Nit de reflexió pro vaga general

El sindicalisme: un mitjà polivalent per democratitzar el treball

(Article de Félix Pardo enviat a la redacció del setmanari Directa)

El paper que han jugat històricament els sindicats de classe –per diferenciar-los d’aquells promoguts per les patronals o bé d’aquells purament professionals– en la generació de lleis laborals i en la defensa dels drets dels treballadors ha estat fonamental per frenar l’explotació del treball i humanitzar les condicions laborals, així com ha estat decisiu per augmentar la participació dels treballadors en les empreses. Per això no deixa de sorprendre’m que en la major part dels manuals d’economia s’atribueixin aquestes millores a decisions que venen de dalt per part dels responsables de l’organització científica del treball, quan en veritat han estat el resultat de cruentes lluites de classe.

Malgrat tot, encara s’està molt lluny d’aconseguir una democratització real de l’empresa capitalista: hi ha una forta relació de dominació dels caps vers el seus subordinats, la distribució salarial és poc igualitària i, el pitjor de tot, l’emancipació econòmica dels treballadors s’ha omès en les taules de negociació a canvi d’obtenir algunes millores en els convenis col·lectius. Una omisió absurda, cal dir, com demostra avui en dia la tendència dels governs sota la pressió de les patronals a desregularitzar el mercat laboral i a permetre la suspensió dels convenis col·lectius per falta de voluntat negociadora per banda de les patronals, perquè la existència mateixa dels sindicats, des de l’actual marc d’acció sindical, està seriosament amenaçada.

L’actual model de sindicalisme, com a mínim el que han representat la dues forces majoritaries de CC.OO. i de l’UGT, difícilment pot contribuir a generar una transició de l’actual sistema capitalista vers un altre sistema sota el paradigma de la democràcia econòmica. Tal vegada el problema és que hem oblidat el que és obvi, la realitat de l’alienació econòmica, i el que em sembla més obscè moralment és que s’han silenciat els postulats més ambiciosos i generosos amb la classe treballadora en haver-se imposat el més simple pragmatisme en unes organitzacions sindicals altament tecnòcratitzades que han desplaçat la lluita de classes per la cerca d’un poder institucional autolegitimador.

A fi d’aconseguir l’objectiu de fer entrar la democràcia dins les empreses, els sindicats de classe  haurien de poder actuar amb la més gran independència dels governs, pel simple fet que els partits governants estan sotmesos als dictats de les grans corporacions i els mercats financers. I a més a més, sense cap mena de finançament des de la banca convencional, a fi de garantir la seva llibertat d’acció. En aquest sentit s’haurien de fixar les següents prioritats:

  • La força d’un sindicat hauria d’estar en el nombre de militants i no en les partides corresponents dels pressupostos de l’Estat. Tenim l’exemple històric de la CNT als anys 20 i 30 del passat segle a Catalunya. Així mateix, s’hauria d’avançar en la unitat d’acció sindical, sense cap mena de prepotència dels sindicats majoritaris ni de particularisme per part dels sindicats minoritaris, sota l’única bandera dels drets laborals i socials.
  • La sindicació hauria de tenir la més alta valoració en el món del treball assalariat, en la mesura que és la palanca més forta que disposen els assalariats per millorar les seves condicions laborals. Cal, per això mateix, un nou esforç de pedagogia sindical, començant pels centres d’ensenyament, en particular la secundària i la formació professional.
  • No hauria d’estar de més denunciar davant l’opinió pública, en primer lloc, i després en els jutjats, tots els fraus de les empreses respecte a la sindicació i a les eleccions sindicals, així com tots els incompliments de les lleis i convenis col·lectius per part de les empreses privades, així com en el cas de les empreses públiques les contractacions amb proveïdors mancats de transparència o presumptament delictius i qualsevol desviament de fons públics per part dels responsables polítics. La pervivència del sindicalisme depèn en gran mesura d’una praxi sindical legitimadora de la democràcia i de la justicia davant la societat.
  • L’acció sindical no hauria de limitar-se a la defensa dels interessos dels treballadors en actiu, sinó també dels aturats i molt especialmente dels joves que cerquen feina. En aquest sentit, els sindicats haurien de posar les seves organitzacións al servei de la promoció d’iniciatives ciutadanes, com ara el cooperativisme, la banca ètica, el consum responsable, el comerç just, les xarxes d’intercanvi amb moneda social i la democràcia global, a fi de generar sinèrgies que ens portin cap al mercat social i a la fi a la democràcia econòmica.
  • La finalitat del sindicalisme no pot ser altra que l’emancipació econòmica dels treballadors. I la via més directa per aconseguir aquesta fita no es altra que el cooperativisme. Si se’m permet una llicència: la utopia sindical hauria de ser la dissolució dels sindicats en les cooperatives dins del marc d’una economia autogestionaria i democràtica, com la que representa el mercat social.

De totes aquestes prioritats, la més decisiva per a la superació del capitalisme és, al meu parer, l’última. Tanmateix és la més difícil de complir perquè comporta canviar la finalitat del sindicalisme dominant avui en dia, així com la rectificació de la seva praxi sindical. Els actuals sindicats haurien de renunciar a la millora de la condició assalariada dels treballadors i establir como a principal estratègia la supressió d’aquesta condició a favor de la seva participació en el capital i la gestió de l’empresa. Perquè només quan els treballadors siguin els propietaris dels mitjans de producció es podrà garantir el control democràtic de l’economia i dels mercats financers, és a dir, de les nostres condicions materials de vida, de les quals depèn la llibertat i igualtat d’oportunitats de les classes populars. Els liberals ho saben de sobres quan afirmen que la llibertat està unida a la propietat, perquè la llibertat troba en aquesta la seva utilitat i sentit. I els drets en la societat burgesa estan en funció de la propietat que es tingui. I en un moment com l’actual, en el qual les elits econòmiques i polítiques han trencat el seu contracte social amb les classes populars lesionant els seus drets, no queda una altra sortida que la subversió del nou ordre polític que ens volen imposar per la força.

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

5 respuestas a Nit de reflexió pro vaga general

  1. Lluís dijo:

    Això és molt senzill. Munteu un sindicat que defensi exclusivament això, i treballeu per donar-lo a conèixer, és molt complicat, això és cert, però no ho és menys que quan l’anarquisme era una força important al nostre país. En aquella època la repressió del sistema era molt més forta i els mitjans de difusió estaven molt més restringits, tant pel control que es podia exercir dels mateixos, com perque n’hi havia menys com perque molta gent no savia llegir o escriure. Avui dia tothom està alfabetitzat i al poder li és impossible controlar tota la informació que es pot difondre per internet.

    Ho dic perque quan s’incita els teòrics a actuar, acostumen a posar-se l’esparadrap abans de fer-se la ferida, i es queixen de la impossibilitat o les enormes dificultats que tenen per fer res. Prefereixen creure això abans que a assumir que les accions que defensen seran rebutjades per bona part dels seus teòrics beneficiaris, que directement no creuen en elles o que consideren que no volen renunciar als seus petits privilegis.

    Desgraciadament, la societat en el seu conjunt ha evolucionat malament en els darrers 100 anys, s’ha acostumat a que li donin tot fet i l’individualisme és molt superior ara que abans. Quanta gent està disposada a fer sacrificis personals per coses de les que no es beneficiaran directament? Convindria plantejar-se això i començar per aquí. Entre altres coses, perque en el cas d’autogestionar mitjans de producció, molta gent estarà encantada de repartir-se els beneficis (especialment si el «tribunal del poble» expropia l’empresa i els la regala a ells a canvi de res), però si els diuen que perque funcioni han de fer alguna cosa més que ser a la fàbrica les 8 hores del seu torn, i que si hi ha pèrdues també els afectarà a ells, potser preferiran mantenir el sistema actual.

    • Felix dijo:

      Comparteixo tot el que dius. Sento molta afinitat amb la teva reflexió. Si finalment es publica aquest escrit i tinc ocasió de publicar altres escrits semblants i generar així un debat públic, faré tot el que estigui al meu abast per cerca amb altres persones i organitzacions una nova perspectiva sindical.

    • Antonio Pan dijo:

      Lluís, em temo que no valores prou bé la qüestió de la llibertat d’informació. Es veritat que ara hi han possibilitats com cercar el que vols a internet, però el domini i control dels grans mitjans -en particular les TV- es molt més aclaparador del que ha estat mai, i no descobrirem res si diem de que la gran majoria -sobre tot la gent gran, que sempre voten- conformen la seva ideologia a través de la televisió . Paradoxalment, la informació que rebien els obrers en l’època de esplendor de la CNT, era molt menys esbiaixada. Aquest individualisme que denuncies es possiblement a causa del brutal domini cultural.

  2. Luis dijo:

    Estoy con lo que dice Lluís. Hablando de democracia económica. No podemos esperar a que CC.OO. o UGT, ni tan sólo CGT quieran defender lo que planteas, eso seguro. Habrá que crear un modelo nuevo de sindicato, supongo que los que hay responden a las necesidades de la relación movimiento obrero-capital desde inicios del XX a los años ’70-80. Ahora es mucho más fácill plantear tu propuesta que cuando se organizaron los sindicatos mayoritarios, o cuando se montó la CNT, al menos lo es en cuanto a una menor represión directa y en una mayor facilidad de de difusión de ideas.

    Pero hay dificultades nuevas que debemos analizar. Ahora es más fácil comunicar ideas rápidamente que iniciado el XX, ¡pero también es más fácil para todos!, también para los ultraliberales del país, los neonazis, los FMI, BM…Ya lo veis: es un «poder de los medios de masas lábil», tramposo, y universal. Hay muchísimos más «formatos» de comunicación de ideas político-económicas, más diversas gradaciones y niveles en la comunicación de ideas que hay que descifrar: prensa, internet, pero también la publicidad de los productos de consumo, incluso las formas de vida transmiten ideas -mucho más directamente de lo que pensamos-, ¿me explico?. Los medios que más capacidad tienen para transmitir ideas, o sea más dinero, defienden posturas muy lejanas al anarquismo y poseen una hegemonía cultural demoledora, que transmiten de forma distinta, directa e indirecta y en distintas gradaciones que hay que ver por la economía, la prensa, la educación, ¡por la cultura!…La represión violenta es menor, pero hay formas más sutiles y complejas de represión.

    Hablamos siempre de democracia económica. Para que sobreviviera en un eventual cambio de sistema necesitaría secundarse con una estructura política más democrática, claro, y con una cultura + (…) en estructura organizativa y valores, pero eso ya es otro cantar.

    Para mí, el principal obstáculo es:1)el poder mayor del capitalismo, su difusión internacional y que ahora tiene organismos internacionales, 2)el consumismo -lo que en definitiva es «hegemonía cultural» del sistema- y la especulación en alimentación, vivienda, objetos domésticos, cultura, 3) la complejidad nueva de los medios de masas / sistemas de comunicación, 4) un sistema político de doble rasero, que en principio es mejor que en el pasado, pero en realidad y sibilinamente se sostiene demasiado en ese capitalismo nuevo. La gente no hace ahora menos sacrificios personales para luchar contra el capitalismo que hace 40 años, muy al contrario.

    Divulga tus reflexiones, lo máximo posible.

    Saludos.

    • Félix dijo:

      Gràcias Lluís, Antonio Pan y Luis. Con reflexiones como las vuestras no sólo es un auténtico placer seguir pensando, sino que apetece seguir haciéndolo. Pensaré en todo lo que me apuntáis y os respondo en los próximos días. Ahora sólo un apunte. De camino a la manifestación convocada en el Paseo de Gracia de Barcelona he pasado por delante de ABACUS (calle Rosellón?) y !estaba abierta! Si fuera otro negocio hubiera seguido adelante. Pero se trata de una cooperativa que publicita valores éticos. Como pasaba por ahí un grupo de huelguistas de Poble Sec, les he pedido que entrásemos para informar de la Huelga. Ha salido corriendo el responsable y nos ha pedido que abandonásemos el local, cosa que naturalmente hemos hecho al no ser un grupo violento. Pero al tratar de hacerle ver la contradicción de ABACUS, este personaje nos ha respondido que están en su derecho de trabajar. El argumento es legítimo para cualquier empresa, pero para una cooperativa no es moral. Y esta huelga general tiene mucho que ver con lo que es moral, esto es, con la justicia y la igualdad de oportunidades. Hasta que no superemos tantas contradicciones estaremos perdidos. No sé si es el individualismo que denuncia Lluís, la hegemonía ideológica de los medios de comunicación que denuncia Antonio Pan o el déficit de cultura democrática que denuncia Luis. Pero lo que es una evidencia es la grave crisis de principios morales en la que vivimos. Los fundadores del cooperativismo resistieron y crecieron gracias a una sólida moral estoica. Y sobre esta moral construyeron un modelo alternativo al capitalismo. Lo que yo planteo no es ninguna utopía porque ya ha existido en la historia y es factible que exista en un futuro. Eso sí, se pide coherencia y compromiso, responsabilidad y coraje. ¡Cuánta pedagogía moral y política hace falta todavía!

Responder a Felix Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *