La Paella RusaTota empastrà

Elecciones Autonómicas 2011

La política del Prozac

Amb aquest post, el Bajoqueta, és a dir, servidor de vostés, s’inicia en el noble art de la paella russa, tot esperant ser del grat de tant exigent audiència. Serà difícil estar al nivell dels altres ingredients que es donen cita a aquest caldero virtual, però el que fa tot el que pot no està obligat a més.

Aquesta última frase, contenidora de la més trista resignació, justament és la que s’estan aplicant els caps pensadors i braços executors dels partits d’oposició al nostre estimat País Valencià. Convençuts que no han pogut fer més en l’última legislatura, es presenten a les eleccions amb el ferm convenciment que perdran de forma estrepitosa davant d’una imparable maquinària electoral anomenada PPCV, transpuant una resignació que foragita tot votant que, veient el panorama de la millor terreta del món, busca desesperadament algú que li done un motiu, el que siga, per votar-lo. El problema és que entre Prozac i Prozac ningú s’ha posat a buscar aquell votant desemparat en el paisatge de camps de golf, apartaments coents i puticlubs que ens envolta.

La fluoxetina corre per l'esquerra (Foto: Viquipèdia)

El símptoma de la depressió col·lectiva ha traspassat les parets dels partits i altres protagonistes socials amb altaveus mediàtics, suposadament progres, ploren pels cantons mentre entre lamentacions bramen que no hi ha res a fer contra una societat que jutgen impassible davant les barbaritats de la dreta regional perquè està manipulada o comprada, quan no emeten sentència de viure entre traidors i clientelistes, sense parar-se a pensar si ells tenen part de culpa en aquest clima de suposat mesinfotisme.

El cas és que als bancs de l’oposició a les Corts i als fòrums de la gauche divine valenciana, aquella que es queixa però no pega ni brot, circulen els antidepressius com si foren bitllets premiats de loteria per les mans del xèrif de Castelló. Uns pateixen per poder sobreviure al capdavant del partit poc després d’haver arribat a tocar la quarta planta de Blanqueries, altres no saben a què es dedicaran a finals de maig si la inestable matemàtica electoral, ajudada per la democràtica barrera del 5%, no els dóna per tindre un trist escó, i finalment els altres seguiran dedicant-se als còctels al Negrito.

La cosa curiosa és que qui fa de camell dels antidepressius (és una metàfora, malpensats) no és altre que el PPCV, que riu contemplant el panorama. És fàcil imaginar als centenars d’assessors del Molt Honorable obrint cada dia el Levante, referent de qualitat periodística en augment (i repositori cada dia de més publicitat institucional, curiosament), i anar per terra de les risotades que provoca l’oposició. A aquesta gent tot li ha eixit bé: amb una campanya de prepotència han fet creure als seus rivals que no poden fer absolutament res per guanyar les eleccions i que el millor que poden fer és buscar-se el futur pel dia després de la derrota. Una palmadeta al muscle: xaval, ho has intentat, però millor ves-te’n a casa.

El fet és que li han comprat la idea i ningú toca la porta del votant aquell que havíem deixat desorientat entre camps de golf, puticlubs i apartaments coents. I finalment eixa personeta només tindrà dues opcions: o es queda a casa o participa de la broma treient la billetera per comprar-se un apartament a Marina d’Or, adquirir uns pals de golf i donar-se de quan en quan una alegria extramatrimonial. Que rule el Prozac.

Etiquetas

Compartir

Artículos relacionados

3 thoughts on “La política del Prozac

  1. Arròs a banda

    Està la cosa paradeta per Falles, no?

    Molt bo l’article. La veritat és que tens més raó que un sant. Pel que fa a aventures extramatrimonials, pareix que el nom Majestic torna a eixir a la palestra associat amb casa de putes-després del gloriós pacte CiU-PP-, com hui il·lustra l’Informatiu http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/pilar-monreal-altos-cargos-del-pp-valenciano-eran-clientes-vip-del-majestic/.

    La resta supose que correspon a tot això que diuen en opinió pública sobre l’espiral del silenci. La prepotència del PP i la desviació del tema per part de l’esquerra cultureta- pareix que tornem a tindre 25 d’abril amb la TV3 i amb Lluís Llach de pack per fer de ganxo entre les velles glòries- sembla que ha ofegat totalment el debat necessari sobre el model productiu. I sense debat de model productiu (és l’economia, estúpids!) l’esquerra serà incapaç de remuntar mai en els enquestes i tampoc a nivell de carrer. Aixina ens va.

    Contestar
  2. Pere

    Crec que la síndrome apuntada al post afecta més que a ningú al PSOE, que no té res a guanyar. EUPV i Compromís han de sobreviure, i això sempre dóna forces. Ara bé, on està Marga Sanz, que és la candidata? No ho hauria d’haver presentat ella, que és poc coneguda? Quina política de comunicació és esta?

    Contestar

Responder a Sofregit Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Esta página está alojada en La Página Definitiva. Sus contenidos pertenecen a sus autores, que escriben con seudónimo para evitar ser represaliados por sus opiniones.

Contribución anónima

Esto lo hacemos gratis y es mérito, entre otros, de personas anónimas. Aun así cuesta tiempo y dinero. Si te gusta lo que hacemos y quieres colaborar, páganos unas cervezas.

Artículos en tu correo

Te enviamos los nuevos artículos a tu correo electrónico: