No se trata de hacer leer

Fa més o menys un any que va tancar RTVV després d’una decisió personal, intransferible i molt criticable (i criticada, per exemple, ací mateix) d’Alberto Fabra. Des d’aleshores hem parlat molt tots sobre si ens cal o no una tele pública, s’han avançat propostes de com refer-la (com ara el document «Cap a un nou espai audiovisual» de MESAV o el llibre col·lectiu Reset RTVV) i s’ha consolidat en el debat polític la idea que el PP està molt penedit d’haver tancat la tele. Sembla que no només la gent que treballa el sector audiovisual sinó també tots els partits polítics (en les seues diverses versions) troben clarament a faltar una tele autonòmica valenciana. Respecte de si la resta de ciutadans viuen aquest tema com una prioritat tan absoluta, en canvi, no tenim dades clares sinó impressions subjectives. Tanmateix, i aquesta és només la meua (evidentment molt personal i, a més, humil) opinió, potser una part important de la resta de ciutadans pensa que estaria bé tornar a tindre una televisió pròpia però que ni aquest peculair servei públic és una prioritat absoluta ni cal necessàriament que, cas que es faça, siga com era abans RTVV… i coste tants diners. Que paga la pena, en definitiva, fer les coses amb cura i a poc a poc. Que potser no passa res per tractar d’experimentar amb opcions menys costoses, a curt termini al menys, i veure com funcionen (o si funcionen) abans de tornar a models molt semblants al que teníem al passat. No sé si hi haurà o no molta gent que pense més o menys el mateix, però sí és això, molt resumidament, el que pense jo i sobre aquest tema reflexionava l’altra dia en una columneta a El País Comunitat valenciana que, al menys, va tindre el mèrit de generar algún debat (als comentaris hi ha respostes interessants d’alguns lectors, normalment en desacord amb el meu plantejament).

Com que el tema és important i l’altre dia presentàvem un observatori sobre audiovisual i els primers resultats de recerca d’un projecte d’I+D sobre la regulació del sector audiovisual en forma d’un llibre que hem tret sobre la normativa derivada de la llei estatal de 2010, la seua reforma en 2012 i la creació en 2013 del regulador estatal de l’audiovisual, aixoplugat a la nova CNMC (La nueva regulación del audiovisual: medios, derechos y libertades, Aranzadi, 2014) em vaig posar a escriure sobre algunes idees que ja he comentat en públic un parell de vegades i que, de fet, han esta ja en part arreplegades a aquest blog (ací, amb ocasió d’unes jornadas fetes a la Universitat en què ens convidaven a plantejar propostes per una nova televisión valenciana). Les idees que segueixen desenvolupen eixe text i el completen en part, donant-li una estructura una mica més coherent  Son línies molt bàsiques per tractar d’encuadrar el debat (sobre si cal o no, i per quines raons, una televisió amb tot el seu aparell i maquinària institucional i tècnica o bastaria amb intervencions jurídiques menors, sobre quins continguts veiem que ofereix el sector privat i quins no, sobre com evitar el control polític…) que potser poden servir com esquelet i guia dels temes que cal analitzar per proposar un model o un altre i sobre el que, d’una manera o una altra, haurem de reflexionar conjuntament (com a societat, quan es plantege si hem de reobrir o no una televisió, quan fer-ho i com fer-ho; i com a investigadors que treballem aquests temes) però que de moment no expressen res més que la meua opinió sobre el tema (i per aquesta raó les signe jo), cosa que convé aclarir donat que hi ha qui ha entés el contrari. Per això he decidit que les lleve de la web de l’observatori (on queden altres treballs de diferents companys) i les deixe ací. La part més conflictiva de la reflexió, pel que sembla, és la que vincula la possibilitat de donar molta independència a la redacció (com a fòrmula que tractaria de fer complicat el control polític de la tele per part del govern) a que, en aqueix cas, aleshores eixa redacció haja de ser seleccionada amb processos que garantisquen una estricta neutralitat i professionalitat. Sincerament, en la meua opinió una cosa no pot anar sense l’altra. En tot cas, és la meua idea, la meua reflexió i ací la deixe perquè si algú la vol debatre, comentar o arrear puga fer-ho tenint el text en qüestió… i al seu autor encantat de discutir sobre tot allò que s’hi diu.

ALGUNES IDEES (MOLT INICIALS) SOBRE SI CAL O NO UNA TELEVISIÓ PÚBLICA A VALÈNCIA I COM ES PODRIA JUSTIFICAR DES DE L’IDEA DE SERVEI PÚBLIC… AMB ESBÓS D’UN PARELL DE PRINCIPIS ORGANITZATIUS

El tancament de RTVV el proppassat 29 de novembre de 2013 –o, com a mínim, el tancament de les seues emissions, tant de ràdio como de televisió, car com és sabut el de l’estructura jurídica que els donava suport és molt més complicat i encara no ha finalitzat- ha fet vessar molta tinta des d’aleshores. Hem parlat molt de la manera en què es va fer, per exemple. O de les repercussions jurídiques que pot acabar tenint. També dels costos de la decisió, en termes polítics i econòmics. O de la necessitat o no de tindre unes ràdio i televisió públiques al País Valencià. De fet, sobre les insuficiències del mercat audiovisual privat -o públic d’àmbit estatal- per a cobrir les necessitats d’informació de proximitat i producció audiovisual en valencià sembla que hi ha un cert consens polític. Tant l’actual Consell, responsable del tancament de RTVV, com l’oposició hi són d’acord. Ara bé, mentres el Partit Popular de la Comunitat Valenciana ha apostat per subvencionar programes i continguts de servei públic produïts i emesos per operadors privats -i, de fet, tant la Diputació de València com la pròpia Generalitat ja han anunciat sengles programes de mesures en aquest sentit, el primer dels quals ja ha estat licitat-, partits com ara el Partit Socialista del País Valencià, Compromís o Esquerra Unida -la posició de Podem País Valencià al voltant d’aquesta qüestió encara no és coneguda- ja han manifestat la seua intenció de reobrir, el més aviat que siga possible després de les eleccions de 2015 –alguns dels seus líders, fins i tot, han arribat a posar-hi una data: el 9 d’octubre de 2015-, una radiotelevisió pública pròpia de perfil clàssic, amb una gestió directa del servei, finançada amb fons públics, a càrrec de l’Administració. Darrerament, fins i tot l’actual Consell de la Generalitat, responsable del tancament de RTVV, ha matisat que al seu model de futur sí hauria d’haver, encara que només quan siga econòmicament possible, una televisió pública valenciana.

Tal volta paga la pena, donada l’existència d’aquest debat, analitzar amb cura si i en quines condicions tindria sentit una nova radiotelevisió pública de trets més tradicionals, encara que adaptada als temps que vivim, o si, pel contrari, un model de prestació privada amb ajudes públiques puntuals ens podria fer millor el pes, estalviant recursos públics. Per fer-ho resulta interessant, també, assenyalar quin és el marge de maniobra que el Dret europeu i espanyol en la matèria hi permet. Entre d’altres raons, perquè aquest marge de maniobra ens dóna pistes sobre quin és el consens europeu respecte de quan, com i per quines raons pot estar socialment i econòmica justificat dedicar recursos públics a la producció de programació televisiva i radiofònica quan, com l’evidència empírica demostra, l’entorn tecnològic i econòmic possibilita que la prestació d’aquests serveis, orientats al que vol el públic, estiga a càrrec, de manera creixent, d’actors privats.

I. Un avantatge: la decisió es pot prendre sense estar lligats pel passat

El gran avantatge comparat amb el que comptem per tractar de decidir quin model de servei públic televisiu ens convé, i que s’ha d’«agrair» al Consell de la Generalitat presidit per Alberto Fabra –encara que el paguem amb els diners de tots els valencians-, és que podem permetre’ns el «luxe» -que ens ha costat molts diners- de repensar-ho tot, aprofitant que a la Comunitat Valenciana ja no tenim televisió pública, des de zero. Repensar-ho tot, vaja, des dels mateixos fonaments. Començar de nou, sense cap tipus de llast, llevat de l’econòmic, que en tot cas ja hi és perquè el cost del tancament de l’antiga RTVV, més de 200 milions d’euros al capdavall, ja s’ha generat i revertir la decisió no suposaria un estalvi substancial. De la mateixa manera, el deute que encara queda per pagar, de més de 1.000 milions d’euros, s’haurà d’afrontar igualment, tant en el cas que hi haja una nova televisió pública en marxa com que no. El nou Consell valencià que governe a partir de maig de 2015 parteix, des d’aquest punt de vista, lliure de tot lligam polític amb el passat que afecte la decisió –encara que  sí hi queden alguns ben importants, sobretot econòmics, en forma de deutes, però que, com ja s’ha dit, no es veuran afectats, ni augmentats ni minvats, siga la decisió en un sentit o en un altre; o jurídics, derivats de les conseqüències futures que puga tindre encara el procés de tancament sobre una possible reobertura, que en tot cas hauran de ser resolts i dels que es podria parlar abastament, encara que no és l’objectiu d’aquestes reflexions-.

Per aquesta raó, la primera pregunta que hem de fer-nos és, senzillament, si ens cal tindre una televisió pública al País Valencià o si, pel contrari, no hi ha interessos públics suficients com per entendre que siga precís rebastir-la. A continuació, hem de plantejar-nos, cas de considerar que efectivament fóra bona idea tindre una radiotelevisió pròpia i que la resposta és, doncs, un «sí» per quines raons seria necessària i per complir quines finalitats ens caldria. Per donar resposta a aquestes qüestions, com és evident, la ideologia i la política hi tindran un pes determinant. Però el Dret de la regulació dels mercats, i més en concret el que ha regulat els mercats audiovisuals a la Unió Europea, ens dóna algunes pistes sobre quins elements haurien de ser atesos per decantar-nos per una solució o una altra. Potser resulte, aleshores, interessant seguir-les per mirar d’identificar quines serien les possibles raons que justificarien un esforç -ço és, diners- públic per dotar-nos d’un audiovisual públic de nou. A las pàgines que segueixen, s’analitzen les raons que podrien justificar una reconstrucció del mitjans audiovisuals públics i, sobretot, es busca lligar eixes raons amb les condicions i finalitats amb les que, si es donara el cas, s’hauria d’exigir que fóra prestat el servei públic televisiu i radiofònic.

II. Les raons per rebastir un audiovisual públic al País Valencià… i les conseqüències sobre el model de radiotelevisió pública que se’n dedueixen

– Les televisions públiques regionals són moneda de curs corrent a Espanya i Europa

No és potser debades recordar, encara que siga molt ràpidament, que al nostre entorn -i aquesta és la primera pista que hem de retindre- hi ha televisions regionals públiques pertot arreu. A Espanya, llevat de territoris molt petits com Navarra o Cantàbria, pràcticament totes les CCAA tenen televisions regionals públiques o semi-públiques -encara que al cas de Castella i Lleó el que tenim és un exemple estrany i de tipus quasi privat, o models com el de Múrcia o Canàries són molt poc públics en sentit tradicional perquè encara que el finançament sí que ho siga la gestió es delega en gran mesura, per unes vies o unes altres, en empreses privades…-. La crisi econòmica que afecta Espanya des de 2008 ha reduït la despesa pública que s’hi dedica i també ha provocat una reforma legislativa al 2012 per permetre privatitzacions de la gestió, de manera que és cert que el mapa de les televisions públiques autonòmiques ha canviat: són més petites, compten amb menys diners i estan paulatinament deixant més espais a la gestió privada de la programació. Nogensmenys, només al cas valencià s’ha liquidat la televisió pública. A Madrid el procés d’ERO encetat i la posterior judicialització del conflicte va fer pensar que la història de RTVV podria repetir-se en una altra comunitat autònoma, però sembla que precisament l’experiència valenciana, que ha deixat pocs actors –econòmics o polítics- satisfets, ha servit de contraexemple per allunyar la tentació de prendre decisions dràstiques. Aquest panorama permet albirar la sospita que potser tindre una televisió regional no és cap desficaci.

Però, tal volta un mapa com el que tenim a Espanya respon més als interessos de polítics i gestors que no pas a l’interés general o dels ciutadans. Per aquesta raó, un altre element a considerar és que a Europa, també, ja siga amb models molt descentralitzats (Alemanya), ja siga amb altres com el francés on la segona cadena publica, France3, està molt regionalitzada -pensem que fa tots els dies de 2 a 3 hores de tele de proximitat de molta qualitat, mentres que ací a València TVE fa uns penosos trenta minuts- passa el mateix i tenim producció de continguts audiovisuals, tant de ràdio com de televisió, finançats pels poders públics i realitzats de manera descentralitzada per servir d’espill del territori on hi són. Alguna cosa vol dir aquesta dada, molt probablement. Com a mínim, que un ús de recursos públics en aquesta direcció no és un balafiament de diners insòlit a Europa. I molt probablement que hi ha, en efecte, interessos públics de certa vàlua implicats.

– Televisions regionals, finançament públic i insuficiències el mercat

Un element addicional que hem de tindre present és el fet que la regulació que ve de la Unió Europea en matèria de competència i finançament públic de determinades activitats ha considerat, la qual cosa és relativament excepcional, com perfectament possible i raonable la convivència d’un sector públic amb el mercat privat en el sector audiovisual. Una altra cosa serà com s’haja de fer aquesta convivència, perquè els ajuts públics, cas que siguen repartits entre operadors privats, hauran de ser-ho amb mecanismes equitatius. I si, per contra, hi ha televisions públiques finançades amb recursos públics, llavors aquests diners només podran anar destinats a la part de la programació d’aquestes televisions que tinguen la consideració de servei públic.

Si més no, es tracta d’un cas relativament excepcional que demostra, potser, l’interés de la classe política a tota Europa en poder conservar mecanismes de control sobre l’audiovisual. Però, també, resulta una prova clara del fet que no sembla tan estrany en termes de conciliació mercat-servei públic que hi haja cadenes de proximitat que juguen en aquest segon espai, justament, per les insuficiències constatades del primer. Hi ha raons, sembla, arreu Europa per les que és relativament comú que siguen ens audiovisuals públics els que dominen el panorama informatiu de proximitat.

Una d’elles, pel que sembla, és la inexistència d’oferta privada en condicions de mercat pures quan no hi ha intervenció pública que la provoque, d’una manera o una altra. L’«experiment natural» que tenim a Espanya gràcies a un repartiment de llicències molt qüestionable -a grups molt grans que els permet agrupar cadenes i minimitza la competència- i, a més, amb un generós règim legal que permet després revendre o llogar eixa llicència que permet una dinàmica de mercat, en la pràctica, molt poc condicionada a l’hora de la veritat per les decisions de l’Administració, ha demostrat que ni tan sols amb un règim regulatori tan laxo (encara que oligopolitzat) hi ha possibilitats, a hores d’ara, de fer negoci amb l’audiovisual de proximitat -amb algunes excepcions, sobretot en matèria de ràdio, per l’audiovisual local en poblacions grans mantenint un producte d’una mínima qualitat. Aquesta constatació és la que probablement ha portat a un domini general del sector públic en aquest sector. Com a prova addicional d’aquestes insuficiències, de nou, la situació valenciana ha permés un altre «experiment natural» com a resultat del tancament de RTVV. Abans del tancament encara s’hauria pogut argumentar que l’existència de la cadena pública alterava les condicions del mercat amb la interposició d’un producte molt millor i generosament finançat que dificultaria l’aparició de serveis alternatius que haurien de competir per eixe mateix mercat amb la necessitat, a més, de ser econòmicament rendibles. Però, la desaparició de RTVV ha demostrat que sense ella tampoc no quallen iniciatives mínimament ambicioses estrictament privades, ni d’àmbit autonòmic, ni d’àmbit local, malgrat les facilitats del marc normatiu per posar-les en marxa cas que l’aventura fóra econòmicament atractiva. Amb una estructura econòmica com aquesta, és inevitable que al sector li calga la intervenció pública. Aquesta és la norma europea. També als països europeus menys desenvolupats econòmicament es repeteix aquest mateix esquema, encara que amb diferències que tenen a veure essencialment amb l’existència de minories culturals i lingüístiques d’una mida suficient i que no estan degudament representades a les emissions de les televisions nacionals. Apareix, doncs, una pauta clara, que fa dependre la intervenció pública de l’avaluació respecte de la importància d’una sèrie de factors per justificar, o no, una inversió notable en mitjans audiovisuals públics de tipus regional o subestatal.

Com que una televisió pública en aquestes condicions requereix de diners públics i d’un compromís social i polític en la seua defensa, com hem exposat, cal començar per pensar, doncs, si als valencians ens pagaria la pena tindre’n una. És a dir, si tot plegat, té sentit prendre la decisió, ara que ja no en tenim, de posar diners de tots per obrir una nova tele assumint que, si no es fa així, senzillament no hi haurà un audiovisual de proximitat de qualitat al País Valencià. Tan important és tindre un audiovisual de qualitat? El necessitem o és un luxe que si fóra proporcionat pel mercat i fóra rendible seria un extra interessant però que no paga la pena sufragar a costa d’altres serveis? Perquè els diners són limitats i les necessitats moltes: hem de pagar també l’educació i sanitat públiques, l’assistència social… ja se sap.

El que passa és que, a més de necessitats més bàsiques, una comunitat social i política també en té, d’altres. O fins i tot, dirien alguns, en té de certs luxes! Siga o no luxe aixó de tindre una tele pròpia, feta des del País Valencià i per als valencians, en tot cas, la pregunta a respondre -o les preguntes- és: quines serien -o són- les raons que històricament es posen de manifest per justificar el servei públic, com s’ajusten -o no- al cas valencià i quin model de televisió ens suggeririen per una futura nova televisió pública valenciana? Anem, doncs, per feina, analitzant les raons que se solen presentar i com ens obligarien a dissenyar la nova televisió valenciana:

a) Cal tindre una tele pública valenciana per poder tindre un ecosistema comunicatiu més plural? Una de les raons que es donen de vegades per justificar la necessitat d’una televisió pública és que el mercat privat, tot i que divers, no garanteix la pluralitat -i menys encara garanteix la pluralitat interna de cada cadena-. Les televisions públiques, aleshores, haurien de ser mecanismes de compensació complementaris, més plurals i crítics amb el poder, especialment amb els poders econòmics als que, per definició, els mitjans privats tenen tendència a estalviar-los moltes crítiques. El que passa, si parlem del cas valencià i espanyol, és que l’experiència ens obliga a ser escèptics respecte de les efectives possibilitats d’aconseguir aquest objectiu mitjançant teles públiques. L’experiència de manipulació inherent al model i les mancances evidents de pluralitat de totes les televisions públiques espanyoles provoquen que aquest siga un argument francament insuficient per justificar la creació d’una nova RTVV. En cap cas tindria sentit fer l’esforç econòmic –important- i polític per buscar una pluralitat que sabem que, en el millor dels casos, serà molt complicada d’aconseguir i sempre menys satisfactòria que la que ens aporta la competència –encara que siga moderada- i lluita per l’audiència, de les teles privades. Això sí, cas que efectivament acabaren tenint-ne una, de nou, en un futur pròxim, hem de ser conscients que ens caldria tindre una televisió que, sí o sí, complira aquest objectiu de pluralitat. De fet, les garanties per preservar-lo i el sistema d’equilibris per reforçar-lo hauria de ser un element essencial del nou disseny. S’hi haurien de dedicar molts esforços a que la cosa, en aquest sentit, isquera per una vegada bé, perquè si no… hauríem fet de nou el viatge –i gastat els diners- per tornar al mateix lloc.

En conseqüència, la nova televisió valenciana requereix d’una arquitectura jurídica molt protectora de la independència dels gestors –independència funcional durant el mandat- així com un model de carrera professional garantista que donara moltes funcions i autonomia a la redacció… De totes les maneres, amb això no és suficient perquè, a més, s’ha d’aconseguir, per una vegada, una elecció d’aquests gestors que fóra inqüestionable, la qual cosa passa per un canvi de cultura política que no depén només de les lleis, més enllà de majories reforçades o de l’establiment de requisits reglats de capacitació professional. Potser, però, alguna cosa es podria fer establint concursos obligatoris entre candidats que es presenten al càrrec. I, de la mateixa manera, els concursos i les proves selectives han de ser objectives i neutres, així com exigibles per tots els treballadors, per poder justificar a continuació que després la plantilla puga tindre reconeguda una gran independència.

b) Cal crear una tele pública valenciana nova per fer programes culturals i de servei públic que no estan oferint les televisions privades? Aquest és un altre argument que tradicionalment s’aporta per demanar la creació de serveis televisius públics. De fet, el Dret europeu de l’audiovisual accepta sense problemes aquesta necessitat de complementar, i finançar, com ja hem vist, els productes que ofereix el mercat amb productes d’aquest tipus pagats amb fons públics. El problema, però, és que per fer això no és imprescindible tindre una nova televisió valenciana sinó que potser hi ha mecanismes alternatius més econòmics i, per aquesta raó, més eficients. Com alternatives concretes, en primer lloc, es podria considerar que, com passa a altres països –hem fet esment abans a l’exemple francés- aquesta tasca la podria fer perfectament la televisió pública estatal. Un segon grup de possibilitats passa per finançar programes o línies de continguts específiques per la seua emissió a les cadenes privades, ja siguen estatals, ja siguen autonòmiques.

Front aquestes alternatives s’ha d’oposar el principi de realitat. Així, es pot al·legar que RTVE, a l’hora de la veritat, no ho ha fet mai -o ho ha fet ben malament quan alguna vegada ha fet un tímid intent de ser una televisió de tots i no un òrgan central d’emissió-. Però res d’això lleva que, en efecte, es podria millorar o augmentar la producció des de RTVE d’aquest tipus de continguts, car és possible pensar que estaria des d’un cert punt de vista en millors condicions de fer-los -economies d’escala, etc.- que unes televisions regionals. A més resulta ben cert, tambñara per ara, ta agosarat afirmar que udici sobre quin impacte tindran aquestes iniciatives en un futur pr smitjançant les personé, que el fet que RTVE ho faça a hores d’ara tan malament potser està influït per la manca de competència. Cas que es potenciara, mitjançant subvencions, el fet que el mercat privat produïra aquest tipus de continguts, aquesta competència apareixeria sens dubte. En definitiva, que hi ha alternatives potser més econòmiques per garantir aquests mateixos objectius. Per la qual cosa, tot plegat, comptat i debatut, tampoc no estem parlant probablement d’un argument molt potent en favor de crear una televisió pública valenciana nova.

Això sí, de nou, si algun dia la posem en marxa –necessàriament per altres raons que hi coadjuvarien, més potents que aquesta- els continguts d’eixe hipotètic audiovisual públic sí haurien, òbviament, de tindre molt clara aquesta orientació, aquestes necessitats i el fet que introduir competència i diversitat en la producció d’aquests continguts fóra una bona cosa –fet que hauria d’orientar no només l’acció de l’administració ordenant el mercat privat sinó també la pròpia gestió interna de la tele-. Un nou model de televisió pública, doncs, hauria de tractar de tindre una perfecta definició de quins són els continguts de servei públic que es poden finançar i subvencionar, orientant la seua programació a proveir-los. A més, estaria bé que el sector públic, també, incentivara certa competència en eixos continguts entre el sector públic i el privat, amb línies de subvencions per programes equivalents a les que també pogueren aspirar els mitjans locals i autonòmics privats. Per últim, aquesta idea de competència s’ha d’assumir per la gestió de la programació de servei públic dins la televisió i ràdio autonòmiques: amb equips de producció pròpia que competeixen amb els de fora i sense que hi haja possibilitat de «monopoli» sobre la producció de la programació.

c) Aleshores, potser ens cal una tele pròpia per fer país? És evident, ben evident, que tindre una televisió «fa país». Només amb veure, per exemple, la programació i orientació del que fa RTVE queda clar que amb una tele es crea i difon una determinada idea sobre identitat, pertanyença o sobre els valors i principis fonamentals en què es basa el pacte de convivència social. Per això hi ha televisions públiques més simpàtiques, modernes i plurals –pròpies de països, com poden ser Alemanya o el Regne Unit, on es considera que la diversitat de la població i de la seua riquesa és un valor afegit…- i coses com RTVE –amb un model unitari culturalment molt ancorat a les visions dominants, en tots els aspectes, inclòs el lingüístic, que hi ha a Madrid-. Al meu parer, però, aquesta no és tampoc una raó de pes per crear una televisió pública valenciana. Les identitats construïdes o apuntalades des de dalt, com la que ha tractat d’ajudar a bastir TVE a Espanya, per posar un exemple proper, no són pròpies de societats liberals i lliures ni semblen molt adequades al segle XXI. Cas que «fer país» siga necessari, aleshores, per favor, si de cas, fem-ho des de baix i entre tots, no des de dalt a partir només de les obsessions d’alguns. La construcció de la identitat, si és possible, que siga una identitat cívica; no part d’un programa de govern. De manera que, la veritat, no crec que l’argument de tindre una televisió pública «per fer país» siga massa atractiu.

Sí sembla més raonable, en canvi, defensar que el país que ja existeix ha de tindre un reflex televisiu i necessita certa cohesió, també, «visual». Com que ja som un territori polític i social articulat, ens cal informació sobre què passa a Alacant o documentals sobre l’Alcalaten, per posar-ne només dos exemples, per entendre’ns com a realitat política i fer-la més funcional. Visualitzar el territori i saber què passa al nostre voltant és essencial i si això no ens ho dóna el mercat ho haurà d’oferir el servei públic. La qual cosa ens porta a una altra raó que, aquesta sí, justificaria plenament la necessitat de tindre una nova televisió -i ràdio- públiques valencianes.

d) Potser siga necessària una nova televisió pública valenciana per fer televisió de proximitat? Pel que fa al problema de la informació de proximitat, la desaparició de RTVV sí ens dóna informació molt interessant, perquè ens permet veure i analitzar quines carències efectives tenim ara que no existeix una televisió pública i tot depén del mercat privat de proximitat i de la cobertura dels mitjans estatals. Durant aquest any, ja sense mitjans públics propis, ha sigut palès que hi ha unes carències ben notables pel que fa a la informació sobre la realitat política, social i econòmica valenciana en televisió: RTVE, si més no, fa mitja horeta diària mal contada -majoritàriament en castellà, per cert-, incomplint manifestament el que diu l’art. 23 CE sobre el que ha de ser la cobertura social, territorial i lingüística de la tele pública estatal. Les televisions privades d’àmbit estatal encara en fan menys… Tampoc les televisions privades d’àmbit local o autonòmic, ni tan sols en absència de RTVV, s’hi han posat les piles i el panorama continua sent molt decebedor per no dir pràcticament inexistent a efectes pràctics i econòmics, potser amb l’única excepció de les tertúlies al voltant del València CF, contingut que sí ha pres volada darrerament però allunyant del model de producció de servei públic.

Encara que només ha passat un any des del tancament de RTVV, i en un context de crisi econòmica, resulta cridaner que un espai polític articulat de 5 milions d’habitants no puga aspirar a mantindre una iniciativa privada en aquest mercat. Recentment han aparegut notícies d’algun projecte més ambiciós de tipus privat i abast autonòmic, llogant algun dels dos canals amb llicència que des de fa anys pràcticament no tenen programació de proximitat –Las Provincias TV ha emés des de fa anys una telebotiga i Mediterráneo TV fa quasi tota la seua programació en cadena amb continguts estatals-. De fet, sembla que la primera d’aquestes llicències ha estat llogada per un altre grup privat que té el projecte de fer una televisió regional d’una certa ambició (que, a més, estarà en condicions de competir per les línies d’ajut que ja ha establert la Diputació de València i les possibles línies de subvenció equivalents que al futur puga crear la Generalitat valenciana). En tot cas, i sense poder emetre un judici sobre quin impacte tindran aquestes iniciatives en un futur pròxim, no resulta agosarat afirmar que el panorama informatiu de proximitat és, en conseqüència i tot plegat, ara per ara, molt pobre als mitjans audiovisuals. Carències semblants, o encara més greus, es poden detectar en també en altres productes como ara les emissions d’entreteniment localment arrelats, sèries o ficció i documentals.

En canvi, les emissores privades sí han fet retransmissions de processons, ofrenes, mascletades i Falles. Curiosament, continguts que molts assenyalaren al moment del tancament de la televisió pública valenciana com essencials i que, argumentaven, justificaven l’existència de RTVV… perquè sense una tele pública no els tindríem a les pantalles. No ha estat el cas. Semblaria que allò, justament, no era un servei públic essencial sinó un producte de mercat i, en efecte, amb audiència i possibilitats de rendabilització econòmica.

La competència i el mercat han demostrat que, en realitat, les carències són, més bé, d’altres. El que passa és que aquestes carències, en contra del que deien els abanderats de les retransmissions de les mascletades, sí són greus encara que menys visibles. De fet són comunes als mercats audiovisuals europeus. És aleshores en aquests àmbits, informatiu de proximitat, documentaI, ficció pròpia… on la nova normativa de la televisió pública hauria de posar l’accent i determinar que justament perquè no els forneix el mercat privat, són els continguts que el servei públic ha d’oferir subsidiàriament. Recordem, a més, que en el cas valencià la necessitat de proximitat arriba de la mà d’un altre factor: la llengua.

e) És imprescindible una tele pública per promocionar i defensar el valencià? La resposta en aquest cas és molt més senzilla que en els casos anteriors: sí. De fet, el Dret també ho reconeix sens dubtes. Per exemple, la Carta europea de protecció de llengües minoritàries, subscrita per Espanya, obliga als estats signants a protegir aquestes llengües amb diverses mesures. També, pel que fa al seu ús als mitjans de comunicació. Una de les formes de fer-ho, dins les previsions de la carta és, justament, tindre un canal televisiu públic propi en la llengua en qüestió. Encara que la Carta permet que no n’hi haja, de televisió pròpia, si a canvi hi ha altres mesures de protecció de la llengua -subvencions a mitjans privats, per exemple; prelació dels mitjans en la llengua minoritària en el repartiment de llicències…-, el cas valencià, on no tenim ara per ara ni una cosa ni l’altra, és molt peculiar, perquè no estaríem complint amb la Carta… llevat que el Consell de la Generalitat, en una inusitada posició de defensa de la unitat de la llengua catalana argumente que com que sí hi ha teles en català, llavors es pot entendre que ja complim amb el conveni gràcies a l’emissió dels mitjans catalans -en eixe cas, per cert, hauria d’acceptar que les emissions de TV3 arribaren al País Valencià per estar totalment coberts des d’un punt de vista legal-.

En tot cas, i més enllà de l’incompliment de normes jurídiques, el que és clar és que aquestes regles existeixen perquè hi ha un consens europeu sobre la importància de les televisions regionals públiques com eina de protecció de les llengües minoritàries. Una raó que, per altra banda, cau pel seu propi pes… i per les disposicions estatutàries de 1982 o de la llei d’ensenyament de valencià de l’any 1983, que consideren com a imprescindible l’existència de polítiques públiques actives en defensa del valencià als àmbits de la vida social on ha quedat arraconat. Pocs casos en són tan evidents com l’audiovisual.

De manera que en aquest punt sí tenim una raó clara que justificaria la creació d’una nova televisió valenciana, donat que TVE si ja no fa a penes programació per al territori valencià, menys encara la fa en valencià; que TV3 –ni IB3, ni les televisions privades catalanes- no es poden veure al nostre país i que els mitjans privats passen de treballar mínimament en valencià -llevat d’algunes excepcions totalment residuals- i quan ho fan normalment és amb un tractament de la llengua de poca dignitat i correcció, incomplint manifestament amb les pretensions de dignificació que, per exemple, es poden trobar a les disposicions que regulen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que obliguen a l’utilització la versió del valencià normatiu definida per aquest ens per tots els mitjans que reben finançament públic.

Aquesta nova televisió valenciana hipotètica que venim proposant, lògicament, hauria de tindre un disseny i una programació que atenguera especialment la proximitat i la llengua catalana en la seua varietat valenciana, donat que no tenim un mercat audiovisual privat en condicions que garantisca aquesta oferta. De fet, hauria de ser íntegrament en valencià i oferir tot tipus de continguts en aquesta llengua com mecanisme, justament, de «normalització».

f) Per últim, ens cal una tele pròpia per fomentar una indústria audiovisual autòctona? Com és sabut, és habitual dir que un objectiu addicional de l’existència d’una televisió pública és garantir la lluentor i èxit  -o potser la mateixa existència- d’una indústria audiovisual pròpia. Aquest és un objectiu legítim, que el Dret de la competència europeu accepta, com demostra tota la regulació sobre excepció cultural i queda ben palès en els ajuts, per exemple, a la indústria cinematogràfica que són molt habituals a molts països –com ara Espanya-. Ara bé, i com també demostra aquest objectiu, la promoció de la indústria cultural audiovisual pròpia no passa necessàriament per una tele pública. Podria haver-hi altres fórmules. Però és també veritat que aquest objectiu, donat que complementa altres -proximitat, llengua…- per als que sí ens cal sí o sí tindre una televisió -i ràdio- públiques pròpies, reforça la idea que tindre una televisió publica, per exemple, és útil a la societat. És una manera, senzillament, d’obtindre, a més de la programació de proximitat i en valencià, efectes positius addicionals, com ajudar a donar múscul financer i adquirir experiència a les empreses del sector valencianes, simplement fent el mateix que s’hauria de fer per altres raons. Win-win, doncs. Algú s’en pot queixar? 

Un model de televisió pública per al País Valencià a partir de 2015

A partir d’aquestes idees ja comencem a poder embastar amb uns trets característics més o menys clars un model televisiu i radiofònic més o menys coherent, que hauria de ser desenvolupat per la legislació autonòmica i posat en marxa a partir d’una acció pública decidida per part del nou Consell de la Generalitat i de la nova majoria política que s’articule a partir de les eleccions de 2015.

L’actual llei estatal vigent en la matèria (la Ley 7/2010 General de la Comunicación Audiovisual) és un paraigües suficient per fer les coses que ens calen. A més, és una norma que dóna, per fi, i com és lògic, llibertat a les CC.AA. per desenvolupar els seus sectors audiovisuals segons el seu millor criteri, en ús de les seues competències. La pilota queda, doncs, enterament en mans de les Corts valencianes. És ben cert que, malauradament, també en mans de les nostres possibilitats financeres i això ja no depén només de nosaltres sinó d’un model de finançament territorial espanyol on fins ara hem tingut poc a dir. Tanmateix, és responsabilitat dels valencians, i de ningú més, fer les coses bé perquè a partir de 2015 hi haja uns mitjans audiovisuals autonòmics públics pròpis i en valencià ben fets, sostenibles i útils.

Segons el que ja s’ha exposat, aquest mandat podria concretar-se en una sèrie d’idees-força, que resumeixen el que venim dient, com a conclusió de les reflexions fetes, però que, alhora, porten inevitablement a una sèrie de regles i idees addicionals sobre com organitzar el nou audiovisual públic valencià:

1. Cal una televisió pública, amb una programació molt forta de tipus informatiu, educatiu i documental. Encara que algunes necessitats públiques podrien ser cobertes mitjançant subvencions per orientar l’activitat privada, les greus mancances en matèria d’informació de proximitat i la inexistència de mitjans en valencià o d’una indústria audiovisual que puga ajudar a la normalització de l’ús de la llengua fan que, cas que aquestes necessitats es prenguen amb la seriositat que cal, resulte imprescindible, en el nostre cas, tindre una televisió pròpia. El context comparat i espanyol, de fet, avala aquesta tesi. Però en la mesura en què el servei públic, finançat amb diners de tots, només es justifica per aquestes raons s’ha de tindre molta cura que la programació ha d’estar rigorosament orientada a aconseguir aquests objectius, sense que siguen acceptables continguts que no hi servisquen.

2. S’ha d’incentivar la competència en la producció d’aquests continguts, tant en el sector privat -comprant-los programes- com en el públic -per exemple, col·laborant amb emissores publiques locals-. La possibilitat de fomentar un esquema de col·laboració-competència amb xarxes locals públiques resulta, a més, molt adequada per un repartiment de costos que garantisca la sostenibilitat financera del model. En aquest punt, a més, s’ha de pensar en vies de col·laboració-competència el més ambiciosos i participatius possibles, amb tota mena d’actors -per exemple, educatius, com ara les Universitats o centres de formació professional públics de l’àmbit valencià-.

3. És essencial garantir tot el que siga possible el pluralisme i la independència dels gestors amb mecanismes jurídics que els blinden i un disseny organitzatiu que done molt de pes a la redacció. I ser escrupulossos , per damunt de tot, en els processos de selecció dels gestors, que haurien de ser provistos mitjançant concursos selectius, i en les proves de selecció dels professionals de la nova casa, que haurien de ser un equip de gent nova seleccionada a partir de proves estandaritzades de competència professional absolutament inqüestionables. L’èxit del nou model rau, essencialment, en què aquests processos siguen fets de la millor manera possible des d’un primer moment perquè les conseqüències de fer una selecció dolenta de personal s’arrosseguen després durant dècades. La nova televisió valenciana només té sentit si aspira a seleccionar només els professionals estrictament imprescindibles i que els triats siguen els millors dels disponibles que volen treballar al model, vinguen d’on vinguen, tinguen l’edat que tinguen i amb independència del procés de liquidació de la vella RTVV.

4. L’estructura productiva ha de ser petita, reduïda i flexible per poder aspirar a ser sostenible en el present i en el futur, la qual cosa vol dir buscar entreteniment i producció de sèries o ficció pròpia fora de l’ens públic, amb un sistema el més competitiu possible per garantir qualitat i costos ajustats. És a dir, que s’ha d’acceptar amb naturalitat el que és la norma en el sector, ço és, l’externalització de part de la producció, la qual cosa reforça la idea de competitivitat interna i externa que venim defensant. Malgrat que resulta també essencial que, per la seua banda, el control de la graella, de la programació en general i de les seues orientacions, ha de ser de la tele pública i dels gestors del servei públic. Són, com és evident, dos coses diferents: com més competència hi haja, és clar, i, pel que venim dient, molt millor. Però el control últim ha de ser públic i no consentir monopolis o oligopolis tancats, vedats privats ni situacions de control efectiu de la programació des de fora.

5. Només té sentit un audiovisual propi si aspira a fer productes de primer nivell, amb una vocació de recerca de la màxima qualitat per competir també al mercat audiovisual forani i amb productes ambiciosos homologables als millors a nivell internacional, en col·laboració, quan calga, amb les televisions de les Illes Balears i la Televisió de Catalunya. De fet, dins l’actual llei estatal 7/2010, fins i tot, s’haurà de plantejar ja d’una vegada, a més de la reciprocitat, per fi, dels canals propis de cada ens, un canal comú amb els millors continguts de les diverses cadenes en llengua catalana –i les seues varietats- i continguts elaborats conjuntament per la seua emissió per eixe canal premium que emetria per a tots els territoris que comparteixen la mateixa llengua. Fins i tot s’hauria de proposar, a més, la realització d’un canal informatiu-documental conjunt amb desconnexions per la informació de proximitat però aprofitant i posant en comú tot allò referit a les notícies nacionals i internacionals com a mesura evident de racionalització, reducció de costos i millora de la qualitat

6. La tele pública valenciana ha de parar una atenció singular als continguts educatius i infantils. Es tracta de continguts evidents de servei públic, connectats amb la necessitat de defensa i dignificació de la llengua, perquè són claus per a l’ensenyament del valencià. A més, com sabem, el sector privat no cobreix en aquest punt pràcticament res, la seua implicació en la programació infantil per als xiquets valencianoparlants és, directament, inexistent. La idea de servei públic com a garantia de certes necessitats quan el mercat no les subministra apareix ací de manera clara.

7. Cal innovar i crear i establir de mecanismes de col·laboració amb tots els productors audiovisuals que no tenen ànim de lucre -altres teles públiques locals, institucions educatives, associacions i moviments ciutadans…- per aconseguir sinèrgies, compartir alguns mitjans i, sobretot, donar plataformes d’exhibició dels continguts de més qualitat i amb format de televisió de masses a aquelles iniciatives que s’estiguen fent ja al país, puguen ser aprofitades per al projecte per la seua qualitat i interés i a les quals, a més, se’ls hi donaria una empenta que ajudaria el sector i el dinamitzaria de manera notable.

Aquestes idees podrien ser perfectament el nucli del que hauria de ser una nova televisió publica valenciana perquè la decisió de posar-la de nou en marxa, ara que no tenim cap llast ni cap obligació de fer-ho, tinguera tot el sentit. Com que a partir de 2015, amb les noves majories que s’albiren, la discussió quedarà oberta, aquest és un debat que hem d’encetar com més prompte millor, en la línia de la Iniciativa Legislativa Popular que, després d’haver aconseguit vora 100.000 signatures, serà tramitada a les Corts en breu i on apareixen algunes idees generals que perfectament podrien quedar desenvolupades a partir de les propostes que ací es fan. En tot cas, i per acabar, no em puc estar de recordar que tota aquesta tasca l’hem de fer recordant, tenint molt en compte, però, i per sempre, per no cometre errades com les passades, la imperiosa necessitat de defensar en primer lloc la sostenibilitat del model de televisió i ràdio públiques, la qual cosa és un aspecte clau per garantir-ne la seua supervivència, independència i capacitat efectiva de complir amb els objectius de servei públic que el faran socialment útil. Massa vegades, i un deute per l’antiga RTVV del que encara queden per pagar 1.000 milions d’euros durant les pròximes dècades n’és el més clar testimoni, se’ns ha oblidat que, si les coses no es fan bé i amb trellat, al final l’autonomia acaba per no existir i les decisions no les prenem nosaltres sinó que ens venen imposades des de fora. Que no ens torne a passar.

No se trata de hacer leer | RSS 2.0 | Atom | Gestionado con WordPress | Generado en 0,830 segundos
En La Red desde septiembre de 2006

Artículos recientes:

• Análisis sobre la proposición de ley de amnistía
• Monarquia i exercici del poder a l’Espanya constitucional
• ¿Es constitucional una ley de amnistía?
• The sustainability of the digital transition in the public sector
• ¿Vacunación obligatoria en España?
• Un confesionario climático para la "izquierda iPhone"
• El “semi-requisit” lingüístic a la nova Llei de la Funció Pública valenciana
• La propietat obliga: sobre les possibilitats i exigències constitucionals de l’expropiació d’habitatges a grans tenedors i fons o empreses del sector
• El empleo de algoritmos para realizar funciones de inspección o control por parte de la Administración y su encuadre jurídico
• La gallina dels ous de ciment de Benimaclet

Temas:

• abogacía
• acceso a archivos y registros
• Administración electrónica
• administraciones independientes
• Alemania
• artículos y trabajos propios
• autodeterminación
• ética pública
• bien común
• bienes públicos
• blogs jurídicos
• cajas de ahorro
• campaña electoral valencia 2011
• Cataluña
• choques generacionales
• confianza legítima
• congresos y conferencias
• contratación pública
• control constitucionalidad
• control judicial
• convalidaciones legislativas
• corrupción
• crisis económica
• cuestiones civiles
• debate público
• defensa
• defensa de la competencia
• derecho comparado
• derecho de necesidad/emergencia
• derecho internacional
• derechos de autor
• derechos y libertades
• división de poderes
• economía colaborativa
• educación
• el cronista
• elecciones
• empleo público
• energía
• enlaces y comentarios breves
• entes locales
• Estados Unidos
• fiscalidad
• forma de Estado
• Francia
• funcionarios
• historia constitucional
• huelga
• igualdad
• in memoriam
• inmigración
• Internet
• intervención en la economía
• Italia
• jornadas
• judicialización de la vida política
• jurispprudencia TJUE
• jurispridencia TS
• jurisprudencia constitucional TC
• jurisprudencia TEDH
• juristas
• liberalización
• libros
• lucha contra el terrorismo
• medio ambiente
• medios de comunicación
• modelo occidental de Estado de Derecho
• movilidad
• noticias
• organización administrativa
• pandemia de COVID-19
• participación ciudadana
• partidos políticos
• pluralismo
• policía
• principio de legalidad
• principio de proporcionalidad
• privatización
• procedimiento administrativo
• propiedad intelectual
• propiedad privada
• propuestas 9M-2008
• protección de datos
• publicado en El País
• reforma constitucional
• regulación de la inteligencia artificial
• regulación económica
• religión
• reparto territorial del poder
• responsabilidad administrativa
• revistas jurídicas
• ruido
• seminari de dret públic de València
• servicios públicos
• sindicatos
• sobre el bloc
• sostenibilidad
• subvenciones
• trabajadores
• trabjadores
• Unión Europea
• Universidad
• urbanismo
• Valencia
• Valencia Plaza
• varia
• videoblog

Archivo:

• noviembre 2023
• octubre 2023
• septiembre 2023
• septiembre 2022
• enero 2022
• noviembre 2021
• octubre 2021
• agosto 2021
• junio 2021
• septiembre 2020
• agosto 2020
• junio 2020
• febrero 2020
• enero 2020
• diciembre 2019
• noviembre 2019
• abril 2019
• marzo 2019
• enero 2019
• diciembre 2018
• noviembre 2018
• octubre 2018
• julio 2018
• junio 2018
• abril 2018
• febrero 2018
• noviembre 2017
• octubre 2017
• septiembre 2017
• abril 2017
• marzo 2017
• febrero 2017
• enero 2017
• diciembre 2016
• noviembre 2016
• octubre 2016
• septiembre 2016
• agosto 2016
• abril 2016
• marzo 2016
• febrero 2016
• diciembre 2015
• noviembre 2015
• octubre 2015
• septiembre 2015
• agosto 2015
• junio 2015
• mayo 2015
• abril 2015
• febrero 2015
• enero 2015
• diciembre 2014
• noviembre 2014
• octubre 2014
• septiembre 2014
• agosto 2014
• julio 2014
• junio 2014
• mayo 2014
• abril 2014
• marzo 2014
• febrero 2014
• enero 2014
• diciembre 2013
• noviembre 2013
• octubre 2013
• septiembre 2013
• julio 2013
• junio 2013
• mayo 2013
• abril 2013
• marzo 2013
• febrero 2013
• enero 2013
• diciembre 2012
• noviembre 2012
• octubre 2012
• septiembre 2012
• julio 2012
• mayo 2012
• abril 2012
• marzo 2012
• febrero 2012
• enero 2012
• noviembre 2011
• octubre 2011
• septiembre 2011
• agosto 2011
• julio 2011
• junio 2011
• mayo 2011
• abril 2011
• marzo 2011
• febrero 2011
• enero 2011
• diciembre 2010
• noviembre 2010
• octubre 2010
• septiembre 2010
• agosto 2010
• julio 2010
• junio 2010
• mayo 2010
• abril 2010
• marzo 2010
• febrero 2010
• enero 2010
• diciembre 2009
• noviembre 2009
• octubre 2009
• septiembre 2009
• agosto 2009
• julio 2009
• junio 2009
• mayo 2009
• abril 2009
• marzo 2009
• febrero 2009
• enero 2009
• diciembre 2008
• noviembre 2008
• octubre 2008
• septiembre 2008
• agosto 2008
• julio 2008
• junio 2008
• mayo 2008
• abril 2008
• marzo 2008
• febrero 2008
• enero 2008
• diciembre 2007
• noviembre 2007
• octubre 2007
• septiembre 2007
• agosto 2007
• julio 2007
• junio 2007
• mayo 2007
• abril 2007
• marzo 2007
• febrero 2007
• enero 2007
• diciembre 2006
• noviembre 2006
• octubre 2006
• septiembre 2006

Enlaces:

• La Página Definitiva