Hola

UNA TRADICIÓ
El que us convidem a experimentar és una tradició nascuda amb Proudhon, al segle XIX i que, als primers moments de la Primera Internacional, fou el corrent de l’esquerra més vigorós a Europa i Amèrica. Bakunin formulà aquest corrent, que també partia del mètode hegelià, com oposat al marxisme –punts de fricció amb el marxisme: l’antiestatalisme, el rebuig a una dictadura del proletariat i el caràcter espontani, pels anarquistes, de la revolució-. Aquest corrent fou expulsat de la Internacional i va fundar la seva pròpia associació. Al llarg del segle XIX va viure una eclosió d’escoles i tendències –mutualisme, cooperativisme, comunisme llibertari i anarquisme sense adjectius, un corrent no sectari, formulat a Barcelona i que encara viu i sembla arreplegar la intel•lectualitat mundial que opta per la cultura llibertària, com ara en Chomsky-. Al segle XX va viure dues eclosions: la Revolució Ucraïna, on van triomfar les tesis anarquistes damunt les bolxevics –per, snif, poc temps-, i la Revolució Espanyola, l’únic lloc del món on es va viure l’anarquisme –socialisme autogestionat a l’empresa on els treballadors optaven per la col•lectivització; el socialisme es fabricava al lloc de treball, que proveïa, a més, de seguretat social, ensenyament, jubilació i lleure al treballador i que, alhora, era el lloc de participació política del ciutadà; l’Estat, representat amb noves institucions, com ara el Comitè de Milícies, el Consell de la Generalitat, o el Consejo de Aragón, no reclamava ni exercia el poder polític i cedia la planificació econòmica a un Organisme de la Revolució, que planificava l’economia horitzontalment, amb participació del ciutadà i reconeixent les possibilitats democràtiques de la petita empresa i el comerç particulars-.
El moviment anarquista va viure un darrer gran moment al 68, on fins i tot contaminà el marxisme, com denoten els grups marxistes dels Consell Obrers. En l’actualitat, i a l’espera més o menys imminent d’una nova Internacional, promoguda, sembla ser, per Chomsky i els grups de Seattle, el moviment anarquista viu / sobreviu en pensadors independents, en actituds més o menys individuals o col•lectives arreu del món, i en cert sindicalisme minoritari –tal vegada, l’anarcosindicalisme més especulatiu i emprenedor està a Suècia i als USA, -. Al món anglosaxó és, de fet, on la tradició és més vigorosa. L’anarquisme, entès com a extrem liberalisme econòmic dretà, sobreviu al Republican Party com a corrent autoanomenada llibertària, i com a opció socialitzant que desconfia de l’Estat al Democratic Party, com a corrent autoanomenada antiautoritària.

UNA TRADICIÓ PENINSULAR
L’anarquisme arriba a Barcelona aviat. Abans de 1835 alguns barcelonins s’identifiquen i són reconeguts com a anarquistes. Però el primer cop que els corrents anarquistes barcelonins comparteixen un projecte anarquista europeu és a través del bakuninisme, al 1869 i amb la visita a Espanya de Fanelli, anarquista italià que funda la AIT a Barcelona i a Madrid –ben aviat, les esquerres de Madrid es decantaran pel marxisme, no així a Barcelona-. Poc abans, l’anarquisme i l’obrerisme local viuen adossats al federalisme de Pi i Margall, un polític molt influenciat per Proudhon i a qui Max Nettlau, gran historiador de l’anarquisme, no dubta en definir com a anarquista.
L’anarquisme barceloní i català s’organitzarà en quatre agrupacions successives –algunes, de caire local, altres de caire espanyol, l’última, la FAI, de caràcter ibèric-. Segurament l’aportació més important de l’anarquisme local és un sindicat, el més important de la història de l’anarquisme, la CNT. El fet que la gran construcció local de l’anarquisme sigui un sindicat no és aleatori: des d’un bell començament, l’anarquisme local –a diferència, per exemple, del francés, l’alemany o l’anglosaxó-, és netament obrerista, fins i tot exclou altres possibilitats. L’obrerisme, tradicionalment, desconfia de l’intel•lectualitat . I només en moments puntuals –com ara el procés de Montjuic-, deixa apropar els intel•lectuals a prop seu. Aquesta absència de pensadors pesos pesants a l’anarquisme local és, tal vegada, el fet més fatal i característic de l’anarquisme peninsular, una tradició interrompuda al 39, que es va intentat vertebrar un altre cop entorn del sindicalisme, al 1976, i que va desaparèixer com a tradició amb cara i ulls aquell mateix any, amb el cas Scala.

UNA TRADICIÓ PER REFUNDAR?
EL que pretenem és donar respectabilitat a aquesta tradició. Que el debat a la nostra societat no siguin els nacionalismes, sinó la propietat privada dels mitjans de producció i el repartiment de la riquesa. Que l’Estat perdi el seu prestigi. Que les esquerres es plantegin no tant la participació a la política com ara la participació als Governs. Pretenem donar respectabilitat a la idea que el socialisme passa al teu lloc de treball, al lloc on compres, al lloc on tens els diners, i que és voluntari, que es divertit, que és millor i més creatiu. Volem que molts dubtes que eren normals a començament del segle XX, ho tornin a ser ara, en un altre segle i amb el llenguatge i les expectatives d’un altre segle.

COM ES FA TOT AIXÒ?

Alguna idea?



Esta entrada fue publicada en Artículos y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Hola

  1. Nowel dijo:

    “L’anarquisme, entès com a extrem liberalisme econòmic dretà, sobreviu al Republican Party com a corrent autoanomenada llibertària, i com a opció socialitzant que desconfia de l’Estat al Democratic Party, com a corrent autoanomenada antiautoritària.”
    No entenc aquest apartat. S’està identificant el liberalisme radical d’extrema dreta amb l’anarquisme?

    Sobre centrar el debat en els problemes socioeconòmics em sembla molt correcte. Ara bé, penso que per eliminar els nacionalismes caldria primer resoldre els conflictes nacionals, és a dir, aplicar el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *