria militant de Zaplana topava de front amb la contenció fèrria –gairebé monàstica– de Camps, la difícilment dissimulada avidesa de l’exalcalde de Benidorm al cielo [yo estoy en política pa’ forrarme] es tornava en vocació de servei en el discurs del ‘retoret’ de Poble Nou. La imatge del primer era ostentosa; la del segon, pura austeritat. Fins i tot l’ascens meteòric de Zaplana, d’alcalde a President del Consell, contrastava rotundament amb la militància de base d’un Camps que havia passat per diversos càrrecs ací i allà fins a assolir la vara de comandament de la Generalitat.

L'il·lustre Saplana emocionat 'en su salsa hool'

Per no parlar del tema lingüístic i identitari: murcià convençut i monolingüe l’un, lluny de tot gest de mínima apreciació de la llengua pròpia de la terra que va regir durant vuit anys; valencià de València l’altre, nét de l’horta, fill d’aquell idíl·lic camperolat que revestia de bucolisme els quadres de Sorolla, arquetip del valencià de tota la vida que en tocar quatre duros va pujar al tren de la castellanització incipient ofrenant noves glòries de burgés provincià (sempre s’ha dit al meu poble que val més un ‘valencià xurro’ que no un ‘castellà roïn’). Valencianista fins i tot, fins que li van tallar les ales.

Perquè mirat amb la perspectiva que aporta el temps, resulta molt difícil identificar el Francisco Camps del nou model trilingüe, amb el Francesc Camps que allà per 2003 es declarava “més que un autonomista radical” i en conseqüència obria la legislatura amb un discurs íntegrament en valencià –fita històrica, ja veus tu– apostava per Punt 2 com a model de televisió pública i impulsava la Declaració d’Ares del Maestre que fomentava de l’ús de la nostra llengua a les institucions, amb el mateix Esteban González Pons com a abanderat de la causa. Allò va fer vessar el got i el llavors president plenipotenciari de la nación, aka Aznar li va explicar ben claret quant fan dos i dos. – Ni de fly in the sky. No señor. No hemos ganao unas elecciones pa’ que tu me montes en Valencia un chiringuito nacionalista. Pero tu quién t’has pensao qu’eres, Paco? Jordi Pujol?

I així les coses Paco es va veure per primera vegada obligat a escollir entre allò que ell suposadament creia i el deure moral d’ofrenar noves glòries a Espanya. No va dubtar ni per un moment. Llavors aquell Francesc Camps que havia arribat com a corderet amb aura angelical, aquell poca-cosa que va ser capaç de mossegar la mà que li havia donat de menjar, de combatre a ultrança el zaplanisme fins a aconseguir embutxacar-se el partit i sotmetre’l a un control insospitat sota la seua figura, esdevingué Francisco, acotà el cap i va fer un gir copernicà. Un totum revolutum cap a un espanyolisme desacomplexat revestit això sí, d’estima per la terra, valencianitat, flores, luz y amor. No fóra cas que ningú sospitara.

Desarmada la cavalleria enemiga i acordada la part corresponent del delme amb el senyor feudal de les Açores, al flamant i ara sí, consolidat Presidentíssim valencià, no li va costar gens de descobrir els avantatges del living la vida loca que s’havia gastat l’odiat Zaplana. Requalificació per ací, comissió per allà, publireportatge a Canal 9, Copa de l’Amèrica, visita del Papa a penes uns dies després d’aquell molest accident al metro, Fòrmula 1, amiguitos del alma, vestits impecables de Forever Young… i a tothora colpets a l’esquena. En algun moment es degué preguntar Camps si ves per on, en realitat no tenia molt més en comú amb el tio Eduardo del que havia cregut. Però es va veure molt elegant al Notícies 9 i va decidir que feia una tasca impagable. Què té de dolent tindre bons amics?

Fins que un bon dia allò que havia començat com a una espècie d’eco molest, com un brunzit de mosca quan et passa prop de l’orella, es va convertir en un problema que amenaçava profundament la seua credibilitat i la seua continuïtat en un poder que l’havia corprès i l’havia emborratxat fins a distorsionar-li per complet la percepció de la realitat. Un poder al que s’ha volgut aferrar com a un clau ardent. Que ningú dubte que el senyor Camps encara està completament astorat, estupefacte per una situació que va deixar de controlar fa massa temps i que contempla el seu final polític des de la incredulitat d’aquell que, immers de ple en la seua pròpia mentida, es pregunta com és possible que això li haja passat a ell. Per uns vestits! Podria haver-se declarat culpable, haver pagat la multa i haver confiat en la llegendària amnèsia dels valencians a tres mesos vista. Però una vegada més, Espanya l’ha reclamat en sacrifici.

¡Hay que ver, pero qué majo es Fabra, qué salao! Cuenta unos chistes que pa qué, nos echamos unas risas...

Darrere deixa una Generalitat derruïda, amb un deute astronòmic i unes institucions malmeses i infestades de corrupció en una situació de crisi política i econòmica sense precedents. Se’n va, i això és sens dubte una bona notícia, però la història de Francisco Camps, pese a qui pese, és una faula que il·lustra la deriva del poble valencià i potser avui és el dia que per primera vegada tots els valencians ens hauríem d’emmirallar en ell –també els que mai no l’hem cregut digne de nosaltres– i assumir finalment que tenim allò que ens mereixem, i que si no som capaços de bastir una alternativa sòlida i potent, un projecte que deixe de plorar en positiu que siga capaç de trencar amb les velles pràctiques caciquistes i de configurar un nou model eficient en tots els sentits, estarem deixant que els deixebles d’aquests senyors insulten la nostra intel·ligència i ens aboquen a un proper i absolut fracàs col·lectiu, això sí, amb un somriure a la boca.

PD: Mentrestant, el més comú dels mortals podria pensar una cosa com, – òstia tu, ens ha caigut el president a penes dos mesos després de les eleccions, caldria triar-ne un altre, dic jo, unes altres eleccions ja, no? Però l’oposició, la de veritat i no aquells senyors que repartien carnets de dignitat, l’única cosa que s’ha limitat a dir és que encara queda molta més corrupció (oh, novetat!). Tios, que portàveu anys i panys demanant que se n’anara, de veritat no podríeu haver estat més originals?

Etiquetas , , , ,

Compartir

Artículos relacionados

15 thoughts on “La faula de Paquito Camps

  1. Melchor l'espardenyer

    No és per llevar-li lluentor al tema, però la famosa frase de ‘estoy en la política pa’ forrarme’ no la va dir Zaplana, sinò el ‘verderol’ de Vicente Sanz, capo de Canal Nou. ‘Conste en acta’.

    Salut!

    Contestar
    • Oli & un cresol Post author

      Ho sé, n’era conscient de l’error que va haver-hi el seu dia atribuint-li la frase, però per error o no va ser eixa la fama que li va quedar. Vaig decidir aprofitar-ho perquè vaig trobar la conversa del cas Naseiro, que ara mateix acabe d’enllaçar. Fama merescuda, com podràs veure, sense cap mena de dubte.

      Contestar
  2. Gekokujo

    “la història de Francisco Camps, pese a qui pese, és una faula que il·lustra la deriva del poble valencià i potser avui és el dia que per primera vegada tots els valencians ens hauríem d’emmirallar en ell”.

    Contestar
  3. Gekokujo

    “la història de Francisco Camps, pese a qui pese, és una faula que il·lustra la deriva del poble valencià i potser avui és el dia que per primera vegada tots els valencians ens hauríem d’emmirallar en ell”.

    Algú està suggerint que faci psicoteràpia? Perque certament qui més qui menys ha estat amb idees equivocades al respecte de la realitat, però jo ja fa molt de temps que vaig per la vida tapant-me el nas. És la voluntat de fer les coses malament i no esmenar-se. Aquesta crec que és la moralitat del conte.

    Desitjo a la Mare de déu que vosaltres preferiu que aquest cop serveixi com a recordatori, a la resta de divins i no tan divins, que són mortals.

    Contestar
    • Oli & un cresol Post author

      Tots som culpables, tant la gent que ha votat eixa porqueria, com la resta, que hem votat d’altres porqueries que fins ara no han sabut mai plantar-se i tocar allà on més mal fa. O per la manca de projecte alternatiu suficientment sòlid. És igual. El cas és que el fracàs de Camps és el fracàs de tot el poble valencià, els que l’estimen i els que sempre l’hem odiat. És la deriva de tota una societat malalta.

      Contestar
    • galaico67

      Amo a vé ¿ que ostias tiene que ver Camps con la financiación de los catalinos? ¿Esta dispuesto el PP a ir a un modelo de financiación federal en este pais/estado plurinacional/ piel de toro? ¿No? Pues deja a los catalinos para cuando toque – que tampoco quieren este modelo de financiacion ni ningún otro que no sea el que les pete y habla cuando de ello cuando toque

      Contestar
  4. Soter

    El més lamentable és que la possible alternativa al retoret Camps, la molt il·lustre oposició encapçalada pel senyor Alarte i companyia, fa més por que una tronada.
    Si els polítics valencians són un reflexe de la societat valenciana, aviats estem, al final tindran raó els que qualifiquen València com “la zona zero de la zona zero”.
    La única cosa positiva de tot aquest desgavell és que allò de la “política de los grandes eventos”, em fa la impressió, no sé per què, ha passat a millor vida.

    Contestar
  5. galaico67

    Fabra, Alberto Fabra ha dicho que enseñará los contratos que hay con el Bigotes y compañía ¿Un clavito más para el ataud del futuro Secretario de Algo, Paquique Camps?

    Contestar
  6. Coca Boba

    El artículo es desgarrador, porque nos muestra una realidad desoladora. El País Valencià, la Comunitat Valenciana y Lo Regne (y la madre que los parió a todos) a conseguido que el resto del planeta piense que nos falta un hervor al tener a este señor de ex-Poc Honorable. Y digo planeta con conocimiento de causa, ya que esta semana Le Monde (por poner un ejemplo concreto) se ha estado fijando en la dimisión de Camps, y escribían editoriales en las que se hacían cruces de como podía ser que este hombre gobernara el Consell habiéndolo dejado hecho unos zorros.

    Contestar
  7. Pingback: Primeres impressions sobre el nou Gobernador Civil de la Región Levantina: Zaplanisme reloaded 2.0 | La Paella Rusa

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: